Jason Isbell i S.G. Goodman a Wolverhampton

JASON ISBELL AND THE 400 UNIT

+ S.G. GOODMAN

Civic Hall, Wolverhampton

23 de novembre de 2024

Ahir a la nit vaig poder assistir al concert que Jason Isbell And the 400 Unit van fer al Civic Hall de Wolverhampton. Presentació d'un "Weathervanes" (2023) que molt probablement acabarà assolint la condició de clàssic dins de la discografia del d'Alabama, si és que encara no ho ha fet.

Actuació rodona de cap a peus, de la qual em quedo sobretot amb una torrencial "King of Oklahoma", des d'ara mateix una de les seves grans cançons. També amb el gran final que va segellar una pantanosa "This Ain't It", on Isbell i Sadler Vaden es van marcar un diàleg de guitarres dels que no s'escolten cada dia.

Va ser emocionant també escoltar perles pretèrites –pilars indiscutibles al cànon de qui va ser guitarrista de Drive-By Truckers- com "Alabama Pines" o "Cover Me Up". Aquesta última, fràgil com ella sola, la va cantar com si l'acabés de compondre allà mateix, en un dels moments més emocionants de la nit.

S.G. Goodman.

Abans havia actuat S.G. Goodman en condició d'artista convidada. Presentava el notable "Teeth Marks" (2022). I va dir tot allò que una pot arribar a dir amb l'únic suport d'una guitarra, quan li ha tocat viure als marges de la mateixa societat que l'ha vist créixer.

Entre cançó i cançó es va servir de l'humor i la ironia per relatar el dia a dia d'un artista teloner, també per reflexionar sobre què pot significar la imminent segona presidència de ja saben vostès qui. La final "Space and Time" va semblar ahir a la nit un cant a tot el que es va perdre el 5 de novembre passat.

Alabama Pines

Somebody take me home

Through those Alabama Pines

(Jason Isbell)

Alabama, març de 2024.

Adia Victoria - "A Southern Gothic" (2021)

Vam descobrir la música d'Adia Victoria ara fa ben bé sis anys, quan va debutar amb el ja prometedor "Beyond the Bloodhounds" (2016). Un primer àlbum que s'emmirallava en la tradició sonora del Sud dels Estats Units –en especial el blues que sempre ha estat part essencial de l'adn de la de Carolina del Sud-, alhora que oferia una lectura crítica de la regió amb una lírica d'allò més punyent i un discurs que bevia també de les formes més elèctriques del rock alternatiu –les comparacions amb PJ Harvey no eren gratuïtes-.

Des d'aleshores ha gravat un àlbum amb Aaron Dessner (The National) a la producció –"Silences" (2019)- i ha acabat trobant el seu lloc en unes coordenades sonores molt més tradicionals –però no per això menys originals-, les que explorava l'any passat a "A Southern Gothic", un tercer àlbum produït per tot un T Bone Burnett, i amb tota probabilitat la seva obra definitiva a data d'avui. Un treball que canta a les bondats del Sud –que hi són, més enllà dels tòpics-, però també segueix denunciant una realitat difícil d'assumir quan una és dona i afroamericana.

Amb una nòmina de col·laboradors que inclou pesos pesants com Margo Price, Jason Isbell o Matt Berninger (The National)-, l'àlbum alterna les formes més primitives i ancestrals del blues –"Mean-Hearted Woman", "You Was Born to Die", "Carolina Bound"- amb mirades a registres perifèrics que parteixen de la tradició per mirar molt més enllà de les etiquetes –el soul crepuscular de "Whole World Knows", el rock claustrofòbic de "Troubled Mind" o la psicodèlia mutant de "Far from Dixie"-. Un disc de confirmació amb totes les lletres.

Megmao

MEGMAO
Concert en streaming a La Sala Online

Estudis Music Lan, Avinyonet de Puigventós

14 d'abril de 2022

La Sala Online és un projecte que va néixer durant el confinament d'ara fa dos anys amb l'objectiu de mantenir viva la música en directe a través de l'streaming. Una iniciativa pròpia d'aquells dies incerts que s'ha acabat consolidant a hores d'ara com una empresa de llarga durada, emetent setmanalment una actuació des dels estudis Music Lan d'Avinyonet de Puigventós (Alt Empordà). Ahir vaig tenir el gust d'asseure'm al sofà que els seus promotors reserven cada dijous perquè s'hi assegui un periodista musical i segueixi el concert no pas des de l'altre costat de la pantalla, sinó literalment a tocar dels mateixos músics.

To plegat em va permetre descobrir la proposta de Megmao, una jove banda sorgida de la sempre efervescent escena de Vilanova i la Geltrú i encapçalada per Jordi Megmao, veterà de formacions com The Bongo Experience. L'acompanyen en aquesta aventura músics de llarga trajectòria com l'harmonicista Xiscu Rubio (La Golden, Noctämbuls), amb qui va actuar la nit passada amb format de duet. I amb un repertori de versions tan ben triades com ben executades, que van anar de "Cover Me Up" (Jason Isbell) a "Heaven" (Depeche Mode) o "Blackbird Song" (Lee DeWyze), assenyalant les coordenades per on podria transitar el cançoner propi en el qual Megmao ja ha començat a pensar.

El concert d'ahir es troba disponible a Youtube.

Shemekia Copeland - "Uncivil War" (2020)

Passen els anys i cada dia queden més lluny aquells temps en què els promotors més espavilats solien presentar Shemekia Copeland com la filla de l'il·lustre Johnny Copeland. Des d'aleshores ha plogut molt i la novaiorquesa ha esdevingut per mèrits propis una de les veus més destacades i reconegudes del blues a escala global. Àlbums com "Outskirts of Love" (2015) o "America's Child" (2018) tenen fusta de clàssics atemporals, i les seves cançons evoquen dècades (segles) de tradició a la vegada que adrecen reptes tan contemporanis com la ferida oberta per l'administració Trump al seu país.

"Uncivil War" (2020) –el títol ja deixa les coses prou clares de bon principi- tracta justament d'això, de l'estat de les coses als Estats Units més convulsos de les últimes dècades. La peça titular recull el sentiment d'impotència de la població afroamericana en plena era del moviment Black Lives Matter, però ho fa amb una solemnitat que recorda els grans himnes que van acompanyar la lluita pels Drets Civils ara fa gairebé sis dècades. Essències gòspel i ressons country en una pista que des d'ara mateix es perfila com un dels pilars del cançoner de Copeland a llarg termini.

També el rhythm & blues greixós de "Walk Until I Ride" és un cant als anhels i les aspiracions d'aquells a qui la societat ha deixat enrere a causa del color de la seva pell. I la inicial "Clotilda's on Fire", un blues d'estètica nocturna amb Jason Isbell a la guitarra –un dels convidats il·lustres a unes sessions on també participen, entre d'altres, Steve Cropper i Duane Eddy, i on la producció va a càrrec de Will Kimbrough-, tracta sobre l'últim vaixell negrer nord-americà. També hi ha temps de rebaixar tensions amb un emotiu tribut al seu pare ("Love Song") o, fins i tot, una lectura en clau de soul del controvertit "Under My Thumb" dels Stones que inverteix els rols de gènere i de bé podria fer saltar més d'una espurna.

Jerry Joseph

Tres dècades llargues a la carretera, connexions amb alguns noms de pes de l'òrbita Americana –va formar part d'Stockholm Syndrome juntament amb membres de Widespread Panic i Gov't Mule- i una d'aquelles trajectòries que, malgrat tot i pel motiu que sigui, mai acaben de sortir a la superfície. Referir-se a Jerry Joseph com un dels secrets més ben guardats de la música d'arrel nord-americana pot sonar a tòpic, però no deixa de tenir el seu sentit quan el californià suma una discografia de proporcions inabastables i fins avui no ha vist cap de les seves obres editada de forma oficial al mercat europeu.

Serà l'excepció l'imminent "The Beautiful Madness", un plàstic produït per Patterson Hood amb Drive-By Truckers com a banda d'acompanyament. Que a la nòmina de convidats hi figuri Jason Isbell en la que suposa la seva primera gravació amb Hood i companyia en més d'una dècada, atorga a l'obra un valor simbòlic que no hauria d'eclipsar les cançons. N'ha avançat dues, la polsegosa "Days of Heaven" i una estripada "Dead Confederate" on passa revista a les ferides obertes pel racisme a la terra d'Elvis Presley i Mark Twain. L'àlbum veurà la llum aquesta mateixa setmana a través de Décor.

Guitarra, baix i bateria - Programa 251

Laura Marling.

Després de dos mesos d'absència, aquesta setmana he tornat a Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil i Laura Peña. Bé, més o menys, perquè això de fer ràdio a distància és una mica estrany. Sigui com sigui, ja poden vostès escoltar una selecció que va de Jason Isbell a Morrissey passant per Vivien Goldman, Daniel Romano, Julia Holter, Laura Marling i Cosmo Jarvis. Disponible en podcast.

Jason Isbell and The 400 Unit - "Reunions" (2020)

"Tell the truth enough / You'll find it rhymes with everything", canta Jason Isbell a "Be Afraid". Una peça que, malgrat el seu títol, convida a no tenir por. I a dir les coses tal i com un les pensa en un món on el posat i la impostura es troben a l'ordre del dia. La pista forma part de "Reunions" (2020), el sisè disc que el d'Alabama signa conjuntament amb aquesta maquinària tan ben engreixada que ha esdevingut The 400 Unit. Molt més que una banda d'acompanyament, el suport que ha consolidat Isbell com un dels noms capitals de la música d'arrel nord-americana de la passada dècada.

"Reunions" alterna declaracions de principis i comentari social amb aquell ampli ventall discursiu que permet a Isbell flirtejar amb llenguatges com el soul (la inicial "What've I Done to Help"), transitar les mateixes carreteres infinites que connecten l'electricitat de Neil Young amb les dinàmiques de Tom Petty ("Overseas") o facturar himnes de naturalesa tan immediata com perdurable (la citada "Be Afraid"). Un àlbum menys compacte que el seu predecessor –"The Nashville Sound" (2017), amb tota probabilitat una de les obres definitives d'Isbell al marge de Drive-By Truckers-, però majúscul en qualsevol cas.

The Highwomen

Carlile, Morris, Shires i Hemby. The Highwomen.

Tot va començar quan Amanda Shires va tenir la idea de formar un supergrup femení de música country amb un doble objectiu. D'una banda, retre un homenatge a les generacions de músics que l'havien precedit. De l'altra, reivindicar la presència i el paper de la dona en l'àmbit musical. Ben aviat es van haver sumat a la causa Brandi Carlile, Natalie Hemby i Maren Morris, conformant-se així un quartet que resumeix d'alguna manera tot un seguit de capítols destacables de la música d'arrel nord-americana dels darrers anys.

The Highwomen s'han batejat en honor de The Highwaymen, aquell projecte impulsat al seu dia per Johnny Cash, Waylon Jennings, Willie Nelson i Kris Kristofferson. I com aquests, obren el seu debut homònim amb una lectura de "Highwayman", l'original de Jimmy Webb oportunament rebatejat com a "Highwomen" i posat al dia amb una lírica en clau femenina. Una reivindicació de gènere que va més enllà de la peça titular i s'estén també a talls com "Redesigning Women" o "My Name Can't Be Mama", exercicis de country de perfil atemporal que adrecen sense complexos l'ara i l'aquí. Produeix el tot terreny Dave Cobb i hi col·laboren pesos pesants com Jason Isbell, Sheryl Crow o Yola.

North Mississippi Allstars - "Up and Rolling" (2019)

"La història de l'estat de Mississippi és plena d'episodis foscos, però la música sempre ha acabat unint la gent". Ho afirma Luther Dickinson, vocalista i guitarrista de North Mississippi Allstars, i un bon coneixedor tant de la riquíssima tradició musical com del convuls clima social que han definit durant dècades el Sud dels Estats Units. Per això sabia de què parlava mentre feia aquestes declaracions en una entrevista recent amb motiu de la publicació del nou treball de la banda que lidera juntament amb el seu germà, el bateria Cody Dickinson.

"Up and Rolling" (2019) s'inspira en la sèrie de retrats realitzats el 1996 al mateix nord de Mississippi pel fotògraf texà Wyatt McSpadden, centrats en el blues, el seu folklore, els seus escenaris i els seus músics. I es serveix de títols originals però també beu de catàlegs com el d'Otha Turner o R. L. Burnside, dos dels músics que McSpadden va fotografiar seguint el consell dels propis germans Dickinson. Per tancar el cercle, hi participen descendents dels mateixos homenatjats i referents de pes com Jason Isbell o Mavis Staples, que torna a cantar aquell "What You Gonna Do?" que al seu moment va enregistrar al capdavant de la seva il·lustre família.