Club de fans de Hillary Clinton

Mesos enrere, durant la cursa electoral dels Estats Units, van ser moltes les veus que es van posicionar obertament a favor de Hillary Clinton en països com el nostre. El que personalment em va inquietar és que algunes d’aquestes veus no donessin suport a la candidata demòcrata per les hipotètiques bondats del seu programa electoral, ni per ser la cara més amable d’un duel polític que no tenia ni cap ni peus, ni tan sols per haver esdevingut l’única alternativa possible a la mala bava de Donald Trump, sinó perquè d’haver guanyat hauria estat la primera dona en ocupar la presidència dels Estats Units (així ho va expressar, per exemple, la malaguanyada Carme Chacón). Mal negoci, el de valorar les persones en funció d’allò que tenen entre les cames (o del color de la seva pell) en lloc de fer-ho per les seves accions o les seves capacitats.

Aquest cap de setmana tindrà lloc la segona volta d’unes eleccions franceses on Emmanuel Macron i Marine Le Pen es disputen la presidència de la República. Si guanya el primer, guanya aquell mateix establishment que la figura de Clinton representava als Estats Units. Si guanya la segona, guanyen el populisme, la xenofòbia i una candidata que ha demostrat reiteradament la seva afinitat amb el discurs de Trump, però França tindrà per primer cop una presidenta en lloc d’un president. Com en el cas dels Estats Units, no em caso amb cap dels dos candidats però de tenir veu en el procés electoral optaria per aquell mal menor que, des del meu punt de vista, suposen tant Clinton com Macron amb independència dels seus respectius gèneres. La pregunta, arribat aquest punt, és si el club fans de Hillary Clinton contempla aquestes eleccions des d'una perspectiva oberta i transversal, o si segueix analitzant-ne els candidats amb criteris més genètics que polítics.

Cobrar per tocar

Parlava dies enrere amb un amic que es dedica a la música -la dedicació no és a temps complet perquè la cosa no li dóna per viure, però les ganes i la vocació hi són sense cap mena de dubte-. Debatíem sobre l’ofici de músic, i amb aquestes ell es va mostrar convençut que qualsevol artista del gremi hauria de fer concerts sense cobrar quan comença, per allò d’agafar taules i aprendre l’ofici. Una mena de pràctiques no remunerades, per dir-ho d'alguna manera. I jo, que no sóc músic però al seu dia havia realitzat pràctiques no remunerades del que esdevindria el meu ofici sense queixar-me ni perdre cap anell pel camí, vaig entendre el seu punt de vista. Però no hi vaig poder estar d’acord perquè, a aquestes alçades i per una simple qüestió de dignitat, crec que tothom qui realitza una feina l'ha de poder cobrar.

Sigui com sigui deu tenir raó el meu amic, perquè districtes barcelonins com Gràcia, Ciutat Vella o l’Eixample -així com nombrosos municipis d’arreu de Catalunya i més enllà- van plens de locals on tota mena de músics -debutants i veterans, sense distincions- no tan sols actuen de franc sinó que a sobre es veuen gairebé obligats a donar les gràcies per disposar d’un escenari. Una situació que a tothom li sembla d’allò més normal: al capdavall el músic es dedica a la música perquè li agrada i per tant pot viure de l’aire (o buscar-se una feina de les mal anomenades “de veritat”). El que no entenc, si això ens sembla tan normal, és per què ens escandalitzem tant quan un xef de cuina defensa que els becaris del seu restaurant treballin sense cobrar i fins i tot acabem traient les seves declaracions de context en aquest fòrum de l’absurd que han esdevingut les xarxes socials.

Online Store Day?

No cal citar-ne el nom, per allò de dir el pecat però no el pecador. El cas és que l'altre dia vaig rebre per correu electrònic l'enèsima newsletter d'una botiga de discos reconeguda internacionalment, un d'aquells establiments que cada any quan arriba el Record Store Day ens recorden la importància de donar suport a les disqueries independents, així com els beneficis del comerç de proximitat enfront de les plataformes de venda online. Fins aquí tot correcte, personalment no podria estar més d'acord amb el plantejament de la jornada en qüestió, però és que la newsletter tenia com a objectiu informar-nos a nosaltres, els que alguna vegada hem comprat els articles d'aquesta disqueria a través de la seva pàgina web, que encara som a temps d'adquirir mitjançant aquest mateix portal els llançaments exclusius del passat Record Store Day. Que una disqueria faci negoci venent qualsevol dels seus articles, sigui de forma física o digital, em sembla tan natural com que una pizzeria guanyi diners despatxant pizzes, ja siguin consumides al mateix local o portades a domicili. Ara bé, el que trobo un pèl escandalós és que un dia et venguin l'eterna paràbola del comerciant amic i, tan sols dues setmanes després, utilitzin el mateix reclam per a fomentar tot el contrari. Online Store Day, anyone?


*Nota: Per a evitar suspicàcies, aclariré que l'establiment de torn no es troba a l'Estat espanyol.

The Seafood Special

Molt interessant aquest quartet de València que conjuga elegància i actitud exploradora en unes cançons absolutament rodones. De moment tan sols en podem escoltar tres, les que tenen penjades al seu compte de Bandcamp, material suficient per a tenir molt en compte el nom de The Seafood Special. Cada un dels tres temes citats és un món a part, jo personalment em quedo amb "Song for I.M.", tot un himne a l'amistat que sona com Nico acompanyada per Mazzy Star.

El bojament complicat món modern

Bob Dylan.

"El bojament complicat món modern era una cosa que m'interessava ben poc. No tenia cap rellevància, cap pes. No em seduïa. El que al meu parer era enrotllat, interessant i d'actualitat eren coses com ara l'enfonsament del Titanic, la inundació de la ciutat de Galveston, la barrina de John Henry, l'home mort per John Hardy a la frontera de Virgínia de l'Oest... Tots aquests temes tenien vigència, s'interpretaven i eren coneguts de tothom. Vet aquí les notícies que jo tenia en compte, seguia amb interès i no passava per alt". Bob Dylan recorda la seva arribada a la Nova York de principis dels 60 a "Chronicles, vol. 1" (2004, publicat en català per Malpaso amb traducció de Toni Cardona). Tots hem sentit d'alguna manera aquesta fascinació per èpoques passades, i sovint no viscudes, que ens semblen més emocionants que els temps presents. En el cas de Dylan, aquesta fascinació va ser tan sols el punt de partida d'una obra amb la qual definiria el futur de la música contemporània.

Ray Davies - "Americana" (2017)

Aquests darrers dies he parlat repetidament amb un bon amic sobre la influència que els Estats Units i la seva cultura han exercit en les nostres vides. I sobre la devoció que tots dos sentim cap a un país que contemplem molt més enllà de polítiques exteriors, sistemes socials francament millorables i presidents amb excessos d'ego. Un país que ens ha brindat grans escriptors, cineastes i artistes plàstics de primeríssim ordre i, és clar, gèneres musicals com el jazz, el blues, el country o el rock'n'roll. Per a la generació que va tenyir de múltiples colors la societat i la cultura britàniques durant la dècada dels 60, la influència de la terra de l'Oncle Sam va ser encara més profunda. Gegants com David Bowie, Keith Richards o Ray Davies han reconegut en incomptables ocasions el pes que van tenir, durant els seus anys formatius, els visionats de múltiples westerns o l'escolta dels discos de blues i rock'n'roll que venien de més enllà de l'Atlàntic.

El darrer d'ells ha decidit ara retre tribut al país en qüestió. Uns Estats Units amb els quals ha mantingut una relació tempestuosa -els Kinks van tenir prohibit actuar en territori nord-americà durant la segona meitat dels 60, i ell mateix va ser víctima d'un tiroteig que gairebé acaba amb la seva vida mentre vivia a Nova Orleans-, i als quals ja havia dedicat algun homenatge amb anterioritat -"Oklahoma U.S.A.", peça inclosa a "Muswell Hillbillies" (1971)-. El títol de l'àlbum en qüestió, "Americana" (2017), remet a l'autobiografia homònima signada per Davies ara fa un parell d'anys però també a un gènere musical al qual l'autor de "You Really Got Me" s'acosta més que mai en aquesta nova col·lecció de cançons. Quinze peces enregistrades amb el suport d'una de les grans bandes nord-americanes dels darrers vint-i-cinc anys, The Jayhawks, i que si bé no conformen l'obra definitiva del seu autor en solitari -aquest títol el conserva l'encara totèmic "Other People's Lives" (2006)-, certifiquen el retorn per la porta gran del Davies compositor.

Cheval Sombre - "Mad Love" (2012)

Si la música té la propietat de transportar a qui l'escolta a indrets remots, siguin aquests ficticis o reals, la de Cheval Sombre n'és un bon exemple. Les seves cançons tracen ponts onírics entre el punt d'escolta i les carreteres, deserts i paratges per on han transitat referents -novament reals o ficticis- de la cultura nord-americana que van de Sal Paradise a Jim Morrison. Recuperant aquests dies "Mad Love" (2012), on l'home orquestra amb base d'operacions a Nova York s'acompanyava de Sonic Boom per a donar forma a títols tan hipnòtics i evocadors com "Walking in the Desert", "The Nearness of You" o "Red Moon".