Katy Carr i Kazik Piechowski

El de l'esquerra és Kazik Piechowski, la de la dreta Katy Carr. Ell va esdevenir tot un heroi a Polònia durant la II Guerra Mundial, a l'escapar-se d'Auschwitz disfressat d'oficial de les SS i robant el cotxe del comandant del camp d'extermini. Després va viure tres anys clandestinament al bosc tot fent costat als partisans que combatien els nazis, només per a acabar passant deu anys en una presó soviètica un cop finalitzada la guerra. Ella, britànica amb arrels poloneses, ha editat durant els darrers anys una sèrie de discos d'indie pop d'autor en clau femenina -Tori Amos i Regina Spektor serien dues possibles referències- i amb un marcat gust pels anys 40. Un gust que no és impostat: Carr es va enamorar d'aquella dècada a través de les històries que li explicava la seva àvia, i a dia d'avui fins i tot té llicència per a pilotar avions d'època -a banda de músic, és aviadora-. El seu darrer disc, "Paszport" (2012, Deluce), és un homenatge als partisans que van enfrontar-se als alemanys a la Polònia ocupada. Per a enregistrar-lo, va perfeccionar el seu polonès -part de les lletres són en aquest idioma, la resta en anglès-, es va envoltar de músics de klezmer i va compondre cançons sobre la gesta de Piechowski -la brillant "Kommander's Car"-, la lluita dels partisans i les vivències dels voluntaris polonesos de la RAF. El que donaria per a poder-la escoltar en un teatre petit.





Audio: "Kommander's Car" - Katy Carr

D.A.R.A.L. - "Vol.1: The Turing Test" (2012)

D.A.R.A.L. és un projecte de música electrònica experimental amb base a Granollers. El seu primer disc, "Vol.1: The Turing Test", és la segona referència del segell discogràfic Music Or Nothing. Una plataforma per a donar a conèixer propostes arriscades que va presentar mesos enrere el grup Tiger Menja Zebra. És precisament un dels components d'aquesta formació -i excomponent de Camping-, Xavi Font, l'artífex de D.A.R.A.L. Aquest primer disc s'ha concebut com un homenatge al pioner de la computació Alan Turing, i convida l'oient a identificar quins sons han estat produïts per una màquina i quins per un ésser humà. L'àlbum es pot escoltar a través d'un compte de bandcamp, i se n'ha editat una tirada limitada de cent còpies, els beneficis de la qual es destinaran a la fundació benèfica Amics del Xiprer, també amb seu a Granollers i dedicada a donar suport a persones amb pocs recursos i col·lectius amb risc d'exclusió social.

http://daral.bandcamp.com/

Audio: "Analizing (part 1)" - D.A.R.A.L.

Neil Young - Psychedelic Pill (2012)

D'acord, no és estrictament el que entenem per psicodèlia. Tampoc és l'enèsima invenció de la sopa d'all. És simplement el més rodó que ha firmat Neil Young -aquest cop amb Crazy Horse- en una temporada. I només pels 27 minuts i mig de "Driftin' Back" i les seves marees de distorsió i overdrive en to menor, s'ha guanyat un lloc a casa meva. Que gran, en uns temps en què impera el consum ràpid i efímer, que Young -com sempre, anant a la seva- enregistri un tema de gairebé mitja hora.

Audio: "Driftin' Back"  Neil Young

Reggaeton

Santiago Auserón.

"El ritmo del reggaeton, ese 'tac tac tac', es un patrón depurado por los siglos que los musicólogos llaman  tango africano, matriz de la habanera, la clave del son y el tango porteño, que es una de sus derivas extremas y no fácilmente reconocibles. También es la clave de la samba brasileña y de la oscilación entre binario y ternario que hay en la familia de los tangos flamencos. El reggaeton pertenece a una familia muy noble y milenaria. (...) No apoyo el rechazo sistemático al reggaeton, pero si entiendo que el gusto lo cuestione, como hacemos con las vulgarizaciones de Mozart". Santiago Auserón defensa el reggaeton, un dels gèneres musicals més flagel·lats de les darreres dècades -per les mateixes classes mitjanes-altes de la civilització occidental que al seu dia van qüestionar el rock'n'roll-, en una entrevista que Rockdelux publica aquest mes de gener. A mi no m'agrada el reggaeton, no m'agradava abans de llegir l'entrevista i dubto que acabi agradant-me a curt termini. Però l'argumentació d'Auserón em sembla molt més sòlida que tots els arguments en contra del reggaeton que he escoltat fins ara, inclosos els meus. Perquè, mentre molts melòmans es carreguen artistes i gèneres sencers amb arguments tan volàtils com "Això ho escolta tothom (traducció: escolto el que escolto per sentir-me superior a la resta)", "Sona tot igual (traducció: no ho entenc i no em ve de gust entendre-ho)" o "Els que ho escolten són uns borregos (traducció: jo sóc tan borrego com ells, no me n'adono i a sobre m'atorgo un grau de superioritat moral perquè em dóna la gana)", Auserón recorre a la musicologia, es molesta a traçar la prehistòria del reggaetón i obté dades -és a dir, arguments- que demostren la seva connexió amb altres expressions musicals molt menys qüestionades. Un deu per a ell, per molt que el reggaeton seguexi sense entrar-me. Cosa que, d'altra banda, és problema meu.

Shane MacGowan, Motörhead i el petit transistor

Shane MacGowan.

"Vaig estar al primer concert de Motörhead. Telonejaven a Blue Öyster Cult, que suposadament eren aquells temibles gegants del heavy metal, però medien tots un metre i mig. Van fer bones cançons, com 'Don't Fear the Reaper', però els seus teloners eren Motörhead, que va ser la cosa més sorollosa que he escoltat mai. El so era caòtic, perquè Blue Öyster Cult devien haver-lo sabotejat. I pràcticament tothom que tenia més de disset o divuit anys va marxar corrents. Però uns quants que encara en teníem setze o disset ens vam quedar, i vam córrer a posar els caps als altaveus, per mirar de fer-nos esclatar els cervells". Shane MacGowan ens mata a tots d'enveja explicant la seva primera presa de contacte amb Motörhead, en una entrevista que firma Andrew Perry i publica Mojo a la seva edició de gener. El líder dels Pogues es mostra en plena forma, quedant amb Perry simplement per a dir-li que vol fer l'entrevista un altre dia. Quan finalment tornen a quedar, l'amenaça de fer-lo caure des d'un balcó si menciona a Jimmy Saville al qüestionari i es passa mitja conversa bebent gintònics. La millor resposta? La que tanca l'entrevista. "En alguna part del teu cos hi ha un petit transistor que pot ser manipulat per control remot. Et donaré una pista, es troba entre les teves cames, en algun punt aproximat d'aquella zona, però és igual en quin punt es trobi perquè afecta a tota la zona sencera. Si no m'agrada l'article que escriguis, apretaré el botó".






Audio: "Streams of Whiskey" - The Pogues

Veritats com temples

Boníssim l'article d'opinió que Miquel Àngel Landete (Sènior i El Cor Brutal) firma a l'edició de gener de Rockdelux. El títol ho diu tot: "La apatía política de los músicos españoles". No en reproduiré cap fragment, perquè absolutament tot el text em sembla imprescindible, i evidentment els recomano que el llegeixin i hi reflexionin. Landete no només explica per què la música -com qualsevol expressió artística- ha de reflectir la realitat de l'entorn en el qual es desenvolupa, sinó sobretot la seva perplexitat davant la no implicació del col·lectiu en qüestió enfront d'una situació que no s'aguanta per enlloc. Perplexitat que jo mateix comparteixo i he expressat en més d'una ocasió a través d'aquest blog. Sempre he dit, i no me'n cansaré, que em sembla patètica la passivitat de la suposada escena independent d'aquest país davant tot el que està caient. Em sembla lamentable que només quatre gats -entre ells, Nacho Vegas i Lisabö- hagin dit les coses pel seu nom mentre la resta es limita a fer competicions d'estilisme i provar d'aparèixer en quants més rànkings millor. En altres paraules, no entenc com collons podem parlar de música independent quan qui la practica pot tocar en un festival patrocinat per una marca de cervesa, però no plantar-se a donar la cara quan un hospital és a punt de tancar o una escola es queda sense recursos. I sí, també sóc dels que no suporten les cançons pamfletàries. Però crec que entre el pamfletarisme i la passivitat hi ha diferents graus d'implicació, de la mateixa manera que cal no confondre pamfletarisme amb consciència social -que no necessàriament política-. Per entendre'ns, m'és igual si un músic canta sobre el drama dels aturats -cosa que es pot fer perfectament sense caure en el pamfletarisme- o sobre com està de bona aquella veïna a la qual mai s'atreveix a saludar. Però fins i tot si les seves cançons s'acosten més a aquest segon model, té canals a través dels quals utilitzar la plataforma que suposa la música per a dir el que pensa: entrevistes, aparicions en públic o simplement la possibilitat de dir alguna cosa quan es troba a l'escenari -com van fer Lisabö al passat Primavera Sound-. Perquè té una dimensió pública. Perquè hi ha qui l'escolta. Perquè cal actuar, des d'on es pugui i com es pugui. De la mateixa manera que tot el col·lectiu musical va posar, aleshores sí, el crit al cel quan es va incrementar l'IVA en el consum cultural. Que potser no s'adonen que tot ve d'allà mateix, o és que com a bons espanyols no s'immuten fins que els toca el rebre a ells?

Recomanació: The Tea Servants + El Gran Manel

Post-punk frenètic, cançons irreverents i ecos de Talking Heads, Frank Zappa i els Soft Boys. Grabaciones en el Mar ha reeditat "Police Looking After Thieves" (1996), el segon disc dels TEA SERVANTS, que aprofiten l'ocasió per a reunir-se i interpretar l'àlbum sencer. Ho faran el proper divendres, 4 de gener (21h.), a La 2 d'Apolo de Barcelona (c/. Nou de la Rambla, 111 - metro: Paral·lel). Obrirà la nit EL GRAN MANEL amb el seu corrosiu folk-blues de baixa fidelitat. Doble cartell d'infart i entrada gratuïta perquè l'IVA no sigui una excusa.

http://stevenmunar.bandcamp.com/album/police-looking-after-thieves

http://elgranmanel.bandcamp.com/