dimecres, 8 de juny del 2016

Lee Robinson Machine - "Family Album" (1997)


Tota una sorpresa, la recuperació d'aquesta petita gran joia per part de dues de les disqueres més respectades a escala global en l'àmbit de les reedicions, ni més ni menys que l'espanyola Munster i la nord-americana Light In The Attic. Lee Robinson era un anglès que es va establir a Madrid a mitjans dels anys 90, després d'haver militat en bandes com els Fortunate Sons -amb Chris Wilson i Robin Wills dels Flamin' Groovies i els Barracudas, respectivament-. Jo el vaig descobrir en algun moment de l'any 2000, quan va actuar a Barcelona al capdavant dels potents i mai prou reivindicats Sin City Six -la maquinària de punk rock d'escola australiana posada en marxa per Mike Sobieski i Norah Findlay un cop desfets els irrepetibles Pleasure Fuckers-, però pocs anys abans havia lliurat el que acabaria esdevenint el seu únic disc en solitari, signat com Lee Robinson Machine. Aquest "Family Album" que va veure la llum originalment el 1997 de la mà d'un petit segell madrileny, Por Caridad. El que va passar a continuació és una d'aquelles històries malauradament tan habituals a les carreteres secundàries del negoci discogràfic: del disc en qüestió se'n van vendre unes quantes còpies, el seu autor va arribar a fer alguna actuació en solitari i tot plegat es va acabar quan el segell va desaparèixer. Enrere quedava un projecte d'allò més personal i heterogeni. Dotze cançons que anaven del pop al folk i del country als experiments sonors a baixa fidelitat. Molt més que una curiositat, un àlbum que mostrava l'altra cara d'un músic a reivindicar. Robinson va morir l'any 2001 víctima d'un càncer. Que aquesta merescuda reedició mantingui ben viva la seva memòria, i tant de bo algú es recordi també del disc de Sin City Six: acabo de punxar-lo i segueix sonant a dinamita en estat pur.

dimarts, 7 de juny del 2016

Selda Bagcan

Selda Bagcan.
Desconeixia l'obra de Selda Bagcan fins que la vaig descobrir el passat cap de setmana en un dels escenaris secundaris del Parc del Fòrum en el marc del Primavera Sound. Començava a caure la nit, acabava de presenciar la descàrrega total i indiscutible d'unes Savages en estat de gràcia, i de cop i volta em vaig topar amb aquesta llegenda del folk turc. Una mena de Karen Dalton o Maria del Mar Bonet en clau oriental que venia a treure la pols d'un repertori amb quatre dècades a l'esquena, acompanyada d'una banda tan solvent com són els israelians Boom Pam, possiblement els inventors del surf mediterrani (sí, de debò). Tant em va enganxar el que estava escoltant, que m'hi vaig quedar. A més, en aquell escenari s'hi estava molt bé: situat a l'amfiteatre del Fòrum, permetia a l'espectador seure còmodament mentre gaudia dels concerts, la qual cosa era especialment d'agrair en un moment en què el sol deixava d'apretar mentre la nit es materialitzava poc a poc sobre l'horitzó marítim. A més, es trobava prou allunyat de l'esplanada més gran del parc, on es concentraven els dos escenaris principals i on aleshores ja havien pres posicions els milers d'ànimes que havien assistit al festival amb l'única intenció d'escoltar Radiohead. I des d'aleshores em pregunto què ha estat de totes aquelles multituds que ara fa tres anys es referien a Rodriguez com si es tractés d'un nou messies. Si l'autor de "Sugar Man" seguiria despertant entre el públic autòcton les mateixes passions que aleshores, quan un documental amb final feliç va arribar a eclipsar dos discos encara no prou reivindicats. I què passaria si Bagcan fos objecte d'un documental similar. Perquè, creguin-me, qualsevol que hagi vibrat amb "Cold Fact" (1970) hauria de sentir quelcom per les obres enregistrades per la turca durant els 70 i desenterrades al llarg dels darrers anys per diversos segells especialitzats.

Venom

La formació original de Venom, el 1981.
Té la seva lògica. Deu anys després de trencar més d'un esquema tot programant Motörhead a la seva edició 2006, Primavera Sound incorporava al seu cartell la banda que gairebé de forma involuntària va establir un pont entre la velocitat corrosiva dels britànics i l'agressivitat a tota castanya del que s'acabaria anomenant thrash metal. Venom, el trio de Newcastle que va arribar massa tard per a ser els propis Motörhead i massa d'hora per a ser Metallica. Venom, el trio de Newcastle que, reconeguem-ho, no tenia el que calia tenir per ser Motörhead ni Metallica -com a mínim els Metallica de "Kill 'Em All" (1983) o "Ride the Lightning" (1984)-. Perquè, ho dic amb tot el respecte del món i sense cap ànim de proferir burla, Venom eren bons perquè eren dolents i aquesta era en gran part la seva gràcia. Que ni Cronos tenia l'actitud o el carisma d'un Lemmy ni cap dels seus membres podia competir amb les habilitats instrumentals de Metallica, però des de la limitació dels seus recursos van saber construir un discurs que la història ha consolidat com a pioner.

Té la seva lògica que Venom hagin acabat tocant al Primavera Sound, deia, i més quan el festival ja porta anys oferint cabuda a veus metàl·liques com la de Mayhem, emblemes d'un gènere, el black metal, batejat amb el títol del segon disc de Cronos i companyia. Però el que ara resulta d'allò més lògic, no ho hauria resultat tant fa tan sols uns anys. I no pas perquè el Primavera Sound tal i com el coneixem actualment s'estrenés l'any 2001 amb un cartell on predominava l'electrònica -gènere que mai ha deixat de tenir una presència destacada al si del festival, com a mostres la incorporació enguany de l'espai Beach Club i actuacions com les de Cabaret Voltaire o LCD Soundsystem-, sinó perquè determinats cànons del bon gust han acabat abraçant el metal extrem amb la mateixa facilitat amb què abans el menyspreaven per sistema -coses semblants han passat amb el hardcore o el krautrock, sense anar massa lluny-. Qui es podia imaginar no fa pas tant de temps que els discos de Venom s'acabarien venent en un estand gestionat per Rough Trade al Parc del Fòrum? O que fins i tot els més moderns de la classe acabarien lluint sense cap mena de pudor samarretes amb la caràtula de "Black Metal"?

Definitivament, han canviat molt les coses des que un servidor va descobrir Venom. Ara tothom (o gairebé tothom) escolta de tot (o gairebé de tot) perquè a tothom (o gairebé a tothom) li agrada molt la música. Però les coses no sempre han estat així. Als Estats Units dels anys 60 les barreres racials feien excepcions d'actuacions com la que Otis Redding va oferir al festival de Monterey davant un públic majoritàriament blanc. I encara durant els anys 90, malgrat els nombrosos intents d'aproximació a ambdós costats de l'Atlàntic, costava a casa nostra trobar seguidors del rock que també ho fossin de l'electrònica i a la inversa, i no cal dir com es contemplaven des d'amdbós sectors tota una sèrie de discursos, els que conformaven i segueixen conformant la família metàl·lica, que directament eren per a heavies o, més ben dit, jevis. Va ser en aquest context com el meu jo adolescent va entrar en contacte amb Venom per primer cop, tot llegint un assaig del periodista Malcolm Dome sobre el thrash metal que els definia com a pioners del gènere i com la primera banda obertament satànica de l'univers metàl·lic. Tot el que explicava sobre ells em va cridar l'atenció, però no va ser fins al cap de molt de temps que els vaig poder escoltar per primer cop, i la meva porta d'entrada al seu univers no va ser precisament la més adequada.

Devia tenir en aquell moment uns catorze anys i encara avui em faig creus de la troballa que vaig fer. L'escena va tenir lloc en un todo a cien del meu barri. Parlo de quan aquests establiments venien discos compactes -i cassettes!-, sovint bootlegs de factura italiana i recopilatoris de dubtosa qualitat a preus més o menys competitius. El cas és que la meva mare em devia enviar a comprar bombetes, pinces d'estendre la roba o vagin vostès a saber què i jo vaig tornar a casa amb un cd de Venom. "Metal Punk", es titulava, i no era res més que el disc de 1987 "Calm Before the Storm" reeditat per un segell suís que va seguir la llei del mínim esforç, en va canviar el títol per a evitar conflictes i el va presentar amb una de les caràtules més horribles que he arribat a veure mai -tampoc és que l'original fos per tirar coets, però com a mínim no trencava amb l'imaginari del grup-. Un àlbum que definitivament no es troba entre les millors obres dels seus autors, però que en aquell moment em va servir per a aproximar-me al seu univers i entendre una mica més de què anava allò del thrash metal -més enllà d'uns Metallica que aleshores s'havien tallat els cabells i es dedicaven a fer discos dels quals ara es deuen avergonyir moltíssim-. El títol, "Metal Punk", també resultava d'allò més explicatiu.

Va ser a segon de BUP quan per fi vaig aconseguir penetrar de ple en l'essència de Venom -recordem que hi va haver uns temps en què no existia internet a les cases i durant els quals el format físic resultava imprescindible per a escoltar un disc-. Un bon dia, passejant pel carrer Tallers, vaig entrar en una d'aquelles minúscules botigues de discos de segona mà que passarien a millor vida a mida que l'Ajuntament de Barcelona anés posant guapa la ciutat. Una d'aquelles que es trobaven apretades en locals on no hi cabia ni una agulla, regentades per personatges d'edat avançada i aspecte gairebé decadent però entranyable i on, sorpresa, podies trobar les velles cintes de Venom al costat de les de Los Chichos: aquell bon home no ho sabia, però s'havia avançat ben bé dues dècades al cartell del Primavera Sound 2016. El cas és que observar una còpia original de "Black Metal" (1982), encara que fos en cassette, amb aquella cabra mirant-me des d'un inquietant fons negre i pel mòdic preu de 500 pessetes, resultava molt temptador. Durant les setmanes posteriors, aquella cinta va fer-se un tip de rodar al meu walkman, i posteriorment cauria en cd el disc de debut, un "Welcome to Hell" (1981) on figurava el primer single de la banda: "In League with Satan", una mena de "God of Thunder" de Kiss amb cara de pocs amics i una acumulació de tòpics pseudo-ocultistes ideals per a cremar adrenalina.

En bona mesura, Venom eren una broma. Molt ben feta, d'això no en tinc cap dubte, però una broma al capdavall. Una mena de pel·lícula de terror de sèrie b traslladada als surcs d'una discografia on la manca de perícia tècnica era suplida per una estètica i un imaginari satànics tan exagerats que haurien fet envermellir els mateixos Black Sabbath. Una anècdota al cànon de la New Wave Of British Heavy Metal que no hauria anat a més de no ser per un component estètic que acabaria fent escola, començant per una colla de noruegs que es van prendre certes coses al peu de la lletra i arribant fins als nostres dies de la mà de qualsevol combo de metal extrem que els passi pel cap. Ara bé, durant els dies previs a internet no havia d'estranyar que un adolescent de quinze anys es pogués cagar de por a la vegada que es moria d'excitació cada vegada que sonaven "To Hell and Back" o "Countess Bathory". Evidentment, quan al cap de poc temps vaig descobrir Mayhem, Burzum i Darkthrone, em vaig adonar que Venom eren tan excitants com inofensius. Però què dimonis (mai més ben dit), veure'ls en directe després de tants anys va ser tota una experiència. Dels originals només queda un Cronos que es manté en forma, i dels músics que l'acompanyen m'atreviria a dir que toquen massa bé per estar a Venom (d'acord, era la broma fàcil, però l'havia de fer). Però què volen que els digui, observar com Cronos es deixa les cordes vocals al crit de "Lay down your soul to the gods rock'n'roll!" i invocant l'Anticrist en un entorn tan distòpic com és el Parc del Fòrum, no té preu. Gràcies, Primavera!

dilluns, 6 de juny del 2016

Contemporanis de Brian Wilson

Els Beach Boys (Brian Wilson, segon per l'esquerra)
en una imatge promocional de "Pet Sounds".
Per a molts habituals del Primavera Sound, el fet de baixar en tramvia per la Diagonal en direcció al Fòrum suposa una mena de ritual tan primaveral com les caminades d'un escenari a un altre o les cues a l'hora d'intercanviar abonaments per polseres. El dissabte a la tarda jo mateix vaig seguir aquest ritual mitja hora abans de presenciar la interpretació íntegra de "Pet Sounds" (1966) a càrrec del mateix Brian Wilson. Un concert que aplegaria públic de totes les edats i condicions i cap al qual es devia adreçar bona part del passatge que m'envoltava en aquell tramvia. Forasters, autòctons, joves, no tan joves, nens, clàssics, moderns, curiosos, erudits, pares, mares, fills, barbuts, afeitats... La fauna que omplia el vagó era tan heterogènia com les multituds que han desfilat pel Parc del Fòrum al llarg del passat cap de setmana.

I malgrat tot o potser precisament per això mateix, el que més em va cridar l'atenció va ser la presència al meu costat de dos matrimonis de la tercera edat, veïns d'algun dels barris connectats pel tramvia i segurament usuaris diaris d'un mitjà de transport que la resta només fem servir quan ens toca anar al Fòrum. El primer matrimoni l'integraven un home i una dona que parlaven el castellà amb accent andalús, probablement arribats a Barcelona durant alguna de les onades migratòries del segle passat. Els integrants del segon matrimoni, en canvi, eren catalans de tota la vida que parlaven la llengua de Ramon Llull amb un accent marcadament barceloní -el de Joan Capri, per entendre'ns-. I tant els uns com els altres semblaven prendre's amb prou filosofia i bon humor el fet d'haver de compartir el seu espai vital i quotidià amb unes multituds que desapareixerien del barri -i de la ciutat- tan bon punt Dj Coco hagués oficiat la seva tradicional sessió de cloenda a les sis de la matinada.

Ben pensat, si em va cridar l'atenció la presència d'aquells dos matrimonis va ser perquè tots els seus integrants rondaven la setantena -com el propi Wilson, que aquest mes de juny farà 74 anys-. La qual cosa vol dir que devien tenir uns vint anys quan "Pet Sounds" va veure la llum i que havien viscut la seva adolescència mentre els Beach Boys eren la banda adolescent per excel·lència al món occidental. Però ja se sap, la costa californiana sempre ha estat molt lluny del litoral barceloní, i és molt probable que les inquietuds d'aquells quatre ancians en ple estiu de 1963 tinguessin poca cosa a veure amb el surf, els woodies i tot l'imaginari arribat des de l'altre costat de l'Atlàntic. Ignoro si cap d'ells sap qui és Brian Wilson o si els diu res el nom de Beach Boys, i m'atreviria a dir que mai han arribat a escoltar "Pet Sounds". Però malgrat tot allà es trobaven, aliens al fenomen Primavera i compartint un vagó de tramvia amb gent de tot el món vinguda a Barcelona per a refermar la vigència de la que hauria d'haver estat la música de la seva adolescència. Les voltes que pot fer la vida.

diumenge, 5 de juny del 2016

Primavera Sound 2016 (4)

PRIMAVERA SOUND 2016
Parc del Fòrum, Barcelona
4 de juny de 2016

"Pet Sounds" (1966) és un d'aquells àlbums que il·lustren la freqüent manca d'acord entre crítica i públic. La primera el va aclamar tan bon punt el plàstic va veure la llum i el considera gairebé de forma unànime com el millor disc de la història. El segon no el va saber entendre al seu moment, donant l'esquena a uns Beach Boys de qui només s'esperava himnes surfers i convertint "Pet Sounds" en un inesperat fracàs comercial. Ja se sap, les veritats no solen ser absolutes i la raó sovint es troba repartida entre postures oposades, però en el cas que ens ocupa sembla que la crítica anava força més ben encaminada que el públic. Mig segle després de la seva edició, l'obra mestra de BRIAN WILSON no tan sols ha resultat ser un dels discos més influents de tots els temps sinó que és capaç d'aplegar milers d'ànimes de múltiples generacions quan el seu autor l'interpreta en directe.

Ahir ho va fer a l'esplanada gran del Fòrum, en el marc de la gira que commemora el cinquantè aniversari del disc en qüestió i sota un cel enterenyinat, com si el clima hagués volgut participar d'un cançoner que va trencar amb els paisatges assolellats marca de la casa per a abordar el dubte existencial i la fi de la innocència. Wilson el va repassar de cap a peus, amb una banda on destacava la presència dels també exBeach Boys Al Jardine i Blondie Chaplin, i presumint d'un millor estat de forma que quan va actuar al Poble Espanyol els anys 2005 i 2012 -en els marcs de les gires de presentació d'"Smile" (2004) i de celebració del cinquantè aniversari dels Beach Boys, respectivament-. Mantenia aquella mirada eternament trista i el seu cos restava estàtic quan no tocava el piano, cert, però la seva actitud va ser molt més comunicativa que en les anteriors visites. Wilson hi era ahir en cos i ànima, presentant cada cançó amb tot l'entusiasme del món, celebrant en veu alta la solvència dels músics que l'acompanyaven i fins i tot atrevint-se a adreçar-se al respectable en castellà.

Tota una cerimònia iniciada amb l'arpegi de "Wouldn't It Be Nice", coronada amb passatges tan celebrats com "God Only Knows" i justificada per la presència al repertori de perles com "You Still Believe in Me", "I Know There's an Answer" o "Here Today". Que després de la final "Caroline, No" caigués "Good Vibrations" tenia tota la lògica del món. Ara bé, la gran incògnita era tot allò que vindria a continuació: ni més ni menys que "Surfer Girl" i "Don't Worry Baby". La cosa podria haver seguit amb "Little Deuce Coupe", "All Summer Long" o "Surfin' Safari", però Wilson va preferir jugar-se-la tot versionant el "Monster Mash" de Bobby Pickett i revisant el fons d'armari amb dues joies de la mida de "Wild Honey" i "Sail On, Sailor", ambdues cantades per Chaplin. I aleshores sí, la traca final: "California Girls", "Help Me, Rhonda", "Surfin' USA" i "Fun, Fun, Fun" inundant el Fòrum mentre el respectable ballava al ritme de la història.

També PJ HARVEY va interpretar un disc (gairebé) sencer en aquell mateix escenari, si bé en el seu cas es tractava d'una obra recent. Un "The Hope Six Demolition Project" (2016) que es postula com un dels grans títols del present exercici i del qual tan sols va quedar fora "Near the Memorials to Vietnam and Lincoln". Va entrar en matèria amb "Chain of Keys" i va lliurar de cop cinc peces de l'àlbum en qüestió abans d'acostar-se al seu predecessor, aquell "Let England Shake" (2011) que ja l'havia portat als escenaris primaverals ara fa cinc anys. D'aquella visita es manté el rerefons bèl·lic d'un repertori en clara clau de present -tan sols "When Under Ether", "50ft Queenie", "Down by the Water" i una pantanosa "To Bring You My Love" van alterar el guió-, si bé la posada en escena canvia les tonalitats blanques per la foscor estructural. A destacar la solvència d'una banda amb sospitosos habituals com John Parish o Mick Harvey i, sobretot, l'enorme presència d'una Harvey més mística que de costum. Un dels grans moments del festival, sens dubte.

Amb Cronos com a únic component original però intacta tota la mala llet del primer dia, VENOM van alternar composicions recents amb els clàssics que un bon dia van donar forma i fins i tot nom a corrents com el thrash, l'speed o el black metal. Tota una demostració de força, ràbia elevada al cub i musculatura metàl·lica al mateix escenari que hores abans havien trepitjat Los Chichos: de seguida s'ha dit. DRIVE LIKE JEHU van posar tota la carn a la graella i es van reivindicar com a bèsties gairebé fundacionals del post-hardcore amb nervi, sang i moltíssima suor. Com si mai se n'haguessin anat i celebrant un il·lustre passat sense ànim de nostàlgia, els de San Diego van brindar un passi per a emmarcar i recordar durant molt de temps. I JULIA HOLTER va traçar amb el seu pop hipnòtic i nocturn tot un oasi d'elegant serenor en un entorn tan frenètic com pot arribar a ser el del Parc del Fòrum un cop passada la mitjanit.

dissabte, 4 de juny del 2016

Muhammad Ali (1942-2016)

MUHAMMAD ALI
(1942-2016)

La seva excel·lència en el camp de la boxa va anar sempre de la mà amb un inqüestionable grau de compromís. L'home nascut Cassius Clay va ser un esportista d'elit dels que es mullaven, se la jugaven i de vegades fins i tot en pagaven les conseqüències. La seva negativa a participar a la guerra del Vietnam, desafiant el mateix govern que li havia reconegut els mèrits propis i posant-se en contra l'opinió pública més patriotista, gairebé li van costar una carrera que ell mateix va recuperar de l'única manera possible: sortint al ring a donar-ho tot. Això sí que era desobeir, que en prengui nota qui ho consideri oportú.

Primavera Sound 2016 (3)

PRIMAVERA SOUND 2016
Parc del Fòrum, Barcelona
3 de juny de 2016

Aproximar-se ahir a la tarda a l'esplanada gran del Fòrum suposava enfrontar-se a tota una cursa d'obstacles amb forma de marees humanes. Les que des de primera hora es van anar aplegant al voltant de l'escenari Heineken a l'espera que Radiohead hi oferíssin la seva primera actuació a la ciutat en vuit anys. La qual cosa va proporcionar a SAVAGES -que hi actuaven un parell d'hores abans- un envejable volum de públic. Sort o desgràcia? Una mica de tot, probablement. Perquè poques vegades han tingut les britàniques ocasió de presentar-se davant de tal multitud, però a la vegada és poc probable que molts dels que esperaven a Thom Yorke i companyia es recordin avui de l'huracà Jehnny Beth i aquella força de la natura anomenada Savages.

El quartet va sortir a totes i va saber aprofitar la immensitat del context per a oferir un concert massiu i expansiu, però sense perdre en cap moment la força en les distàncies curtes ni el seu inconfusible ganxo de garatge. Si "Adore Life" (2016) suposa la consolidació d'un discurs propi, el passaport cap a un terreny on tota comparació deixa de tenir sentit, a l'escenari es va acabar d'esvair qualsevol símptoma de dubte que encara pogués trobar-se en l'ambient. La base instrumental es va manifestar més letal que mai i Beth -novament amb un estil propi on ja no hi tenen cabuda els tics iancurtians- es va confirmar com la millor frontwoman de la seva generació. Cantant cada nota com si s'acabés el món, establint la comunió definitiva de ràbia i èxtasi, i gaudint d'allò més un moment que és seu perquè se l'ha guanyat a cop de suor, actitud i cançons memorables.

Ja fa anys que parlar de RADIOHEAD és com fer-ho dècades enrere de Pink Floyd. Els de Thom Yorke comparteixen amb els de Roger Waters una condició i una dimensió poques vegades conciliades. Les de dues bandes que han sabut esdevenir i mantenir-se massives sense renunciar a una vocació essencialment avançada. En el cas de Radiohead, però, encara hi podem afegir una tercera medalla: la de ser l'últim grup de rock de masses amb discurs propi i novedós -el que ha vingut després d'ells, agradi o no, són els Muse i Coldplay d'aquest món-. I una banda amb prou pes històric per a esdevenir tot un fetitxe de la generació dels macrofestivals: a diferència d'altres caps de cartell que actuen en escenaris similars, Yorke i companyia podien adreçar-se a la totalitat del respectable com a públic propi, inclosos els curiosos.

Per això es va donar una escena poques vegades observada en aquesta mena d'entorns: braços enlaire en els moments èpics, singalongs perfectament coordinats -tant en el clàssics com en l'abundant material recent- i silenci sepulcral en passatges tan majestuosos com "Karma Police" -si algú alçava la veu, la resta li reclamava silenci tal i com sol passar als concerts en sales, increïble-. Que ja en temps de descompte tornessin per a oferir un últim bis no hauria d'haver sorprès ningú. Ara bé, que aquest bis fos "Creep" -que rarament interpreten en directe malgrat ser la seva peça més universal- va arrodonir el passi fins a fer-lo un dels més especials de la història del festival. Aquells espetecs de guitarra, creguin-me, encara sonen més colpidors que les discografies senceres de sorollistes sense arguments, terroristes sònics de cap de setmana i bandes de metal amb barbes ben retallades.

L'espera, doncs, havia valgut la pena. Ara bé, qui vagi optar per agafar lloc a primera hora de la tarda i ignorar tot allò que passés en qualsevol altre racó del Fòrum es va perdre unes quantes coses interessants. Per exemple, la cançó pop artesana de tot un ROBERT FORSTER, que tornava a casa nostra pocs mesos després de la seva visita a la 2 d'Apolo, si bé aquest cop amb l'esquena ben coberta per una banda d'allò més solvent. O la unió de SELDA BAGCAN amb BOOM PAM. La primera, llegenda del folk turc, es va aliar amb els israelians, una banda de surf amb accent mediterrani, per a revitalitzar un repertori ric en color, textura i matís. Si el Parc del Fòrum es va inaugurar amb aquell invent anomenat Fòrum de les Cultures, aquest concert va atorgar molt més sentit al terme multiculturalitat que qualsevol pessebre concebut a les profunditats dels despatxos municipals.

I THE LAST SHADOW PUPPETS? Doncs el seu repertori és ideal per a auditoris però també pot funcionar a la perfecció en distàncies grans. Ho van deixar clar davant els milers d'ànimes que encara provaven d'assimilar la catarsi de Radiohead, amb un passi on cançons com "Standing Next to Me" van esdevenir més expansives i majestuoses que mai. L'única taca a l'expedient van ser els posats i la impostura d'Alex Turner, que per moments l'acostaven més a un Raphael de segona que no pas al jove Scott Walker a qui un dia va voler emular. Això sí, les fans incondicionals de les primeres files semblaven encantades i ell encara més. Ja ho cantaven The Jam: The public gets what the public wants.