GG Allin

El proper cop que els surti algú amb la cantarella que el trap és el nou punk, expliquin-li vostès la vida i miracles de GG Allin –un quart de segle mort i els seus vídeos pateixen més censura en l'actualitat que al seu moment perquè, ja se sap, a les xarxes socials no es poden mostrar determinades coses-. Probablement no el facin entrar en raó, però com a mínim es quedaran vostès ben a gust.

Vaga Feminista #8M2019

"Llora Susana cuando viene del metro / Por las barbaridades que le grita siempre un viejo / Hoy son guarradas, mañana tocamientos". Ja fa més de vint anys que Def Con Dos van enregistrar "Agrupación de Mujeres Violentas", la crua denúncia d'una realitat que malgrat el pas del temps no ha fet més que enquistar-se. Una peça a reivindicar aprofitant la commemoració del 8 de Març, Dia de la Dona Treballadora, però sobretot a tenir molt present durant els 365 dies de l'any en un país que no tan sols tolera la violència contra les dones sinó que n'arriba a exculpar els responsables. Un país on pot arribar a donar vots la negació d'una de les xacres socials més grans dels nostres temps, i on l'autor de versos com aquests ha estat condemnat a una pena de presó mentre els executors d'una violació en grup han estat deixats en llibertat. Per tot això, aquest blog dóna ple suport a la vaga feminista convocada aquest 8 de març.

The Black Keys, primera cançó en cinc anys

Patrick Carney i Dan Auerbach, The Black Keys.

De vegades va bé parar, deixar passar un temps, agafar aire i tornar a començar (o simplement continuar des del mateix punt on s'havia parat). Els Black Keys han publicat avui la seva primera cançó nova en cinc anys. Un "Lo / Hi" que presenta en plena forma el duet que formen Dan Auerbach i Patrick Carney, que esborra qualsevol dubte sobre un futur que pocs anys enrere es manifestava com a mínim incert, i que genera bones expectatives de cara a un hipotètic nou àlbum. Escoltin-la a Youtube.

50 anys de "From Genesis to Revelation"

Reconec que Genesis va ser una banda a la qual em va costar molt apropar-me durant els meus anys formatius. Que determinats (i absurds) prejudicis van poder amb mi durant molt de temps, i que l'únic perjudicat de tot plegat vaig ser jo mateix a l'estar-me perdent tota una sèrie de discos que realment valien i segueixen valent la pena. Però sí que hi va haver un plàstic de la banda britànica que em va fascinar des del primer dia, concretament el seu àlbum de debut, un "From Genesis to Revelation" (1969) del qual es commemora avui el cinquantè aniversari. Una carta de presentació sovint eclipsada per tota l'obra posterior, però farcida de cançons tan reivindicables com la hipnòtica "In the Beginning", la calidoscòpica "The Serpent" o les precioses "Am I Very Wrong" i "In the Wilderness", sofisticats exercicis de pop barroc i rock psicodèlic que obrien la porta a tot allò que vindria després. He dit que em va costar apropar-me a Genesis i que quan finalment ho vaig fer em vaig adonar de tot allò que m'havia estat perdent, però malgrat tot "From Genesis to Revelation" es manté a data d'avui com el meu disc preferit de Peter Gabriel i companyia.

L'arxiu (gairebé) clandestí de Julian Stone

Ramones, fotografiats per Julian Stone.

Potser sonarà absurd en un moment en què qualsevol cosa que passi en un escenari pot acabar esdevenint carn (o fins i tot carnassa) de Facebook, Twitter o (sobretot) Instagram, però hi va haver un temps en què accedir a un concert equipat amb una càmera fotogràfica podia esdevenir un autèntic esport de risc -a no ser que un fos fotògraf professional i disposés de l'acreditació pertinent, és clar-. Ho sap prou bé el californià Julian Stone, un aficionat a la fotografia que durant la dècada dels 80 va entrar la seva càmera d'amagat en incomptables concerts i va arribar a acumular tot un arxiu d'imatges no oficials, de factura amateur si volen, però en qualsevol cas documents gràfics d'aquelles actuacions -s'ha de reconèixer que l'home sabia disparar-. Entre els artistes que va retratar hi trobem noms com els de Ramones, Prince, Chuck Berry, Grateful Dead, Madness, U2, Elvis Costello, Talking Heads o David Bowie. Retirat des de fa anys del món de la fotografia, Stone ha recopilat recentment bona part de la seva col·lecció a "No Cameras Allowed: My Career as an Outlaw Rock & Roll Photographer" (2018), un volum que poden vostès adquirir a través del seu web.

Neyla Pekarek - "Rattlesnake" (2019)

Katherine McHale Slaughterback, popularment coneguda com a Rattlesnake Kate, era una veïna de la localitat de Longmont, Colorado, que va arribar a matar prop de 150 de serps de cascavell en poc més de dues hores i amb les seves pròpies mans. La gesta va tenir lloc la tardor de 1925, quan Slaughterback passejava a cavall amb el seu fill pels voltants de la seva granja familiar i en qüestió de minuts es va trobar envoltada per gairebé dos centenars de cròtals en migració. Pensant sobretot en salvar la vida de la criatura, va començar a matar els rèptils amb una escopeta fins que se li va acabar la munició. Un cop arribat aquest punt, va enfrontar-se a tota la resta -els prop de 150- servint-se d'un senyal de fusta que va utilitzar com a arma de tall. Al principi no les tenia totes, però finalment se'n va sortir. La fotografia que es va fer amb les pells de les serps mortes va esdevenir tan icònica com el vestit que en va acabar confeccionant. I la seva història ha inspirat la també veïna de Colorado Neyla Pekarek, violoncelista dels Lumineers, a l'hora de compondre les cançons del seu debut com a solista. Un "Rattlesnake" (2019) que contempla gèneres com el folk o el so Americana des d'una òptica pop i amb una perspectiva d'allò més personal. Produeix ni més ni menys que M. Ward, i títols com com "Train", "Brownie: Ode to a Horse" o "The Attack" gairebé justifiquen per si sols una trajectòria de ple dret al marge de la banda mare.

L'homenatge a Puig Antich, a El 9 Nou

45 anys després de la seva mort, la figura de Salvador Puig Antich es manté com un símbol de la lluita antifranquista, capaç d'aglutinar tota una sèrie de noms que van d'antics militants del Moviment Ibèric d'Alliberament (MIL) com Jann-Marc Rouillan o Ricard de Vargas Golarons, a artistes com Jacques Tardi o Dominique Grange. Tots quatre van participar a l'homenatge que va tenir lloc el passat cap de setmana a l'Anònims. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).