Mateixa lletra, diferent cançó

Bob Dylan.

Llegia dies enrere la crítica publicada per un mitjà especialitzat dels concerts que Bob Dylan va oferir el passat mes de març al Gran Teatre del Liceu. L'autor de l'article es desfeia en elogis cap al de Duluth i a la vegada es preguntava si aquest havia reinventat "Tangled Up in Blue" o directament havia tocat una altra cançó amb la mateixa lletra. No era un retret, era tan sols una observació que de fet es podria aplicar a bona part de les peces que Dylan ha interpretat en directe al llarg de les passades cinc dècades. Però em va semblar interessant el concepte 'tocar una altra cançó amb la mateixa lletra'. Sobretot quan tants altres artistes graven una vegada i una altra la mateixa cançó amb diferent lletra -o publiquen el mateix disc amb diferent caràtula, com se sol dir-.

Squirrel Nut Zippers - "Beasts of Burgundy" (2018)

És legítim dubtar a priori de la solvència d'un disc com aquest quan han passat gairebé dues dècades des que Squirrel Nut Zippers van editar la seva fins ara última obra d'estudi, més encara quan de la formació original del grup tan sols es mantenen a bord l'etern i capdavanter Jimbo Mathus i el seu fidel Chris Phillips encapçalant la secció rítmica. Però tan bon punt sonen els primers acords de "Karnival Joe" s'adona un que efectivament no tan sols ens trobem davant la continuació lògica de "Bedlam Ballroom" (2000), sinó també un àlbum totalment coherent i conseqüent amb el llegat de la banda de Carolina del Nord –ara reubicada a Nova Orleans-. Dotze temes, una introducció i un interludi que salten com de costum de les formes més primitives del jazz als ressons balcànics, del blues nocturn a les fanfàrries pantanoses, i del swing més explosiu als ritmes llatins més calents. Trobarem a faltar Katharine Whalen, però sempre serà un plaer escoltar Mathus fent allò que millor sap fer. Algú ha dit neoswing? Ni parlar-ne.

José María Íñigo (1942-2018)

JOSÉ MARÍA ÍÑIGO

(1942-2018)

De José María Íñigo s'ha destacat el paper clau en la modernització de la televisió a l'Estat espanyol durant les dècades dels 60 i els 70. I jo tinc avui més present que mai una conversa que vaig mantenir una vegada amb un músic barceloní que durant aquells anys havia enregistrat algunes obres clau per a entendre el pop i la música rock d'aquest país. Un conversa durant la qual el meu interlocutor no va parar de lloar les bondats d'Íñigo i el seu suport incondicional cap a aquells creadors que volien oferir amb el seu art quelcom més que simple entreteniment. Amb un panorama catòdic on figures d'aquesta mena brillen cada vegada més per la seva absència, la seva mort resulta si és possible encara una mica més dolorosa. En pau descansi.

Cuculand Souvenir

Foto Roberto Olivan Performing Arts (R.O.P.A.).

Vivim en un món absurd on la tecnologia ha deixat de ser una eina per a esdevenir una forma de vida en ella mateixa. És una de les tesis que el director i coreògraf Roberto Olivan ha desenvolupat a "Cuculand Souvenir", un espectacle multidisciplinari que té la dansa i el circ com a eixos centrals però que també es retroalimenta amb àmbits com els de les arts visuals o la música electrònica. I una impactant posada en escena que assenyala sense embuts la deshumanització d'una era digital on la immediatesa sol confondre's amb la superficialitat.

"No hi ha res més absurd que un conill dient una veritat", va afirmar el propi Olivan la nit passada, durant una trobada amb el públic després de la representació de "Cuculand Souvenir" al Teatre Auditori de Granollers. Es referia al personatge interpretat puntualment per un dels ballarins i al mantra que aquest cridava a viva veu. "¡Todo es una caja!". Tot és una caixa, tot és embolcall, tot és aparença, tot és façana, tot és caduc, i l'interior és cada cop més buit. "Al final de tot queda la tecnologia, allò que l'home ha fet, però no pas la pròpia gent", va sentenciar Olivan.

"Cuculand Souvenir" aplega damunt l'escenari un total de vuit ballarins que intercalen moviments de dansa contemporània amb d'altres propis del circ, a la vegada que interactuen amb videoprojeccions i efectius jocs d'i·luminació -obra de Romain Tardy- i les composicions originals de l'artista sonor Laurent Delforge. Tot un conglomerat de passatges i situacions que tant poden invocar el caos i la fredor del món digital, com contraposar-los amb la calidesa i la bellesa del cos i el moviment humà. L'espectacle es va estrenar a la passada edició del festival Sismògraf d'Olot i tot just ara comença a rodar per la península -al novembre desembarcarà al Teatre Nacional de Catalunya (TNC)-.

Flamingo Tours a l'FNAC

FLAMINGO TOURS

FNAC El Triangle, Barcelona

3 de maig de 2018

Després de consolidar-se com una de les apostes més fermes i solvents de l'escena fifties barcelonina, Flamingo Tours van viatjar metafòricament a Mèxic i en van tornar amb "Lucha Libre" (2018), un disc de ressons fronterers que tant els acosta a Tito & Tarantula com a Calexico. I el més important, un plàstic que els situa al marge de qualsevol etiqueta i fa de Myriam Swanson i companyia un exemplar únic en la seva espècie. Ahir a la tarda el van presentar a l'FNAC El Triangle en una actuació breu però tan intensa com de costum. De la sensualitat de "Si me abrasas" al frenesí de "Mexican Dogfight" passant pel gòspel satànic -així ho defineixen ells- de "Dance to the Devil" i el rock'n'roll accelerat del single "Guerrero". El proper 22 de maig estaran actuant al Museu Europeu d'Art Modern (MEAM), no se'ls perdin.

Mojo: Big Sensations

Aprofitant que Roger Daltrey és a punt de treure un nou disc en solitari, Mojo publica una extensa i sucosa entrevista amb el vocalista de The Who i li dedica la portada de la seva edició de maig. I per fer la cosa encara més rodona, es treu de la màniga aquest recopilatori que com de costum ofereix tot allò que promet i més. "Big Sensations", es titula, i conté quinze perles rhythm & blues de les que omplien pistes de ball com les que els mateixos Who es van fer un tip de trepitjar durant els anys formatius de l'escena mod londinenca. De Bobby Parker a Chris Kenner i d'Ernie K-Doe a Mose Allison. Una festa en el millor sentit, paraula.

Sting & Shaggy - "44/876" (2018)

Reconec que mai havia seguit de molt a prop la trajectòria de Shaggy. També reconec que feia temps que seguia més o menys des de la mateixa distància la carrera d'Sting. Però quan em vaig assabentar que el jamaicà i el britànic -que al capdavant de Police va esdevenir un dels primers músics blancs del seu país que van lliurar música d'arrel jamaicana a les masses- havien gravat un disc conjuntament, de seguida em va picar la curiositat. "44/876" (2018) -el títol fa referència als prefixos telefònics del Regne Unit i Jamaica- és exactament allò que anuncia ser. Una col·laboració a dues bandes on Shaggy i Sting semblen haver-se repartit la feina a parts iguals. La qual cosa, tenint en compte que ni l'un ni l'altre viuen ara mateix els seus dies més inspirats, es tradueix en un plàstic curiós però a la vegada previsible. Un àlbum que es deixa escoltar sense problemes -atenció a "Waiting for the Break of Day", "Dreaming in the USA" i "22nd Street"-, però poc podrà aportar a les trajectòries dels seus respectius autors. A aquestes alçades, de fet, ni tan sols els servirà per a renovar audiències, cosa que sí que hauria pogut passar d'haver-se produït la trobada un parell de dècades enrere. És clar que aleshores ni l'un ni l'altre es devien haver arribat a plantejar la possibilitat de fer un disc d'aquesta mena.