 |
Portada de l'última edició de pagament d'NME,
publicada el passat 1 d'agost. |
Algun dia recuperarà terreny de la mateixa manera que ho han fet el vinil i el cassette. Parlo de la premsa musical en paper. La que pràcticament des de la irrupció del present mil·leni ha estat batallant en va contra la competència digital -sigui o no professional-. Personalment, sóc dels que creuen que ambdós formats poden i han de conviure. De fet, jo mateix els combino constantment. Consulto portals digitals però a la vegada acudeixo regularment al quiosc a comprar diverses publicacions tant d'aquí com de fora. D'informació n'obtinc en tots dos casos, però el format físic m'aporta un grau d'entreteniment i (sobretot) de satisfacció personal que la xarxa mai em podrà donar. El fet d'acostar-me al quiosc sense ni tan sols saber si la publicació de torn ja hi haurà arribat o no, el de descobrir-ne la portada -llarga vida als factors sorpresa!-, el de passar les pàgines en mode
inspecció abans de començar la lectura pròpiament dita. I, sobretot, el de tenir a les mans una colla d'articles que generalment assoleixen un major grau de profunditat que els que llegeixo
online. Perquè a diferència de l'entorn digital, on tot ha de ser immediat i per tant caduc -i com més breu millor-, el paper encara es pot permetre adreçar-se gairebé exclusivament a un públic a qui li agrada llegir, que està disposat a dedicar hores -o dies- a un article que li interessi i que per norma general demana quelcom més que informació pura i dura. I que consti, tot això ho diu un que té un blog i escriu en un webzine -però que s'ha educat i format amb el paper, què hi farem-.
Faig aquesta reflexió setmanes després d'assabentar-me que tota una institució de la premsa musical amb més de sis dècades de trajectòria, el setmanari britànic NME, es distribueix des del passat mes de setembre de forma gratuïta. Com tantes altres, la publicació havia vist davallar les seves vendes i va decidir renovar-se per tal d'adaptar-se al nou escenari. D'aquesta manera, encetava dos mesos enrere una nova etapa on la música segueix essent-hi present però cedeix protagonisme a àmbits com el cinema, la moda o els videojocs. La qual cosa, és clar, no s'hauria pogut traduir mai en un increment de les vendes -tots aquests camps ja disposen de les seves pròpies publicacions, que de ben segur afronten problemàtiques similars a la d'NME-. Per això es va optar per eliminar el preu de la revista, passar de distribuir-la en quioscos i llibreries a fer-ho en botigues, estacions de transport públic i locals d'oci, i de passada augmentar-ne la tirada per així multiplicar també els ingressos derivats de la publicitat. No sé si la jugada ha sortit bé o malament, però és el que tocava fer a nivell empresarial, en sóc perfectament conscient. Si jo fos empresari probablement hauria fet el mateix. Però és que no sóc empresari. Sóc periodista, sóc melòman i per segons quines coses també sóc un sentimental. I des d'aquest punt de vista no estic tan segur que el moviment d'NME hagi estat el més encertat.
Em puc equivocar, és clar -en això res em diferencia d'un empresari-, però crec que el fet de demanar al lector un petit esforç econòmic aportava a NME un valor que ara s'ha perdut. No parlo tant de fer entendre al destinatari final que elaborar una revista té uns costos i que els professionals que hi treballen no viuen de l'aire -dos punts que també cal tenir presents-, sinó d'aquell intangible que només entendrà qui sàpiga valorar també el preu d'un disc o d'una entrada de cinema, per citar dos exemples de productes que el mercat digital ha fet cotitzar a la baixa. La gratuïtat no farà d'NME un producte pitjor si es manté l'equip de treball que hi ha al darrere, però sí que li restarà aquest intangible. Jo mateix, com a lector, proritzo aquelles publicacions que m'obliguen a passar per caixa i tan sols ocasionalment m'acosto a les que puc agafar per la cara en qualsevol bar musical o botiga del que sigui. És més, per norma general, els exemplars repartits de forma gratuïta en aquests establiments, solen col·locar-se de qualsevol manera al racó més desagraït del local de torn -quan no directament al terra-, perquè els establiments en qüestió no viuen de vendre premsa i per tant no li atorgaran mai el mateix valor que sí li pot atorgar un quiosquer. I en aquest sentit, NME ha passat de trobar-se a les mateixes estanteries que qualsevol altre mitjà de trajectòria similar a poder-se agafar del terra de qualsevol botiga de complements per a acabar al cap de poques hores a la paperera o en un contenidor de reciclatge.
 |
La primera edició física de Louder Than War,
tardor de 2015. |
Dit això, i assumint que l'immobilisme tampoc hauria solucionat el problema -al contrari, l'hauria agreujat-, suposo que hi ha d'haver un remei a mig camí entre la meva postura i la del consell empresarial que ha pres la decisió. O com a mínim una (o més d'una) alternativa per a redreçar el negoci sense devaluar una capçalera veterana, històrica i pionera en molts aspectes. I és aquí on crec que NME va deixar de fer els deures ja fa molt de temps. La mena de lector al qual em referia al paràgraf anterior, aquell que aprecia el valor d'allò que compra i a la vegada en valora el preu, es troba per motius d'edat fora del
target al qual NME s'ha estat adreçant des de fa molt -però molt- de temps. Parlem d'un tipus de lector que publicacions com Mojo, Uncut o fins i tot Rolling Stone han pogut fidelitzar a partir del rigor, la constància i sobretot la coherència. I no és que a NME li manqui cap d'aquests tres actius, però qualsevol que consumeixi habitualment premsa musical sap perfectament de quin peu calça i sobretot de quin peu coixeja el setmanari. La seva constant inclinació a descobrir o directament inventar-se sopes d'all que posteriorment són crucificades a les seves mateixes pàgines en benefici d'altres de noves a les quals espera un idèntic destí, per exemple. O dit d'una altra manera, l'haver confós el fet de crear tendència amb convertir els seus continguts gairebé en articles d'un sol ús. La qual cosa és ideal per a un públic adolescent i post-adolescent -el mateix que ha deixat de pagar per allò que creu haver trobat a la xarxa, el mateix que no ha madurat prou per a contemplar un disc o una publicació escrita com a inversions per a tota la vida i no com a articles d'ús limitat-, però no pas al lector adult i madur que demana a un mitjà escrit quelcom més que titulars cridaners i portades efectistes.
NME no ha estat mai una de les meves capçaleres de referència, però sempre que hi he fet un cop d'ull hi he trobat quelcom d'interessant. Sense anar massa lluny, va ser a la seva secció de bandes emergents on vaig llegir per primera vegada noms com els de
Fat White Family,
Royal Blood,
Temples o
Sleaford Mods, que ara mateix són realitats indiscutibles del firmament indie internacional -mesos enrere, per cert, era la pròpia
Joana Serrat qui apareixia ressenyada en aquesta mateixa secció-. Per això l'he trobat a faltar des que va desaparèixer dels quioscos i llibreries barcelonins -ara mateix només es pot trobar al Regne Unit-. I per això li desitjo el millor de cara a aquest nou capítol i espero que torni a tenir ben aviat canals de distribució internacionals. Mentrestant, sempre ens quedarà la recentment estrenada edició física de Louder Than War. El portal britànic de temàtica musical s'ha decidit ara, quina casualitat, a fer un salt al paper -de moment amb periodicitat quatrimestral-. La primera edició (tardor de 2015, amb
Stone Roses a la portada) s'estrena amb un editorial oportunament titulat
"Print's not Dead!". Doncs no, el paper no ha mort. Tampoc el vinil ni el cassette ho van arribar a fer mai. Tot té el seu moment i de vegades tan sols cal esperar que aquest arribi. Qüestió de temps.
