El primer concert que recordo haver vist va ser Paul McCartney al Palau Sant Jordi de Barcelona (27 d'octubre de 1993). M'hi van portar els meus pares i l'experiència em va impactar. Setmanes més tard i a través d'un amic, vaig descobrir Nirvana, aleshores un dels noms del moment, i també em van impactar. Els Beatles i Nirvana són dos dels grups que més han marcat la meva existència, però si la notícia del dia me l'arriben a explicar d'aquí a dues setmanes, em penso que és una innocentada. Els supervivents de la darrera formació de Nirvana -Dave Grohl, Krist Novoselic i, no se n'oblidin, Pat Smear- es van reunir la nit passada per a interpretar un tema nou al concert benèfic per a les víctimes de l'huracà Sandy, amb el propi McCartney ocupant el lloc de Kurt Cobain. Courtney Love ja s'ha afanyat a carregar-se l'esdeveniment amb la seva habitual sutilessa -i com de costum, hauria fet millor mantenint la boca tancada-, però què volen que els digui, a mi m'hauria encantat poder-hi treure el nas. Un cop escoltat el tema en qüestió, "Cut Me Some Slack", només puc dir que em sembla una meravella -i això és el més important-. Més enllà d'una línia vocal que en alguns moments recorda a "American Woman" dels Gues Who, el que sobresurt són quatre músics anant a una, en un atac frontal que sona a allò que algú va anomenar grunge i que el propi Macca ja havia practicat dècades enrere amb "Helter Skelter". Tenint en compte que a aquestes alçades és absurd parlar d'una reunió de Nirvana, no m'importaria que aquests quatre comencessin un projecte nou -amb nous temes i nou nom-, enregistressin un disc i sortíssin de gira. Amb Dave Grohl consolidat molt més enllà de la bateria de Nirvana i McCartney en un dels seus millors moments de forma en dècades, la cosa seria com a mínim digna d'escoltar i de veure.
dijous, 13 de desembre del 2012
Hang the dj, hang the dj, hang the dj...
Vaig tenir ahir el plaer de dinar amb un excompany de feina, inesgotable font de coneixement musical i ment creativa al darrere d’un projecte de música electrònica tan enigmàtic com refrescant. En un moment de la conversa, recordava ell -més veterà i per tant amb més perspectiva històrica que un servidor- com havia descobert, entre finals dels anys 70 i principis dels 80, grups com Wire, Joy Division o Siouxsie and The Banshees. Els dies d’internet i les possibilitats d’obtenir centenars de cançons amb un sol clic quedaven encara molt lluny, i de vegades l’única manera de descobrir aquests grups era a través dels disc jockeys de determinades sales i clubs. Punxadiscos, m’explicava, que viatjaven periòdicament a Londres -o a qualsevol ciutat situada més enllà dels Pirineus- per a comprar vinils, amb totes -o bona part- de les despeses pagades pel local en qüestió -o un bon sou si s’ho havien de pagar ells mateixos-. Suposo que eren altres temps, però no em negaran que aquesta actitud contrasta amb la trista actualitat.
Aleshores, una sala podia entendre que enviar un disc jockey a Londres perquè comprés discos introbables al mercat espanyol era una inversió en pro del seu negoci. Com també entenia el valor de la seva feina i del seu bagatge musical. En canvi, a dia d’avui abunden les sales on el dj -o el músic, que en l'escala de valors d'un empresari es troba a la mateixa alçada- ha de donar les gràcies si pot rascar una petita propina i alguna copa a canvi de la seva feina -que no es limita a posar discos, sinó a seleccionar-los i harmonitzar-los-. D’acord, potser en ple any 2012 no té sentit anar a Londres a buscar vinils introbables, però si una cosa no ha canviat ni canviarà mai, és que la qualitat té (o hauria de tenir) un preu i que una feina i un bagatge s’han de valorar com a tals. Potser per això, perquè ara qualsevol pot posar-se a punxar havent acumulat -que no escoltat- una bona quantitat d’arxius mp3, la figura del dj se substitueix amb massa freqüència per una rata d’ordinador amb un dispositiu USB o un arsenal de CD-R's carregats de cançons que s’ha baixat de qualsevol programa p2p i que, en alguns casos, ni tan sols coneix. Cosa que, tot sigui dit, sempre resultarà més digna que una trista playlist d’ordinador com a mostra que, per a certs locals autoanomenats musicals, la música importa en realitat menys que la decoració del lavabo.
Aleshores, una sala podia entendre que enviar un disc jockey a Londres perquè comprés discos introbables al mercat espanyol era una inversió en pro del seu negoci. Com també entenia el valor de la seva feina i del seu bagatge musical. En canvi, a dia d’avui abunden les sales on el dj -o el músic, que en l'escala de valors d'un empresari es troba a la mateixa alçada- ha de donar les gràcies si pot rascar una petita propina i alguna copa a canvi de la seva feina -que no es limita a posar discos, sinó a seleccionar-los i harmonitzar-los-. D’acord, potser en ple any 2012 no té sentit anar a Londres a buscar vinils introbables, però si una cosa no ha canviat ni canviarà mai, és que la qualitat té (o hauria de tenir) un preu i que una feina i un bagatge s’han de valorar com a tals. Potser per això, perquè ara qualsevol pot posar-se a punxar havent acumulat -que no escoltat- una bona quantitat d’arxius mp3, la figura del dj se substitueix amb massa freqüència per una rata d’ordinador amb un dispositiu USB o un arsenal de CD-R's carregats de cançons que s’ha baixat de qualsevol programa p2p i que, en alguns casos, ni tan sols coneix. Cosa que, tot sigui dit, sempre resultarà més digna que una trista playlist d’ordinador com a mostra que, per a certs locals autoanomenats musicals, la música importa en realitat menys que la decoració del lavabo.
dimecres, 12 de desembre del 2012
dimarts, 11 de desembre del 2012
Ken Stringfellow: "La crisi no existeix"
![]() |
| Ken Stringfellow |
Dies enrere vaig rebre una trucada d'una entitat bancària. La teleoperadora de torn volia vendre'm una assegurança que jo vaig rebutjar, en primer lloc perquè em sembla irònic que un banc vulgui assegurar-me res a aquestes alçades, i en segon lloc perquè la meva situació financera m'obliga a controlar la despesa. Davant d'aquest darrer argument, la teleoperadora en qüestió em va recordar que, precisament a causa del context econòmic i de les retallades que aquest ha comportat en àmbits com la sanitat pública, era recomanable que contractés una assegurança com la que m'estava oferint. En altres paraules, els mateixos bancs que han contribuït a desballestar l'estat del benestar ens ofereixen ara solucions que passen, evidentment, per omplir les seves arques amb els nostres diners. Dit encara més clar, desmunten els serveis públics i ens ofereixen dues alternatives: passar pel sector privat o, en cas de no tenir-ne ni cinc, fer-nos fotre. He recordat fa una estona les profètiques paraules de la teleoperadora tot llegint unes declaracions de Ken Stringfellow publicades avui mateix per El Periódico de Catalunya. "La crisi no existeix", apuntava el prolífic líder dels Posies, "és només un invent dels bancs per fer que les coses siguin encara menys justes". Stringfellow presentarà aquesta nit a la sala BeCool de Barcelona el seu nou disc, "Danzig in the Moonlight".
dilluns, 10 de desembre del 2012
Pete Townshend era innocent
La primavera de 2003, Pete Townshend va ser arrestat a casa seva com a presumpte implicat en una xarxa d'intercanvi i distribució de pornografia infantil. En la mateixa operació també es van arrestar importants càrrecs vinculats amb àmbits com el sistema judicial o la classe política, però l'únic nom que va omplir titulars va ser el del guitarrista dels Who, a qui públicament es va arribar a violar fins i tot un dret tan fonamental com és el de la presumpció d'innocència. En canvi, quan al cap de poques setmanes se'l va declarar innocent, els mateixos tabloides que havien anunciat el seu arrest als quatre vents, amb prou feina se'n van fer ressò. A dia d'avui, i malgrat la seva implicació en projectes que lluiten contra el tràfic de pornografia infantil, Townshend es veu obligat a acceptar i conviure amb aquell injust estigma durant el que li queda de vida. Ho explica en una entrevista amb Mark Blake que publica aquest mes de desembre la revista Mojo. Una entrevista on el guitarrista també reflexiona sobre la crisi artística i vital amb què va afrontar l'explosió punk de finals dels 70. Una explosió que tenia als propis Who entre els seus principals precedents, però on no va aconseguir encaixar per molt que els joves punks el reivindiquessin. "Una de les persones amb qui més em va costar entendre'm va ser (Paul) Weller", recorda Townshend, "perquè era un gran fan meu, però a la vegada em deia 'No miris enrere'. I jo pensava que, en realitat, tot aquell revival mod es basava en mirar enrere". En efecte, el líder dels Who tenia raó. Tanta com el propi Paul Weller quan, sobrepassat el mig segle d'existència, juga amb el jazz i el folk, experimenta amb el krautrock i s'inventa nous camins a través dels quals manté ben viva la seva essència mod, ja sigui mirant endavant, enrere o cap on faci falta. Pete Townshend acaba de publicar "Who I Am", el llibre que recull les seves memòries.
Audio: "Who Are You" - The Who
Audio: "Who Are You" - The Who
Ressaca, segona part
Obres els ulls i notes com el món gira al teu voltant. De fet, no és el món el que gira, sinó el teu llit, que dóna voltes sobre sí mateix com si es tractés d'una psicòtica atracció de fira. Trigues mil·lèssimes de segon en adonar-te que, en realitat, no hi ha res que s'estigui movent. Ni el món, ni el llit. Ni tan sols tu mateix, que no saps com collons has arribat fins al teu dormitori ni per què encara portes posada la mateixa roba amb què havies sortit de casa. Proves sense èxit de recordar què dimonis vas fer la nit passada i t'adones que aquest cop t'has passat de debò. Perquè el d'avui no és una ressaca: són quarts de tres de la tarda, t'acabes de despertar i encara vas borratxo. Felicitats.
La primera temptació és acabar de dormir la mona tot ignorant la realitat que s'estén més enllà d'aquests llençols perfumats amb litres i litres de suor etíl·lica. Però aleshores el teu cervell es posa en marxa i, com si algú jugués una partida de dards amb el teu cap com a diana, et comencen a assetjar records de la nit passada. No, no és que de cop i volta recordis amb pèls i senyals tot el que no hauries d'haver fet però vas acabar fent de tota manera, sinó que cada dard et proporciona una instantània de significat imprecís però certament incòmoda. Una cambrera que somriu des del darrere d'una barra com si es fotés de tu, un conductor d'autobús amb cara de pocs amics que t'assenyala la porta de sortida amb el dit índex ben allargat, i un taxista amb cara de menys amics que també sembla impacient perquè abandonis el seu vehicle.
Tants records no poden ser bons, o sigui que decideixes abandonar el pla inicial de dormir la mona i t'incorpores. Bé, és un dir, perquè en realitat et fots una trompada que una mica més i et menges la tauleta de nit. Menjar, bona idea. T'arrossegues fins a la cuina, obres la nevera i tot el que hi ha és un sobre de formatge caducat i un flam d'ou que, francament, no és el que més li convé ara mateix al teu estómac. Surts de la cuina i saltes a la dutxa. L'aigua et refresca les idees, i és aleshores quan t'adones del valor d'un dia de festa. Diuen que Déu va fer el món en sis dies i el setè va descansar. I una merda. El molt espavilat va fer el món en quatre dies -i vistos els resultats encara li va sobrar temps-, es va passar el divendres i el dissabte fotent-se fins al cul de gintònics i el diumenge es va dedicar a dormir la mona perquè tenia una ressaca de tres parells de collons. Després vindrien l'Antic Testament, el Nou Testament i una pel·li de zombis el títol de la qual has oblidat.
I parlant de zombis, surts de la dutxa, et vesteixes i et mires al mirall. Ok, has aconseguit assemblar-te a un ésser humà. Un afeitat i unes ulleres de sol faran la resta. Però no tens nassos de sortir al carrer. No, encara no. Tornes a la cuina, obres la nevera, endrapes el formatge caducat i per postres et fots el flam i una aspirina. T'asseus al sofà i poses el 324. Notícies, notícies i més notícies. Un conseller que és un mentider, un ministre que també és un mentider i un jugador de futbol que guanya més calers en un dia dels que tu t'has gastat en alcohol al llarg de tota la teva vida, que no són pocs. Canvies de canal, proves d'entendre una pel·lícula per a adolescents amb les hormones més inflamades que el teu fetge i apagues el televisor. Et remous al sofà i topes amb la bandolera. Aquella infatigable companya de borratxeres i altres aventures nocturnes que per sort ets incapaç de recordar.
Estranyament impulsat per una espurna de responsabilitat, decideixes portar-la al seu lloc. Però alguna cosa no acaba de rutllar: la bandolera pesa més del que és habitual. De fet, pesa MOLT més del que és habitual. Què collons hi portes, pedres? Obres la cremallera, introdueixes curosament la mà i topes amb un objecte cristal·lí de tamany considerable. Superat l'ensurt inicial, l'agafes, l'extreus i et trobes davant dels nassos una ampolla de Jim Beam. Buida. I la pluja de dards torna a començar. La cambrera que somriu, el conductor d'autobús i el taxista amb cara de mala llet. I, com sempre, una ampolla de bourbon buida com a resposta a qualsevol dubte existencial que puguis tenir. Saps què? Torna al llit i dorm la mona una estona més. Al capdavall, si Déu va descansar el setè dia, tu també et pots prendre la tarda lliure.
La primera temptació és acabar de dormir la mona tot ignorant la realitat que s'estén més enllà d'aquests llençols perfumats amb litres i litres de suor etíl·lica. Però aleshores el teu cervell es posa en marxa i, com si algú jugués una partida de dards amb el teu cap com a diana, et comencen a assetjar records de la nit passada. No, no és que de cop i volta recordis amb pèls i senyals tot el que no hauries d'haver fet però vas acabar fent de tota manera, sinó que cada dard et proporciona una instantània de significat imprecís però certament incòmoda. Una cambrera que somriu des del darrere d'una barra com si es fotés de tu, un conductor d'autobús amb cara de pocs amics que t'assenyala la porta de sortida amb el dit índex ben allargat, i un taxista amb cara de menys amics que també sembla impacient perquè abandonis el seu vehicle.
Tants records no poden ser bons, o sigui que decideixes abandonar el pla inicial de dormir la mona i t'incorpores. Bé, és un dir, perquè en realitat et fots una trompada que una mica més i et menges la tauleta de nit. Menjar, bona idea. T'arrossegues fins a la cuina, obres la nevera i tot el que hi ha és un sobre de formatge caducat i un flam d'ou que, francament, no és el que més li convé ara mateix al teu estómac. Surts de la cuina i saltes a la dutxa. L'aigua et refresca les idees, i és aleshores quan t'adones del valor d'un dia de festa. Diuen que Déu va fer el món en sis dies i el setè va descansar. I una merda. El molt espavilat va fer el món en quatre dies -i vistos els resultats encara li va sobrar temps-, es va passar el divendres i el dissabte fotent-se fins al cul de gintònics i el diumenge es va dedicar a dormir la mona perquè tenia una ressaca de tres parells de collons. Després vindrien l'Antic Testament, el Nou Testament i una pel·li de zombis el títol de la qual has oblidat.
I parlant de zombis, surts de la dutxa, et vesteixes i et mires al mirall. Ok, has aconseguit assemblar-te a un ésser humà. Un afeitat i unes ulleres de sol faran la resta. Però no tens nassos de sortir al carrer. No, encara no. Tornes a la cuina, obres la nevera, endrapes el formatge caducat i per postres et fots el flam i una aspirina. T'asseus al sofà i poses el 324. Notícies, notícies i més notícies. Un conseller que és un mentider, un ministre que també és un mentider i un jugador de futbol que guanya més calers en un dia dels que tu t'has gastat en alcohol al llarg de tota la teva vida, que no són pocs. Canvies de canal, proves d'entendre una pel·lícula per a adolescents amb les hormones més inflamades que el teu fetge i apagues el televisor. Et remous al sofà i topes amb la bandolera. Aquella infatigable companya de borratxeres i altres aventures nocturnes que per sort ets incapaç de recordar.
Estranyament impulsat per una espurna de responsabilitat, decideixes portar-la al seu lloc. Però alguna cosa no acaba de rutllar: la bandolera pesa més del que és habitual. De fet, pesa MOLT més del que és habitual. Què collons hi portes, pedres? Obres la cremallera, introdueixes curosament la mà i topes amb un objecte cristal·lí de tamany considerable. Superat l'ensurt inicial, l'agafes, l'extreus i et trobes davant dels nassos una ampolla de Jim Beam. Buida. I la pluja de dards torna a començar. La cambrera que somriu, el conductor d'autobús i el taxista amb cara de mala llet. I, com sempre, una ampolla de bourbon buida com a resposta a qualsevol dubte existencial que puguis tenir. Saps què? Torna al llit i dorm la mona una estona més. Al capdavall, si Déu va descansar el setè dia, tu també et pots prendre la tarda lliure.
diumenge, 9 de desembre del 2012
L'huracà Toy
TOY
Primavera Club @ Sant Jordi Club
8 de desembre de 2012
El crescendo que Toy van dur a terme durant poc més de mitja hora va ser un dels moments definitius del passat Primavera Club. Enfrontant-se a unes pèssimes condicions de so a base de psicodèlia, krautrock, shoegaze i explosions de soroll, el quintet londinenc va anar augmentant les revolucions i la intensitat d'un passi que va culminar amb Tom Dougall colpejant la guitarra contra l'amplificador per a acabar tirant aquest darrer per terra i fins i tot carregar-se el seu instrument. Feia temps que no es veia una cosa així en aquests ambients, i tenint en compte la condició de geni pseudoincomprès del tal Dougall, podria ser que tot plegat resultés quelcom més que un simple posat. Esperem que així sigui. I esperem que tornin aviat en una sala petita. Els concerts que van oferir a continuació uns eufòrics Deerhoof i un transcendental Mark Lanegan van ser també per a emmarcar.
Audio: "Colours Running Out" - Toy
Subscriure's a:
Missatges (Atom)




