El desè aniversari del documental antifolk

L'any vinent es commemorarà el desè aniversari de "This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)" (2014), documental de Plans Films sobre la figura i la música de The Missing Leech, alter ego de l'amic Maurici Ribera. Per festejar-ho, la productora en reeditarà la banda sonora a les plataformes digitals. I per anar obrint boca, n'està penjant cada mes una peça.

Aquesta setmana recupera la versió de "TV Crusaders" que vam gravar Martina Borrut (Mad'zelle), Pablo Acosta –aleshores a Liannallull- i un servidor, un matí de principis de gener de 2014 a la NAUB1 de Granollers. Disponible a Spotify. I no, no és que em faci especial il·lusió escoltar-me a mi mateix en aquesta plataforma. Però sí que me'n va fer, i molta, participar d'un projecte com aquest. I encara me'n fa recordar-ho.

Emili Baleriola (1952-2023)

EMILI BALERIOLA

(1952-2023)

Molt trist per la mort d'Emili Baleriola, gran guitarrista i persona encantadora amb qui vaig tenir el gust de coincidir –de treballar- durant les dues edicions de PRO-GRA-SSIU, jornada divulgativa sobre jazz i música progressiva promoguda per Àlex Gómez-Font i Brubaker a la NAUB1 de Granollers. A l'edició de 2014 hi va actuar amb el seu quartet de jazz (a la fotografia) i va rescatar part del cançoner de Màquina! amb la banda de Jordi Batiste. A la de 2015 hi va fer un repertori triat especialment per l'ocasió amb Toni Palacín (Mi Generación) i Trajecte Final.

Parlar d'Emili Baleriola és referir-se a un dels més il·lustres veterans del jazz, del rock i del blues a casa nostra. Dels fundacionals Crac, power trio essencial i mai prou reivindicat del rock progressiu català, a la segona etapa dels mateixos Màquina! –on va entrar tota la formació de Crac, i que sovint sol associar-se amb el guitarrista-, i de l'Orquestra Plateria –en va ser un dels fundadors i s'hi va mantenir a bord fins al final- a Jaume Sisa –amb qui va gravar "La Catedral" (1977) i va sortir de gira-. A tot plegat cal sumar-hi la notable producció a títol propi. Se n'ha anat un tros d'història de la música d'aquest país.

D.E.P.

Jordi Sabatés (1948-2022)

JORDI SABATÉS
(1948-2022)

Pianista de pianistes, explorador nat i pioner en múltiples àmbits, la trajectòria de Jordi Sabatés pràcticament explica l'eclosió del rock psicodèlic i progressiu en aquesta banda dels Pirineus, també l'evolució del jazz a casa nostra a partir de la dècada dels 70. Format al Conservatori del Liceu, fascinat de ben jove per figures com Duke Ellington, Sabatés va formar part de Pic-nic juntament amb Jeanette i Toti Soler, amb el qual va fundar posteriorment els essencials Om, que a més del seu àlbum homònim de 1971 van treballar amb Maria del Mar Bonet i van acompanyar Pau Riba durant la gravació del primer Dioptria (1969), autèntic pilar mestre del rock a Catalunya i de la psicodèlia a nivell estatal.

Va fundar juntament amb el seu germà, Riqui Sabatés, que ens deixava encara no fa un any, els mai prou reivindicats Jarka abans de dedicar-se plenament al jazz, ja fos en solitari o al costat de figures com Tete Montoliu –el seu àlbum conjunt "Vampyria" (1979) és un dels més fascinants del jazz català-, Santi Arisa o Chick Corea. Menció a part mereix un àlbum, "Ocells del més enllà" (1975), que va introduir el Minimoog a l'Estat espanyol i va marcar un punt i a part en la música progressiva a escala continental –parlem d'un disc àmpliament apreciat dins de l'òrbita progressiva a nivell mundial, que a casa nostra hem acabat oblidant com tantes altres manifestacions culturals que s'han proposat trencar esquemes-. El seu autor ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

Personalment, la mort de Jordi Sabatés m'ha fet recordar la segona edició de PRO-GRA-SSIU, una jornada sobre jazz i música progressiva promoguda pel periodista Àlex Gómez-Font i l'associació cultural Brubaker, el maig de 2015 a la sala NAUB1 de Granollers, en la qual vaig tenir el gust de poder treballar. Sabatés va participar a l'acte central de la jornada, una taula rodona amb altres veterans de l'escena. Una de les imatges que mai oblidaré d'aquell dia és l'atenció amb què el mestre va escoltar, des de primera fila, com un jove grup de rock progressiu, Trajecte Final, interpretava "Ocells del més enllà" en directe i en la seva totalitat per primer cop en gairebé quatre dècades.

Ens ha deixat un dels més grans referents musicals del nostre país durant les passades cinc dècades i mitja. D.E.P.

Joan Illa Morell "JIM" (1946-2021)

JIM, a l'esquerra, amb Salvador Dalí a Portlligat.

JOAN ILLA MORELL "JIM"

(1946-2021)

Mai oblidaré el primer cop que vaig parlar amb el JIM. Va ser per telèfon, un vespre de divendres quan em disposava a sortir de casa per anar a punxar discos en un lloc on la gent solia venir a escoltar-los. Aquell mateix matí, la desapareguda Revista del Vallès m'havia publicat un article on parlava molt de passada sobre la contracultura a Granollers durant la dècada dels 70, i on per tant feia referència a l'alter ego de Joan Illa Morell –JIM eren les seves inicials-. Ell s'havia molestat en aconseguir el meu número de telèfon i em trucava per fer-me saber que li havia agradat el que havia escrit, i que em volia conèixer en persona. La trucada em va fer una il·lusió tremenda, i la conversa es va anar allargant fins que vaig veure que se'm feia tard per anar a punxar i em vaig haver de disculpar, acordant que faríem aquella trobada tan bon punt ens fos possible a tots dos.

I la vam fer al cap de pocs dies al restaurant llibreria Anònims, que aleshores era un dels pocs llocs de Granollers on podia acudir una persona amb certes inquietuds si no volia sentir-se com un marcià –o bé si volia sentir-se com un marcià en un entorn on això no fos cap inconvenient-, i que avui directament és tot un oasi enmig d'un desert. Va ser la primera de moltes trobades que vam mantenir en aquella època, també de moltes trucades telefòniques que solien allargar-se molt més del que havia durat aquella primera presa de contacte. Recordo, en més d'una ocasió, penjar el telèfon després de 30 o 40 minuts de conversa i preguntar-me: "Què volia? Per què m'ha trucat?". El JIM era així. Un personatge entranyable, irrepetible, únic en la seva espècie, que simplement no encaixava amb la majoria de normes i convencions d'aquest món tan absurd que ens ha tocat habitar.

Al JIM se'l sol recordar com a director del C.I.T. (Centro de Iniciativas y Turismo), una oficina de l'Ajuntament de Granollers que s'encarregava entre d'altres coses de dinamitzar l'activitat cultural de la capital vallesana durant una dècada, la dels 70, en què la ciutat va acabar esdevenint per mèrits propis un dels punts més calents de la cultura pop al conjunt de Catalunya. D'aquella època destaquen esdeveniments com el Festival de Música Progressiva celebrat el maig de 1971 al camp de futbol de Palou –el primer festival de rock a l'aire lliure mai dut a terme a l'Estat espanyol-, els dos concerts que King Crimson van oferir el novembre de 1973 a l'antic Palau Municipal d'Esports –l'actual Parquet-, amb implicació d'un jove Gay Mercader, i el multitudinari happening de Salvador Dalí, l'agost de 1974 a la plaça de la Porxada.

D'episodis memorables n'hi va haver molts més, però tot sol tenir un final i el tancament del C.I.T. es va precipitar a principis dels anys 80 amb l'arribada d'aires nous però no necessàriament renovadors als despatxos municipals. No deixa de ser paradigmàtic que d'aleshores ençà Granollers hagi esdevingut progressivament una ciutat gris que tendeix a confondre cultura amb festa major i on tota iniciativa mínimament singular o engrescadora acaba topant de forma frontal amb els tentacles de l'oficialisme més ranci, carrincló i encantat d'haver-se conegut a ell mateix. Una ciutat capaç d'haver celebrat al seu dia l'Any Dalí sense comptar amb la participació de qui havia portat el geni empordanès fins a la mateixa porta de la seu consistorial, havent arribat a compartir llargues estones amb l'artista al seu domicili de Portlligat. Així són les coses.

De la relació de JIM amb Granollers i amb Dalí vaig provar de parlar-ne amb ell mateix en diverses ocasions, i em consta que no sóc l'únic que ho va intentar, però ell sempre fugia d'estudi –amb elegància i probablement amb les millors intencions-. Deia que encara no era el moment, que un dia en parlaria amb calma, però que calia esperar aquell moment que ara ja mai podrà arribar. Tampoc va voler venir –la invitació la va declinar educadament- quan la gent de Brubaker, juntament amb el periodista i activista cultural Àlex Gómez-Font, vam promoure una jornada de recuperació del Festival de Música Progressiva, el maig de 2014 a la sala NAUB1 de la capital del Vallès Oriental.

No conec ni crec que pugui arribar a conèixer mai els motius del seu silenci, de la seva voluntat de mantenir-se en un segon pla –malgrat presidir el seu propi Club Faraònic-, però amb el temps he arribat a la conclusió que el JIM era una d'aquelles persones més interessades en seguir mirant sempre endavant que no pas en recordar batalletes passades. Quan provaves de parlar-li sobre episodis com les converses per portar Pink Floyd al festival progressiu –no va poder ser i finalment van tocar els també britànics Family com a caps de cartell-, ell tendia a restar-los importància. En canvi, parlava amb entusiasme d'ànimes igualment singulars com les d'Albert Serra, Roger Mas o un Sisa aleshores encara actiu musicalment –tots tres van participar a les tertúlies de les Nits Faraòniques organitzades per JIM a l'Anònims-.

També em manifestava sovint el seu interès pel hip hop, que l'havia portat a fer amistat amb un col·lectiu de rapers de Barcelona el nom del qual sóc incapaç de recordar. Últimament solia dir-me que el rock estava mort i que el hip hop era el futur. Ell, que havia estat impulsor d'alguns dels esdeveniments rockers més importants de la història d'aquest país. I jo provava de fer-li entendre que aquesta mateixa afirmació ja la feien determinats caçadors de tendències quan ell encara era al capdavant del C.I.T., i que més enllà d'etiquetes –i de tendències-, si alguna cosa tenen de bons aquests temps líquids en què ens movem és justament que expressions al seu dia antagòniques hagin acabat esdevenint perfectament compatibles. Arribat el moment també li vaig prometre, és clar, que assistiria al festival de hip hop que ell estava preparant de cara a l'any vinent i que malauradament ja no podrà ser.

El JIM ens va deixar ahir a causa d'una malaltia que jo li desconeixia. L'últim cop que el vaig veure, fa escasses setmanes en una trobada casual al davant de casa seva, el vaig observar cansat però en cap cas m'hauria imaginat que seria l'última conversa que mantindríem. Quan em vaig assabentar de la seva mort, la meva primera reacció va ser recordar aquella conversa a peu de carrer, durant la qual havíem parlat del seu festival de hip hop i d'un vermut que teníem pendent des de feia molt de temps. I de bones a primeres em vaig enfonsar pensant que m'hauria agradat poder-me acomiadar d'ell. Però després hi vaig donar voltes, i potser el millor comiat possible d'algú com el JIM fos precisament aquest. Una trobada fortuïta, el seu entusiasme parlant de projectes futurs i aquell "Hem de quedar per fer el vermut i xerrar una estona amb calma".

Gràcies per tot, JIM. Siguis on siguis, el vermut segueix pendent i si no he perdut el compte aquest cop em toca pagar a mi.

Dumb Nation

Dumb Nation és una banda de Granollers que practica allò que algú va mal anomenar rock estatal -rock sense una etiqueta definida i cantat en castellà, ni més ni menys-. Traços de Leño, Obús, Héroes del Silencio, Tequila i La Frontera, i un cantant amb actitud i saber estar a l'escenari. Ahir van actuar a la NAUB1 en el marc d'una nit dedicada a les bandes locals i compartint escenari amb The Youngs, Nologo i Immerse.

El documental antifolk de Plans Films, per capítols

La gent de Plans Films ha dividit en diferents capítols el documental "This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)", dirigit per Vicenç Ferreres i centrat en la figura de Maurici Ribera aka The Missing Leech, així com en allò que anomenem antifolk, i estrenat l'any 2014 en el marc del festival In-Edit. Cada setmana en penjaran un a la xarxa. Ja poden veure el primer, on apareix un servidor parlant amb Ramon Solé i interpretant una versió de "TV Crusaders" (The Missing Leech) juntament amb Martina Borrut (Mad'zelle) i Pablo Acosta (aleshores baixista de Liannallull). Poden veure'l aquí.

Tercera edició de l'In_Cult

Vivim en un país on els ministres de Cultura no tenen massa clara la funció de la seva cartera. Un país governat per il·lustres ignorants que són capaços d'emmarcar la Cultura al mateix despatx que l'Esport -i ho dic sense ànim de desmerèixer l'Esport, que malgrat no ser-ne conscients els senyors ministres té unes implicacions socials que van molt més enllà de seleccions i circs mediàtics-. Un país en mans d'un govern per a qui la Cultura és entreteniment i la matança de braus en públic patrimoni cultural. Cito la Cultura d'aquesta manera, en majúscula, no perquè doni raó de ser a un ministeri sinó perquè de fet dóna raó de ser a tota una societat. És amb aquest leitmotiv, el de la cultura com a eix vertebrador i transformador de la realitat que ens envolta, com el casal popular L'Esquerda de Granollers ha impulsat durant dos anys les jornades de transformació cultural In_Cult. Aquest mes de novembre n'arriba la tercera edició, que començarà el dissabte 14 (22,30h.) a la NAUB1 i de la mà d'"Ovidi3", un homenatge a Ovidi Montllor a tres bandes amb el poeta David Caño, el músic Borja Penalba i el periodista i activista social David Fernàndez.

Més informació:

L'Esquerda  /  Pàgina web

Llum Pepa and The Beats a la B1!

Vista privilegiada d'una nit per al record - Foto Marta Fort.

Hi ha dates que un no pot oblidar. 20 de desembre de 2014 a la NAUB1. Nit de rock'n'roll sense concessions amb un dels combos més potents que vaig poder veure en directe la temporada passada. Llum Pepa and The Beats. Veterans de bandes com Liannallull o Prou!, lliurats en cos i ànima a les essències del rock de garatge, el rhythm & blues i la psicodèlia més primitiva. Quina nit, senyores i senyors, quina nit. Quin directe. Quin repertori. Quina actitud. I quina demostració de taules i ofici, la que van oferir aquells quatre -poden llegir la crònica d'un servidor aquí-. Abans i després vaig punxar jo, però la meva intervenció no va anar més enllà de l'anècdota més insignificant. Perquè l'únic que volia fer aquella nit era contemplar l'escenari i beure bourbon a la salut de Mrs. Pepa i els Beats. Que bé que ho van fer! I els amics de Plans Films ho van filmar. I aquesta setmana n'han penjat un clip a la xarxa. I aquell raconet de bourbon que encara queda a l'ampolla va a la salut de tots plegats. Cal fer-ho i és de justícia, que diria aquell. Vegin el clip a Vimeo.

Ensenyant amb música

Més de 200 professionals de l'educació es donen cita avui a Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers, per participar a la quarta edició de la Fira de Recursos Pedagògics Musicals (FIREPEMU). Una iniciativa de Brubaker que vol difondre i potenciar l'aplicació de la música i les seves eines en l'àmbit educatiu. A la imatge, un dels tallers que s'estan duent a terme aquest matí a la NAUB1.

FIREPEMU

Brubaker

FIREPEMU '15

Un moment de la FIREPEMU 2014 a la NAUB1 - Foto Àlex Falcó.

El recinte de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, a Granollers, acollirà aquest dissabte, 3 d'octubre, la quarta edició de la Fira de Recursos Pedagògics Musicals (FIREPEMU). Una iniciativa de Brubaker que vol donar a conèixer les múltiples aplicacions de la música en l'àmbit educatiu. Un espai de formació i d’intercanvi d’idees, coneixement i eines pedagògiques. Una plataforma a través de la qual professionals, empreses i institucions poden presentar els seus projectes i donar a conèixer els seus recursos. L'epicentre de la fira serà un any més el Centre de Creació i Difusió Musical NAUB1.

Més informació:
FIREPEMU  /  Pàgina web
Brubaker  /  Pàgina web

L'hora de dir prou

CATASTROFE CLUB

NAUB1, Granollers

20 de juny de 2015

Fa 45 anys, Gil Scott-Heron proclamava que la revolució no seria televisada. Setmanes enrere, en el marc del Primavera Sound 2015, Patti Smith recordava que el futur no tan sols és a les mans de tots nosaltres, sinó que el món que es trobaran les futures generacions serà una conseqüència directa dels nostres actes presents. I la nit passada, Catastrofe Club avisaven a tots els fidels aplegats a la NAUB1 que aquestes futures generacions, és a dir els seus fills, poden acabar odiant-los si no comencen ara mateix una revolució, sigui o no televisada. Tota una bofetada, o més ben dit una galeta ben clavada, com les que titulen el disc de debut d'aquest combo encapçalat per dos veterans de l'escena vallesana com són Josep Maria Herrera i David Molina.

Militants en el passat de formacions com Diluvi o Uri Gheller y los Cucharas, Catastrofe Club suposa sens dubte un nou capítol en els seus respectius fulls de serveis. Perquè el seu actual discurs -rock en fase terminal, electrònica de batalla i una lírica de les que fan mal- trenca amb tot allò que havien fet abans -i amb la tònica dominant en l'escena independent de casa nostra, la qual cosa els atorga un plus de singularitat-. Però sobretot perquè han assolit plegats el moment de dir prou. A un sistema ple d'esquerdes, a aquest invent anomenat crisi i a la passivitat de qui pretén arreglar el món votant cada quatre anys. En altres paraules, si la revolució no pot ser televisada, com a mínim no li mancarà una banda sonora tan extrema com les causes que l'han alimentat.

El d'ahir era el primer concert oficial de Catastrofe Club. Estètica fosca i impactant posada en escena: en primer terme la pròpia banda i una pantalla on s'anirien succeint videoprojeccions, i just al darrere una enorme guillotina de posat tan inquietant com enigmàtic. El repertori va repassar sencer el citat disc de debut, "Galletas" (2015), amb moments tan àlgids com "El accionista", l'hipnotisme kraut d'"Espíritus y coches" o un "Miércoles" que el respectable acabaria entonant a viva veu. Una contundent festa de presentació que havia començat hores abans al bar de Roca Umbert, on el poeta i activista cultural subterrani Joan Gener Barbany havia recitat un recull de versos propis i aliens, cites incloses a Bukowski, Joan Brossa o Xavier Sabater, entre d'altres.

Ivan Campo i Catastrofe Club

Dues propostes de Brubaker per aquesta setmana:

*IVAN CAMPO. Nom de connotacions futbolístiques per a un trio que canta al cinema, a la literatura i, és clar, al dia a dia. I tot això sobre una d'aquelles catifes de folk-pop que tant s'agraeixen en aquesta època de l'any. Cançons càlides, amables i contagioses, les d'una formació amb base d'operacions a Manchester, amb una desena de referències discogràfiques al seu nom i amb un currículum que inclou escenaris compartits amb Jeffrey Lewis o els Pale Fountains. Divendres, 19 de juny (21h.), a la terrassa de la cafeteria El Pla de la Calma, a Cardedeu. Més informació.

*CATASTROFE CLUB. Música de trinxera per a un món sense revolucions. La de dos músics vallesans de llarg recorregut, Josep Maria Herrera i David Molina. Junts sumen anys de servei en formacions com Diluvi o Uri Gheller y Los Cucharas. I junts han donat forma a tot un arsenal de versos punyents i a un discurs que conjuga l'electrònica amb el rock més desvergonyit. "Galletas" (2015) és el seu disc de debut, i el presentaran en directe el dissabte, 20 de juny (23h.), a la NAUB1 de Granollers. Més informació.

www.brubaker.cat

Lausana resideixen a la B1

Els components de Lausana, aquest matí a l'escenari de la NAUB1, on aquests dies porten a terme una residència. Un stage mitjançant el qual es posen a punt de sortir de gira aquest estiu. Polint els últims detalls del repertori i sobretot de la posada en escena. És una de les funcions de la B1 -Centre de Creació i Difusió Musical-, la de potenciar la nova creació, acompanyar projectes emergents i ajudar-los, si cal, a prendre forma.

Something in the Way

Aquest matí m'he trobat això mentre anava de camí cap a la NAUB1. M'ho he trobat de cara, al bell mig de l'aparcament de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, tal i com ho veuen i amb aquest simpàtic missatge en primer terme. Una bona manera de començar el dia?

Família PRO-GRA-SSIVA

Foto de família, el passat 9 de maig a la NAUB1 un cop acabat el PRO-GRA-SSIU. D'esquerra a dreta, Karles Torra, Àlex Gómez-Font, Miquel Pasqual, Jordi Sabatés, Alejandro Delgado, Álvaro Vicente, Josep Puigdollers, Isaac Romagosa, Aaron López, Jordi Soley, Toni Palacín i un servidor. Crec que els nostres rostres ho evidencien, estàvem literalment rebentats després de tanta moguda, però a la vegada contents i amb ganes de més. Gràcies a tothom que ho va fer possible i, tant de bo, fins l'any vinent. D'altra banda, recordin que poden llegir la crònica del PRO-GRA-SSIU a Brubaker. La fotografia és d'Àlex Falcó.

L'era de la curiositat

Foto Àlex Falcó.

PRO-GRA-SSIU

NAUB1, Granollers

9 de maig de 2015

La fotografia que millor defineix la segona edició del PRO-GRA-SSIU ni tan sols es va arribar a fer. No es va fer per molts motius. Perquè era tard, perquè la jornada ja s'havia acabat i la sala havia tancat portes, perquè no era qüestió d'interrompre aquell moment d'intimitat o, simplement, perquè ningú hi va pensar. El cas és que la imatge definitiva d'aquest segon PRO-GRA-SSIU era la de Jordi Sabatés parlant de forma distesa amb els components de Trajecte Final. Dues generacions intercanviant impressions i experiències, amb la feina feta i al voltant d'una taula amb entrepans i alguna beguda. L'escena recordava, sense necessitat de salvar grans distàncies, al moment en què Howlin' Wolf havia estat rebut i venerat per la plana major del blues britànic de finals dels 60.

Mestre i alumnes. Sabatés, pianista de pianistes i introductor a casa nostra del Minimoog, va lliurar fa quatre dècades "Ocells del més enllà" (1975). Obra capital de la seva inabastable discografia, i també del rock progressiu i la música moderna de cambra a escala planetària. Per primera vegada en més de trenta anys i per cortesia dels propis Trajecte Final, la peça va tornar a sonar en directe ahir a la tarda. Amb el mestre assegut a primera fila i des del més absolut respecte a l'original, però atorgant a la composició aquell aire contemporani que en revalida la dimensió canònica. L'aprovació del propi Sabatés no es va fer esperar. Trajecte Final acabaven de recuperar, contextualitzar i revaloritzar un capítol clau però mai prou reivindicat de la història de la música pop a casa nostra. I precisament d'això, de recuperar, contextualitzar i revaloritzar aquesta mena de capítols, tracta el PRO-GRA-SSIU.

Del jazz al prog

Després d'una primera edició celebrada ara fa un any amb el Primer Festival de Música Progressiva de Granollers al punt de mira, enguany vam anar més enrere en el temps per a traçar els inicis del rock progressiu a casa nostra, emfatitzant el pes que l'escena jazzística va tenir en la seva gestació. "Després de la Guerra Civil, les autoritats franquistes van prohibir els clubs de jazz arreu d'Espanya. Granollers va ser una excepció, perquè l'alcalde del moment havia lluitat al costat dels Nacionals, i li van permetre mantenir-lo obert però canviant el nom de Club de Jazz a Club de Ritmo", va explicar el periodista musical Karles Torra, durant la taula rodona que va encetar la jornada. Aquell espai va permetre a la capital vallesana esdevenir un dels epicentres del jazz a la Península Ibèrica. Durant els anys 40 hi van actuar projectes locals com l'Orquesta Selección -una formació "que es va avançar al seu temps", segons Torra-. Durant la dècada posterior, el Club de Ritmo rebria visites tan il·lustres com la del pianista nord-americà Memphis Slim o la d'un jove Tete Montoliu.

Ja durant els 60, el seu escenari seria testimoni del canvi d'aires que desembocaria en la música progressiva. Eren els dies en què el rock eixamplava horitzons i començava a trencar esquemes. "De les cançons de dos minuts i mig, es va passar a estructures més complexes que incorporaven influències de la música clàssica, del flamenc o del jazz", va apuntar Torra. Un salt endavant per al qual va ser necessari no tan sols un canvi de mentalitat, sinó sobretot la recerca d'aliances i complicitats amb àmbits com el del jazz. "Personalment, el jazz m'ha marcat moltíssim, especialment figures com la de Duke Ellington", va confessar Sabatés, també present en una taula rodona completada pel periodista Àlex Gómez-Font -coorganitzador del PRO-GRA-SSIU juntament amb Brubaker- i els músics Jordi Soley -teclista original de la Companyia Elèctrica Dharma-, Toni Palacín (Mi Generación) i Manolo Elías (Tete Montoliu, Om, Jordi Sabatés).

"Al generar escola, un creador defineix els músics que el segueixen, però també els que l'han precedit", va sentenciar Sabatés. "Un músic no deixa de ser un enllaç entre les seves influències i els seus seguidors, els que el citen a ell com a influència". I precisament això, enllaçar músics i estils, és el que va aconseguir el rock progressiu. "Bill Evans va ser per a molts de nosaltres com una Pedra de Rosetta", va afegir Soley abans de definir els quinze anys que va durar l'era progressiva -de la segona meitat dels 60 a finals de la dècada posterior, aproximadament- com "una època marcada per la curiositat". "Quan vam saber que el Manolo -Elías- i el Toti -Soler- havien anat a Londres a escoltar Miles Davis en directe, de seguida vam voler parlar amb ells, que ens ho expliquessin", va recordar, "escoltàvem tot allò que podíem, teníem ganes de descobrir coses noves; d'aquesta manera vaig arribar al flamenc, que em va obrir les portes d'un món totalment nou".

Aquesta barreja d'influències explica la singularitat del rock progressiu en aquesta banda dels Pirineus, i també per què el seu desenvolupament va ser paral·lel però en cap cas condicionat al del prog anglosaxó representat per bandes com King Crimson o Pink Floyd. "Érem molt eclèctics", va matisar Palacín durant la seva intervenció. Sobre el jazz, va recordar com "durant la Segona Guerra Mundial s'havia prohibit tant al Japó com a l'Alemanya nazi, i posteriorment esdevindria tot un símbol de rebel·lió a l'Europa de l'Est. Parlem d'un gènere que representa la individualitat i el lliurepensament, i això no agrada gens als règims totalitaris". L'Espanya franquista no va ser menys, tot i que com va recordar Torra "el que es va prohibir no va ser el jazz en si, sinó els clubs de jazz". En altres paraules, "els franquistes eren tan burros que ni tan sols van prohibir el jazz", tal i com va apuntar un membre del públic.

Marató progressiva

Un cop finalitzada la taula rodona, el PRO-GRA-SSIU va deixar pas a tota una marató d'actuacions en directe. Van donar el tret de sortida Trajecte Final amb la seva reinterpretació d'"Ocells del més enllà", un muntatge preparat expressament per a la jornada. També s'havia format expressament per a l'ocasió el Soley Grup, combo encapçalat per Jordi Soley (teclat) i completat per músics de primeríssima línia com són Marc Ayza (bateria), Toni Español (percussions), Jordi Fiol (baix), Albert Costa (trombó), Oriol Vallès (trompeta) i Pau Vidal (saxo). Una maquinària de precisió apoderant-se de clàssics propis i aliens. Un repertori on no hi van faltar "Ones nones" (Companyia Elèctrica Dharma) i "To de re" (Orquestra Mirasol). I una demostració d'ofici, solvència i boníssimes maneres. Menció a part es mereix el duet de bateria i percussió que es van marcar Ayza i Español a la meitat de "To de re". Per a emmarcar, literalment. Finalment, Trajecte Final van tornar a l'escenari per a interpretar amb Emili Baleriola (Màquina!, Orquestra Plateria...) i Toni Palacín diversos temes dels seus respectius repertoris. El comiat, amb "Stand by Me" (Ben E. King) reconvertit en estàndard jazzístic i filtrat per la veu estripada de Palacín, va ser dels que marquen època.

Gómez-Font, Torra, Soley, Sabatés i Palacín, durant la taula rodona - Foto Oriol S. 

Trajecte Final - Foto Oriol S.

Soley Grup - Foto Oriol S.

Trajecte Final amb Emili Baleriola - Foto Oriol S.

Toni Palacín - Foto Oriol S.

Exposició de material històric - Foto Oriol S.

Originalment publicat a Brubaker.

Bill Haley, Edward Bunker... i el PRO-GRA-SSIU!

Hi ha coses que no passen cada dia i que fan moltíssima il·lusió. Aquest migdia he participat en un programa de ràdio on prèviament havia sonat una de les cançons que han donat sentit a la meva vida i s'havia parlat d'un dels meus escriptors preferits. La cançó era "Rock Around the Clock" de Bill Haley i els seus Comets -avui fa seixanta anys que es va editar la segona tirada del single-, i l'escriptor Edward Bunker -Al Margen ha publicat recentment el volum "Death Row Breakout and Other Stories", traduït  al castellà com "Huida del corredor de la muerte"-. L'espai en qüestió era el Territori Clandestí de Ràdio 4 de RNE -tot un oasi cultural que recomano seguir de ben a prop-, conduït per Consol Sàenz i Irene Desumbila amb la col·laboració avui de Benjamín Amorín. Hi he anat amb Àlex Gómez-Font per a parlar de la segona edició del PRO-GRA-SSIU, que tindrà lloc el proper 9 de maig a la NAUB1 i durant la qual s'analitzaran els inicis de la música progressiva a casa nostra. Ho poden escoltar al podcast de Territori Clandestí.

El PRO-GRA-SSIU a Ràdio 4

Demà, dijous 7 de maig (14h.), seré entrevistat juntament amb Àlex Gómez-Font a Territori Clandestí, l'espai cultural que condueixen Consol Sàenz i Irene Desumbila a Ràdio 4 de RNE. El motiu de l'entrevista serà la imminent segona edició del PRO-GRA-SSIU. Ho podran escoltar en directe -i posteriorment online- a la pàgina web del programa. Recordin que el PRO-GRA-SSIU tindrà lloc el dissabte 9 de maig a la NAUB1.

PRO-GRA-SSIU. Dels clubs de jazz als camps de futbol: l'origen del rock progressiu a la Península Ibèrica

Jordi Sabatés (a la dreta), amb B.B. King.

Torna el PRO-GRA-SSIU. Si l'any passat vam dedicar la jornada a analitzar el Primer Festival de Música Progressiva de Granollers (1971), enguany anirem encara més enrere i ens centrarem en les arrels del propi rock progressiu a casa nostra. Unes arrels que es troben en l'àmbit jazzístic i que també van tenir un fort ressò a la capital vallesana. Durant la jornada s’interpretarà en directe el disc “Ocells del més enllà” de Jordi Sabatés. Prèviament tindrà lloc una taula rodona amb testimonis directes de l'època, entre ells el propi Sabatés, nom de referència tant del jazz com de la música progressiva a casa nostra, estretament vinculat a bandes i solistes com Om, Pau Riba o Tete Montoliu. El PRO-GRA-SSIU tindrà lloc el proper dissabte, 9 de maig (19h) a la NAUB1.

Brubaker

NAUB1

El PRO-GRA-SSIU a Ràdio Granollers

Ja poden escoltar online l'edició d'avui del programa Terra de Músics de Ràdio Granollers, dedicada al PRO-GRA-SSIU. Hi hem assistit Àlex Gómez-Font, Karles Torra, Miquel Pasqual (Trajecte Final) i un servidor, i ha intervingut per telèfon el gran Jordi Sabatés. Recordin que el PRO-GRA-SSIU tindrà lloc el 9 de maig a la NAUB1. Poden escoltar el programa aquí.