50 anys sense Nick Drake

Ahir al matí vaig anar a Tanworth-in-Arden, el poble de les West Midlands angleses on va créixer Nick Drake. També el lloc on va morir, avui fa 50 anys, l'autor de "Time Has Told Me", "Cello Song" i "Place to Be". Se'n va anar de forma discreta, tal com havia viscut, concebut i lliurat la seva música. I ho va fer de matinada, aquella franja horària en què les seves cançons solen acompanyar millor.

Va ser la casualitat la que em va portar fins a Tanworth-in-Arden justament un 24 de novembre. Justament cinc dècades després de l'últim sol que va arribar a veure una ànima massa pura, massa sensible i massa honesta per sobreviure en un món com aquest nostre. Potser també va ser la casualitat, la que ahir al matí hi va fer desencadenar una pluja torrencial. O potser no.

Tanworth-in-Arden no és la mena de lloc que surt a les guies turístiques. Està lluny de tot arreu i no s'hi arriba de passada, sinó que cal anar-hi expressament. És un poble petit, de poc més de 3.000 habitants, al qual només es pot accedir a través de carreteres secundàries i camins rurals, envoltats de boscos de color verd espès i de prats on les ovelles pasturen sota la pluja.

Aquests camins remots, aquests boscos feréstecs, aquests prats on el temps encara es resisteix a fer cap pas endavant, formen el paisatge en el qual va créixer Nick Drake. Eren i segueixen sent el context de la seva persona i de la seva obra. A Tanworth-in-Arden hi ha la casa on va viure i va morir. També hi ha la làpida sota la qual és enterrat juntament amb els seus pares.

La tomba de Nick Drake és al cementiri de la parròquia de St Mary Magdalene, sota un arbre que ahir em va protegir de la intensa pluja que estava caient quan m'hi vaig acostar. És una làpida discreta, austera, novament com el pas de Drake per aquest món cruel. Ahir al matí, mentre la contemplava tot sol i en silenci, algú va començar a tocar l'orgue de l'església. No vaig reconèixer la peça que interpretava, però va ser un moment preciós.


"And I was green, greener than the hill
Where flowers grew and sun shone still
Now I’'m darker than the deepest sea
Just hand me down, give me a place to be"
(Nick Drake)

50 anys de "Pink Moon"

"His first two albums haven't sold a shit. But, if we carry on releasing them, then maybe one day someone authoritative will stop, listen properly and agree with us. Then maybe a lot more people will get to hear Nick Drake's incredible songs and guitar playing". És el text promocional de "Pink Moon" (1972), el tercer àlbum de Nick Drake, publicat avui fa 50 anys. El va escriure l'aleshores cap de premsa d'Island Records, David Sandison. I més enllà d'una inequívoca declaració de principis, suposa a hores d'ara el testimoni d'uns temps en què les coses es podien fer i es feien d'una altra manera. A la indústria del disc i en tants altres àmbits. De quan la perspectiva d'una carrera a llarg termini solia ser una aposta més temptadora que no pas l'enèsim producte de temporada.

El cert és que Drake era un músic difícil en termes mercantils. La seva negativa a tocar en directe, derivada d'una timidesa extrema, feia encara més complicat promocionar uns discos que la crítica va saludar de forma entusiasta però el públic no va arribar descobrir fins que ja va ser massa tard. Com a mostra la peça titular d'aquest "Pink Moon", que gairebé tres dècades després de publicar-se va ser utilitzada en un anunci de cotxes com qui no volia la cosa. Fora de context, va esdevenir un dels títols més reconeixibles del catàleg de Drake a les portes del segle XXI, arribant a eclipsar momentàniament un cançoner on també figuren joies com "Place to Be", "Things Behind the Sun", "Know", "Parasite" o "From the Morning", per citar-ne tan sols algunes de l'àlbum que ens ocupa.

"Pink Moon" va ser el primer treball que Drake va gravar sense el suport de cap músic extern. Totes les pistes les va interpretar en solitari –també va tocar el solo de piano afegit a la mescla final de la peça titular-, amb John Wood als controls prenent el relleu de Joe Boyd. El resultat és un disc de naturalesa més orgànica que els seus prodecessors, on el xiuxiueig vocal del britànic i l'eterna malenconia de les seves cançons es manifesten més properes que mai. Un àlbum que més d'una veu autoritzada ha assenyalat com la seva obra mestra, i que una vegada més va convèncer la crítica però no va arribar al gran públic. Dos anys i mig més tard vindria el fatal desenllaç. Hi ha qui afirma que el disc era premonitori de tot plegat. En tot cas, una de les obres més precioses i influents del folk de les passades cinc dècades.

50 anys de "Bryter Layter"

Era un d'aquells plàstics que servidor sempre solia portar a la maleta anys enrere, quan em dedicava a allargar vetllades melòmanes des de les cabines de disc jockey de pubs, bars i sales de concerts de diferent tipus i condició. I solia punxar-ne la segona pista, "Hazey Jane II", ja fos cap al principi de les sessions per allò d'anar entrant en matèria o directament al final per a rebaixar revolucions i enviar el respectable a casa amb un somriure al rostre. L'única cançó alegre del catàleg de Nick Drake, va dir algú des d'una barra de bar durant una d'aquelles sessions. I el més semblant a un hit que mai va arribar a facturar el més maleït dels músics de la seva generació.

Es commemoren avui cinc dècades de la publicació de "Bryter Layter" (1971), el segon àlbum de Drake i un dels grans tresors del catàleg folk d'Island Records. Repetien Joe Boyd als controls i, com a músics de sessió, pesos pesants del folk rock britànic del moment com Richard Thompson, Dave Mattacks o Dave Pegg, aleshores tots tres a Fairport Convention. També tot un John Cale va col·laborar en un parell de cançons. El resultat va ser un tractat de folk tardorenc, tan fràgil i cristal·lí com sofisticat, evocador de l'aguda sensibilitat del seu autor. La crítica el va deixar pels aires. El públic no va respondre –l'extrema timidesa de Drake i la seva poca disposició a tocar en directe tampoc hi van ajudar-. Al cap d'un any arribaria el definitiu "Pink Moon" (1972), i després el tràgic final.

L'artista que no volia ser famosa

Karen Dalton, fotografiada el 1966 a casa seva, a Boulder, Colorado.

"For ten years, Karen Dalton has been trying hard not to be famous". Era el titular de la nota de premsa amb què Paramount Records va promocionar l'any 1971 el segon disc de Karen Dalton, "In My Own Time". Una manera poc habitual de vendre el producte, que sintonitza amb la nota promocional que Island Records va emetre al cap d'un any amb motiu de la publicació del tercer disc de Nick Drake –"Pink Moon"-: "His first two albums haven't sold a shit. But, if we carry on releasing them, then maybe one day someone authoritative will stop, listen properly and agree with us. Then maybe a lot more people will get to hear Nick Drake's incredible songs and guitar playing".

Són actituds, les dels responsables de comunicació –si és que aleshores existien tals càrrecs- de Paramount i Island, que contrasten amb les dinàmiques que han acabat imperant en indústries com la de la música, però que ens parlen d'un moment en què les maneres de fer eren unes altres. A aquestes alçades són de sobra coneguts els finals que van patir tant Dalton com Drake, però també la forma com els seus respectius llegats han estat des d'aleshores revaloritzats i reivindicats per diverses generacions de músics.

Tot això m'ha vingut al cap perquè la gent de Megaphone acaba de posar en circulació "The Karen Dalton Box Set" (2020), un luxós volum que recopila tot el material gravat per Dalton abans de debutar oficialment amb "It's So Hard to Tell Who's Going to Love You the Best" (1969), és a dir mentre provava de no ser famosa. Gravacions en directe i maquetes enregistrades de forma casolana al seu domicili de Boulder, Colorado, al llarg de la dècada dels 60 –bona part dels continguts havien vist la llum prèviament, si bé mai s'havien agrupat en un únic llançament-.  I el principi de tot allò que vindria després.

50 anys de "Five Leaves Left"

Es commemoren avui 50 anys de l'edició de "Five Leaves Left" (1969). El disc de debut de Nick Drake, i una obra que malgrat haver passat desapercebuda al seu moment ha acabat amb el pas del temps esdevenint far i guia d'incomptables artistes i fins i tot moviments sencers. Produït per tot un Joe Boyd i enregistrat amb el suport de pesos pesants com Richard Thompson, el plàstic s'obria amb el folk tardorenc i reflexiu de "Time Has Told Me" i contenia perles com "Way to Blue", "Day Is Done" o la feréstega "Cello Song", talls que ja assenyalaven el seu autor com una de les ànimes més singulars de la seva generació. El que va venir després és prou conegut: dos discos que correrien la mateixa sort que el primer, aquella extrema timidesa que va mantenir Drake allunyat dels escenaris i finalment el fatal desenllaç que ha mantingut el misteri intacte fins als nostres dies.

Mojo: Island Radicals

Es commemorava el mes passat el 60è aniversari d'Island Records, aquell segell fundat per Chris Blackwell amb l'ànim de distribuir música d'arrel jamaicana al Regne Unit i que en qüestió de pocs anys va jugar un paper crucial en el desenvolupament i la difusió de gèneres com l'ska o el reggae, però també el folk rock amb accent britànic, el blues d'ascendència mod o el rock progressiu, a més d'apostar de forma decidida per artistes de naturalesa singular fins i tot quan les xifres no acompanyaven -el cas més paradigmàtic és el de Nick Drake- La revista Mojo es suma a les celebracions tot lliurant amb la seva edició de setembre un recopilatori, "Island Radicals", que aplega algunes figures de pes del catàleg del segell -de John Martyn a PJ Harvey i de Fairport Convention a Paul Weller, passant per Free, The Slits, Steel Pulse, Amy Winehouse o el mateix Drake-, però també noms menys predicats però tan reivindicables com el de Quintessence. Qui no hi apareix malgrat la seva fèrtil etapa a la disquera anglojamaicana és un Tom Waits a qui la publicació dedica la portada i un sucós article a l'interior.

Luluc

Els seus discos sonen com si Nico s'hagués dedicat a versionar temes de Simon & Garfunkel o Nick Drake. I aquest últim és una de les influències que solen citar Zoë Randell i Steve Hassett, els dos components del duet australià establert a Brooklyn Luluc, a l'hora d'explicar les arrels de la seva música. No va ser gratuït per tant que el mateix Joe Boyd els convidés fa alguns anys a participar al projecte Way to Blue, essent la seva lectura de "Things Behind the Sun" l'encarregada d'obrir el disc resultant d'aquella sèrie de concerts. El seu segon àlbum es titula "Sculptor" (2018) i conté perles de folk estripat però preciosista, ideals per a escoltar a trenc d'alba o en la solitud de la nit més fosca, com ara "Kids" o "Moon Girl". Poden escoltar-les a Bandcamp.

70 anys amb Nick Drake

Nick Drake (1948-1974).

La història és prou coneguda a aquestes alçades. Un d'aquells talents condemnats a no ser reconeguts fins (molt) després d'haver-se apagat. El geni tímid que es quedava en un racó sense dir res i que tenia pànic als escenaris. I el final tràgic que va posar punt i final a una de les trajectòries més singulars del seu temps. Com sol dir-se en aquests casos, els discos de Nick Drake van passar pràcticament inadvertits al seu dia però amb el pas del temps han influït a incomptables generacions de músics. Avui faria 70 anys de trobar-se encara entre nosaltres.

Green Leaves - Nick Drake Covered

Catorze artistes de background i procedència diversos reten homenatge a Nick Drake -que aquest 2018 hauria celebrat el seu 70è aniversari- en un recopilatori confeccionat i distribuït per la revista Mojo amb la seva edició de març, "Green Leaves". No hi falta ni hi sobra res, però personalment em quedo amb la lectura estripada de "Pink Moon" a càrrec de Bill Ryder-Jones, la capa de soroll que The Cairo Gang injecten a "Voice from the Mountain", la preciosa "Time Has Told Me" que es marca Joan Shelley i la frescor de "Hazey Jane II" a mans de Villagers.

La nota promocional de "Pink Moon"

Nick Drake.

Atenció a la nota promocional de "Pink Moon", el tercer disc de Nick Drake, publicat per Island Records l'any 1972: "His first two albums haven't sold a shit. But, if we carry on releasing them, then maybe one day someone authoritative will stop, listen properly and agree with us. Then maybe a lot more people will get to hear Nick Drake's incredible songs and guitar playing". De vegades penso que si algunes grans disqueres d'aquest món haguessin seguit aquesta filosofia, si haguessin apostat de forma decidida per les trajectòries a llarg termini en lloc de vendre productes de temporada a un públic majoritari però no melòman, actualment contemplaríem tots plegats un panorama força més esperançador que el que tenim davant. La nota la signava l'aleshores cap de premsa d'Island Records, David Sandison.

Quatre dècades sense Nick Drake

Nick Drake (1948-1974) - Foto Julian Lloyd.

Aquella mirada tímida que amagava tantes coses. Amagava pànic escènic (si la seva música no va obtenir més ressò al seu moment, va ser en part perquè va oferir poquíssims concerts). Amagava solitud (gairebé no se li coneix cap relació sentimental ni amb altres músics, i les úniques persones amb qui va mantenir una certa proximitat van ser els seus familiars i aquells que el van ajudar a difondre la seva obra). Amagava frustració (no pas la de qui no ven discos sinó la de qui mai ha arribat a ser comprès). Amagava un romanticisme extrem. I amagava un geni inqüestionable. El que es manifestava cada vegada que Nick Drake es lliurava a la música. Va morir avui fa quaranta anys -una sobredosi d'antidepressius que apuntava al suïcidi-, i ho va fer de matinada. El moment del dia en què les seves cançons semblen cobrar més vida que mai.



And I was green, greener than the hill
Where flowers grew and sun shone still
Now I’'m darker than the deepest sea
Just hand me down, give me a place to be
NICK DRAKE, "Place to Be" (1972)

"Una mujer de mediana edad con pinta de asistenta, una adolescente chillona y chiflada y un presentador de un programa de entrevistas de la tele con cara de torta. No pegaban nada el uno con el otro. El suicidio no se inventó para gente como ésa. Se inventó para gente como Virginia Woolf y Nick Drake. Y como yo. El suicidio se suponía que era de puta madre". NICK HORNBY, "En picado" ("A Long Way Down", 2005).

Recordant Nick Drake

Nick Drake.

"Nick Drake creia que era bo. Jo li vaig dir que ho era. John Peel li va dir, i també John Martyn. John Wood li va dir. Molta gent li va dir que era realment bo, però els seus discos no es venien. Ell esperava poder arribar a la gent i creia que podia fer-ho. Desitjava ser acceptat, tenir un públic que l'escoltés. No era la manca de diners el que el preocupava, sinó per què la gent no responia a la seva música". El productor Joe Boyd va ser una de les poques persones que van arribar a conèixer Nick Drake de prop. El seu és un dels testimonis a partir dels quals John Robinson reconstrueix una figura tan enigmàtica com apassionant, tan hermètica com influent i tan sensible com evocadora. Uncut publica l'article en qüestió a la seva edició d'octubre, i la seva lectura no hauria de deixar ningú indiferent.