De l'etiqueta al fet

PAINTED WITH PLUMS +  ALBERT ESPUÑA + PETER PIEK

Gorg Màgic Festival @ Heliogàbal, Barcelona

8 d'abril de 2015

Després d'una primera jornada d'escalfament, la setmana passada al bar Lupita del Raval, el Gorg Màgic Festival encara des d'ahir l'eix central d'una programació només apta per a gourments musicals. Dues nits -la d'ahir i la d'avui- amb l'Heliogàbal com a base d'operacions i un heterogeni cartell on conceptes com indie, lo-fi o antifolk deixen de ser buides etiquetes per a reivindicar més que mai tot el seu sentit. Ahir, sense anar més lluny, trencava el gel un duet barceloní que personifica com pocs tots tres conceptes. Painted with Plums, aventura conjunta de Maurici Ribera (The Missing Leech) i Martina Borrut (Mad'zelle) que debutava la nit passada en un escenari.

Ribera i Borrut representen per separat bona part de la creació antifolk a casa nostra, i junts conformen un híbrid que engloba i reforça el millor de cadascun -d'ell, la immediatesa i la imprevisibiltat; d'ella, la dolçor i el preciosisme marques de la casa-. Tan sols van tocar cinc cançons -dues de les quals provenien dels seus respectius repertoris propis-, però en van tenir prou per enllaçar els Moldy Peaches amb Serge Gainsbourg i Jane Birkin, i els Vaselines amb la Velvet Underground i Nico. Ara bé, per antifolk la samarreta vintage de The Punisher amb què Albert Espuña va sortir a l'escenari a defensar tot sol un repertori d'allò més ric en matisos. El de "Vida Gris" (2011), obra capital de la seva banda, els mai prou reivindicats Gúdar. Cançons de les que conviden a riure's d'un mateix, a treure ferro a la vida i sobretot a gaudir el moment. Costumisme àcid i escenes kafkianes en un discurs on es donen cita Manos de Topo -aquell histrionisme vocal que genera qualsevol cosa menys indiferència-, Joan Colomo -aquella estranya capacitat d'anar sempre a la seva i posar-se el respectable a la butxaca- i Dino Ratso -els nassos necessaris per a transformar la quotidianitat en poesia terminal-.

"Aquest ha estat el millor concert que he fet mai a Barcelona", reconeixia Peter Piek, i que consti que n'acumula uns quants. El de Leipzig atribuïa el fet a un públic que realment havia assistit a l'esdeveniment amb la intenció d'escoltar música -situació poc habitual en una ciutat on molts semblen anar als concerts a fer petar la xerrada-, però el cert és que bona part del mèrit va ser seu. Començant per la reinvenció que ha protagonitzat des de la seva darrera visita a casa nostra -març de 2014-. El seu repertori -nodrit de peces encara inèdites però també de highlights com "Painting a Line", "Left Room" o "Ye-e-he-e-hey"- segueix tenint com a columnes vertebrals la guitarra, el piano i aquella inconfusible veu de seda, però ara es veu reforçat per un petit arsenal electrònic que enriqueix els acabats finals a la vegada que guanya pes en l'estructura de les composicions més recents. Efectivament, mai abans havia sonat Piek tan sòlid, fresc i segur als nostres escenaris. Tant de bo el seu quart disc d'estudi arribi ben aviat.

PAINTED WITH PLUMS. Debut escènic d'un híbrid antifolk.

ALBERT ESPUÑA. Tot despullant Gúdar.

PETER PIEK. El seu millor concert a Barcelona?

Cobi Mike en solitari

Metamorfosi vital.

Anhel de llibertat i de canvi. D'escapar-se i de viure una profunda transformació a nivell personal. De tot això parla Cobi Mike a "First Snow", una de les quatre peces incloses al seu imminent ep de debut en solitari. El missatge no és gratuït. Fins fa ben poc, Mike formava part d'una de les bandes revelació dels darrers anys al mercat nord-americà, uns Gentlemen Hall amb els quals ha assolit registres estratosfèrics, ha fet passejos triomfals a les gales de Billboard i MTV, i ha compartit escenari amb gegants com Cee Lo Green o Beyoncé. Posició privilegiada la del col·lectiu de Boston, i actitud digna d'aplaudir la del vocalista i compositor, que a finals de l'any passat va decidir arriscar-se a començar de zero, abandonant la banda mare i encetant un projecte solista.

Per fer-ho es va envoltar de reconeguts músics de sessió com Mia Fitz (Hozier) o Matt Laug (Alanis Morrissette), amb els quals va enregistrar el citat ep -produït per ell mateix amb l'assistència als controls de Tom Weir (Blondie, Willie Nelson)-. Un treball que ja ha batejat com a "Walking Through the Fire", títol de l'altre tema que n'hem pogut escoltar a data d'avui. I un exemple, juntament amb el citat "First Snow", de la facilitat amb què Mike enllaça potencial melòdic amb vocació èpica, immediatesa pop amb arranjaments sofisticats, textures acústiques amb revestiments electrònics. I una peça que també té com a temàtica la transformació personal. La metamorfosi vital de qui ha fet un salt gairebé al buit per a reprendre el vol amb més força que mai.

Cobi Mike (Soundcloud)

Xavieruga

Que l'art neix com a fruit de la necessitat ho sap prou bé Xavier Lizana, lletrista vocacional i guitarrista per defecte que aquesta primavera es passeja pels escenaris d'arreu del país amb un dels repertoris més frescos del pop contemporani cantat en català. Poeta, lletraferit i observador sense remei de la realitat que l'envolta, ell mateix reconeix que va agafar la guitarra perquè no tenia més remei. Perquè li calia arrodonir tot allò que escrivia i donar-li forma de cançó, malgrat sentir-se més còmode desencadenant versos que encadenant acords. La necessitat de Lizana era doncs la de fer justícia a unes lletres que clamaven per ser escoltades. L'art resultant ha estat Xavieruga, el projecte amb què es va presentar en societat ara fa tres anys i amb el qual ha signat recentment el notable "Ha estat un plaer" (2014, La Produktiva).

Deu cançons i una coda instrumental de les que atorguen tot el sentit del món a l'etiqueta pop d'autor. Melodies àgils, immediates i atemporals que apunten a Belle & Sebastian, The Divine Comedy o Go-Betweens. Històries sobre venedors de menjar congelat i nedadores que van triomfar a la gran pantalla, postals des de la vora del Tàmesi i dels paisatges del Penedès, i fins i tot un homenatge tan sentit com desenfadat a un dels seus compositors de capçalera, Antonio Luque (Sr. Chinarro) -el músic canari dóna títol a la peça inicial i de passada n'aporta la melodia-. Produït per Albert Palomar i enregistrat als estudis Aviram de Manresa, "Ha estat un plaer" compta amb convidats com Nando Caballero, David Reig (El SistemÄ Suec), Cesk Freixas o Ramon Garriga (La Increïble Història de Carles Carolina). Menció a part es mereixen la lírica galàctica i l'hipnotisme psicodèlic d'"Estimadíssim turista". Krautrock amb vistes a les orgies turístiques de la Barceloneta? Poden pujar-hi de peus.

Xavieruga (Bandcamp)

Louie Louie

Richard Berry.

Hi ha cançons amb històries tan fascinants com la de qualsevol banda o artista que els pugui passar pel cap. Probablement un dels millors exemples en sigui el de "Louie Louie". Perla del rhythm & blues vocal, pilar gairebé fundacional del que anomenem garage rock i imparable trencapistes en qualsevol de les seves incomptables encarnacions. La versió original la va compondre i enregistrar el 1957 Richard Berry, conscient que havia trobat tot un diamant però probablement incapaç d'imaginar-se que la seva troballa acabaria transcendint els límits del doo-wop per a esdevenir una de les lliçons magistrals per excel·lència del rock'n'roll de tres acords i vocació immediata.

"Love that Louie".

La versió més cèlebre la van signar sis anys més tard els Kingsmen, anticipant tota resposta possible a la British Invasion des de l'altre costat de l'Atlàntic i assegurant-se un lloc d'honor a la nissaga Nuggets -i desencadenant una investigació del mateix FBI pel contingut presumptament obscè de la seva lletra-. Durant les dècades posteriors l'hem pogut escoltar de boques tan diverses i heterogènies com les dels Wailers –els de Tacoma-, els Kinks, els Sonics, els Beach Boys, Otis Redding, The Clash, Toots & The Maytals, Joan Jett, Motörhead, Black Flag, els Fat Boys o Iggy Pop. Ace Records fins i tot va publicar l'any 2002 el recopilatori "Love that Louie - The Louie Louie Files". Un recorregut sonor que enllaça les arrels de "Louie Louie" -antecedents que apunten tant al rock'n'roll com al jazz i la música llatina, i que tenen en comú la progressió d'acords més ben amortitzada dels darrers cent anys- amb un bon grapat de versions de la peça titular -no hi falten Berry ni els Kingsmen- i algunes de les branques sorgides posteriorment d'aquell tronc original tan robust com inabastable.

Ahir vaig sentir la versió de Richard Berry, la primera de totes, en un anunci de telefonia mòbil. Suposo que ara és qüestió de temps que hi hagi un nou revival amb forma de remescla o versió insulsa com les que anys enrere van banalitzar "Beggin'" de Frankie Valli o el "Mambo No 5" de Pérez Prado. Possiblement l'escoltarem als llocs més insospitats: al súper, al fil musical del pàrquing d'un centre comercial o en una d'aquelles cafeteries on només entrem quan no trobem res més obert. Qui sap, potser fins i tot trobarem samarretes de "Louie Louie" a les franquícies de Passeig de Gràcia i Portal de l'Àngel. Però què volen que els digui, jo preferiria que l'FBI tornés a investigar la seva presumpta obscenitat lírica. Que el rock'n'roll, la música, l'art, tornessin a ser perillosos o com a mínim transgressors. I que "Louie Louie" no despertés entre els seus receptors ganes de trucar i enviar whatsapps sinó aquells instints que tanta por feien i segueixen fent a les elits més benpensants.

The Kingsmen.

Cent anys de Billie Holiday

Abans d'Amy Winehouse, Janis Joplin i Etta James hi va ser ella. Avui es commemora el centenari del naixement de Billie Holiday. 7 d'abril de 1915 a Filadèlfia, tot i que ella es va pensar durant molts anys que havia nascut a Baltimore. Un de tants apunts d'una vida que no va ser gens fàcil. Va ser transformant en notes cada instant d'aquesta vida, abocant dolor i emoció on d'altres presumeixen de tècnica, com va redefinir el cànon musical contemporani i va esdevenir una veu imprescindible que encara avui ressona ben fort.

Surely (I Love You)

"Surely (I Love You)". Obscura perla de rhythm & blues sense polir, enregistrada originalment per Rosco Gordon l'any 1960 i recuperada dècades després per Colin James en aquell "Colin James and the Little Big Band" (1993) que deixava en anècdota bona part de la febre neoswing. No es pot negar, Gordon no tenia rival ni substitut possible al piano, però a nivell vocal va ser James qui millor va captar l'essència de la peça en qüestió -composta pel fundador de Vee-Jay Records, James C. Bracken-. Amb aquella veu de blanc que no vol ser negre sinó que s'hi sent. Amb la urgència d'un Eddie Cochran o un Brian Setzer adolescent i aquella lascívia desbocada amb què cantava "Well I love her / V-v-love her / V-v-love her / V-v-love her / V-v-love you". La carnal declaració d'amor de qui estima bojament i no pot acceptar un no per resposta. L'essència que des de temps immemorials ha mogut allò que ara anomenem rock'n'roll.

Big Blue Hearts

Les comptadíssimes entrades disponibles a la xarxa amb informació contrastada sobre Big Blue Hearts ubiquen aquesta banda de San Francisco a l'òrbita del country alternatiu. Una etiqueta que efectivament ajuda a definir el seu so, però que també pot conduir a mals entesos. I és que si per country alternatiu entenem Jayhawks o Golden Smog, ens adonarem que Big Blue Hearts fan una altra cosa. Les seves cançons sonen nocturnes i solitàries, les seves lletres van plenes de somnis trencats, històries mal acabades i perills amb silueta femenina. Tot això, amanit amb pedal steel i guitarres que fan twang, i amb aquell regust de bourbon, gasolinera i Cadillac recorrent deserts il·luminats per la lluna. Cançons que encaixarien en una banda sonora de David Lynch o Quentin Tarantino tal i com ho farien les de Roy Orbison, Bobby Vinton, Chris Isaak, Ricky Nelson o els Mavericks. Ja fa temps que vaig localitzar el seu debut homònim (1997) en una cubeta de discos de segona mà i a un preu que feia riure. La sorpresa que em vaig endur va ser tan gran com el misteri que envolta la formació, de la qual poca cosa he pogut esbrinar més enllà del fet que van treure un altre disc l'any 2005, titulat "Here Come Those Dreams Again". Una banda a redescobrir.