Imminent primer àlbum de Marialluïsa

Flamants herois del pop metafísic.

Després d'haver-se presentat al llarg del passat exercici com un dels grans exponents d'allò que Ferran Palau i El Petit de Cal Eril van anomenar pop metafísic, Marialluïsa enceten el 2020 contemplant-lo com l'any de la seva consolidació més enllà d'etiquetes i conceptes. I ho fan anunciant la publicació del que serà el seu primer disc llarg. Un plàstic de títol encara per definir, produït per Jordi Matas, que veurà la llum el mes vinent a través de Bankrobber.

Per anar obrint boca, n'han avançat un primer videoclip, dirigit per Aleix Barba i Marc Sirisi (RV Films), amb direcció de fotografia de Jordi Sala. "Mala sang", títol de la peça en qüestió, referma l'arc discursiu del quartet igualadí –ganxo melòdic, sensibilitat pop, atmosferes oníriques i acabats crepusculars-, i ja abans d'enregistrar-se havia esdevingut un dels plats forts dels seus celebrats directes.

El videoclip en qüestió a l'interior d'un bar d'estètica deliciosament retro on tenen lloc tota una sèrie d'escenes que posen oportunament sobre la taula conceptes com l'explotació laboral, la violència masclista o els prejudicis als quals encara s'han d'enfrontar diàriament les persones LGTB. Poden vostès visionar-lo a Youtube. La presentació en directe del nou disc de Marialluïsa tindrà lloc el 19 de març a la sala 2 d'Apolo, en el marc del Curtcirtuit i en un doble cartell compartit amb els igualment refrescants Da Souza. Entrades ja a la venda.

The Rhythm Treasures - "All Around the World" (2019)

The Rhythm Treasures - Foto Noemí Elias.

La incombustible Myriam Swanson encapçala THE RHYTHM TREASURES, una maquinària de rhythm & blues i rock'n'roll primitiu amb base d'operacions a Barcelona i la vista posada en els juke joints i les pistes de ball nord-americanes de la dècada dels 50. Acaben de debutar amb "All Around the World", un plàstic rodó com ell mateix que presentaran aquest cap de setmana al Curtcircuit.

Han batejat el seu flamant disc de debut amb el suggeridor títol d'"All Around the World" (2019). Però sobre el terreny, la carta de presentació de The Rhythm Treasures suposa un viatge en el temps fins als Estats Units de la dècada dels 50. Una ruta sonora per tot un seguit de juke joints i pistes de ball que van de Mississippi a Harlem i de Nova Orleans als boulevards de Hollywood. La línia més directa amb l'era daurada del rhythm & blues i d'aquell fill bastard que va esdevenir-ne el primer rock'n'roll. Els dies de glòria de Louis Jordan, Wynonie Harris i Earl Bostic, però també de Bill Haley, Big Mama Thornton i Etta James.

The Ryhthm Treasures sonen a tot això i més. Un quintet integrat per veterans de l'escena barcelonina que acumulen anys i quilòmetres de militància en combos com Flamingo Tours, Magnolia o Los Mambo Jambo. Els incombustibles Myriam Swanson (veu) i Artem Zhulyev (saxo) a la línia frontal, reforçats per una robusta base rítmica a tres bandes com la que conformen Balta Bordoy (guitarra), Paco Weht (contrabaix)  Salva Suau (bateria). I un repertori que conjuga composicions originals de factura tan atemporal com "Round and Round" o "There Was a Storm", amb explosives lectures de joies dels catàlegs de Gino Parks, Little Willie John o fins i tot el padrí de l'ska, Laurel Aitken.

Arribats a aquest punt, "All Around the World" és sobretot una invitació a descobrir uns temps passats que mai han deixat d'estar presents, a deixar-se portar pel ritme i les salvatges essències nocturnes d'un cançoner amb gust de bourbon, llums de neó i misteris vudú. El presentaran aquest dissabte, 28 de setembre, a la sala Upload i en el marc del Curcircuit. Prèviament actuaran en condició d'il·lustres artistes convidats els no menys explosius Corcs Drum&Organ. Un frenètic duet d'orgue i bateria que invoca els soterranis més celebrats del Soho londinenc de fa sis dècades. Doblet de luxe, que ningú en tingui el més mínim dubte.


Més informació:
Curtcircuit  /  Pàgina web

Empatia envers l'ofici

Pau Vallvé i Víctor Garcia, la nit passada a l'Apolo.

PAU VALLVÉ + MARTA KNIGHT

Curtcircuit 2019 @ Sala Apolo, Barcelona

4 d'abril de 2019

Quan termes com indie o alternatiu semblen haver esdevingut simples coartades, convé més que mai reivindicar figures com la de Pau Vallvé. Un músic que sempre ha anat a la seva, que en dues dècades de trajectòria s'ha reinventat de totes les formes possibles i que ara, deu anys després d'haver sacrificat el seu alter ego Estanislau Verdet, pot presumir d'una carrera pràcticament autogestionada que prescindeix d'intermediaris i aposta per valors com la proximitat i el contacte directe amb una parròquia que ahir es va demostrar nombrosa. Tota una sala gran d'Apolo plena fins a la bandera en la que va ser la presentació oficial a Barcelona del darrer disc de Vallvé, l'aplaudit "Life Vest Under Your Seat" (2019), en el marc del Curtcircuit.

Acompanyat pel tot terreny Víctor Garcia a la bateria i el sempre oportú Darío Vuelta al baix i als teclats, el barceloní va alternar el cançoner recent amb retalls d'un fons d'armari dels que guanyen amb el pas del temps. Va entrar en matèria amb la psicodèlia a contrallum de "Cada deu anys", benvinguda de rigor que va deixar pas a les textures fràgils d'"Un riu de fang" i a la muralla elèctrica d'"En càmera lenta". Va rebaixar tensions culminant "Que vingui l'hivern" amb les primeres notes del "For Whom the Bell Tolls" de Metallica i va dedicar la denúncia en clau irònica de "Quina sort" a tots aquells companys de gremi que s'enfronten a penes de presó pel simple fet d'haver cantat o rapejat allò que pensen.

El contrast de calma i tempesta d'"Amics dels cirerers" va encetar una climàtica recta final durant la qual Vallvé va interpretar en solitari "Que es fonguin els ploms", va acabar d'alçar al vol amb la contagiosa "Avui l'únic que vull", va destil·lar nervi rocker a "Benvinguts als Pirineus" i va desplegar tota l'èpica d'"En un somni estrany" abans de rebaixar tensions amb la final "Tots som molt millors". Menció a part mereix la sentida reflexió en veu alta del barceloní al voltant de conceptes com la sort o els privilegis. "Estic segur que en aquesta platea hi ha molts músics que són millors que jo i no han tingut la sort de poder viure d'allò que els agrada", va sentenciar. Millors o pitjors, de músics sol haver-n'hi a la platea de qualsevol concert de rock. Que Vallvé es recordés d'ells referma una vegada més la seva empatia envers l'ofici.

Prèviament havia actuat en condició de telonera la martorellenca Marta Knight, que durant el darrer exercici s'ha fet un tip d'acumular quilòmetres, escenaris i cartells compartits amb artistes de tota condició i procedència. El seu recent fitxatge per l'escuderia Great Canyon consolida la promesa inicial d'una jove compositora que s'emmiralla en les formes més intenses i estripades del folk anglosaxó, i que la nit passada va respondre a les constants comparacions amb Sharon Van Etten amb una sòbria lectura de "Serpents". El seu posat tímid a l'hora de presentar les cançons va contrastar amb la seguretat amb què va defensar títols tan reivindicables com el seu darrer single, "Resurrection". La grandesa dels petits detalls.

Recomanació: Steven Munar + The Lazy Lies

Steven Munar.

Atenció, moltíssima atenció, al doble cartell que presenta aquesta setmana la gent de Curtcircuit. Steven Munar and The Miracle Band i The Lazy Lies. Dos noms de pes de l'indie barceloní i dues formacions molt estimades i apreciades en aquest blog. Munar presentarà el seu flamant nou disc, un "Violet Koski" (2017) que conté algunes de les millors composicions signades per l'anglomallorquí en els seus 25 anys de carrera. Una col·lecció de cançons pop apassionades, elegants i amb acabats malencònics que remeten a les obres de Lloyd Cole, Robert Forster, Ray Davies o el Van Morrison més tardorenc. The Lazy Lies s'han consolidat durant les darreres temporades com una de les grans sensacions del pop barceloní de regust més anglòfil. El seu debut homònim (2016) sona com els Beatles acompanyant Lee Hazlewood i Nancy Sinatra a l'escenari del 100 Club. Aprofitaran l'ocasió per a avançar peces d'un segon àlbum que veurà la llum a principis de l'any vinent. Doble cita imprescindible aquest divendres, 1 de desembre (21,30h.) a la sala BeGood. Més informació i entrades aquí.

La nit que mai s'acaba

Mazoni.

MAZONI + CALA VENTO

Curtcircuit @ Razzmatazz 2, Barcelona

20 de maig de 2016

Si Mazoni va consolidar a "7 Songs for an Endless Night" (2016, Bankrobber) l'aposta per l'electrònica encetada ara fa dos anys amb "Sacrifiqueu la princesa" (2014, Bankrobber), a la seva gira de presentació Jaume Pla alterna sintetitzadors i guitarres a parts gairebé iguals. I no ho fa en absolut de forma gratuïta: "7 Songs for an Endless Night" és en essència un àlbum d'electrònica entès a la manera de Madchester o dels Primal Scream més avançats -produeix Brendan Lynch, poca broma-, però també conté algunes de les guitarres més estridents mai gravades per l'empordanès. N'és un bon exemple "Dead Singers", tota una descàrrega elèctrica en clara sintonia amb aquell "Summer Bugs" que Pla va enregistrar encara durant els seus dies al capdavant dels irrepetibles Holland Park.

Totes dues peces van sonar durant la presentació oficial a Barcelona de "7 Songs for an Endless Night", que va tenir lloc a la sala 2 de Razzmatazz en el marc del Curtcircuit 2016 i durant la qual Pla va treure també la pols de "Golden Cage" i "On Sundays", dues perles recuperades d'un altre 7 Songs, aquell "7 Songs for a Sleepless Night" (2003, Bankrobber) que va suposar al seu dia la carta de presentació de Mazoni. La resta del concert, però, va ser en clau de present. Repàs sencer al darrer treball -inici demolidor amb "At War Against", col·laboració vocal de Laia Vehí a "Never Push a Sailor" i èxtasi total amb "Man in the Shadows"-, cites abundants a "Sacrifiqueu la princesa" -"La promesa" i "A.I.L.O.D.I.U." es perfilen com a imprescindibles en directe- i absència gairebé absoluta de greatest hits. Afirmació del present com a garantia de futur.

Prèviament havia trencat el gel una de les darreres sorpreses de l'escuderia BCore. Cala Vento, un duet barceloní que s'inspira en companys de segell com Nueva Vulcano a l'hora de destil·lar nervi i intensitat des d'un agut sentit melòdic. I tot plegat a partir d'una estètica i una posada en escena minimalistes que els acosten a contemporanis com Vàlius, amb qui comparteixen la voluntat de renovar un format tan explotat durant els darrers anys com és el de guitarra i bateria. Se'n surten amb escreix, no cal dir-ho. Ho van deixar clar mesos enrere amb el seu primer disc llarg, de títol homònim (2016, BCore), i ho van refermar al Curtcircuit tot disparant l'un darrere l'altre dards de precisió com "Abril" o "Isabella Cantó". Amb l'ofici adquirit al llarg de dos anys trepitjant escenaris sense parar i amb la frescor de qui tot just comença a deixar empremta. Rock'n'roll, ni més ni menys.