Kazuality - "Estructura de una panacea discreta"

El gironí Jaime Rodríguez és sens dubte un músic prolífic. Quan encara no fa ni un any que va lliurar "Metamecánica" (2014), es despenja amb "Estructura de una panacea discreta", el 24è disc que signa com a Kazuality en els seus dotze anys de trajectòria. I un àlbum de transició, segons afirma ell mateix al seu compte de Bandcamp, cap a una nova etapa vital que tot just comença a prendre forma en títols com "Descansen armas, rompan rompan filas", "Lo que el trazo resiste", "La marmota del día" o "De las esquinas a la matriz". Registres diversos per a un discurs on predominen la intensitat i els canvis de ritme inesperats. Respecte a la seva anterior obra es mantenen els ressons d'Anímic ("Falso año nuevo") i d'Standstill (la citada "Descansen armas..."), però el ventall sonor s'amplia amb traços com l'electropop sinistre de "Nos queda Roma", l'èpica ombrívola de "Tema serio" -que puntualment remet a Soda Stereo- o l'explosió post-punk de "Finalista (ellas ganaron el premio)". Un disc fosc i enigmàtic que recull els fruits dels que el van precedir i, a la vegada, planta les arrels d'un futur que promet brillar amb llum pròpia. Escoltin-lo aquí.

Primavera a la tardor

PRIMAVERA CLUB 2014 (dia 2)

Sala Apolo i teatres Principal i Latino, Barcelona

1 de novembre de 2014

DER PANTHER. Electrònica i arts visuals.

THE COATHANGERS. Urgència de garatge.

WOMAN'S HOUR. La gran promesa d'aquesta tardor.

WHITE LUNG. Punk rock amb totes les lletres.

YOUNGHUSBAND. Expansius.

Tal i com són

LOVE OF LESBIAN

Teatre Auditori, Granollers

31 d'octubre de 2014

Sol i re. Els dos únics acords sobre els quals s'aixeca "La niña imantada", una de les peces interpretades la nit passada per Love Of Lesbian. "Es pot fer moltíssim amb tan sols dos acords", sentenciava Santi Balmes després de trencar el gel amb el seu etern sentit de l'humor. Efectivament, dos únics acords poden edificar una gran cançó, de la mateixa manera que una caixa de cartró pot fer sortir de dins seu un zeppelin com el que ahir va sobrevolar l'escenari del Teatre Auditori. Moment àlgid d'un set teatralitzat on la banda barcelonina va interactuar amb personatges de tota mena, va mirar enrere amb la dosi justa de nostàlgia i va vèncer dimonis de tota mena a la vegada que el propi Balmes cantava des de l'interior d'una bossa de plàstic gegantina. Escenografia d'impacte, obra de Guillem Albà, per a un repertori que apuntava directament a les arrels creatives de la formació. A cançons que parlen de records -alguns eren reals, d'altres no-, de somnis i del pas del temps. I a una posada en escena que permet a Balmes i companyia defugir el circ dels macrofestivals i mostrar-se davant el seu públic tal i com són. Trencant el gel i sense necessitat de dir-ho tot pel seu nom. Envoltats de caixes de cartró i navegant per un oceà de metàfores. Però tal i com són.

Oriol S., Mad'zelle & Pablo Acosta - "TV Crusaders"

Oriol S., Pablo Acosta i Martina Borrut. TV Crusaders a la B1.

Un cop estrenat el documental "This Is The Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)", Plans Films ha publicat un nou videoclip de la seva banda sonora. Es tracta en aquest cas de la versió que Martina Borrut (Mad'zelle), Pablo Acosta (aleshores component de Liannallull) i un servidor van fer d'un dels temes més celebrats de Maurici Ribera, "TV Crusaders". La peça la vam enregistrar el passat mes de gener a la NAUB1, i per la part que em toca haig de dir que va ser un plaer. El tema apareix retallat en la seva versió audiovisual -durava més de vuit minuts-, però el poden escoltar sencer al volum 1 de la banda sonora -a la venda des d'ahir mateix-. Poden visionar-lo (i escoltar-lo) aquí.

www.plansfilms.com

Propostes per al Primavera Club

Cinc espais, tres nits i més d’una trentena de bandes emergents tant d’aquí com de fora. Punk rock, noise, psicodèlia, electrònica i rock’n’roll sense manies. Després d’un any d’absència, torna el Primavera Club i ho fa apel·lant a les arrels de la marca Primavera. Al suport a discursos nous, frescos i originals. Defugint els grans cap de cartell i apostant per tresors que el públic melòman podrà descobrir i degustar de prop. Les sales Apolo, La 2 i Sidecar, així com els teatres Principal i Latino, recintes amb història i situats al centre de Barcelona, en seran els escenaris aquest cap de setmana (del 31 d’octubre al 2 de novembre). I tot plegat a preus molt més que raonables i adaptats a tota mena de butxaques -vaja, que aquest cop el preu de l’entrada no hauria de suposar cap excusa-. Un servidor ha seleccionat nou propostes i les ha recomanat a través de Brubaker.

Què és l'antifolk?

Maurici Ribera (a la dreta de l'escenari), acompanyat per Jordi Espinach (Liannallull)
i Mau Boada (Esperit!), ahir a la nit al cinema Aribau Club 2 de Barcelona, després
de l'estrena del documental "This Is The Unfinished Story of The Missing Leech".

Fa anys, durant un viatge a Nova York, vaig entrar en contacte amb quelcom anomenat antifolk. N'havia sentit parlar, i fins i tot en coneixia alguns dels exponents sense relacionar-los amb aquella etiqueta, però fins aleshores no m'havia adonat que jo mateix tenia quelcom en comú, com a mínim, amb la majoria d'ells. Mesos després vaig tornar a Nova York i vaig oferir un concert al Sidewalk Cafe, epicentre del moviment antifolk i bressol artístic de músics que d'una manera o altra m'havien marcat o estaven a punt de fer-ho. L'experiència va ser intensa, màgica i inoblidable, però un cop vaig tornar a les esferes barcelonines vaig recordar que això no era Nova York ni Londres. Que vivia en un país on totes les manifestacions musicals contemporànies -del rock'n'roll al punk passant pel hip hop- havien arribat tard i malament, i que l'antifolk seguiria exactament el mateix camí. I així va ser, començant per un projecte musical, el que jo mateix tenia aleshores entre mans, que no deixava de ser una mala còpia dels originals.

Anys després i en termes generals, l'antifolk segueix essent un gran desconegut a casa nostra, però amb el temps ha acabat englobant propostes tan singulars i interessants com les de The Missing Leech, Sam Destral o Joan Colomo -si bé aquest últim mai s'ha identificat explícitament amb l'etiqueta-. Fins i tot s'ha rodat un documental, "This Is the Unfinished Story of The Missing Leech (A Film About Something Called Antifolk)", que es va estrenar ahir mateix en el marc de l'In-Edit i on jo mateix vaig tenir el gust d'intervenir. Havent dit això, m'agradaria felicitar el director Vicenç Ferreres i a tot l'equip de Plans Films per la feina feta, aplaudir el seu valor a l'hora d'acostar-se a un àmbit fins ara poc o gens explorat periodísticament a casa nostra i agrair-los l'esforç que han dut a terme per a aportar una mica de llum a tot plegat. També m'agradaria celebrar el fet que el protagonista del documental sigui un dels meus millors amics, Maurici Ribera (aka The Missing Leech). I finalment m'agradaria destacar el retrat que amics i coneguts del Maurici han (hem) traçat tant al voltant del seu alter ego artístic com sobretot de la seva persona.

L'únic 'però' que hi vaig trobar, i ho dic sense cap ànim de criticar, és la manca de concreció al voltant del terme antifolk. I si ho dic sense ànim de crítica és per dos motius. El primer, que aquesta mena de final obert acaba jugant a favor del film: el misteri es manté intacte. El segon, que part de la culpa és d'un servidor per no haver-se explicat millor quan li tocava. Francament, crec saber prou bé què és l'antifolk, però ja fa temps que responc a tan repetida pregunta amb alguna broma més o menys afortunada. El dia que em van entrevistar pel documental no va ser menys, i si bé és cert que probablement aquell no era el moment de fer bromes, també ho és que aportar una resposta enciclopèdica com la que ja es pot trobar en publicacions i pàgines web diversos hauria resultat tan insuls com feixuc. En qualsevol cas, bromes i definicions al marge, cal recordar que l'antifolk va sorgir a la Nova York de principis dels 80 com a resultat d'una rebel·lió. La d'uns músics inconformistes -Lach al capdavant- contra el conservadorisme imperant aleshores al folk nord-americà -encara en plena ressaca del revival dels 60-.

En altres paraules, l'antifolk era la reacció a un dogma. Un dogma que mai hem tingut a casa nostra -segurament n'haguem patit de pitjors, però aquest en concret no l'hem tingut- i contra el qual, per tant, és absurd rebel·lar-se. Però no és aquesta la qüestió -com acabo d'apuntar, de dogmes contra els quals rebel·lar-nos no ens en falten-. El que m'inquieta és observar com mica en mica el propi antifolk ha esdevingut a casa nostra un dogma en si mateix. A un nivell molt subterrani, si volen, però un dogma al capdavall. Mentre en països com els Estats Units o el Regne Unit ha estat i segueix essent un mitjà, un paraigües sota el qual neixen i creixen projectes i discursos d'allò més heterogenis, a casa nostra sembla ser l'antifolk una finalitat en si mateixa -i posats a buscar culpables, segurament jo en sigui un dels principals-. Una etiqueta tan banalitzable com 'indie' o 'hipster'. I era aquí on volia anar a parar. No importen les definicions. Tant se val si la paraula es troba en boca de molts o de pocs. El que compta és allò que entenem i fem entendre. Ahir a la nit, un documental sobre Maurici Ribera va omplir una sala de cinema de Barcelona. Bravo, una boníssima notícia, i tant que sí. Tant de bo que tots n'haguem pres bona nota. Que allò que es va veure i escoltar a la pantalla generi exemple. I que a partir d'ara comencem a desfer dogmes en comptes de generar-ne de nous. En cas contrari, molt em temo que l'antifolk seguirà essent a casa nostra poc més que una bombeta.

JUPITER LION: “En aquest país, molta gent encara veu els músics com uns ganduls”

Krautrock, psicodèlia i la dignificació d'un ofici - Foto Sergi Palau (BCore).

Hi ha músics que parlen molt a les entrevistes, però en canvi són incapaços de dir gran cosa quan entren a l’estudi o s’enfilen a l’escenari. El cas de Jupiter Lion és l’oposat. Els valencians s’esplaien poc a les entrevistes, però la seva discografia i les seves actuacions en directe parlen per si soles. José Guerrero (baix i veu), Gonzo In Vegas (bateria) i Sais (sintetitzadors) van atendre un servidor en una terrassa de Granollers. Venien de presentar a Barcelona el seu segon disc, “Brighter” (2014, BCore), sense haver dormit la nit anterior i com a plat fort d’un festival Fusiònica 16.0 que acabarien elevant a cotes estratosfèriques. El nou àlbum va centrar una conversa que també abordaria temes com la religió o la condició d’un ofici, el de músic, que encara no es veu com a tal a l’Estat Espanyol. Poden llegir l'entrevista a Brubaker.