PRIMAVERA SOUND 2016
Parc del Fòrum, Barcelona
3 de juny de 2016
Aproximar-se ahir a la tarda a l'esplanada gran del Fòrum suposava enfrontar-se a tota una cursa d'obstacles amb forma de marees humanes. Les que des de primera hora es van anar aplegant al voltant de l'escenari Heineken a l'espera que Radiohead hi oferíssin la seva primera actuació a la ciutat en vuit anys. La qual cosa va proporcionar a SAVAGES -que hi actuaven un parell d'hores abans- un envejable volum de públic. Sort o desgràcia? Una mica de tot, probablement. Perquè poques vegades han tingut les britàniques ocasió de presentar-se davant de tal multitud, però a la vegada és poc probable que molts dels que esperaven a Thom Yorke i companyia es recordin avui de l'huracà Jehnny Beth i aquella força de la natura anomenada Savages.
El quartet va sortir a totes i va saber aprofitar la immensitat del context per a oferir un concert massiu i expansiu, però sense perdre en cap moment la força en les distàncies curtes ni el seu inconfusible ganxo de garatge. Si
"Adore Life" (2016) suposa la consolidació d'un discurs propi, el passaport cap a un terreny on tota comparació deixa de tenir sentit, a l'escenari es va acabar d'esvair qualsevol símptoma de dubte que encara pogués trobar-se en l'ambient. La base instrumental es va manifestar més letal que mai i Beth -novament amb un estil propi on ja no hi tenen cabuda els tics
iancurtians- es va confirmar com la millor
frontwoman de la seva generació. Cantant cada nota com si s'acabés el món, establint la comunió definitiva de ràbia i èxtasi, i gaudint d'allò més un moment que és seu perquè se l'ha guanyat a cop de suor, actitud i cançons memorables.
Ja fa anys que parlar de RADIOHEAD és com fer-ho dècades enrere de Pink Floyd. Els de Thom Yorke comparteixen amb els de Roger Waters una condició i una dimensió poques vegades conciliades. Les de dues bandes que han sabut esdevenir i mantenir-se massives sense renunciar a una vocació essencialment avançada. En el cas de Radiohead, però, encara hi podem afegir una tercera medalla: la de ser l'últim grup de rock de masses amb discurs propi i novedós -el que ha vingut després d'ells, agradi o no, són els Muse i Coldplay d'aquest món-. I una banda amb prou pes històric per a esdevenir tot un fetitxe de la generació dels macrofestivals: a diferència d'altres caps de cartell que actuen en escenaris similars, Yorke i companyia podien adreçar-se a la totalitat del respectable com a públic propi, inclosos els curiosos.
Per això es va donar una escena poques vegades observada en aquesta mena d'entorns: braços enlaire en els moments èpics, singalongs perfectament coordinats -tant en el clàssics com en l'abundant material recent- i silenci sepulcral en passatges tan majestuosos com "Karma Police" -si algú alçava la veu, la resta li reclamava silenci tal i com sol passar als concerts en sales, increïble-. Que ja en temps de descompte tornessin per a oferir un últim bis no hauria d'haver sorprès ningú. Ara bé, que aquest bis fos "Creep" -que rarament interpreten en directe malgrat ser la seva peça més universal- va arrodonir el passi fins a fer-lo un dels més especials de la història del festival. Aquells espetecs de guitarra, creguin-me, encara sonen més colpidors que les discografies senceres de sorollistes sense arguments, terroristes sònics de cap de setmana i bandes de metal amb barbes ben retallades.
L'espera, doncs, havia valgut la pena. Ara bé, qui vagi optar per agafar lloc a primera hora de la tarda i ignorar tot allò que passés en qualsevol altre racó del Fòrum es va perdre unes quantes coses interessants. Per exemple, la cançó pop artesana de tot un
ROBERT FORSTER, que tornava a casa nostra pocs mesos després de la seva visita a la 2 d'Apolo, si bé aquest cop amb l'esquena ben coberta per una banda d'allò més solvent. O la unió de
SELDA BAGCAN amb
BOOM PAM. La primera, llegenda del folk turc, es va aliar amb els israelians, una banda de surf amb accent mediterrani, per a revitalitzar un repertori ric en color, textura i matís. Si el Parc del Fòrum es va inaugurar amb aquell invent anomenat Fòrum de les Cultures, aquest concert va atorgar molt més sentit al terme multiculturalitat que qualsevol pessebre concebut a les profunditats dels despatxos municipals.
I
THE LAST SHADOW PUPPETS? Doncs el seu repertori és ideal per a auditoris però també pot funcionar a la perfecció en distàncies grans. Ho van deixar clar davant els milers d'ànimes que encara provaven d'assimilar la catarsi de Radiohead, amb un passi on cançons com
"Standing Next to Me" van esdevenir més expansives i majestuoses que mai. L'única taca a l'expedient van ser els posats i la impostura d'Alex Turner, que per moments l'acostaven més a un Raphael de segona que no pas al jove Scott Walker a qui un dia va voler emular. Això sí, les fans incondicionals de les primeres files semblaven encantades i ell encara més. Ja ho cantaven The Jam:
The public gets what the public wants.
