"Get Free", "Creep" i "The Air that I Breathe"

Lana Del Rey.

Si el "Get Free" de Lana Del Rey és un plagi del "Creep" de Radiohead, el "Creep" de Radiohead també és un plagi de la versió que els Hollies van fer del "The Air that I Breathe" d'Albert Hammond? La història de la música pop té aquestes coses, que les cançons de tres, quatre o cinc acords de vegades poden assemblar-se les unes a les altres. Amb el folk i la música popular de fa dos segles passava el mateix. És clar que aleshores no hi havia la indústria del copyright que existeix actualment.

L'altre dia de reis

8 de gener. Aniversari d'Elvis i Bowie. Sona "On Elvis Presley's Birthday" d'Elliott Murphy. I els hereus del Duc Blanc aprofiten per treure a la llum una dinàmica demo de "Let's Dance". Això sí que és un dia de reis.

France Gall (1947-2018)

FRANCE GALL

(1947-2018)

Amb prou feina fa un mes que ens deixava Johnny Hallyday, i avui toca dir adéu a una altra icona del pop francès. Una d'aquelles veus que van definir el yé-yé entès a la manera de l'Hexàgon i que encara avui, quan l'escoltem, evoca uns temps en què la innocència gairebé podia canviar el món. O com a mínim així ho semblava cada vegada que la France Gall entonava títols com "Poupée de cire, poupée de son" o "Laisse tomber les filles" amb aquella elegància tan seva. Ens ha deixat aquest matí a l'edat de 70 anys.

Bare Bear

Els vaig descobrir dies enrere gràcies a la responsable d'una botiga de discos que em va posar al corrent del seu ep homònim. Es diuen Bare Bear, vénen d'Irlanda del Nord i practiquen un indie pop de textura malencònica i factura urgent. Les tres cançons del plàstic en qüestió, autoeditat l'any 2016, poden remetre tant a l'indie d'escola C-86 com a les formes menys estridents del post-punk, desviant-se per moments cap a un folk reforçat amb arsenal elèctric o fins i tot cap a estructures rítmiques que apunten al post-rock de forma més o menys dissimulada. Als seus canals digitals no s'hi pot trobar cap fotografia de la banda, però sí les tres peces citades. Descobreixin-les vostès mateixos a Bandcamp.

"Kansas City Blues" amb dos veterans de la Memphis Jug Band

Visionava ahir l'actuació que dos veterans de la històrica Memphis Jug Band, Will Shade (aka Son Brimmer) i Charlie Burse (aka Laughing Charlie), havien ofert l'any 1958 en el marc del programa televisiu Blues Street. Una versió de "Kansas City Blues", una peça original de Jim Jackson interpretada a dues veus, guitarra i contrabaix. I era precisament aquest darrer instrument el que em va cridar l'atenció. En la tradició de tantes bandes d'skiffle Shade tocava un contrabaix fabricat de forma casolana amb una garrafa d'oli, un bastó i un cordill. I sonava així de bé.

The Rolling Stones - "On Air" (2017)

El primer que hauria de cridar l'atenció d'"On Air" (2017), l'enèsim exercici d'arqueologia del catàleg dels Rolling Stones, és la presència a la part inferior esquerra de la caràtula de la llengua dissenyada per John Pasche. En altres paraules, el logotip oficial de la banda en un disc que inclou material enregistrat durant la seva etapa amb Decca, cosa que no havia passat mai abans -exceptuant el recopilatori "Forty Licks" (2002)- per dos motius. El primer, que la llengua encara no existia durant aquella etapa. El segon, les pèssimes relacions entre l'entorn de la banda i ABKCO, l'empresa de copyright fundada per Allen Klein que posseeix des d'aleshores els drets de tot aquell material. La qual cosa explica que els propis Stones no s'hagin implicat en cap de les campanyes de reedició dels seus discos anteriors a "Sticky Fingers" (1971), o que qualsevol raresa desenterrada per iniciativa de la mateixa banda o amb el seu permís hagi estat sempre posterior a 1969.

El motiu pel qual "On Air" suposa una excepció a aquesta constant històrica el trobem precisament en l'altre logotip present a la mateixa caràtula. El de la BBC, que va gravar i emetre al seu moment tots els talls presents en aquest nou recopilatori. Peces enregistrades originalment als discos que els Stones van editar durant els seus primers anys, en versions que no són propietat d'ABKCO sinó de la pròpia emissora. L'equació doncs és bastant simple. I el material de primera. Perquè, si bé les lectures radiofòniques de talls com "Come On", "(I Can't Get No) Satisfaction", "Route 66" o "The Last Time" no aporten grans novetats respecte de les versions ja conegudes, sempre és un gustàs escoltar els Stones tocant qualsevol d'aquests temes. I perquè mentre els Stones no acabin d'entendre's amb els hereus de Klein -cosa poc probable a aquestes alçades-, aquest volum és el títol de la banda que més s'assembla en format, concepte i contingut a l'Anthology dels Beatles.

Hurray For The Riff Raff - "The Navigator" (2017)

Alynda Lee Segarra (Hurray For The Riff Raff).

He arribat tard al darrer disc de Hurray For The Riff Raff. Un "The Navigator" (2017) on l'alter ego d'Alynda Lee Segarra ha expandit els seus horitzons sonors envers textures més elèctriques i fins i tot ballables, sense perdre les essències orgàniques que sempre l'havien definit ni la seva postura eternament combativa. Reconec que no em va acabar d'entrar a les primeres escoltes, però aquests darrers mesos li he donat més oportunitats -sempre cal fer aquest exercici quan un disc no entra a la primera- i ara mateix estic gaudint moltíssim de temes com "Hungry Ghost" o "Living in the City".