Super Parkers - "Give Me Love"

Super Parkers, la banda barcelonina encapçalada pel sevillà Dani Parker, torna a la càrrega i penja una nova cançó al seu compte de Soundcloud. "Give Me Love" era des de feia temps un dels punts àlgids dels directes del Parker solista. Passada pel filtre de la banda, la peça ha guanyat tant cos com profunditat, mutant en una descàrrega de rock anglòfil de tall clàssic -pensin en la línia que enllaça Traffic amb Blur i Paul Weller- i en certa manera negroide -l'aire soul que li atorga la secció de vents-. Escoltin-la aquí i no se'ls perdin si toquen a prop de casa seva.

The Pizza Underground

The Pizza Underground és, des d'ara mateix, un clàssic de l'antifolk novaiorquès. Una nova banda formada per cinc habituals del Sidewalk Cafe com són Phoebe Kreutz, Matt Colbourn, Deenah Vollmer (L.A. Boobs), Austin Kilham i Macaulay Culkin (sí, aquell Macaulay Culkin). La seva primera maqueta -disponible de forma gratuïta al seu compte de Bandcamp- és, mai més ben dit, una broma de molt bon gust. Vuit cançons en menys de nou minuts, totes elles adaptacions de temes de Lou Reed i la Velvet Underground, amb lletres sobre l'art d'encarregar i consumir pizzes a domicili. La qual cosa dóna lloc a títols tan delirants com "I'm Waiting for Delivery Man", "All the Pizza Parties" o "Take a Bite on the Wild Slice". Deliciós.

http://thepizzaunderground.bandcamp.com

Els Surfing Sirles - "Música de consum" (2013)

"Canto perquè algú ha de cantar", proclamen Els Surfing Sirles a "Cançó-funeral". En efecte, la banda barcelonina cantava perquè algú havia de cantar, feia soroll perquè algú n'havia de fer, i marcava la diferència perquè en un entorn tan institucionalitzat com el del rock i el pop en català calien i sempre caldran outsiders. No van ser els únics, però sí que van ser probablement els més especials. Compromesos fins al final amb la seva música i la seva manera d'entendre el món -no tenir carnet de conduir era gairebé un requisit per a formar part del grup-, sempre van anar a la seva i eren dels pocs que podien presumir de no haver-se abaixat mai els pantalons en nom de res. Desacomplexats cronistes d'aquella Barcelona que no entén d'olimpíades ni de fòrums, àcids poetes del carrer i incombustible maquinària de rock'n'roll sense additius, la seva obertura de mires els permetia actuar tant al PopArb com en una casa ocupada i sortir victoriosos d'ambdós llocs.

La mort d'Uri Caballero, tan trista com inesperada, va precipitar l'estiu passat la fi del grup. Un final que arribava poc després d'enllestir-se la gravació del que ha esdevingut, ja de forma pòstuma, el seu últim disc. "Música de consum" (2013, Bankrobber), enregistrament supervisat pels sospitosos habituals Mau Boada (Esperit!), Joan Pons (El Petit de Cal Eril) i Joan Colomo, no és només una obra a l'alçada de qualsevol altre llançament dels Sirles. És la celebració d'una banda irrepetible en estat de gràcia. I és, sobretot, el millor homenatge que es podia endur l'Uri. Dards de garatge i punk amb hammond marca de la casa (irresistibles "Centre del món" i "Samarretes") s'alternen amb excursions al folk tardorenc ("Minifalda rural"), al blues nocturn ("El fons de la qüestió") o al pop de vocació atemporal ("Àngel" o "Epitafi"). I, perquè els Sirles eren els Sirles, no hi falta la cirereta. Quan els quatre coolhunters de torn descobrien de la nit al dia el krautrock i l'instal·laven al vocabulari cool, ells es despenjaven amb gairebé onze minuts de ritmes repetitius i atmosferes hipnòtiques que, molt oportunament, van titular "Merda alemanya". No es pot ser més gran.

Al límit

Robert Fripp.

"El bateria de sessió més important de Nova York em va dir que volia tocar al meu disc. Li vaig respondre que no podia comptar amb ell, perquè sabia massa bé el que es feia". Robert Fripp resumeix amb dues frases la seva concepció de la música com a art en constant moviment, contraposant-lo al virtuosisme i l'exhibicionisme dels exercicis d'estil. El britànic és sens dubte un dels guitarristes més influents de la darrera meitat de segle, amb una personalitat a les cordes no tan definida per la tècnica com per la inquietud i una vocació arriscada i experimentadora. Per això, mentre companys de generació naufragaven en l'autoindulgència en què havia caigut el rock progressiu, Fripp es trobava a Nova York vivint de primera mà l'explosió del punk i la New Wave, o a Berlín avançant-se al post-punk al costat de David Bowie. La capital alemanya, recorda en una entrevista signada per David Cavanagh i publicada per Uncut aquest mes de desembre, era durant els 70 "la primera línia del front de la Guerra Freda, amb la terra de ningú al mig. Estàvem als Hansa Studios, i mirant per la finestra vèiem una torre de vigilància de l'Alemanya de l'Est. Vaig creuar el Checkpoint Charlie amb el David, i de tornada em va dir 'No corris, hi ha una metralleta allà dalt'. Així era la vida a la Berlín occidental. Al límit. I és al límit on va un artista". A la mateixa entrevista, Fripp avança en exclusiva els seus plans de sortir de gira l'any que ve amb una encarnació mai vista ni escoltada de King Crimson.

In_Cult: Xarim Aresté a la B1

XARIM ARESTÉ

NAUB1, Granollers

30 de novembre de 2013

És molt probable que Xarim Aresté ni tan sols en fos conscient, però les seves botes eren tota una declaració de principis. Botes de batalla, desgastades per les incomptables hores de servei i amb bona part de les seves respectives superfícies cobertes amb restes de fang sec. En uns temps en què determinades actuacions de rock'n'roll s'assemblen més a una desfilada de models que a un concert, reconforta comprovar que encara hi ha músics que es passen més hores al local d'assaig que a l'estilista. Perquè si d'una cosa pot presumir Aresté és d'autenticitat. Sí, autenticitat. Un concepte maltractat i banalitzat com pocs a aquestes alçades, però que en el seu cas no respon a tòpics sinó a una realitat palpable. La d'un repertori -i una manera d'interpretar-lo- tan natural i espontani com aquelles botes que han servit en mil i una batalles.

Batalles com les que el propi Aresté ha lliurat en tota mena d'escenaris, ja sigui acompanyant a d'altres o defensant els seus propis arguments al capdavant de Very Pomelo i en solitari. Fent gala en tot moment d'un adn que incorpora tota la profunditat de la música nord-americana d'arrels. Absorbint el bo i millor d'una tradició que enllaça Robert Johnson amb la Creedence i The Band amb Neil Young. I el més important, traslladant-ho a la seva llengua i la seva manera de fer sense perdre ni un gram de frescor pel camí. Ni un gram d'aquell mojo que l'allunya d'imitadors i usurpadors diversos i li atorga línia directa amb els seus ídols i mestres.

Amb el seu concert a la NAUB1 -compartint escenari amb un disc jockey d'excepció com és Jaume Pla (Mazoni), i comptant puntualment ni més ni menys que amb Paul Fuster a la bateria- va cloure les jornades d'agitació cultural In_Cult. Ho va fer al capdavant del seu projecte solista. Reduint l'estructura de Very Pomelo a un power trio en flames. Prescindint dels recursos de la banda mare i sonant més bàsic, cru i directe que mai. Condensant el blues elèctric entès a la manera de Cream, Led Zeppelin o la Jimi Hendrix Experience, i transformant-lo en una supernova de proporcions atòmiques. Reivindicant la força d'una guitarra, un baix, una bateria i els lascius aguts de la seva veu per sobre de qualsevol posat o estilisme. No ho dubtin, el fang acumulat en aquelles botes és fruit d'hores i hores de trajecte. Tantes com anys porta Aresté venent la seva ànima al mateix diable que va comprar la de Robert Johnson en una cruïlla de camins.

Cançons sense posats ni estilismes.

El power trio en acció.

Amb Paul Fuster a la bateria.

Botes de batalla i electricitat als pedals.

In_Cult: "Quan la cultura és transformació"

XERRADA DEBAT IN_CULT

Roca Umbert Fàbrica de les Arts, Granollers

30 de novembre de 2013

"Si una cosa caracteritza les avantguardes històriques és el rebuig del mercat i del món burgès com a principi organitzatiu de la vida". La cita és de l'assaig "Organizar el rechazo. Vanguardias culturales y política revolucionaria" (2012), de Marc Casanovas. I suposa un recordatori del paper trencador que al seu moment van tenir corrents com el surrealisme, el dadaisme, el punk o la literatura Beat. Corrents trencadores no només a nivell estrictament artístic, sinó també pel que fa a la relació que establien entre emissor i receptor. I sobretot, per un qüestionament de l'establishment que implicava, d'entrada, contemplar l'art més enllà del seu valor de mercat i definir-lo com a mecanisme de transformació social. En ple segle XXI, aquest paper sembla haver-se perdut o, com a mínim, difuminat. Àmbits com el de la música o el del cinema van plens d'exemples de com fins i tot expressions aparentment avantguardistes es contemplen actualment com una mercaderia més, amb els seus corresponents patrocinis i fins i tot canals oficials. I és clar, és impossible -o molt difícil- per a un discurs artístic qüestionar l'establishment quan és aquest mateix establishment qui el sustenta.

Casanovas, militant de Revolta Global i programador de l'Ateneu Rebel, va ser un dels ponents de la xerrada-debat "Quan la cultura és transformació. Moviments socials, política i cultura", organitzada pel col·lectiu granollerí L'Esquerda en el marc de les jornades d'agitació cultural In_Cult. L'acompanyaven l'animador cultural Jordi Oliveras, coordinador d'Indigestió i Nativa.cat, el gestor cultural i biotecnòleg Albert Avilés, baixista del grup Ebri Knight, i l'actor Francesc Luchetti, membre de la plataforma Marea Roja. Va ser aquest últim qui va situar la pròpia indústria cultural al fons d'una problemàtica de doble cara, la de la precarietat creixent del sector i la d'un discurs tan acrític com uniforme. Quan la cultura ha esdevingut una mercaderia en la mateixa mesura que ho són els perfums o el calçat esportiu, quan "tot s'orienta exclusivament a la obtenció de beneficis", l'art deixa de ser un reflex del seu entorn més immediat i esdevé un simple bé de consum.

És en un context com aquest quan cal plantejar-se què demanar als artistes. En aquest sentit, Oliveras es va referir a l'"acomodament" que defineix bona part de l'escena musical catalana contemporània i, partint del conflicte social evidenciat a partir de les mobilitzacions del 15-M, va preguntar-se per què el discurs d'aquesta escena "no reflecteix allò que passa al carrer". El propi Casanovas es va referir també al moviment Indignat i a la seva capacitat d'integrar diferents sectors socials. "Les places van esdevenir espais on tothom podia parlar, independentment de si era professor o alumne, tothom podia accedir a l'experiència estètica". Més enllà de socialitzar la política, el 15-M la va portar al carrer transformant una plaça en fòrum. Una transformació de l'espai públic que el ponent va equiparar amb el "replantejament de la nostra relació amb l'àmbit quotidià" que proposava el situacionisme. Si aquest mateix replantejament s'aplica als papers preestablerts de l'artista i del seu públic com a emissor i receptor, així com dels mitjans de transmissió cultural, serà la cultura la que quedarà socialitzada i, per tant, a l'abast de tothom.

Finalment, Avilés es va referir al dilema que suposa la dicotomia entre el paper d'artista i el de treballador cultural -partint del primer com qui entén la cultura com a mitjà transformador o finalitat en si mateixa, i del segon com qui l'entén únicament com a mitjà de subsistència-. Havent repassat la seva militància tant en l'àmbit de la cultura com en el dels moviments polítics i associatius, va plantejar contradiccions com la de defensar un discurs artística o políticament compromès i a la vegada acceptar que el propi catxet augmenti "perquè, al capdavall, el sistema t'obliga a tenir diners per a poder menjar". Un cop finalitzades les respectives intervencions, els quatre ponents i la vintena llarga d'assistents a la xerrada van intercanviar impressions i encetar diversos debats, sempre al voltant de la dimensió social de l'art i la cultura i sense cap voluntat de buscar veritats absolutes. "No volem extreure conclusions", havia insistit de bon principi un dels organitzadors, Joan Gener, refermant d'aquesta manera el caràcter obert, participatiu i plural d'un dels actes centrals de l'In_Cult.

De la passivitat a l'egoisme

CONCENTRACIÓ PROCÉS CONSTITUENT

Plaça de l'Església, Granollers

30 de novembre de 2013

A aquestes alçades, les coses són blanques o negres. No hi ha grisos. Poden triar entre mirar cap a una altra banda, o clamar contra una situació totalment insostenible. I creguin-me, molt millor ens anirien les coses a tots plegats, si optéssim per la segona opció i sortíssim al carrer a protestar amb la mateixa passió que hi celebrem les victòries esportives. El Procés Constituent va convocar ahir diverses concentracions arreu de Catalunya per a rebutjar la pressió social imposada per la Troika amb el vist i plau dels nostres governants, però sobretot per proclamar que una altra manera de fer les coses és possible. A Granollers vam tenir el plaer de comptar amb una delegació dels Iaioflautas. Activistes de la tercera edat que, amb més de 80 anys a les espatlles, surten al carrer amb molta més energia que tota aquella gent de la meva generació que encara viu més preocupada per les lessions de Messi i les derrotes del Barça a la Champions, que pel futur de la salut pública, l'educació dels seus fills o la seva dignitat laboral i ciutadana. Greu error el de qui es pensi que tot això no va amb ell, perquè va amb tothom. I davant tal situació d'emergència, la passivitat equival a complicitat. Ho va deixar claríssim un dels portaveus dels Iaioflautas. "No sé si guanyarem o perdrem, però m'és igual: no es tracta de guanyar o de perdre. Jo estic aquí perquè no puc quedar-me de braços creuats. Estic aquí perquè, guanyem o perdem, si el meu nét passa gana, no vull mirar-lo a la cara i haver-li de dir que jo no vaig fer res per evitar-ho". I tant que no. Jo tampoc crec que es tracti de guanyar o de perdre, però tinc clar que si ens quedem a casa, que si seguim pensant que res d'això va amb nosaltres, tots hi perdem moltíssim. Els Iaioflautes es mobilitzen per tots vostès, senyores i senyors, per tots vostès i pels seus fills i els seus néts. I el Procés Constituent, la PAH i els Indignats, també. I farien vostès bé de sumar-s'hi. Perquè a aquestes alçades, mirar cap a una altra banda ja no és passivitat. És egoisme.