 |
| La formació original de Venom, el 1981. |
Té la seva lògica. Deu anys després de trencar més d'un esquema tot programant
Motörhead a la seva edició 2006, Primavera Sound incorporava al seu cartell la banda que gairebé de forma involuntària va establir un pont entre la velocitat corrosiva dels britànics i l'agressivitat a tota castanya del que s'acabaria anomenant thrash metal.
Venom, el trio de Newcastle que va arribar massa tard per a ser els propis Motörhead i massa d'hora per a ser
Metallica. Venom, el trio de Newcastle que, reconeguem-ho, no tenia el que calia tenir per ser Motörhead ni Metallica -com a mínim els Metallica de
"Kill 'Em All" (1983) o
"Ride the Lightning" (1984)-. Perquè, ho dic amb tot el respecte del món i sense cap ànim de proferir burla, Venom eren bons perquè eren dolents i aquesta era en gran part la seva gràcia. Que ni
Cronos tenia l'actitud o el carisma d'un Lemmy ni cap dels seus membres podia competir amb les habilitats instrumentals de Metallica, però des de la limitació dels seus recursos van saber construir un discurs que la història ha consolidat com a pioner.
Té la seva lògica que Venom hagin acabat tocant al Primavera Sound, deia, i més quan el festival ja porta anys oferint cabuda a veus metàl·liques com la de
Mayhem, emblemes d'un gènere, el black metal, batejat amb el títol del segon disc de Cronos i companyia. Però el que ara resulta d'allò més lògic, no ho hauria resultat tant fa tan sols uns anys. I no pas perquè el Primavera Sound tal i com el coneixem actualment s'estrenés l'any 2001 amb un cartell on predominava l'electrònica -gènere que mai ha deixat de tenir una presència destacada al si del festival, com a mostres la incorporació enguany de l'espai Beach Club i actuacions com les de
Cabaret Voltaire o
LCD Soundsystem-, sinó perquè determinats cànons del bon gust han acabat abraçant el metal extrem amb la mateixa facilitat amb què abans el menyspreaven per sistema -coses semblants han passat amb el hardcore o el krautrock, sense anar massa lluny-. Qui es podia imaginar no fa pas tant de temps que els discos de Venom s'acabarien venent en un estand gestionat per Rough Trade al Parc del Fòrum? O que fins i tot els més moderns de la classe acabarien lluint sense cap mena de pudor samarretes amb la caràtula de
"Black Metal"?
Definitivament, han canviat molt les coses des que un servidor va descobrir Venom. Ara tothom (o gairebé tothom) escolta de tot (o gairebé de tot) perquè a tothom (o gairebé a tothom) li agrada molt la música. Però les coses no sempre han estat així. Als Estats Units dels anys 60 les barreres racials feien excepcions d'actuacions com la que
Otis Redding va oferir al festival de Monterey davant un públic majoritàriament blanc. I encara durant els anys 90, malgrat els nombrosos intents d'aproximació a ambdós costats de l'Atlàntic, costava a casa nostra trobar seguidors del rock que també ho fossin de l'electrònica i a la inversa, i no cal dir com es contemplaven des d'amdbós sectors tota una sèrie de discursos, els que conformaven i segueixen conformant la família metàl·lica, que directament eren per a
heavies o, més ben dit,
jevis. Va ser en aquest context com el meu jo adolescent va entrar en contacte amb Venom per primer cop, tot llegint un assaig del periodista
Malcolm Dome sobre el thrash metal que els definia com a pioners del gènere i com la primera banda obertament satànica de l'univers metàl·lic. Tot el que explicava sobre ells em va cridar l'atenció, però no va ser fins al cap de molt de temps que els vaig poder escoltar per primer cop, i la meva porta d'entrada al seu univers no va ser precisament la més adequada.
Devia tenir en aquell moment uns catorze anys i encara avui em faig creus de la troballa que vaig fer. L'escena va tenir lloc en un
todo a cien del meu barri. Parlo de quan aquests establiments venien discos compactes -i cassettes!-, sovint
bootlegs de factura italiana i recopilatoris de dubtosa qualitat a preus més o menys competitius. El cas és que la meva mare em devia enviar a comprar bombetes, pinces d'estendre la roba o vagin vostès a saber què i jo vaig tornar a casa amb un cd de Venom.
"Metal Punk", es titulava, i no era res més que el disc de 1987
"Calm Before the Storm" reeditat per un segell suís que va seguir la llei del mínim esforç, en va canviar el títol per a evitar conflictes i el va presentar amb una de les caràtules més horribles que he arribat a veure mai -tampoc és que l'original fos per tirar coets, però com a mínim no trencava amb l'imaginari del grup-. Un àlbum que definitivament no es troba entre les millors obres dels seus autors, però que en aquell moment em va servir per a aproximar-me al seu univers i entendre una mica més de què anava allò del thrash metal -més enllà d'uns Metallica que aleshores s'havien tallat els cabells i es dedicaven a fer discos dels quals ara es deuen avergonyir moltíssim-. El títol,
"Metal Punk", també resultava d'allò més explicatiu.
Va ser a segon de BUP quan per fi vaig aconseguir penetrar de ple en l'essència de Venom -recordem que hi va haver uns temps en què no existia internet a les cases i durant els quals el format físic resultava imprescindible per a escoltar un disc-. Un bon dia, passejant pel carrer Tallers, vaig entrar en una d'aquelles minúscules botigues de discos de segona mà que passarien a millor vida a mida que l'Ajuntament de Barcelona anés posant
guapa la ciutat. Una d'aquelles que es trobaven apretades en locals on no hi cabia ni una agulla, regentades per personatges d'edat avançada i aspecte gairebé decadent però entranyable i on, sorpresa, podies trobar les velles cintes de Venom al costat de les de
Los Chichos: aquell bon home no ho sabia, però s'havia avançat ben bé dues dècades al cartell del Primavera Sound 2016. El cas és que observar una còpia original de
"Black Metal" (1982), encara que fos en cassette, amb aquella cabra mirant-me des d'un inquietant fons negre i pel mòdic preu de 500 pessetes, resultava molt temptador. Durant les setmanes posteriors, aquella cinta va fer-se un tip de rodar al meu walkman, i posteriorment cauria en cd el disc de debut, un
"Welcome to Hell" (1981) on figurava el primer single de la banda:
"In League with Satan", una mena de
"God of Thunder" de
Kiss amb cara de pocs amics i una acumulació de tòpics pseudo-ocultistes ideals per a cremar adrenalina.
En bona mesura, Venom eren una broma. Molt ben feta, d'això no en tinc cap dubte, però una broma al capdavall. Una mena de pel·lícula de terror de sèrie b traslladada als surcs d'una discografia on la manca de perícia tècnica era suplida per una estètica i un imaginari satànics tan exagerats que haurien fet envermellir els mateixos
Black Sabbath. Una anècdota al cànon de la New Wave Of British Heavy Metal que no hauria anat a més de no ser per un component estètic que acabaria fent escola, començant per una colla de noruegs que es van prendre certes coses al peu de la lletra i arribant fins als nostres dies de la mà de qualsevol combo de metal extrem que els passi pel cap. Ara bé, durant els dies previs a internet no havia d'estranyar que un adolescent de quinze anys es pogués cagar de por a la vegada que es moria d'excitació cada vegada que sonaven
"To Hell and Back" o
"Countess Bathory". Evidentment, quan al cap de poc temps vaig descobrir Mayhem,
Burzum i
Darkthrone, em vaig adonar que Venom eren tan excitants com inofensius. Però què dimonis (mai més ben dit), veure'ls en directe després de tants anys va ser tota una experiència. Dels originals només queda un Cronos que es manté en forma, i dels músics que l'acompanyen m'atreviria a dir que toquen massa bé per estar a Venom (d'acord, era la broma fàcil, però l'havia de fer). Però què volen que els digui, observar com Cronos es deixa les cordes vocals al crit de
"Lay down your soul to the gods rock'n'roll!" i invocant l'Anticrist en un entorn tan distòpic com és el Parc del Fòrum, no té preu. Gràcies, Primavera!
