Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Thom Yorke. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Thom Yorke. Mostrar tots els missatges

diumenge, 21 de maig del 2017

20 anys d'"OK Computer"


Avui fa 20 anys que Radiohead van publicar el seu tercer àlbum al mercat japonès -a Europa i els Estats Units ens hauríem d'esperar, respectivament, fins al 16 de juny i l'1 de juliol-. Un "OK Computer" (1997) que contemplat amb perspectiva simbolitza el principi i el final de moltes coses. D'entrada va suposar l'inici d'una aliança, la de la banda amb el productor Nigel Godrich, que es manté activa a dia d'avui i que va permetre a Thom Yorke i companyia fer un notable salt endavant a tots els nivells. Musicalment, deixaven enrere les essències rockeres dels seus dos primers àlbums per a adoptar un discurs més experimental i explorador. Líricament, les lletres de caràcter personal i introspectiu perdien terreny a favor d'uns versos més críptics i abstractes. Tota una sèrie de moviments que ben aviat començarien a marcar tendència, consolidant Radiohead com una de les bandes massives més avançades de la seva generació, relleu natural d'uns Pink Floyd, uns Cure o uns U2 i imprescindible per a entendre discursos que van de Muse a Animal Collective passant pels Wilco posteriors a "Summerteeth".

"OK Computer" va ser el disc amb què la banda d'Oxford va fer possible allò que abans semblava impossible. Que peces com "Paranoid Android" o "Karma Police", inicialment menystingudes com a poc comercials pels executius de la discogràfica de torn, no tan sols escalessin fins al capdamunt de les llistes d'èxits sinó que esdevinguessin himnes per a la posteritat a l'òrbita alternativa. I a nivell metafòric, l'àlbum simbolitza com cap altre aquell moment en què el rock i el pop de guitarres van alterar les seves respectives línies evolutives per a redefenir-se ells mateixos fins als nostres dies. Abans d'"OK Computer" el relat de la música pop el dominaven l'adveniment de l'electrònica de masses, la ressaca del grunge i un Britpop en hores baixes. A partir d'"OK Computer", l'electrònica i el rock van segellar per sempre més un matrimoni ja indivisible, conceptes com post-grunge es van devaluar a la categoria de paròdies i l'etiqueta Britpop va esdevenir una mena de fantasma del qual fins i tot els seus màxims interessats renegarien. Radiohead acabaven d'inventar-se ells solets el segle XXI.

dissabte, 4 de juny del 2016

Primavera Sound 2016 (3)

PRIMAVERA SOUND 2016
Parc del Fòrum, Barcelona
3 de juny de 2016

Aproximar-se ahir a la tarda a l'esplanada gran del Fòrum suposava enfrontar-se a tota una cursa d'obstacles amb forma de marees humanes. Les que des de primera hora es van anar aplegant al voltant de l'escenari Heineken a l'espera que Radiohead hi oferíssin la seva primera actuació a la ciutat en vuit anys. La qual cosa va proporcionar a SAVAGES -que hi actuaven un parell d'hores abans- un envejable volum de públic. Sort o desgràcia? Una mica de tot, probablement. Perquè poques vegades han tingut les britàniques ocasió de presentar-se davant de tal multitud, però a la vegada és poc probable que molts dels que esperaven a Thom Yorke i companyia es recordin avui de l'huracà Jehnny Beth i aquella força de la natura anomenada Savages.

El quartet va sortir a totes i va saber aprofitar la immensitat del context per a oferir un concert massiu i expansiu, però sense perdre en cap moment la força en les distàncies curtes ni el seu inconfusible ganxo de garatge. Si "Adore Life" (2016) suposa la consolidació d'un discurs propi, el passaport cap a un terreny on tota comparació deixa de tenir sentit, a l'escenari es va acabar d'esvair qualsevol símptoma de dubte que encara pogués trobar-se en l'ambient. La base instrumental es va manifestar més letal que mai i Beth -novament amb un estil propi on ja no hi tenen cabuda els tics iancurtians- es va confirmar com la millor frontwoman de la seva generació. Cantant cada nota com si s'acabés el món, establint la comunió definitiva de ràbia i èxtasi, i gaudint d'allò més un moment que és seu perquè se l'ha guanyat a cop de suor, actitud i cançons memorables.

Ja fa anys que parlar de RADIOHEAD és com fer-ho dècades enrere de Pink Floyd. Els de Thom Yorke comparteixen amb els de Roger Waters una condició i una dimensió poques vegades conciliades. Les de dues bandes que han sabut esdevenir i mantenir-se massives sense renunciar a una vocació essencialment avançada. En el cas de Radiohead, però, encara hi podem afegir una tercera medalla: la de ser l'últim grup de rock de masses amb discurs propi i novedós -el que ha vingut després d'ells, agradi o no, són els Muse i Coldplay d'aquest món-. I una banda amb prou pes històric per a esdevenir tot un fetitxe de la generació dels macrofestivals: a diferència d'altres caps de cartell que actuen en escenaris similars, Yorke i companyia podien adreçar-se a la totalitat del respectable com a públic propi, inclosos els curiosos.

Per això es va donar una escena poques vegades observada en aquesta mena d'entorns: braços enlaire en els moments èpics, singalongs perfectament coordinats -tant en el clàssics com en l'abundant material recent- i silenci sepulcral en passatges tan majestuosos com "Karma Police" -si algú alçava la veu, la resta li reclamava silenci tal i com sol passar als concerts en sales, increïble-. Que ja en temps de descompte tornessin per a oferir un últim bis no hauria d'haver sorprès ningú. Ara bé, que aquest bis fos "Creep" -que rarament interpreten en directe malgrat ser la seva peça més universal- va arrodonir el passi fins a fer-lo un dels més especials de la història del festival. Aquells espetecs de guitarra, creguin-me, encara sonen més colpidors que les discografies senceres de sorollistes sense arguments, terroristes sònics de cap de setmana i bandes de metal amb barbes ben retallades.

L'espera, doncs, havia valgut la pena. Ara bé, qui vagi optar per agafar lloc a primera hora de la tarda i ignorar tot allò que passés en qualsevol altre racó del Fòrum es va perdre unes quantes coses interessants. Per exemple, la cançó pop artesana de tot un ROBERT FORSTER, que tornava a casa nostra pocs mesos després de la seva visita a la 2 d'Apolo, si bé aquest cop amb l'esquena ben coberta per una banda d'allò més solvent. O la unió de SELDA BAGCAN amb BOOM PAM. La primera, llegenda del folk turc, es va aliar amb els israelians, una banda de surf amb accent mediterrani, per a revitalitzar un repertori ric en color, textura i matís. Si el Parc del Fòrum es va inaugurar amb aquell invent anomenat Fòrum de les Cultures, aquest concert va atorgar molt més sentit al terme multiculturalitat que qualsevol pessebre concebut a les profunditats dels despatxos municipals.

I THE LAST SHADOW PUPPETS? Doncs el seu repertori és ideal per a auditoris però també pot funcionar a la perfecció en distàncies grans. Ho van deixar clar davant els milers d'ànimes que encara provaven d'assimilar la catarsi de Radiohead, amb un passi on cançons com "Standing Next to Me" van esdevenir més expansives i majestuoses que mai. L'única taca a l'expedient van ser els posats i la impostura d'Alex Turner, que per moments l'acostaven més a un Raphael de segona que no pas al jove Scott Walker a qui un dia va voler emular. Això sí, les fans incondicionals de les primeres files semblaven encantades i ell encara més. Ja ho cantaven The Jam: The public gets what the public wants.

dijous, 24 d’octubre del 2013

Vital Macca

Què pot fer als seus 71 anys algú que ha definit la música popular tal i com la coneixem i que els seus propis néts reconeixen als llibres escolars d'història? Doncs, segurament, el que li doni la més absoluta gana. I això, en el cas de Paul McCartney, es tradueix en una activitat musical frenètica. Gira constantment per tot el món, toca amb els supervivents de Nirvana i encara té temps d'enregistrar àlbums com el recent "New" (2013), un retorn a les seves millors formes de la mà de productors com Ethan Johns o Mark Ronson. En entrevistes recents amb NME i Mojo, un McCartney més vital i entussiasmat que mai parla d'aquest nou disc, reflexiona sobre un futur que encara deixa entreveure molta música i desfà falsos mites sobre els Beatles. Fins i tot s'atreveix a imaginar-se com sonarien els Fab Four de tenir vint anys actualment. "Suposo que només cal fixar-se en què fèiem aleshores. Ens equiparàvem a allò que venia de les llistes nord-americanes -Buddy Holly, el rock'n'roll, Elvis, els Everly Brothers i tot allò-. (...) Crec que (actualment) ens fixaríem en el que hi ha a les llistes. No tant en propostes com la de Katy Perry, perquè no ens hi podríem identificar -és una noia i és bonica, cosa que no ens interessa, al menys a nivell musical-, per tant ens fixaríem en coses com Kings of Leon, Dylan o Neil Young. Crec que faríem quelcom similar". Macca també reconeix que li agradaria col·laborar amb Thom Yorke però no li ha proposat perquè té por que el líder de Radiohead li digui que no (!), essent conscient al mateix temps que mai trobarà un millor col·laborador que John Lennon.