Llibertat d'elecció

John Coltrane.

"Malgrat haver mort el 1967, John Coltrane segueix essent la viva prova que els humans tenim llibertat d'elecció entre una consciència expansiva i la cultura escombraria amb ànim de lucre". Amb aquesta frase enceta Michael Simmons la seva crítica d'"Offering: Live at Temple University" (2014), enèssim directe de John Coltrane editat a títol pòstum -i una autèntica meravella, com era d'esperar-. L'article, publicat a l'edició d'octubre de Mojo, té un to marcadament superlatiu, però en absolut em sembla exagerat tenint en compte que parla de Coltrane. En qualsevol cas, la cita en qüestió ens hauria de fer reflexionar. Perquè, en efecte, l'ésser humà disposa de total llibertat a l'hora d'escollir entre la porqueria i la substància. La gran incògnita és per què tantes vegades s'acaba decantant per la primera. Per què els cinemes despatxen quantitats indecents de crispetes quan projecten pel·lícules banals sobre ressaques a Las Vegas, i en canvi es troben buits quan s'hi projecten autèntiques obres mestres. Per què tanta gent escolta manufactures mediocres quan li resultaria molt més enriquidor escoltar a Coltrane, a Jimi Hendrix o a Brian Wilson. Enigmes retòrics.

Paul Revere (1938-2014)

PAUL REVERE

(1938-2014)

R.I.P.

Geni i ofici

ROSARIO

Teatre Auditori, Granollers

4 d'octubre de 2014

La vida de Rosario Flores no ha estat un camí de roses. En poden donar bona fe la seva penetrant mirada i el seu rostre de marcades faccions, ambdós erosionats però no pas vençuts per l'adversitat. En primer lloc, el pes d'uns cognoms que llueix amb orgull però que durant massa temps van eclipsar injustament el seu nom propi. En segon lloc, la pèrdua de dos dels seus éssers més pròxims en circumstàncies tràgiques i amb tan sols setmanes de diferència. Adversitats que Rosario ha vençut a través de la música. Adversitats que segueix vencent cada vegada que s'enfila a un escenari i evoca l'obra i la figura dels seus il·lustres progenitors. D'El Pescaílla, patriarca d'una rumba catalana que segueix fluint per les venes de la seva filla. I de Lola Flores, dama de la copla i referent per a un ventall d'artistes que engloba des de Pedro Almodóvar a Maria Rodés. Però sens dubte la menció més destacada és la que dedica al seu també desaparegut germà, Antonio Flores.

Un "No dudaría" que ahir va fer posar dempeus la platea sencera, tot emmarcant una de les postals definitives de la nit. Postals, en plural, perquè n'hi va haver unes quantes. La del pati de butaques gairebé transformat en una pista de ball. La dels incondicionals que es van acostar a l'escenari amb actitud reverencial. La de la dona que ballava descontrolada per les escales per a desesperació d'uns acomodadors que no s'acabaven de creure que aquell huracà estigués tenint lloc. I tot això amb una banda sonora on la rumba i el flamenc s'impregnaven de rock, blues i soul. De "Mi gato" a "Estoy aquí", i d'una relectura de "Paraules d'amor" -"¡Viva Serrat!", va proclamar entre aplaudiments- a l'èxtasi final de "Muchas Flores". "Des de ben petita vaig voler ser artista, i gràcies a vosaltres ho he aconseguit", va confessar al respectable. Doncs sí, on molts presumeixen d'art sense tenir-ne, Flores pot fer-ho amb totes les lletres. Perquè si l'art equival a geni i ofici, ella en va ben servida. Una artista de cap a peus.

Els Radiobots

"Els Radiobots" és una producció de Brubaker que pretén introduir els més petits en l'aprenentatge tant de la llengua anglesa com de la música -començant per l'experiència de viure un concert en directe-. Ho fa a través de les cançons de The Coconuts -Aleix Prats i Carol Badillo, ambdós components d'Illa Carolina-, un duet que adapta el pop electrònic -de Hot Chip a Caribou, passant per The XX o fins i tot l'Italo disco- al llenguatge i a les necessitats del públic infantil. L'espectacle es presentarà aquesta tardor a la NAUB1, on avui mateix n'hem pogut fer un breu tast en el marc de la Fira de Recursos Pedagògics Musicals. Als infants els encantarà. Als adults, els ho dic per experiència pròpia, també.

Basket beat

El basket beat és una metodologia educativa que incorpora elements de la música i de l'esport. Una disciplina que explora les possibilitats que ofereix una pilota de bàsquet com a instrument de percussió -ja sigui en contacte amb una superfície o amb el cos humà-, i que pot incentivar un procés creatiu a partir del treball en equip. Un mètode innovador, doncs, per a fomentar la inclusió i el desenvolupament social de persones i col·lectius en situació de risc. Impulsat a Barcelona per l'educador social i musicoterapeuta Josep Maria Aragay, el basket beat s'ha introduït amb èxit en diversos països europeus, africans i americans. Ara mateix s'està presentant al Centre de Creació i Difusió Musical NAUB1 de Granollers, en el marc de la tercera Fira de Recursos Pedagògics Musicals. Una autèntica passada, els ho ben asseguro.

El gospel de l'Apocalipsi

WOVENHAND

Apolo 2, Barcelona

3 d'octubre de 2014

La litúrgia dels nadius nord-americans col·lisionant amb les Sagrades Escriptures en un oceà de decibels. Guitarres ferides i d'altres amb ganes de ferir. Ritmes tribals, núvols de tempesta i versos a la penombra. David Eugene Edwards interactuant amb els esperits i purgant ànimes. Southern Gothic, folk pantanós i brutalitat metàl·lica. El gospel de l'Apocalipsi.

Oh Petroleum

Oh Petroleum és el pseudònim de Maurizio Vierucci, un músic del sud d'Itàlia que beu musicalment de la tradició nord-americana. Les seves cançons conjuguen psicodèlia, nocturnitat, paisatges boscosos, estètica noir i vocació romàntica sobre una base de folk, blues i rock'n'roll primitiu. Com a exercici de singularitat, per a enregistrar el seu darrer disc -el formidable "Memory of Mine Memory to Be" (2014)- es va tancar en una vella mansió amb l'únic acompanyament d'un vuit pistes, dos micròfons i els instruments necessaris. El resultat ha estat un àlbum de gran profunditat, ric en matisos i francament sorprenent. Descobreixin-lo aquí i gaudeixin.