Som del Montseny 2019

Illinoise, durant la seva actuació d'ahir al Som del Montseny.

SOM DEL MONTSENY 2019

Centre Cultural Can Balmes, Santa Maria de Palautordera

8 de juny de 2019

Una vuitena de bandes i tot un ventall d'estils que anava del metal al pop i al folk van desfilar ahir per la vuitena edició de Som del Montseny, un festival de petit format que es dedica a programar delícies sonores de naturalesa subterrània en un entorn paisatgístic de somni al peu del massís del Montseny. El mestissatge de Combo Papayero, l'esgarrapada punk de Meconio, el hardcore amb ressons metàl·lics d'Illinoise, les àcides melodies pop de Chaqueta de Chándal -imaginin-se a Polanski y El Ardor tocant krautrock-, la poètica en clau screamo de Mendra, l'exploració sonora de Sara Fontán -amb visuals de LlumAlexandra-, la música d'arrel de Folk o Barbàrie i el contundent post-hardcore de Tano!. Discursos de vegades distants però sempre complementaris i aquell ambient familiar que des dels seus inicis ha caracteritzat la cita montsenyenca.

MECONIO. Esgarrapada punk i lletres amb missatge.

ILLINOISE. Contundència hardcore amb velocitat metàl·lica.

CHAQUETA DE CHÁNDAL. Melodies pop i acidesa kraut.

MENDRA. Tensió, agressivitat i versos viscerals.

SARA FONTÁN. Explorant els límits del so.

FOLK O BARBÀRIE. Quan un nom ho diu tot.

Jack White amb Charley Patton

Si haver escoltat música és un requisit indispensable a l'hora de crear-ne de nova, no resulta cap disbarat afirmar que un músic es fa en gran part a través de la seva col·lecció de discos. Ho sap prou bé Jack White, reconegut col·leccionista i estudiós de gèneres com el blues i de segells com Vocalion, que ahir apareixia així de content -és una forma de parlar- al compte de Facebook de la seva pròpia discogràfica, Third Man Records. El motiu, ni més ni menys que la seva última adquisició. Una de les poques còpies que es conserven de "High Sheriff Blues" (1934), un dels discos a 78rpm que tot un pioner com Charley Patton va enregistrar durant la seva etapa a Vocalion. El cas és que White no tan sols ha aconseguit un exemplar de la peça en qüestió, sinó el que es considera conservat en més bon estat. Hi haurà qui no ho acabi d'entendre en un món on tot sembla moure's a cop de clics i on informació cada vegada equival menys a coneixement, però qui hagi seguit de prop la trajectòria de White sabrà que són detalls com aquest els que l'han fet tal i com és.

20 anys de "Californication"

Avui fa 20 anys que Red Hot Chili Peppers van publicar "Californication" (1999). El disc del retorn de John Frusciante, i el que ha marcat la tònica a seguir de tot el que han fet des d'aleshores (amb i sense Frusciante). Una col·lecció de cançons que no acabaven de renunciar a la musculatura funk exhibida fins llavors pels de Los Angeles, però on ja manaven els aires malencònics que havien començat a explorar anys enrere en peces com la totèmica "Under the Bridge". "Californication" contenia tota una sèrie de talls que encara avui es compten entre els més celebrats del seu repertori, cas d'"Around the World", "Scar Tissue", "Road Trippin", "Otherside" o la pròpia peça titular. També joies no tan reivindicades però que convindria recuperar més sovint, com ara "I Like Dirt", This Velvet Glove" o "Right on Time". Recordo el pas de la gira de presentació pel Pavelló Olímpic de Badalona (novembre de 1999), on Frusciante i Flea gairebé van arribar a les mans a pocs minuts de l'inici del concert. Definitivament eren altres temps.

Across the Universe Project

El Teatre Auditori de Cardedeu va acollir la nit passada l'estrena d'"Across the Universe Project", la primera adaptació teatral de la pel·lícula "Across the Universe" (2007) de Julie Taymor. Un drama coral ambientat als Estats Units durant la segona meitat de la dècada dels 60, amb la lluita pels Drets Civils i la Guerra de Vietnam com a marcs de fons i les cançons dels Beatles com a fil conductor. L'adaptació l'ha realitzat la companyia local SiFaNoFa Teatre amb direcció de Laia Baraldés. Una trentena d'actors i ballarins, músics que interpreten el repertori en directe i una ambiciosa aposta, la de traslladar per primer cop a un escenari tot el seguit d'històries que conflueixen a la producció original. L'obra es representarà durant tot aquest cap de setmana al mateix recinte, i la propera tardor començarà a rodar per altres municipis. Més informació a Facebook i al web del Teatre Auditori Cardedeu.

Dr. John (1941-2019)

DR. JOHN

(1941-2019)

El primer cop que vaig veure Dr. John en directe va ser l'estiu de 2004 en un festival de blues al Palau Sant Jordi on B.B. King era cap de cartell. Aleshores estava familiaritzat amb la seva música, però no pas amb la seva posada en escena. Em va impactar la simbologia vudú, la calavera que hi havia situada a un costat del piano i sobretot aquella presència que semblava destil·lar alguna mena de misteri ancestral.

L'alter ego de Mac Rebennack va esdevenir un dels grans esglaons evolutius del so de Nova Orleans -i per extensió de la tradició musical nord-americana-, tal i com ho havien estat abans Fats Domino, Professor Longhair o Allen Toussaint. Vaig tenir ocasió de veure'l en directe en una segona ocasió, ara fa exactament cinc anys en el marc del Primavera Sound 2014, visiblement afectat pel pas dels anys però amb tot el misteri encara intacte.

Se n'ha anat un dels més grans. En pau descansi.

The Palpitations

Rock desèrtic facturat al cor de Londres. Himnes grunge per a una generació destrossada. Com uns Queens Of The Stone Age vestits de forma elegant. I, aquest és el millor, música perquè les noies ballin i els homes practiquin el mosh. Són alguns dels reclams amb què The Palpitations han definit durant el darrer any i mig un discurs sonor que els ha permès fer-se un lloc a la sempre atapeïda òrbita emergent de la capital britànica. La seva tàctica, deixar-se veure en comptadíssimes ocasions però fer-se notar de valent en cada una d'elles. Evitar de forma deliberada els canals de difusió tradicionals, oferir actuacions sorpreses a altes hores de la nit en llocs on ningú els espera i deixar sempre el personal amb ganes de més. Mentre esperem l'arribada del seu primer àlbum, previst per aquest mateix any, poden vostès escoltar el single "Come Clean" a Soundcloud.

Biografia de Los Cheyenes

Injustament oblidats en l'imaginari col·lectiu d'aquesta Barcelona tan moderna i alhora tan desmemoriada, Los Cheyenes van ser un dels pilars fonamentals del rock'n'roll a la Ciutat Comtal i precursors del rock de garatge en aquesta banda dels Pirineus. Si Los Sírex i Los Salvajes venien a ser respectivament les nostres versions dels Beatles i els Rolling Stones, la formació encapçalada pels germans Roberto i Joselín Vercher vindria a ser l'equivalent autòcton d'uns Pretty Things. Un combo que havia interioritzat les formes més urgents i estridents del rhythm & blues i el beat britànic, que va arribar a ser censurat a la televisió per la longitud de les melenes dels seus components, i que entre els anys 1964 i 1968 va deixar per a la posteritat tota una col·lecció de nuggets tan incontestables com "Válgame la Macarena", "Y Olvídame" o "Borrachera". José Miguel Gala, autor de "Canciones tristes que no quieres escuchar. Vida y música de Townes van Zandt" (2018), publica ara la primera biografia del grup. "Los Cheyenes. El ritmo del garaje" (2019) és un volum autoeditat i limitat a 100 exemplars, amb pròleg de Mike Stak (Ugly Things Magazine) i epíleg d'Álex Cooper (Los Flechazos, Cooper). El testimoni d'uns dies foscos en què el rock'n'roll va esdevenir el més poderós antídot contra la grisor imperant, i un acte de justícia cap a una banda sempre reivindicable. Poden vostès encarregar-ne una còpia a librocheyenes@gmail.com.