SHANE MACGOWAN
(1957-2023)
Només vaig arribar a veure els
Pogues en directe en dues ocasions, totes dues a Londres. La primera va ser a Victoria Park dins d'un festival promogut per
Madness. La segona, de la qual guardo un record molt més especial, va ser el 21 de desembre de 2010 a l'entorn bastant més agraït del Brixton Academy. Havia de ser l'últim concert de l'última gira nadalenca de la banda de
Shane MacGowan. No ho va ser, perquè la gran demanda d'entrades va motivar els promotors a programar més dates a la mateixa sala, i el grup a seguir fent gires com aquella cada Nadal fins que van acabar d'implosionar definitivament al cap d'uns anys.
D'aquella nit recordo moltes coses. D'entrada, una banda en estat de gràcia i un repertori simplement incontestable. I el gran final amb aquell
"Fairytale of New York" incapaç de deslluir ni que haguessin de treure una
impersonator de
Kirsty MacColl a ballar un vals amb MacGowan a l'escenari. També recordo, és clar, els hooligans de l'East End que cantaven
"A Pair of Brown Eyes",
"Dirty Old Town" i
"Thousands Are Sailing" com si fossin irlandesos –o com si la cervesa jamaicana que servien a la barra obrés miracles-.
Però sobretot recordo l'apoteòsic inici al ritme d'una frenètica "Streams of Whiskey". La banda tocant a tota hòstia. MacGowan dret al centre de l'escenari, agafant el peu de micro com qui tot just acaba de pair una ressaca i sense haver tingut temps encara de cantar una sola nota. El got ple de cervesa que va sortir projectat des del públic i va passar volant pel costat del seu cap sense que ell s'immutés el més mínim. I com tot seguit es va posar a cantar la peça en qüestió amb l'actitud de qui s'hi juga alguna cosa important.
Recordo també que aquella setmana va caure una nevada de proporcions bíbliques que va obligar a tancar tots els aeroports del voltant de Londres, que jo havia d'agafar un avió el matí del 24 de desembre per passar la nit de Nadal a casa i que, al moment d'assistir al concert dels Pogues, encara no sabia com nassos m'ho faria per sortir del Regne Unit –ni m'importava el més mínim, tenint en compte que era a punt de veure un dels meus grups preferits en una de les millors sales de concerts del món-.
El que sí que vaig aconseguir va ser agafar un tren fins a Brighton l'endemà al matí. Estar sol a Brighton en ple mes de desembre és una experiència que val la pena viure al menys un cop a la vida. No hi ha turistes, i al front marítim s'hi dibuixa un paisatge gairebé distòpic. Bé, el cas és que durant la meva segona nit a Brighton vaig acabar bevent whiskey amb uns desconeguts en un forat de mala mort que avui seria incapaç de trobar, i que a l'hora de tancar el disc jockey ens va fotre fora tot fent sonar "Fairytale of New York". L'endemà al matí va sortir el sol, com si es tractés d'un miracle, i jo vaig poder agafar un vol de tornada a casa des de Gatwick.
Ha mort Shane MacGowan. L'ànima dels Pogues i un dels personatges més entranyables i refotudament autèntics de la música de les passades quatre dècades i mitja. Des de fa uns anys acostumo a escoltar els seus discos de forma bastant obsessiva durant dues èpoques molt concretes de l'any. La temporada de St. Patrick's Day i la temporada de Nadal que tot just és a punt de començar. I puc donar fe que serà estrany, durant les properes setmanes,
punxar "Fairytale of New York" i fer-se a la idea, ara sí, que mai més podrem tornar a veure Shane MacGowan en un escenari.
I'm not singing for the future
I'm not dreaming of the past
I'm not talking of the first times
I never think about the last
 |
| Whiskey irlandès de bona marca i una samarreta comprada a Brixton. |
