Uncut: "Dylan... Revisited" (2021)

Són multitud els discos de tribut a Bob Dylan publicats al llarg de les passades sis dècades, l'adaptació del seu repertori a càrrec d'artistes de tota mena i condició sembla no tenir aturador, i malgrat tot les seves cançons segueixen donant tot el joc del món cada cop que es posen en mans alienes. Ho torna a refermar "Dylan... Revisited", un àlbum de tribut a l'autor de "Blowin' in the Wind" que distribueix la revista Uncut amb la seva edició de juny –amb el mateix Dylan a la portada i un extens dossier que commemora el seu imminent 80è aniversari-.

D'entrada, el més destacable –perquè no sempre és així en casos com el que ens ocupa-, és el fet que totes les versions recollides a l'àlbum en qüestió s'hagin gravat especialment per l'ocasió. Hi figuren noms de pes com els de Richard Thompson, Thurston Moore o Weyes Blood. I la selecció de cançons esquiva l'obvietat per a recuperar alguns títols sovint poc predicats. Crida l'atenció, per exemple, que The Weather Station es facin seu un pilar de l'etapa cristiana de Dylan com és "Precious Angel". Que Joan Shelley i Nathan Salsburg recuperin "Dark Eyes", del controvertit "Empire Burlesque" (1985). O que Cowboy Junkies s'atreveixin amb l'encara calent "I've Made Up My Mind to Give Myself to You".

Destaquen també la narcòtica lectura de "Lay Lady Lay" a càrrec d'uns Flaming Lips en pleníssimes facultats, l'accent Southern Gothic del "Blind Willie McTell" signat per Patterson Hood i Jay Gonzalez (Drive-By Truckers), i la clarobscura deconstrucció de "Knockin' on Heaven's Door" a càrrec de Low –originaris, com l'homenatjat, de Duluth, Minnesota-. Arribat aquest punt, el fet que l'àlbum s'obri amb una pista inèdita del propi Dylan –"Too Late", antecedent de "Foot of Pride" descartat de les sessions d'"Infidels" (1983)- gairebé és el de menys. No ens trobem davant d'un disc de tribut protocolari, sinó davant d'un àlbum amb entitat pròpia i vigència més enllà d'efemèrides.

Thurston Moore - "Trees Outside the Academy" (2007)

Estic tornant a escoltar aquests dies el segon disc en solitari de Thurston Moore. Un "Trees Outside the Academy" (2007) que donava literalment la volta al discurs de Sonic Youth i en determinats passatges permetia fins i tot imaginar-se com hauria sonat la banda mare d'haver-se arribat a despenjar amb un set acústic -com a mostra, un "Silver>Blue" que tampoc hauria desentonat en un disc de Nick Drake-. L'acompanyaven Steve Shelley -aleshores també a Sonic Youth- i Samara Lubelski -amb qui Moore seguiria comptant tant als seus discos en solitari com a Chelsea Light Moving- a la bateria i al violí, respectivament. I era precisament aquest últim instrument, el violí de Lubelski, un dels principals trets d'identitat d'un àlbum que destapava la vessant més orgànica i menys sorollista del novaiorquès. Un plàstic que partia de les melodies i la urgència rítmica marca de la casa per a explorar llenguatges com els del folk i despenjar-se amb perles de naturalesa tan heterogènia com "The Shape Is in a Trance", "Wonderful Witches + Language Meanies", "Never Day" o la peça titular. L'àlbum el van produir John Agnello i el propi Moore a l'estudi de J Mascis (Dinosaur Jr.), que també va tocar la guitarra en alguns temes. La posterior gira de presentació va fer escala a l'Auditori Fòrum de Barcelona en el marc del Primavera Club 2007. L'única ocasió en què he arribat a veure Moore en directe al marge de Sonic Youth, i un passi tan intens, emocionant i sorprenent com l'àlbum que ens ocupa.

Thurston Moore, fascinat pel black metal norueg

"Durant anys em va fascinar el black metal norueg, com a músic m'interessava perquè sonava diferent de tota la resta de música que havia escoltat abans, fins i tot el propi metal. I la seva subcultura era tota una bogeria". Thurston Moore, antigament cara visible de Sonic Youth i actualment icona indiscutible del rock independent, insisteix en la seva passió per la variant més extrema del metal per a desesperació de tots aquells que encara no han paït la presència de Mayhem en una de les passades edicions del Primavera Sound. Moore és el responsable juntament amb Eva Prinz d'Ecstatic Peace Library, un interessant projecte editorial que acaba de publicar en anglès la biografia d'un dels fundadors dels mateixos Mayhem, Necrobutcher. D'experiències com editar el llibre o assistir a un festival de black metal a Noruega, així com de la seva passió pel gènere, parlen els propis Moore i Prinz en una entrevista publicada a la primera edició del magazine de Rough Trade (abril 2016). Un article tan profund com revelador, i és que si bé Moore es desmarca reiteradament dels corrents ideològics imperants al black metal norueg, no es poden negar els paral·lelismes entre els inicis d'aquell gènere i els de Sonic Youth: esperit aventurer, terrorisme sònic, vocació subterrània, discursos tan singulars com extrems, i circuits minoritaris i aliens als radars més convencionalistes. No era precisament això l'indie?

Horses

Sonic Youth

Minutemen, Sonic Youth, Meat Puppets, Hüsker Dü o Dinosaur Jr. Bandes de procedència i sonoritat diverses però amb un comú denominador: els Estats Units a l'equador de la dècada dels 80. Formacions que van deixar enrere els postulats del punk per a mantenir-ne viu l'esperit i de passada donar forma a corrents com el noise o el post-hardcore. El pont de múltiples carrils que enllaça Black Flag amb Nirvana. La revista britànica Mojo dedica deu pàgines de la seva edició d'octubre a analitzar aquell moment clau en el naixement del rock alternatiu tal i com l'hem acabat coneixent. Entre les aportacions més destacades s'hi troba el relat en primera persona d'un dels grans protagonistes de tot allò, Thurston Moore. "No existia internet i per tant havies de descobrir les bandes a través dels Fanzines i les botigues de discos, que eren molt importants", recorda l'aleshores component de Sonic Youth, "Pier Platters, de Hoboken, era l'única botiga de discos de l'àrea de Nova York on podies escoltar aquella nova música, hi anàvem per trobar-nos els uns amb els altres, escoltar discos i descobrir qui era qui". La botiga de discos com a epicentre del procés de gestació d'una escena musical. Potser per això -perquè actualment sí que existeix internet, perquè tots ho sabem tot o com a mínim ens ho pensem i perquè de disqueries cada vegada n'hi ha menys- el més semblant que trobem ara a una escena són likes en un perfil de Facebook i grups tocant per als seus amics en sales de concerts pràcticament buides.

Lenny Kaye i Patti Smith.

Abans del noise, el post-hardcore i el rock alternatiu hi havia hagut el hardcore, i abans del hardcore el punk, que tenia i segueix tenint entre els seus pilars fundacionals el primer àlbum de Patti Smith, "Horses" (1975). Enguany se'n commemora el quarantè aniversari, i tant la pròpia Smith com el seu inseparable Lenny Kaye en parlen en un altre article publicat a la mateixa revista. "El que més m'alegra", diu el guitarrista, "és que aquells que veritablement van escoltar 'Horses', aquells que hi van trobar inspiració i un camí a seguir, no sonen com nosaltres en absolut". "Quan escolto les lletres de Michael Stipe li tinc enveja", afegeix Smith, "'It's the end of the world as we know it and I feel fine' és un dels grans versos del rock'n'roll. Em fixo en aquesta gent a qui suposadament hem influït i els veig extremadament independents. Jo més aviat diria que hem inspirat la gent a ser ells mateixos". Ser ells mateixos, aquesta és la clau. Aquest món nostre està ple de grups que no són ells mateixos sinó recreacions de discursos pretèrits -algunes amb més gràcia que d'altres, és clar-. I això ens torna al principi d'aquestes línies, a artistes que sí van ser ells mateixos -i en algun cas encara ho són-. Minutemen, Sonic Youth, Meat Puppets, Hüsker Dü o Dinosaur Jr. Bandes de procedència i sonoritat diversa però amb un comú denominador: cap d'elles hauria existit de no haver estat per "Horses".

La pobresa i el punk rock

Thurston Moore.

"Eren els dies gloriosos de la pobresa i el punk rock". D'aquesta manera recorda Thurston Moore, vocalista de Sonic Youth i Chelsea Light Moving, la seva arribada a Nova York a finals dels 70, en una entrevista signada per Keith Cameron i publicada per Mojo a la seva edició de juliol. "Nova York era post-apocalíptica i vivíem entre les ruïnes", afegeix, "mirant enrere allò era bonic, però en aquell moment feia por". La Nova York dels 70, on es podia viure sense haver de ser gairebé milionari. Una ciutat perillosa però a la vegada ideal per a acollir ments inquietes i generar corrents culturals com el punk del Max's Kansas City i el CBGB. Res a veure amb l'actual Big Apple, una ciutat gentrificada i totalment segura on els yuppies han pres el lloc a uns artistes que no es poden permetre pagar els seus preus prohibitius. També ho recorden, a la mateixa edició de Mojo, dos components d'un altre símbol musical de la ciutat com és Blondie. Debbie Harry i Chris Stein parlen amb Will Hodgkinson a la terrassa del cèntric Gramercy Park Hotel. Actualment és un altre dels molts hotels pensats per a un turisme d'elevat poder adquisitiu. Tres dècades i mitja enrere, era un racó bohemi i llar d'artistes com els propis Blondie. "Nova York era com un altre país", recorda Harry, "no era com la resta dels Estats Units. No personificava l'esperit nord-americà i això la feia única i meravellosa. La gent prou valenta com per venir-hi, se la feia seva".

Blondie.

Molt il·lustrativa, aquesta darrera frase de la vocalista. La gent valenta es feia seva la ciutat. Una ciutat que amb el pas dels anys s'han fet seva les classes més acomodades i conformistes. Les que volen una vida segura i sense cap mena de risc. Les que han fet d'una ciutat viva i vibrant una mena de gueto per a grans fortunes i estudiants ben subvencionats. Un procés que, si m'ho permeten, també ha seguit la societat occidental en general. Ja no som valents. Ja no ens atrevim a fer nostres els carrers i ens limitem a deixar-los a mans d'uns dirigents -entenent per dirigents els polítics, però també la banca i les grans empreses- que fan el que volen mentre nosaltres seiem còmodament davant dels nostres ordinadors i televisors amb pantalla de plasma. I fins i tot consentim que ens violin drets fonamentals com el de la privacitat en nom d'aquesta seguretat que tot sembla justificar-ho. Ens hem corporativitzat cedint la nostra intimitat a les xarxes socials i les multinacionals que les gestionen. Hem hipotecat el nostre dia a dia en nom del luxe i d'aquesta falsa sensació de seguretat. I potser per això, en comptes de sortir al carrer i cridar en moments d'emergència com els que corren, preferim esperar en silenci que arribi la recuperació econòmica promesa a tort i a dret pel mateix sistema que ens ha arrossegat fins aquí. Perquè, en comptes de ser valents, hem deixat que aquest sistema es faci seves unes ciutats que haurien de ser nostres.

Thurston Moore i el black metal

Això va per a tots els que es van escandalitzar quan el Primavera Sound va programar grups de metal a la seva passada edició. Però també per a tots els metalheads que no saben veure-hi més enllà dels únics gèneres que ells consideren autèntics -generalment, qualsevol que estigui associat al terme metal-. Thurston Moore, veu i guitarra de Sonic Youth -un dels tòtems del rock alternatiu i també un nom habitual del cartell del Primavera durant els darrers anys-, no perd el temps i aprofita que aquesta banda es troba en una aturada indefinida per a unir-se a un grup de black metal. Els afortunats són Twilight. I dic afortunats perquè el seu líder, Blake Judd, ha estat tota la seva vida un gran admirador de Sonic Youth i, per tant, ha qualificat de "fotudament impressionant" el fet que Moore entri a formar part d'una banda que ell va fundar.

Tot plegat pot sonar estrany en un context en què no es parla de música sinó d'etiquetes, però no deixa de ser un moviment totalment natural si tenim en compte que Moore estima la música i -cosa que sempre ha definit la naturalesa de tots els seus projectes artístics- és un individu inquiet i sense complexes. Per entendre'ns, i per acabar d'emprenyar als sectors més intransigents tant de la parròquia alternativa com de la metàl·lica -un altre cop les maleïdes etiquetes-, diré que l'altre dia vaig tornar a escoltar després de molt de temps el que potser sigui el disc definitiu de la història del black metal. Sí, "De Mysteriis Dom Sathanas" (1994), de Mayhem. I la veritat és que, quan un l'escolta sense prejudicis ni etiquetes en ment, s'adona que atmòsferes denses com les de "Freezing Moon" o "Life Eternal" no disten molt de la intensitat de certs grups de post-rock, krautrock -i derivats- o fins i tot slowcore. Això per no parlar de l'altre projecte que acaba d'encetar Moore i que manté l'esperit de Sonic Youth, els altament recomanables Chelsea Light Moving.

Sí, és cert, que els programadors del Primavera Sound decideixin de cop i volta programar black metal perquè ho escolten als seus respectius ipods, no s'ho creu ningú -i menys ells mateixos-. Però que a la resta del món gèneres com el post-punk, el noise, el post-rock, el folk, la música experimental o el metal en les seves diferents variants, són perfectament compatibles al cartell d'un mateix festival, també ho és. O sigui que, ara que Thurston Moore s'ha incorporat a un grup de black metal, i que un músic de black metal ha expressat la seva admiració cap a Sonic Youth, potser seria bo que tots plegats comencéssim a escoltar música al marge d'etiquetes i sense pensar-nos que el fet d'escoltar X ens fa millors que els que escolten Y. Perquè poques coses tan absurdes s'han vist.

Una imatge val més que mil paraules: Thurston Moore amb un disc de Mercyful Fate.