Orville Peck

Tal i com van fer al seu moment els components de bandes com Ghost o els mateixos Kiss, Orville Peck no mostra mai el seu rostre en públic. Sempre surt a escena amb barret i la cara coberta per alguna de les peculiars màscares que ell mateix es fabrica quan no es dedica a fer cançons. Però la música del de Nevada té molt poc a veure amb el rock teatral i vocacionalment massiu de les bandes anteriorment citades. El seu disc de debut, "Pony" (2019), deconstrueix al seu aire la tradició nord-americana i la tenyeix d'estètica lynchiana per a explicar tot un seguit d'històries ambientades als paratges més indòmits dels Estats Units i sovint farcides de tragèdia, decisions equivocades i relacions mal encaminades. Poden escoltar-les a Bandcamp.

Snakerattlers

Al seu full promocional es defineixen com a outsiders, i conviden tothom qui ho desitgi a seguir-los i esdevenir un outsider com ells. Diuen que no se senten part de cap escena ni volen sentir-se'n, que prefereixen viure al seu aire i ignorar convencionalismes. Alerten que són antisocials, que no els agrada interactuar amb els seus seguidors i que, abans i després dels concerts, tan sols els interessa veure i escoltar la resta de bandes amb qui comparteixin cartell. Tota una carta de presentació, la d'Snakerattlers. Un duet de guitarra i bateria provinent de la ciutat britànica de York que cita com a influències a Link Wray, els Cramps, la nissaga Pebbles o els White Stripes, entre d'altres, i que sobre el terreny practica un psicòtic còctel de rock'n'roll de garatge, rockabilly sense polir i surf psicòtic. El seu darrer disc ha vist la llum recentment a través de Dirty Water Records sota el títol d'"All Heads Will Roll" (2019). Descobreixin-los al seu web.

Laura Gouria a El 9 Nou

De petita deia que volia ser cowboy. D'adolescent va trobar refugi en la seva col·lecció de discos. I ara acaba de publicar el seu primer disc. Laura Gouria presentarà "The Rising" (2018) aquest dissabte, 6 d'abril, a l'Anònims de Granollers. Hi hem parlat i avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Susanna Ginesta.

25 anys sense Kurt Cobain

Kurt Cobain (1967-1994).

Hi ha moments que un recorda tota la vida. Episodis que associarà per sempre més amb allò que estava fent en el precís instant en què van tenir lloc. El 8 d'abril de 1994 un servidor estava sopant al seu domicili patern quan un informatiu televisiu va donar la notícia de la mort de Kurt Cobain. El cadàver l'havia trobat un electricista i aparentment s'havia suïcidat. El cop va ser demolidor. Ingressava el líder de Nirvana a l'anomenat Club dels 27 tot posant punt i final a una trajectòria artística i vital que se li havia escapat de les mans. La notícia la vam conèixer el dia 8, però el fatídic desenllaç havia tingut lloc tres dies abans, el 5 d'abril, avui fa 25 anys.

Empatia envers l'ofici

Pau Vallvé i Víctor Garcia, la nit passada a l'Apolo.

PAU VALLVÉ + MARTA KNIGHT

Curtcircuit 2019 @ Sala Apolo, Barcelona

4 d'abril de 2019

Quan termes com indie o alternatiu semblen haver esdevingut simples coartades, convé més que mai reivindicar figures com la de Pau Vallvé. Un músic que sempre ha anat a la seva, que en dues dècades de trajectòria s'ha reinventat de totes les formes possibles i que ara, deu anys després d'haver sacrificat el seu alter ego Estanislau Verdet, pot presumir d'una carrera pràcticament autogestionada que prescindeix d'intermediaris i aposta per valors com la proximitat i el contacte directe amb una parròquia que ahir es va demostrar nombrosa. Tota una sala gran d'Apolo plena fins a la bandera en la que va ser la presentació oficial a Barcelona del darrer disc de Vallvé, l'aplaudit "Life Vest Under Your Seat" (2019), en el marc del Curtcircuit.

Acompanyat pel tot terreny Víctor Garcia a la bateria i el sempre oportú Darío Vuelta al baix i als teclats, el barceloní va alternar el cançoner recent amb retalls d'un fons d'armari dels que guanyen amb el pas del temps. Va entrar en matèria amb la psicodèlia a contrallum de "Cada deu anys", benvinguda de rigor que va deixar pas a les textures fràgils d'"Un riu de fang" i a la muralla elèctrica d'"En càmera lenta". Va rebaixar tensions culminant "Que vingui l'hivern" amb les primeres notes del "For Whom the Bell Tolls" de Metallica i va dedicar la denúncia en clau irònica de "Quina sort" a tots aquells companys de gremi que s'enfronten a penes de presó pel simple fet d'haver cantat o rapejat allò que pensen.

El contrast de calma i tempesta d'"Amics dels cirerers" va encetar una climàtica recta final durant la qual Vallvé va interpretar en solitari "Que es fonguin els ploms", va acabar d'alçar al vol amb la contagiosa "Avui l'únic que vull", va destil·lar nervi rocker a "Benvinguts als Pirineus" i va desplegar tota l'èpica d'"En un somni estrany" abans de rebaixar tensions amb la final "Tots som molt millors". Menció a part mereix la sentida reflexió en veu alta del barceloní al voltant de conceptes com la sort o els privilegis. "Estic segur que en aquesta platea hi ha molts músics que són millors que jo i no han tingut la sort de poder viure d'allò que els agrada", va sentenciar. Millors o pitjors, de músics sol haver-n'hi a la platea de qualsevol concert de rock. Que Vallvé es recordés d'ells referma una vegada més la seva empatia envers l'ofici.

Prèviament havia actuat en condició de telonera la martorellenca Marta Knight, que durant el darrer exercici s'ha fet un tip d'acumular quilòmetres, escenaris i cartells compartits amb artistes de tota condició i procedència. El seu recent fitxatge per l'escuderia Great Canyon consolida la promesa inicial d'una jove compositora que s'emmiralla en les formes més intenses i estripades del folk anglosaxó, i que la nit passada va respondre a les constants comparacions amb Sharon Van Etten amb una sòbria lectura de "Serpents". El seu posat tímid a l'hora de presentar les cançons va contrastar amb la seguretat amb què va defensar títols tan reivindicables com el seu darrer single, "Resurrection". La grandesa dels petits detalls.

Disc de tribut als Hellacopters

Crespo, Silvestre i Estrada presenten "Payin' Our Dues" a la sala Sidecar.

Amb els reunits Hellacopters a punt de desembarcar a Barcelona (10 de maig, sala Razzmatazz), tota invitació a redescobrir el seu repertori és benvinguda, i més si va de la mà de tot un seguit d'alumnes avantatjats tant d'aquí com de fora. Les onze bandes que interpreten la mateixa quantitat de peces originals del conjunt suec a "Payin' Our Dues" (2019), un disc de tribut auspiciat pel segell barceloní Kraken Recordings i despatxat en dues edicions viníliques, una amb el plàstic de color negre i l'altra de color vermell. Es va presentar amb una intensa audició ahir a la tarda al bar de la sala Sidecar on van ser presents el pare de la criatura i impulsor de la pròpia disquera, Mario Silvestre, i els periodistes Alfred Crespo i Roger Estrada (Ruta 66).

Emily Mercer

Emily Mercer ve de l'est d'Anglaterra, tot i que actualment es troba establerta a Manchester. Les seves cançons conjuguen elements del pop, el folk, el jazz i fins i tot la música de cabaret, sempre amb el piano com a columna vertebral i la seva veu greu, profunda i serena com a fil conductor. I el seu discurs enllaça d'alguna manera universos paral·lels com els de Regina Spektor, Amanda Palmer o Tori Amos. Escoltin el seu darrer ep, "Transparency" (2019), a Soundcloud.