The Halls, Wolverhampton
10 de novembre de 2024
Avui he fet el que es podria dir un ritual. M'he posat la mateixa roba que portava posada la nit del 29 de setembre de 2022 a Göteborg –inclosos uns mitjons amb el logotip de 'Those British Bad Boys The Rolling Stones'- i me n'he anat a un concert de Bob Dylan. El d'aquesta nit a Wolverhampton ha estat el meu últim concert del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –la gira s'acabarà dijous a Londres-, i hi he anat vestit exactament igual que com vaig assistir al primer –exceptuant un barret del tram europeu de 2023 que em vaig comprar al seu pas per Barcelona, i que ha viatjat amb mi des d'aleshores-.
M'he acomiadat d'una gira que he seguit durant dos anys per set països i dos continents diferents. No havia fet mai res igual, i dubto molt que ho torni a fer mai més, tot i que l'experiència ha estat tan brutal com enriquidora. Seguint a Dylan he arribat fins a llocs on sempre havia somiat anar i a d'altres que ni tan sols m'esperava arribar a visitar, he viscut experiències que fa poc més de dos anys ni m'hauria imaginat, i he conegut persones increïbles.
Avui, mentre Dylan cantava "Mother of Muses", m'he recordat del matrimoni suec que tenia assegut al meu costat a Göteborg. De l'Ivan, el jove bielorrús que va fer un viatge exprés a Lió per veure Dylan en directe per primer cop –no cal dir que el seu periple va ser de tot menys fàcil-. Dels dos Deadheads veterans que tenia asseguts al meu davant a Memphis. I de moltes persones més, amb algunes de les quals he tornat a coincidir avui mateix. Quan Dylan ha cantat "Mother of Muses", m'he adonat de tot el que ha significat per mi aquesta gira que ja s'acaba, i m'he posat a plorar com si m'hagués passat mitja vida per davant.
Aquesta nit Dylan ha tornat a tocar la guitarra al principi d'"It Ain't Me, Babe". Però aquest cop li he pogut veure la cara de perfil mentre ho feia, i la seva expressió serena tenia quelcom de metafísic. També he vist com s'aixecava per cantar "False Prophet" i feia una reverència tot somrient al públic (!). L'he vist fer l'inici de concert més potent que li recordo amb un "All Along the Watchtower" propulsat pel seu propi piano i la bateria de Jim Keltner, que amb 82 anys a l'esquena també ha transformat "Desolation Row" en un projectil protopunk sobre el qual Dylan ha despatxat un solo d'harmònica absolutament torrencial.
He presenciat com "I Contain Multitudes" i "My Own Version of You" pràcticament esdevenien cançons diferents de les que havien estat només 24 hores abans al mateix escenari. I se m'ha posat la pell de gallina durant un "Key West" rebaixat a la seva expressió més mínima i confessional. Al final de "Black Rider", Dylan ha tancat els ulls com qui es troba totalment immers en el seu art. Aleshores ha acabat la cançó, ha mirat a la banda i s'ha posat a riure.
Tot plegat ha durat uns deu segons, potser menys, però d'alguna manera aquest moment resumeix què ha significat per mi aquesta gira, i també què significa Dylan. La transcendència de qui toca de peus a terra. El misteri inescrutable de qui mai s'ha pres massa seriosament a ell mateix. Entre la comèdia i la tragèdia, com va escriure Robert Shelton el 1961. Aquesta nit he sortit tremolant dels Halls de Wolverhampton. No sé com, quan ni on tornaré a veure Dylan en directe, però això d'avui ha estat molt gros.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada