Explicar l'horror

Caelles, durant la seva conferència d'ahir al TAG.

Diuen que la millor manera d'explicar qualsevol cosa de forma entenedora, és fer-ho com qui s'adreça als nens o, en el seu defecte, als adolescents. El periodista de TV3 Lluís Caelles va parlar ahir sobre la guerra d'Ucraïna davant 500 estudiants de Batxillerat de Granollers. I ho va fer de forma rigorosa, però sobretot entenedora. Exposant tot allò que ha vist sobre el terreny i deixant clares també les virtuts i les misèries de tots dos bàndols, però evitant aquella mena de judicis ràpids que tant agraden a les xarxes socials.

"És clar que a la revolta de Maidan hi van ser presents els serveis secrets nord-americans, perquè els serveis secrets sempre són a tot arreu. Però no va ser la CIA qui va mobilitzar a 200.000 o 300.000 persones", va apuntar sobre els fets de 2014 que van obrir la porta a la situació actual. També es va referir a les promeses incomplertes per l'OTAN després del final de la Guerra Freda i, atenció, va fer una crida a no equiparar l'actual dinàmica de blocs amb la lògica de la pròpia Guerra Freda –en el context d'un món globalitzat, va posar com a exemple els equilibris diplomàtics de la Xina per fer de contrapès a Occident sense deixar de banda els seus interessos comercials a la UE i els mateixos Estats Units-.

La conferència s'emmarcava dins dels actes previs a la commemoració del 85è aniversari del bombardeig feixista sobre Granollers durant la Guerra Civil Espanyola, que tindrà lloc el proper 31 de maig. Passen els anys i passen les dècades, però els humans seguim refermant-nos dia a dia com l'única espècie incapaç d'aprendre dels seus propis entrebancs. Tant de bo el mig miler de joves que hi havia ahir a la sala gran del TAG en prenguin bona nota. Perquè, com sol dir-se en aquests casos, ells són el futur.

La Barcelona Art Orchestra i Joma, a El 9 Nou

Dissabte vam assistir al concert de la Barcelona Art Orchestra al Teatre Auditori de Granollers. Presentació d'"Osmosi" al Jazz Granollers Festival amb visuals del dibuixant Joma, que també va pintar un quadre en directe. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Un poema en vuit moviments

BARCELONA ART ORCHESTRA

33è Jazz Granollers Festival

Teatre Auditori de Granollers

11 de març de 2023

Un poema visual i sonor en vuit moviments. "Osmosi", una peça que marida la música de la Barcelona Art Orchestra –amb composicions de Lluís Vidal, qui a l'escenari fa la funció de director- amb les projeccions en stop-motion del dibuixant Joma. Una tempesta de jazz còsmic, de vegades proper al bebop i d'altres a les esferes progressives, retroalimentant-se amb uns visuals a mig camí del preciosisme lisèrgic i el surrealisme més abstracte. Va passar ahir al Teatre Auditori de Granollers, en el marc del Jazz Granollers Festival.

Damunt l'escenari, gairebé una vintena de músics formant una big band mutant al més pur estil de l'Arkestra de Sun Ra –a destacar la presència de Lluc Casares (saxo), Perico Sambeat (saxo), Néstor Giménez (piano), Joan Vidal (bateria) i Alba Pujals (trombó), entre d'altres-. També el mateix Joma, qui entre moviment i moviment de l'obra anava improvisant part d'un dibuix al ritme que li marcava algun dels solistes de l'orquestra –que també improvisaven-. El maridatge de diferents disciplines, però sobretot una actuació que va fer justícia al terme concert.

Albert Marquès i Keith LaMar, a El 9 Nou

La veu de qui no en té. Albert Marquès va presentar abans d'ahir "Freedom First" (2022) al Teatre Auditori de Granollers, amb intervenció telefònica de Keith LaMar des d'un corredor de la mort als Estats Units, i fixant-se també en realitats com la de la presó de Quatre Camins. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Recomanació: Albert Marquès al Teatre Auditori de Granollers

LaMar i Marquès, al centre penitenciari d'Ohio on és reclús el primer.

Jazz contra la pena de mort. Albert Marquès presentarà aquest dimecres, 1 de març, el seu darrer àlbum, "Freedom First" (2022), al Teatre Auditori de Granollers. Es tracta d'una obra pionera i socialment compromesa. Un enregistrament on ha participat per via telemàtica el poeta Keith LaMar, que viu al corredor de la mort des de fa 28 anys i després d'un judici ple d'irregularitats –un fet fins ara inèdit, la participació d'un pres des de la seva cel·la d'aïllament en la gravació d'un disc-.

El pianista vallesà –establert a Nova York- actuarà a la seva ciutat i donarà veu a un home que respon al perfil majoritari dels condemnats a mort als Estats Units –afroamericà i pobre-, alhora que posarà sobre la taula la xacra del racisme i el debat al voltant de la pena capital. Tota la recaptació es destinarà a finançar la defensa de LaMar –que sol intervenir telemàticament en directe als concerts de Marquès, quan les condicions ho permeten-, l'execució del qual està prevista pel mes de novembre. Dimecres, més que mai, cal omplir el teatre.

Més informació i entrades:

Teatre Auditori de Granollers  /  Pàgina web

Els Pets en estat de gràcia, a El 9 Nou

Els Pets la van liar, i de quina manera, la nit de divendres al Teatre Auditori de Granollers. Exhaustiu repàs al flamant "1963" (2022), amanit amb una generosa ració de clàssics, de la mà d'una banda en estat de gràcia. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Regalant moments

ELS PETS

Teatre Auditori de Granollers

11 de novembre de 2022

En un moment donat del concert que Els Pets van fer la nit passada al Teatre Auditori de Granollers, Lluís Gavaldà va començar a passejar-se per la platea mentre entonava "No vull que t'agradi aquesta cançó". De cop i volta es va aturar al davant d'un membre del públic, un noi aparentment molt jove, i es va posar a cantar per a ell la peça en qüestió. Com que el fan el seguia sense errar una sola síl·laba, li va acostar el micròfon i el va convidar a cantar tot sol una estrofa sencera, cedint-li tot el protagonisme durant uns segons. Després li va preguntar com es deia. "Víctor", va respondre el noi. "Un plaer", va declarar el vocalista, abans de seguir caminant per la platea i concloure ell mateix la cançó.

L'espectacle va continuar, com no podia haver estat de cap altra manera, però d'alguna forma va semblar que el món s'acabava d'aturar per en Víctor, que va seguir cantant cada estrofa i cada tornada d'aquella i d'altres cançons, visiblement emocionat pel que acabava de viure, llàgrimes incloses. Lluís Gavaldà l'havia obsequiat amb un momentàs que recordarà tota la vida, i això no té preu. I jo, que estava assegut al seu davant, me'n vaig alegrar molt per ell. Perquè, tip com estic del cinisme i dels aires de superioritat moral que solen imperar als ambients melòmans per on m'acostumo a moure, no puc fer res més que admirar a qui ha entès que la música tracta de coses tan simples però alhora tan grans com aquesta.

Un altre moment estel·lar amb participació del públic va tenir lloc mentre Gavaldà presentava "Atracament a la caixa", una simpàtica perla d'ascendència Merseybeat que carrega amb ironia contra els excessos del sector bancari. El vocalista es va referir a algun d'aquests excessos –abusos, de fet- i una dona de la tercera edat que hi havia a primera fila li va donar la raó –no descobrirem ara que la gent gran ha estat i segueix essent la principal víctima de certes pràctiques de la banca-. Gavaldà li va cedir el micròfon: "Has de fer hores de cua i has de saber fer anar la màquina", va denunciar en referència a uns caixers automàtics que no s'adapten ni preveuen adaptar-se a qui vagi néixer abans de l'era digital. I ho va dir amb tota la determinació de qui coneix els seus drets i està disposada a fer-los valer. Visca la gent gran que no s'ha cansat de lluitar malgrat tenir-ho tot en contra, però que alhora sap sortir a passar-s'ho bé un divendres a la nit.

REJOVENITS

Els Pets eren a la capital vallesana presentant el seu darrer treball, un "1963" (2022) on refermen el seu bon estat de forma en plena etapa de maduresa, alhora que es manifesten certament rejovenits en el millor sentit. Sobre el terreny es van mostrar encara més pletòrics, fent del cançoner recent el fil conductor de la nit –"No t'escolto", "Jordi Puig" i "Com un mitjó" van destil·lar refrescants essències New Wave-  i rematant la feina amb una selecció de clàssics que va anar de "La vida és bonica (però complicada)", "Agost" o "La vida és molt avorrida sense el teu cos" –sí, aquesta última ja s'hauria de contemplar com a clàssica-, a tries tan inesperades com la inicial "Descafeïnat" o una recuperada –i revitalitzada- "Bon dia".

Amb una alineació de primera on destaca la presència de Joan-Pau Chaves al teclat i Jordi Bastida (Trau) i Marcel Caballé (Els Trons) a les guitarres, reforçant el trio fundacional –Joan Reig, Falin Cáceres i el mateix Gavaldà-, van alternar passatges malencònics –"Sota un glop de vi", "S'equivoquen"- amb la bateria de vitamínic rock'n'roll que van formar "Tantes coses a fer", "Soroll", "Hospital del Mar" i "S'ha acabat". En tanda de bisos van posar la platea de potes enlaire amb la sempre oportuna –i encara ben actual- "Jo vull ser rei", van subratllar l'accent stonià d'"Una estona de cel" i es van acomiadar amb "Fem riure". Una peça de l'últim disc –i uns aires crepusculars que per moments recordaven als Radiohead més críptics- com a gran final d'un recital que va mirar enrere per confirmar-se com un pas endavant.

Activistes pels Drets Humans

“La situació d’aquestes persones sempre ha estat molt crítica, però des de l’esclat de la pandèmia el març de 2020 encara ho és més. Des d’aleshores, han estat habituals les devolucions en calent per part del govern grec. També hem vist com patrulles sense uniforme es dedicaven literalment a caçar refugiats i a lliurar-los a la guàrdia costera grega, que posteriorment els abandonava a bord de bots salvavides en aigües turques. Un cop a Turquia, aquestes persones no tenen cap dret garantit”. L'advocada Lorraine Leete es referia als refugiats que arriben a l'illa grega de Lesbos, als quals ofereix acompanyament i assessorament legal com a coordinadora de Legal Centre Lesbos.

Leete va participar la setmana passada en una de les converses del projecte Ciutats Defensores dels Drets Humans al Teatre Auditori de Granollers. A la mateixa sessió hi va intervenir el periodista sahrauí Ahmed Ettanji, president d'Équipe Média, un mitjà de comunicació els treballadors del qual es juguen literalment la vida per visibilitzar i documentar les vulneracions de drets fonamentals per part del govern marroquí al Sàhara Occidental. “Treballem de manera clandestina, perquè el govern marroquí no permet la nostra tasca ni la dels mitjans internacionals, que tenen prohibida l’entrada al territori. Molts dels nostres companys han estat empresonats, s’han vist difamats i han patit tortures pel fet d’haver exercit el periodisme”, va denunciar.

En un món on, efectivament, exercir el periodisme pot comportar riscos per la pròpia integritat, i on són moltes les persones que no tenen garantits els drets més bàsics, és important poder escoltar els testimonis d'aquells que posen el seu gra de sorra per canviar les coses. Leete i Ettanji no ompliran mai grans titulars ni seran reconeguts amb grans guardons, però la seva tasca és tan essencial com sovint invisible (invisibilitzada). La conversa del passat divendres 7 d'octubre la van tenir amb estudiants de Batxillerat de la capital vallesana. "És important transmetre'ls el nostre testimoni, perquè ells són el futur", va destacar Ettanji. I tenia tota la raó del món. Quan això que anomenem el sistema ens vol acrítics, aquells testimonis que fomenten la reflexió i l'esperit crític són més imprescindibles que mai.

La crònica de l'acte de divendres, avui a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Ara Malikian i Iván Melón Lewis, a El 9 Nou

Que l'únic contagi sigui de música, art i cultura. Ho va dir Ara Malikian, durant el primer dels dos concerts que va oferir ahir al Teatre Auditori de Granollers a duet amb Iván Melón Lewis. I així va ser. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Un instant d'Ara Malikian

ARA MALIKIAN
Teatre Auditori de Granollers

9 de maig de 2021

Acostuma a dir un conegut meu, fotògraf de professió –dels millors que conec-, que la fotografia és entre d'altres coses l'art de captar instants. Que cada instantània captura un instant concret, i que de vegades el fotògraf té la sort d'immortalitzar l'instant precís. Jo no sóc fotògraf, però entenc a què es refereix i crec que ahir vaig tenir aquesta sort. La d'immortalitzar un instant que potser no serà el més precís però diu moltes coses. El rostre entre feliç i afectat d'Ara Malikian en ple trànsit mentre exerceix el seu ofici. El violinista submergit de ple en la interpretació, el músic en comunió amb la seva música.

Malikian va oferir ahir a la tarda dues actuacions al Teatre Auditori de Granollers –tarda i vespre, la fotografia és de la primera- a duet amb el pianista Iván Melón Lewis i presentant un projecte, Petit Garage, que s'adapta al temps de pandèmia tot reduint el format escènic i treient el màxim partit de l'economia de mitjans. Al moment de fer la fotografia, el libanès i el cubà interpretaven una majestuosa lectura en clau de jazz manouche del "Life on Mars?" de David Bowie. Va ser un dels grans moments d'un concert on el material original de Malikian va alternar amb cites a altres referents com Björk o Txaikovski.

Tots els futurs possibles

MARIA ARNAL I MARCEL BAGÉS
Teatre Auditori, Granollers

12 de març de 2021

Cançons eternes per aprendre a imaginar un món nou. Maria Arnal i Marcel Bagés s'havien donat a conèixer tot recuperant cants perduts i fent de la memòria històrica el fil conductor del seu repertori. I ara, quatre anys després d'aquell monumental debut en llarg que va esdevenir "45 cerebros y 1 corazón" (2017), havent arribat a trepitjar infinits escenaris en múltiples continents i amb una pandèmia pel mig, el duet reapareix amb el flamant "Clamor" (2021, Fina Estampa). Un segon àlbum que suposa una mutació en el millor dels sentits i on el duet ha deixat de mirar enrere per, directament, imaginar-se tots els futurs possibles.

Ahir al vespre el van presentar al Teatre Auditori de Granollers, reforçats per David Soler i les components de Tarta Relena, alternant llums i ombres, i brillant en passatges tan reveladors com aquell "Cant de la Sibil·la" que injecta batecs electrònics a segles i segles de tradició. Una peça de naturalesa apocalíptica que la badalonina i el de Flix interpreten com una finestra oberta a tot allò que pot florir de les cendres d'una civilització. Només per detalls com aquest, "Clamor" es pot contemplar des d'ara mateix com un dels grans discos d'aquest 2021 que tot just comencem a assimilar. També com una de les obres musicals que millor defineixen aquests temps en què tot és incert i res sembla real.

Que la música no deixi mai de sonar. Aquest cap de setmana hem assistit a un dels dos concerts que Sopa de Cabra han ofert al Teatre Auditori de Granollers. Presentació de "La gran onada" (2020) i generós repàs a un fons d'armari que ha seduït diverses generacions. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Més enllà del Rock Català

 
SOPA DE CABRA
Teatre Auditori, Granollers
17 d'octubre de 2020

Quants dards enverinats s'han arribat a disparar contra allò que al seu dia es va anomenar Rock Català. Alguns amb certa raó, perquè tota escena té els seus pros i els seus contres. I en aquest sentit no va ser menys aquella onada de grups que, d'una banda, va venir a renovar la música en català ara fa prop de tres dècades però, de l'altra, va acabar generant tota una sèrie d'estigmes dels quals encara avui no han acabat de fer net tota una sèrie d'artistes per a qui les etiquetes solen pesar més que el quilometratge en escenaris de tota mena i condició.

Sí, el Rock Català com a concepte es va impulsar des de determinats despatxos. Però el mateix es podria dir (i no es diu) d'aquella Movida tan celebrada per determinats portaveus de la modernitat més banal i enganyosa. La que aplaudeix a qui s'expressa en la seva llengua materna quan aquesta és el castellà però titlla el mateix gest de provincià (o coses pitjors) quan es tracta de qualsevol altra llengua cooficial. Jo mateix he arribat a ser molt crític i taxatiu amb el Rock Català. I el temps no tan sols no m'ha donat la raó, sinó que m'ha ajudat a observar les coses des de diferents perspectives.

Són reflexions que intercanviava dies enrere per via telemàtica amb un col·lega de professió i que em van tornar a passar pel cap la nit passada durant el segon dels dos concerts que Sopa de Cabra van oferir al Teatre Auditori de Granollers –dues sessions per adaptar l'aforament a l'actual normativa sanitària i no deixar ningú a fora-. L'inici d'una gira per espais tancats que hauria d'haver-se dut a terme durant la passada primavera i que té com a espina dorsal el darrer disc dels gironins, "La gran onada" (2020). Un plàstic de marcat caràcter reflexiu que es deixa seduir per referents contemporanis sense perdre de vista l'essència i la trajectòria del conjunt.

Tota la primera part del concert la van dedicar a desplegar el repertori recent –van caure fins a vuit de les deu peces que conformen el plàstic-. Van dedicar "La llibertat" als presos polítics. Van recordar el drama de les persones refugiades a "Farem que surti el sol". I van prémer l'accelerador amb un "Fràgil" on van ressonar Ryan Adams i The War On Drugs –empasseu-vos aquesta, moderns de manual i defensors últims de no se sap ben bé quines essències-. La segona meitat del set la van dedicar a repescar clàssics com "El boig de la ciutat", "Tot queda igual", "Podré tornar enrere", "El Far del Sud", "L'Empordà" o "Camins", que han seduït (i segueixen seduint) diverses generacions.

A l'entrada del concert em vaig trobar dues persones de la meva generació a qui conec de tota la vida. Quan érem adolescents, elles solien anar als concerts de Sopa de Cabra i companyia mentre jo tendia a escoltar grups que venien de fora i cantaven en anglès perquè, ja se sap, quedava millor. Amb el pas dels anys jo he baixat del burro mentre elles seguien fent la seva sense necessitat de baixar de cap burro. Amb el pas dels anys, jo he hagut d'aprendre a escoltar música més enllà dels prejudicis mentre elles simplement seguien ampliant horitzons al seu aire. Ahir me les vaig trobar a l'entrada d'un concert dels Sopa. Fa prop de tres dècades, la seva cançó era "Si et quedes amb mi". Ara podria perfectament ser "Deien adéu". I aquí segueixen. I aquí seguim. Perquè la música són aquesta mena de coses.

La crònica del concert la publicarem demà a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Els Manel de "Per la bona gent", a El 9 Nou

Manel és aquella banda que en tan sols una dècada ha deixat enrere tot el pes del que encara es pot contemplar com el debut discogràfic més celebrat de la història del pop (en) català. El seu secret, la capacitat de reinventar-se constantment fins a concebre plàstics com "Per la bona gent" (2019), últim esglaó d'una escala encara ascendent.  Dissabte el van presentar al Teatre Auditori de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

Sense mirar enrere

MANEL

Teatre Auditori de Granollers

8 de febrer de 2020

Si el disc de debut de Manel –"Els millors professors europeus" (2008)- es pot seguir contemplant a una dècada llarga de la seva publicació com el més celebrat de la història del pop (en) català, la seva última obra –"Per la bona gent" (2019)- referma una vegada més els barcelonins com una rara avis al mainstream melòman d'aquest país. Una formació que no tan sols ha sabut sobreviure als efectes col·laterals del fet massiu, sinó també reinventar-se de forma constant fins al punt de marcar distàncies amb aquell plàstic de debut en el qual ja no li cal emmirallar-se.

La nit passada van actuar al Teatre Auditori de Granollers, reconvertits en una maquinària digital d'alta precisió i centrant el repertori en la producció més recent. La meitat dels 18 títols que van sonar al llarg d'una hora i mitja eren de l'últim disc, i la resta es va adaptar a les coordenades sonores i estètiques que emmarquen el discurs del grup en l'actualitat. Que el clímax de l'actuació el delimitessin "Teresa Rampell", "Boy Band" i "Per la bona gent" no tan sols certifica l'encert de la seva última reinvenció, sinó sobretot la solvència i la vocació renovadora d'un quartet disposat a tot menys a mirar enrere.

L'aniversari de Mishima, a El 9 Nou

Mishima celebren vint anys als escenaris amb una gira on repassen bona part del seu catàleg d'una forma tan exhaustiva com generosa. El cap de setmana passat van actuar al Teatre Auditori de Granollers. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

El vintè aniversari de Mishima

David Carabén (a l'esquerra) i Dani Vega, la nit passada a Granollers.

MISHIMA

Teatre Auditori de Granollers

24 de gener de 2020

Mishima celebren aquests dies el seu vintè aniversari amb una gira que es va aturar la nit passada al Teatre Auditori de Granollers i on repassen minuciosament bona part d'un catàleg que es pot considerar canònic per mèrits propis –obvien els dos primers discos, els que van enregistrar encara en anglès-. De les textures folk de "Jimi" al rock torrencial de "Tornaràs a tremolar" i "La forma d'un sentit", i de la fragilitat d'"Un tros de fang" i "Miquel a l'accés 14" a l'eufòria de "L'olor de la nit" i "El camí més llarg". Per molts anys i que en siguin molts més.

Música, robòtica i ceràmica a El 9 Nou

Música, robòtica i ceràmica. O com dos robots poden gravar una peça del ceramista Toni Cumella al ritme de la música de l'Orquestra de Cambra de Granollers. Va succeir la nit passada al Teatre Auditori de la capital vallesana, i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Els Pets, Mazoni i Sanjosex a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem tingut cita amb dues generacions del pop en català. Divendres vam assistir al concert d'Els Pets, que presentaven "Som" (2018) al Teatre Auditori de Granollers. I dissabte vam presenciar l'actuació conjunta de Jaume Pla (Mazoni) i Carles Sanjosé (Sanjosex) al Teatre Auditori Cardedeu, en el marc del Tastautors i amb l'artista local Irene Ferioli com a telonera. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Estones de cel

ELS PETS

Teatre Auditori, Granollers

1 de febrer de 2019

Imaginem-nos un aficionat d'allò que a finals dels 80 es va anomenar Rock Català. Posem que el seu grup preferit d'aleshores fos Els Pets. Suposem que hagués estat abduït per una nau extraterrestre en algun moment indeterminat entre l'edició de "Brut Natural" (1994) i "Bondia" (1997). I que hagués tornat a la Terra ahir mateix, just a temps d'assistir al concert que els de Constantí van oferir al Teatre Auditori de Granollers. La seva sorpresa hauria estat majúscula, perquè la banda que es va enfilar a l'escenari la nit passada poca cosa té a veure amb aquells nois de posat gamberro que tan sols dues dècades enrere posaven pavellons esportius i festes majors de potes enlaire.

Els Pets de 2019 són una banda de pop adult en el millor sentit, que ha sobreviscut a dos moviments com són el Rock Català dels 90 i el Nou Pop Català de la passada dècada, i encara semblen tenir corda per estona. Els seus seguidors, que han crescut amb ells, ja no volen fer la cabra al ritme de "Profilàctic" i "Tarragona m'esborrona" sinó submergir-se en un univers líric que d'alguna manera relata les seves pròpies experiències vitals. Lluís Gavaldà és el més semblant a un Ray Davies o un Elvis Costello que mai hagi donat el mainstream català. I el més important, acaben de lliurar a aquestes alçades el que moltes veus autoritzades ja han assenyalat com el disc més rodó de la seva trajectòria.

Un "Som" (2018) enregistrat a les ordres de Joan Pons (El Petit de Cal Eril) que ahir va centrar més de la meitat del repertori. Fins a dotze dels seus tretze talls van anar caient al llarg d'una vetllada que va començar amb els apunts malencònics d'"Agost", va començar a tocar fibres amb les emotives "La vida és molt avorrida sense el teu cos" i "La vida és bonica (però complicada)" -dedicada als presos polítics- i va desplegar tota mena de capes i matisos fins a culminar amb un clímax d'urgència rockera que va esclatar en plena recta final de "Blue tack" i va assolir amb "Hospital de mar" cotes pròpies d'una banda de garatge en plenitud de facultats.

Ja en tanda de bisos, "Com anar al cel i tornar" va evocar la unio del citat Costello amb Burt Bacharach, "Llavis nous" va marcar musculatura a ritme de monolític blues elèctric, i "Jo vull ser rei" va revalidar el seu discurs en aquests temps en què uns són intocables i d'altres han de vigilar què canten, què escriuen o què dibuixen. Es van acomiadar amb "Una estona de cel", única cita a "Bondia" i una de les poques concessions que els tarragonins van fer al seu cançoner del segle XX. Ignoro què hauria pensat de tot plegat aquell hipotètic seguidor abduït pels alienígenes, però assistir a aquestes alçades a un concert d'Els Pets equival a una vetllada en companyia d'un clàssic amb totes les lletres i per mèrits propis.