Una cita de David Byrne

"Com més bona veu té un cantant, més costa de creure allò que diu". Cita de David Byrne.

De vegades escolto músics i grups catalans que canten en un anglès més perfecte que el de la reina d'Anglaterra. No diuen paraulotes, no cometen cap error gramatical i els seus accents no deixen lloc a cap marge d'error. Em passa amb ells el mateix que em passa amb les veus immaculades a les quals es refereix Byrne, o amb els que canten en un català o un castellà més propis del diccionari que dels seus respectius pobles, barris o ciutats. És possible que m'estiguin dient la veritat, tota la veritat i res més que la veritat, però no me'ls acabo de creure.

Peter Perrett - "How The West Was Won" (2017)

Gairebé quatre dècades ha trigat Peter Perrett en signar el primer disc al seu nom. I això que la seva banda 'de tota la vida', The Only Ones, va deixar d'existir l'any 1982. Des d'aleshores poca cosa havíem sabut del londinenc, que tan bon punt desfeta la formació va desaparèixer en un oceà de drogues i decadència del qual tan sols va treure el cap puntualment amb l'irregular "Woke Up Sticky" (1996), signat sota el nom de The One. Haurien de passar encara uns anys perquè uns admiradors declarats de la seva obra com eren uns joves Libertines el rescatessin d'un immerescut oblit, precedent d'una breu gira de reunió dels Only Ones que es va acabar tal i com havia començat -és a dir sense material nou-. D'allò ja fa gairebé deu anys però ha estat precisament ara, quan ningú s'ho esperava, el moment en què Perrett s'ha decidit a tornar al negoci amb "How The West Was Won" (2017). El primer disc que signa amb el seu nom, dèiem, i un treball de maduresa en el millor dels sentits. Deu pistes de regust crepuscular que en el cas de qui ens ocupa equivalen a tota una prova de vida. Deu talls que deixen enrere les altes revolucions dels Only Ones per a explorar territoris més propis d'un Richard Hawley, un Lloyd Cole o fins i tot els últims Suede. A destacar títols com "An Epic Story", que sona com Ray Davies component la banda sonora d'una pel·lícula de David Lynch, i la pròpia "How the West Was Won", que enllaça Mazzy Star amb la Velvet de Lou Reed.

Thurston Moore - "Trees Outside the Academy" (2007)

Estic tornant a escoltar aquests dies el segon disc en solitari de Thurston Moore. Un "Trees Outside the Academy" (2007) que donava literalment la volta al discurs de Sonic Youth i en determinats passatges permetia fins i tot imaginar-se com hauria sonat la banda mare d'haver-se arribat a despenjar amb un set acústic -com a mostra, un "Silver>Blue" que tampoc hauria desentonat en un disc de Nick Drake-. L'acompanyaven Steve Shelley -aleshores també a Sonic Youth- i Samara Lubelski -amb qui Moore seguiria comptant tant als seus discos en solitari com a Chelsea Light Moving- a la bateria i al violí, respectivament. I era precisament aquest últim instrument, el violí de Lubelski, un dels principals trets d'identitat d'un àlbum que destapava la vessant més orgànica i menys sorollista del novaiorquès. Un plàstic que partia de les melodies i la urgència rítmica marca de la casa per a explorar llenguatges com els del folk i despenjar-se amb perles de naturalesa tan heterogènia com "The Shape Is in a Trance", "Wonderful Witches + Language Meanies", "Never Day" o la peça titular. L'àlbum el van produir John Agnello i el propi Moore a l'estudi de J Mascis (Dinosaur Jr.), que també va tocar la guitarra en alguns temes. La posterior gira de presentació va fer escala a l'Auditori Fòrum de Barcelona en el marc del Primavera Club 2007. L'única ocasió en què he arribat a veure Moore en directe al marge de Sonic Youth, i un passi tan intens, emocionant i sorprenent com l'àlbum que ens ocupa.

Viv Albertine i els micros oberts

Viv Albertine a Barcelona durant el Primavera Pro 2017 - Foto Facebook. 

"I don't take shit any more when I play. One night in front of a crowd of braying ponytailed old rockers I shout, 'Anyone here ever taken heroin? Made a record?' There's a stunned silence. 'Well I have, so shut the fuck up or go home and polish your guitar.' (They all had perfect, mint-condition guitars that you just know were only taken out of their cases once a week, polished and then put back to bed.) This time I don't take the inevitable 'too much treble' comment from the compère. 'It's meant to be unconfortable', I tell him and turn the treble up even more: I hope it hurts their ears. I begin to enjoy the tension between what the audience expects from a nice-looking woman and what they get - angry words and edgy guitar playing.

After a year and a half of playing open mikes, I'm in a large soulless modern pub in Brighton with an outside barbecue and a cocktail bar. I pour my heart out in my first song, but no one takes any notice, they talk and laugh and shout. I've had enough; what I do doesn't work as background music. I change the words of my next song to 'Fuck, bollocks, cunt, shit, piss, wank' - and every other swear word I can think of - and repeat them over and over again until eventually the whole room goes quiet. When I have their attention I say, 'Thank you and goodnight.' That's the last open mike I play".


Viv Albertine, en un altre fragment de la seva autobiografia, "Clothes, Clothes, Clothes. Music, Music, Music. Boys, Boys, Boys" (2014, publicada recentment en castellà per Anagrama). Després d'aquest episodi Albertine va participar breument d'una gira de reunió de The Slits, va arribar a la conclusió que no tenia sentit reprendre allò que s'havia trencat 25 anys enrere i va decidir-se a emprendre definitivament una carrera en solitari. La seva autobiografia és un dels llibres més inspiradors que mai he arribat a llegir. Aquest fragment no l'he volgut traduir per mantenir la força de la seva versió original.

July

M'ha vingut de gust encetar el mes de juliol tot reivindicant una banda que es va batejar en honor d'aquest mateix mes. July, una formació londinenca que gairebé va desaparèixer del mapa després d'editar l'any 1968 un àlbum homònim i un parell de singles amb peces com "My Clown" o "Dandelion Seeds", les joies de la corona del seu repertori i dos dels grans tresors ocults de la psicodèlia britànica. Les arrels del grup es troben a The Tomcats, banda freakbeat on ja militaven Tom Newman (veu i guitarra), Chris Jackson (bateria) i Alan James (baix). Els Tomcats s'havien establert a Madrid i havien girat repetidament per l'Estat espanyol, on havien assolit una repercussió notable durant l'equador de la dècada dels 60. Ja de tornada al Regne Unit i amb aquest capítol tancat, Newman, Jackson i James van reclutar Tony Duhig (guitarra, orgue) i Jon Field (flauta, orgue) tot donant forma a July. La banda es va separar al cap d'un any d'haver editat el seu únic àlbum i les seves cançons van passar al seu moment sense pena ni glòria, però al llarg de les dècades posteriors serien reivindicades per nombrosos músics i coneixedors de la matèria psicodèlica. El creixent interès motivaria l'any 2009 una reunió de grup, que es manté actiu a data d'avui.

Copes, discoteques, entrades de cinema i la rebaixa de l'IVA cultural

A veure si ho he entès bé. Amb la rebaixa de l'IVA cultural resultarà més barat prendre's una copa en una discoteca però anar al cinema seguirà costant el mateix. Definitivament vivim en un país de bàrbars, i el pitjor és que alguns semblen estar-ne ben orgullosos.

20 anys de "The Fat of the Land"

Dues dècades fa avui que va veure la llum un dels artefactes electrònics més explosius de la dècada dels 90, l'obra mestra a partir de la qual es mesura encara en l'actualitat la trajectòria dels seus autors, i un dels plàstics més trencadors i a la vegada aclamats del seu temps. Quan The Prodigy van lliurar al món "The Fat of the Land" (1997) ja eren un nom de pes a l'òrbita electrònica i havien arribat a irrompre a les llistes d'èxits amb singles com "Out of Space" (1992), però va ser aquell tercer llarga durada el que va acabar de definir el seu so i va situar els de Braintree a l'avantguarda d'allò que es va anomenar big beat.

Amb "The Fat of the Land" deixaven The Prodigy en un segon pla les reminiscències de l'acid house i la cultura rave dels seus treballs anteriors per a adoptar un discurs més distintiu i a la vegada heterogeni, proper en ocasions a gèneres com el hip hop o els corrents industrials però sense oblidar-se mai de la pista de ball, i líricament molt influït pel punk. No era gratuït doncs el canvi d'imatge que van experimentar els components del grup gairebé de la nit al dia: la seva estètica baggy va deixar pas a un look novament hereu del punk, amb el vocalista i frontman Keith Flint reconvertit de cop i volta en una mena de Johnny Rotten 2.0.

"The Fat of the Land" era l'àlbum dels singles "Firestarter" i "Breathe" -personalment m'agrada destacar també la frenètica lectura del "Fuel My Fire" d'L7-, el plàstic que obriria a una colla de ravers de l'àrea metropolitana de Londres les portes de festivals com Lollapalooza i de passada els convertiria en estrelles del rock amb totes les lletres -mai oblidaré la imatge de Flint i Liam Howlett encapçalant la portada de l'edició britànica de Kerrang! poques setmanes després d'editar-se "The Fat..."-, però sobretot el disc d'"Smatch My Bitch Up". El trencapistes per excel·lència de The Prodigy i també l'origen d'una polèmica -motivada pel títol de la cançó- que tan sols va contribuir a fer més viral la peça en qüestió.

Precisament, la polèmica i la provocació van ser dues de les constants que van acompanyar The Prodigy durant la recta final dels anys 90. Si Flint es perfilava visual i líricament com el Rotten de la seva generació, The Prodigy podien ser perfectament els Sex Pistols del final de segle. I si "The Fat of the Land" s'editava l'any en què es commemorava el vintè aniversari de l'estiu punk del 77, no resulta gens agosarat afirmar que passades dues dècades més són Sleaford Mods qui d'alguna manera ha recollit el testimoni de The Prodigy. Ni assenyalar que el duet de Nottingham participa a "The Day Is My Enemy" (2015), l'últim disc a data d'avui de Howlett i companyia. Tota una prova de vida d'uns veterans que un dia van ser visionaris, i el potent reclam que els portarà la setmana vinent als nostres escenaris en el marc del festival Cruïlla BCN. No s'ho perdin.