The Customers - "Green Bottle Thursday" (1996)

Va ser dies enrere, en una botiga de discos del centre de Barcelona. Una d'aquelles de tota la vida, de les que es dediquen a vendre discos i no samarretes de grups de temporada. No tenia gaire temps, però vaig decidir aturar-me un moment a remenar les cubetes de compactes. I vaig trobar-hi aquest tresor. "Green Bottle Thursday" (1996), dels Customers. Reconec que me'l vaig comprar pel títol, totalment a l'aventura i sense tenir ni idea de què hi trobaria. I quan vaig arribar a casa i el vaig fer sonar a tota castanya -perquè és d'aquella mena de discos que només poden sonar d'aquesta manera-, em va flipar. Power pop i rock de guitarres en sintonia amb els seus temps, però que sona actualment tan fresc com el primer dia. Himnes subterranis com "All Your Money", "Drinkin' Again", "Bleed" o "Shipwreck". I un àlbum que hauria d'alegrar el dia a qualsevol seguidor de Posies, Lemonheads, Built to Spill, els Dinosaur Jr. més melòdics o els primers Foo Fighters. El disc l'editava Vapor Records i va passar injustament desapercebut. De fet, l'única informació relativa al grup que he aconseguit trobar a la xarxa és que venien de Los Angeles i que van editar un segon i darrer disc l'any 2004. Ignoro si la banda segueix en actiu, però en un moment en què els revivalistes dels 90 surten de sota les pedres, em sembla molt més que oportú reivindicar-la.

Recomanació: Sam Destral al Koitton Club

Si són d'aquells que encara es pregunten què nassos és l'antifolk, escoltin a SAM DESTRAL. D'acord, potser l'experiència no resoldrà els seus dubtes, però descobriran un artista tan singular com irrepetible, etiquetes al marge. Algú que és capaç de citar entre les seves influències a Dylan, Can, Cohen, Llach i Portet. I el més important, evidenciar que realment ha filtrat totes aquestes influències tot trobant la seva pròpia veu. Em remeto a evidències com el seu disc de debut, "Tot el que conec és mort" (2013, El Mamut Traçut Records). Set cançons sobre noies. Set exercicis de pop atemporal, immediat i senzill en el millor dels sentits. I set petites simfonies on el terme indie recupera tot el seu significat. Que jo sàpiga, cap gran mitjà especialitzat l'ha citat entre els millors discos de l'any que acaba de finalitzar, i això pot voler dir dues coses. La primera, que Destral no té padrins ni diners per gastar-se en publicitat. La segona, que hi ha (molta) vida més enllà de les escenes oficials, oficialistes i oficialitzades. Ho podran comprovar en directe aquest dijous, 9 de gener (21,30h.), al Koitton Club de Barcelona (c/. Rossend Arús, 9 - metro: Plaça de Sants).

http://samdestral.bandcamp.com

Cartes i reis

Diuen que avui és dia de cartes i reis... Doncs aquí el tenen.

Nord

Riffs monolítics, bases rítmiques pesants i una veu femenina que fa saltar espurnes. Nord és un quartet de Sant Feliu de Guíxols lliurat en cos i ànima a un hard rock que de vegades s'aproxima al so stoner -la inicial "Mort" i la seva vocació de carretera- i d'altres al metal d'escola 90s -"Sexe per sexe = Sexe al quadrat" apunta a Rage Against The Machine-. Potser la comparació més evident seria Audioslave, però també hi ressonen amb força Soundgarden, Faith No More o els Cult de "Beyond Good and Evil". El seu debut homònim -gravat i mesclat pel sempre solvent Santi García- es troba disponible al seu compte de Bandcamp.

http://nordsfg.bandcamp.com/

Phil Everly (1939-2014)

PHIL EVERLY

(1939-2014)

Sovint es parla dels Everly Brothers com a influència vital per als Beatles i Simon and Garfunkel, però el seu rastre va molt més enllà, i m'atreviria a dir que discursos com els de la Creedence Clearwater Revival, Violent Femmes, Jeffrey Lewis o fins i tot Jake Bugg no s'entendrien sense ells. Ara bé, malgrat tot això, els seus principals arguments sempre han estat les cançons. Aquelles cançons que de no haver existit s'haurien d'haver inventat. Aquelles cançons que a molts ens han permès viure una mica millor. Se n'ha anat un dels més grans. D.E.P.

Marea verda a Granollers

Granollers, 4 de gener de 2014

Primer van especular amb la totxana i van inflar els preus fins a límits insostenibles. No van deixar al ciutadà corrent cap més remei que invertir bona part dels seus ingressos en un bé de primera necessitat com és la vivenda. El van obligar a assumir lloguers desproporcionats i hipoteques impossibles. El van exprémer fins la darrera gota i van permetre que quatre rapinyaires s'enriquissin a costa d'un dret tan bàsic com el de l'habitatge. Després els va esclatar a les mans la bombolla immobiliària que ells mateixos havien generat. I ara ens diuen que tot plegat és culpa nostra, que vam ser nosaltres els que vam viure per sobre de les nostres possibilitats. Que vam ser nosaltres qui no va actuar de manera responsable, i que per això es veuen obligats a desmantellar un estat del benestar aixecat per diverses generacions a base de suor i sang. I jo els dic a ells -polítics, banquers, patronals i altres actors del neoliberalisme- que no tenen vergonya. I que són uns criminals. Perquè només un criminal rescataria bancs amb fons públics -és a dir, amb els nostres diners- i permetria que el seu estoc de pisos romangués buit mentre hi ha gent sense sostre. Perquè només un criminal afavoriria els més poderosos en detriment dels més febles. I perquè només un criminal invertiria sumes mastodòntiques de diners en la construcció d'aeroports fantasma i tindria després la santa barra de fer pagar els plats trencats al ciutadà. Per això calen més marees verdes com la que aquest matí ha recorregut el centre de Granollers. Perquè si les administracions no fan la seva feina, l'haurà de fer la societat civil. SÍ, ES POT.

Afers privats

Hi ha en algun punt de la geografia catalana una ciutat dormitori que anys enrere acollia una sala de festes i concerts fantàstica. Un escenari per on havien passat grans grups -alguns eren coneguts, d'altres no tant, però la majoria eren grans-. I un espai arquitectònicament singular que va anar-se'n a terra quan el va comprar una junta d'accionistes per a edificar-hi un centre sanitari privat. Sí, un d'aquells centres dels quals tots dependrem quan les dretes catalana i espanyola s'hagin acabat de carregar la sanitat pública -això en cas de tenir diners; en cas de no tenir-ne ens haurem de fer fotre-. El cas és que ahir vaig veure un anunci d'aquest centre sanitari privat. El protagonista era un home de mitjana edat que anava força ben vestit -vaja, que ell sí que tenia diners-. Encara no sé exactament per què nassos anava al metge, ja que mala cara no feia -cara de pocs amics sí, tot i que aquest és un altre tema-, però es trobava assegut a la sala d'espera de torn, amb vistes a l'skyline de la ciutat també de torn -que, permetin-me la llicència, és més depriment que un disc d'Alice In Chains-. I amb una elevada càrrega d'impaciència en aquell rostre digne de qui sopa als millors restaurants de la ciutat -pas previ a fer la digestió també a les millors cases de barrets in town-.

Amb aquestes, una veu en off va donar sentit a tot plegat, explicant-nos a nosaltres -aquells pobres passarells que encara recorrem a la sanitat pública quan requerim assistència mèdica- que els pacients d'aquell centre són atesos ràpidament -cosa que ningú diria, a jutjar pel nerviosisme del nostre protagonista-. Dit d'una altra manera, pagant les quotes corresponents un es pot estalviar les cues que han de fer els arreplegats que encara van als ambulatoris públics -és a dir, la gran majoria social que no es pot permetre una altra cosa-. Acte seguit, el pacient impacient es va aixecar i va caminar en direcció als consultoris, creuant-se a l'alçada del mostrador amb una altra pacient. Sí, una altra perquè aquesta era del sexe femení. I no cal dir-ho, també anava vestida com qui té diners i se'ls pot gastar en una operació de pits... perdó, volia dir d'apendicitis, en un centre sanitari privat. Vaja, que en creuar-se, el pacient i la pacient van intercanviar una d'aquelles mirades cinematogràfiques que semblen no acabar-se mai i que en qualsevol blockbuster de temporada donarien peu a una comèdia romàntica de les que emeten a TV3 quan no saben què més fer -si no directament a una orgia prou moderada com perquè els censors no li clavin una X en tota la cara-.

I va ser aleshores, just en aquell moment en què l'anunci començava a posar-se interessant, quan es va acabar. Llàstima, perquè hauria resultat d'allò més morbós observar com els dos protagonistes feien honor a la seva condició social, tot embolicant-se i posant les banyes a les seves respectives parelles en qualsevol hotel de mala mort que els resultés més acollidor que els seus apartaments de disseny. En qualsevol cas, em va quedar clar el missatge: a banda de no fer cua, en aquell centre s'hi pot anar a lligar -a més, amb el que et deuen cobrar segur que hi ha barra lliure de gintònics a la planta superior-. O potser el missatge era un altre. Potser el missatge era que aquests votants de partits de dretes tan fastigosament podrits de diners, estan tan cansats d'unes vides matrimonials marcades per la monotonia i la falta de sexe, que han de fer-se els malalts per veure si anant al metge aconsegueixen sucar encara que sigui amb algú tan desesperat com ells mateixos. Potser, de manera subliminal, els anunciants ens volien dir que ells tenen la solució a tots aquells mals que la sanitat pública no pot curar, inclosa la manca perllongada de sexe. I la veritat és que la tenen. Ells i els polítics de dretes que ens volen enviar a tots a la privada. Perquè si una cosa porten fent els senyors Mas i Rajoy des que governen, és donar pel sac a tot fill de veí que no es pugui permetre pagar assegurances privades. Altres coses no, però això se'ls dóna d'allò més bé.