 |
| Fregant la perfecció pop - Foto Miquel Taverna. |
The Lazy Lies són una anomalia en el sentit més positiu i entusiasta del terme. Una banda que no sona com cap altra del seu entorn i que ha aconseguit com poques treure el màxim profit de gèneres tan exprimits a aquestes alçades com són el Mersey Beat, el Sunshine Pop o l'indie pop d'escola C-86. Les seves cançons sonen als Beatles immediatament anteriors a
Sgt. Pepper's, als Zombies d'
"Odessey and Oracle", als duets de Nancy Sinatra i Lee Hazlewood o, per què no, a Belle & Sebastian i fins i tot als Madness més assolellats. El seu debut homònim de 2016 era una col·lecció de cançons pop gairebé perfectes i fresques com una rosa. I el seu segon disc,
"Less Talk More Action" (2018), no es queda gens curt. Ens trobem davant dotze talls que segueixen la mateixa fórmula que els seus predecessors però l'enriqueixen amb matisos aleshores inèdits: seccions de vent, cordes i altres repunts en ocasions imperceptibles però sempre oportuns que arrodoneixen encara més el discurs dels barcelonins i segellen un altre àlbum de fort regust primaveral. És impossible, els ho ben asseguro, resistir-se al riff de la inicial
"Flower Garden" i a aquella línia vocal que sembla sortida d'un
outtake de
"Revolver". O al soul elegant i sexy de
"Pinstripe Suit".
"Spiral Skies" és una píndola de pop essencialment anglòfil que ja no es podran treure del cap un cop n'hagin escoltat els primers compassos.
"Mon Petit Chouchou" podria ser perfectament la peça central d'una banda sonora de Tarantino. I la preciosa
"Jack & Sophie" evoca la sofisticació tardorenca del McCartney de mitjans dels 60. El presentaran en directe aquest
dissabte 3 de febrer (22h) a la sala Nota 79 de Barcelona. Més informació i entrades
aquí. No s'ho perdin.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada