81 primaveres amb Dylan, i els seus anys més qüestionats

Bob Dylan durant els 80, la seva dècada més discutida - Foto Ken Regan.

Ja fa uns quants anys que la indústria discogràfica va aprendre a treure rèdits cada cop més profitosos del seu propi passat –o del passat dels artistes que millor l'han nodrit-. En són una bona mostra les Bootleg Series de Bob Dylan, que des de fa ben bé tres dècades serveixen al de Minnesota per posar en ordre el seu llegat inèdit –o prèviament publicat de forma no oficial-, i a la seva disquera per ampliar el catàleg amb peces d'aquelles que sempre cotitzen a l'alça.

L'entorn de Dylan va concebre les Bootleg Series –presentades el 1991 amb la publicació dels tres primers volums- com una col·lecció de recopilatoris de rareses que amb el pas del temps va anar deixant pas a sucosos capítols temàtics. D'aquesta manera, el públic va poder accedir per primer cop de forma oficial a gravacions històriques com les dels concerts de la Rolling Thunder Revue o la llegendària actuació del 17 de maig de 1966 al Manchester Free Trade Hall –la d'aquell sonor "Judas!" que algú va cridar des de la platea-.

Més endavant es van presentar expansives edicions que exploraven les sessions de gravació d'obres concretes o fins i tot oferien noves perspectives d'etapes senceres de la trajectòria del de Duluth. I això va portar ara fa cinc anys a obrir una mena de caixa de pandora, la del seu període cristià, sempre qüestionat o directament crucificat –mai més ben dit- fins que "Trouble No More" (2017), el tretzè volum de la sèrie, va rehabilitar tant a ulls de la crítica com del públic obres com "Slow Train Coming" (1979) o "Saved" (1980).

De la nit al dia, aquells dos plàstics habitualment condemnats a la foguera eren contemplats amb altres ulls i acceptats on fins aleshores havien estat pràcticament un tabú. Tot plegat va ser fruit d'una bona campanya de màrqueting, sens dubte, però també de la raó que el temps havia d'acabar donant a uns discos absolutament reivindicables més enllà dels prejudicis que es poguessin derivar de la seva temàtica religiosa. I és clar, si l'efecte Bootleg Series va poder fer justícia a l'etapa cristiana de Dylan, per què no provar-ho també amb la que vindria immediatament després?

"Springtime in New York 1980-1985" (2021, Columbia), el setzè volum de la sèrie, es centra en les sessions de "Shot of Love" (1981) –el tercer capítol de la trilogia cristiana, també el menys inspirat- i en les dels dos àlbums que el van succeir, "Infidels" (1983) i "Empire Burlesque" (1985). El primer, gravat amb el suport de Mark Knopfler, va ser ben rebut al seu dia per una crítica i un públic que celebraven el retorn de Dylan a la música profana. En canvi el segon, un intent de sintonitzar amb l'estètica del moment, va rebre per totes bandes i encara avui sol ser vist com un pronunciat pas en fals, però escoltat amb perspectiva també té els seus moments.

Amb diversos formats que van del clàssic àlbum doble a una caixa amb cinc discos compactes i format de luxe –també hi ha una caixa de quatre vinils editada per Third Man Records, la discogràfica de Jack White-, "Springtime in New York..." recull rareses i preses alternatives de tot aquell període. Els dylanòlegs l'han rebut amb els braços oberts. La resta del públic faria millor acudint primer als àlbums originals, que malgrat trobar-se a anys llum de "Highway 61 Revisited" (1965) o "Rough and Rowdy Ways" (2020) es poden defensar sols –és a dir, sense necessitat d'operacions rescat per molt oportunes i ben intencionades que siguin-.

I bé, tot això venia perquè Dylan fa avui 81 anys. I m'ha semblat que reivindicar la seva genialitat fins i tot en els seus moments menys inspirats, podia ser una bona manera de celebrar-ho. Per cert, després d'"Empire Burlesque" van venir els igualment qüestionats "Knocked Out Loaded" (1986) i "Down in the Groove" (1988) –aquest últim sol considerar-se com el seu pitjor disc, però que cadascú faci el favor d'escoltar-lo bé abans de jutjar-lo-. Em pregunto si anirà per aquí, l'hipotètic dissetè volum de les Bootleg Series que ja es deu estar coent de cara a la tardor.

The White Stripes - "Greatest Hits" (2020)

Vist amb perspectiva, el llegat dels White Stripes és el d'un duet que en tan sols quatre anys –els que separen el seu primer àlbum homònim (1999) del totèmic i ja definitiu "Elephant" (2003)- va posar les bases del rock del segle XXI a partir de referents en aquell moment tan pretèrits com el rock'n'roll de garatge més primitivista, el protopunk més corrosiu o les formes més ancestrals i pantanoses del blues. També el de l'última formació que va esdevenir massiva a partir d'unes regles de joc que ben aviat quedarien obsoletes en un negoci musical aleshores en plena transformació cap al model que coneixem a hores d'ara.

No està clar, en aquest sentit, si els White Stripes van ser la primera gran banda del segle XXI o l'última del segle XX. El gust de Jack i Meg White per tot allò que fos analògic contrastava amb els primers cants de sirena del món digital. De la mateixa manera, el misteri que els embolcallava no acabava d'encaixar en un entorn cada cop més propens a confondre la transparència amb l'exhibicionisme –i això que encara no existien les xarxes socials-. S'imaginen vostès alguna banda de masses actual jugant a marejar el personal tal i com ho van arribar a fer aquell parell, fent creure a tothom que eren germans quan en realitat havien estat casats? Doncs això.

Aquell rumor finalment desmentit, el del germà i la germana White, ha estat el que ha inspirat un dels reclams del primer recopilatori dels autors de "White Blood Cells" (2001). Un "Greatest Hits" (2020, Third Man Records) subtitulat "My Sister Thanks You and I Thank You", que repassa els seus gairebé deu anys de producció discogràfica –de forma no cronològica- i on els èxits que van fer història alternen amb talls més obscurs i fins i tot rareses que faran les delícies dels completistes. Destaquen entre aquestes últimes aquell "Let's Shake Hands" que va titular el single de debut del duet, publicat el 1998 en una edició limitadíssima i actualment molt cotitzada. També la terminal lectura de "Jolene" (Dolly Parton) que al seu dia va servir com a cara b del single "Hello Operator".

Al capítol dels títols més reconeixibles, aquest últim va de la mà amb els imprescindibles "Fell in Love with a Girl", "Hotel Yorba", "Blue Orchid", "My Doorbell", "Icky Thump" o "I Just Don't Know What to Do with Myself", el clàssic de Bacharach i David que els de Detroit es van fer seu sense despentinar-se –aquell videoclip de Sofia Coppola amb una atòmica Kate Moss fent pole dance provocaria avui un excés de soroll a les xarxes-. Tampoc hi falta, que ningú s'espanti, l'eterna "Seven Nation Army" que al seu dia va revolucionar la nació indie i a hores d'ara ja es contempla com una de les grans cançons del segle XXI –adoptada fins i tot com a càntic futboler-. La deixen pel final de tot, potser com a cirereta del pastís, potser per posar en valor la resta d'una trajectòria que bé es mereix un repàs com aquest.

North Americans

El nom del grup pot sonar obvi però alhora està molt ben triat, perquè si una cosa es pot afirmar dels californians North Americans és que fan honor a tota una tradició musical genuïnament nord-americana. La que va iniciar John Fahey ara fa més de sis dècades, quan a partir de les formes més essencials del blues i el folk va desenvolupar allò que coneixem com a American primitive guitar. Les coordenades a les quals s'ha anat aproximant el duet integrat per Patrick McDermott i Barry Walker –puntualment augmentats per tot un seguit de noms més o menys reconeguts com els de William Tyler o Mary Lattimore- des que va debutar el 2014 amb "No_No". Format a Los Angeles pel propi McDermott, establert recentment als paratges més bucòlics de Sierra Nevada, el combo va publicar l'any passat "Roped In" a través de Third Man Records –sí, la disquera de Jack White-. Un àlbum que invoca sense reserves els inabastables paisatges de l'entorn on s'ha concebut.


Més informació:

Third Man Records  /  Pàgina web

Els Stooges a Goose Lake

Una instantània de la nit en què van implosionar els Stooges originals  -
Foto Tom Copi/Michael Ochs Archive/Getty Images.

El 8 d'agost de 1970, a poques setmanes d'haver despatxat un artefacte de les proporcions de "Fun House", els Stooges van actuar al Goose Lake International Music Festival, un macrofestival que va tenir lloc a la localitat de Leoni, a l'estat nord-americà de Michigan, i on segons les dades oficials van assistir 200.000 persones. Els caps de cartell eren referents del firmament pop de l'època com Ten Years After, Jehtro Tull, Savoy Brown o Joe Cocker. A la lletra petita, a més d'Iggy Pop i companyia, hi figuraven noms com els d'Alice Cooper, Bob Seger o Flying Burrito Brothers, que en qüestió de pocs anys haurien esdevingut clau per entendre l'evolució de la música rock a l'altre costat de l'Atlàntic.

Tot i jugar pràcticament al costat de casa, els Stooges eren uns perfectes desconeguts per a la majoria d'assistents a un festival concebut a l'ombra de Woodstock i similars. I és possible que no arribessin a convèncer a una gran majoria, però la seva actuació s'ha acabat considerant amb el pas del temps com un dels grans capítols de la crònica pop de principis de la dècada dels 70. Un atac frontal de decibels, electricitat i mala llet amb la sempre provocadora Iguana desafiant tabús i convencions. També va ser l'última actuació del grup amb la seva formació original: un cop finalitzat el concert, el mateix Pop va expulsar el baixista Dave Alexander per motius que probablement ni ell mateix conegués del cert.

Una actuació que forma part de la llegenda del grup però que mai ningú havia pogut escoltar des d'aleshores. I justament ara, amb la commemoració del cinquantenari de "Fun House" encara ben fresca, surt a la llum per primer cop un document sonor d'aquella nit. Resulta que els hereus d'un dels tècnics de so que hi van treballar van localitzar-ne una gravació en una caixa que havia estat acumulant pols durant gairebé mig segle. I que la troballa, per descomptat, va cridar l'atenció d'aquest santuari de l'arqueologia melòmana que ha esdevingut Third Man Records, el segell que s'ha encarregat de posar-la en circulació de forma oficial sota l'inequívoc títol de "Live at Goose Lake: August 8th, 1970".

La qualitat de l'àudio és qüestionable però el disc es deixa escoltar, i en qualsevol cas el que resulta indiscutible és el seu valor documental. Una de les bandes més influents de la història, implosionant davant d'una multitud probablement incrèdula i despatxant el seu repertori més recent literalment com si no hi hagués demà. "Fun House" repassat en la seva totalitat. La decadència i la violència estructurals dels primers 70 traslladada a un escenari del qual van saltar molt més que espurnes. I un crescendo constant que desemboca en un gran final on el saxo en flames d'Steve MacKay fa d'enllaç entre un crua lectura de la peça titular i el caos terminal d'"L.A. Blues". Punk rock abans del punk rock. Afortunats aquells que hi van ser, encara que aleshores, potser, no en fossin conscients.

El retorn de The Fiery Furnaces

Els germanes Matthew i Eleanor Friedberger: The Fiery Furnaces.

I quan ja ningú semblava esperar-los, van The Fiery Furnaces i lliuren la seva primera composició nova en més d'una dècada. Un "Down at the So and So on Somewhere" on es manifesten tan inspirats com en els seus millors temps i que suposa, atenció, la seva estrena a l'escuderia Third Man Records. També és la prova més palpable d'un retorn que s'ha acabat materialitzant malgrat els entrebancs derivats de la coronacrisi –en un principi, el duet havia acordat reunir-se per oferir una actuació al Pitchfork Music Festival d'enguany-. I la culminació d'uns anys de distanciament marcats sobretot per l'ascendent trajectòria solista d'Eleanor Friedberger. A l'espera que el nom de la banda es sumi al cartell d'algun d'aquells festivals que ja han presentat els respectius programes per al 2021 –ara per ara, poder-los escoltar en sala sembla demanar massa-, podem degustaraquest nou single a Bandcamp.

Mojo: Let's Shake Hands - A Third Man Anthology

L'edició d'agost de Mojo dedica la portada a un jove Bruce Springsteen i arriba acompanyada d'un sucós recopilatori amb peces del catàleg de Third Man Records -"Let's Shake Hands - A Third Man Anthology" (2019)-. Una quinzena de talls amb el bon gust de Jack White com a fil conductor i entre els quals figuren rareses dels White Stripes però també algunes de les perles enregistrades per Bush Tetras o Alabama Shakes al seu pas per la disquera de Nashville, a més de descobriments de la casa com Lillie Mae o Joshua Hedley. A destacar la inclusió de "Born to Wander", el buscadíssim single de Jack Wood publicat originalment per Lawrence Records l'any 1966 i reeditat per Third Man el 2015.

50 anys de l'Ann Arbor Blues Festival

El cartell del festival.

S'imaginen vostès un festival on compartíssin cartell B.B. King, Muddy Waters, Howlin' Wolf, Big Mama Thornton, Son House, Otis Rush i Arthur Crudup, entre d'altres? Va passar ara fa 50 anys en una ciutat universitària de l'estat de Michigan. L'Ann Arbor Blues Festival va ser el primer festival de blues mai celebrat en territori nord-americà, i la concentració més gran mai registrada de primeres espases del gènere.

Resulta tan sorprenent com revelador el fet que els primers festivals de blues tinguessin lloc al continent europeu i no als Estats Units, que no van acollir un certamen d'aquesta mena fins gairebé entrada la dècada dels 70. Va ser tal dia com avui de fa 50 anys quan la localitat d'Ann Arbor (Michigan) va donar sortida al primer festival dedicat exclusivament a la música blues mai celebrat en territori nord-americà. Una cita, l'Ann Arbor Blues Festival, que esdevindria també la concentració més gran mai registrada de noms capitals del gènere.

La idea va sorgir d'un grup d'estudiants de la Universitat de Michigan, tots ells aficionats al blues, que després d'un viatge iniciàtic a Chicago durant el qual van entrar en contacte amb alguns dels pilars de l'escena del South Side, van decidir organitzar un festival per donar a conèixer el gènere entre els seus propis companys d'universitat. El centre no tan sols els va donar llum verda, sinó que els va finançar la primera edició, que va començar l'1 d'agost de 1969 i es va allargar fins al dia 3. El cartell, una completa selecció de primeres espases que venien a representar el blues en totes les seves vessants. Parin vostès atenció a la llista de participants i agafin-se fort.

Divendres 1 d'agost: Roosevelt Sykes, Mississippi Fred McDowell, J.B. Hutto, Jimmy Dawkins, Junior Wells i B.B. King. Dissabte 2 d'agost: Sleepy John Estes, Luther Allison, Clifton Chenier, Otis Rush, Howlin' Wolf i Muddy Waters. Diumenge 3 d'agost (tarda): Arthur 'Big Boy' Crudup, Roosevelt Sykes, Luther Allison, Big Joe Williams, Magic Sam, Big Mama Thornton i Freddie King. Diumenge 3 d'agost (nit): Sam Lay, T-Bone Walker, Son House, Charlie Musselwhite, Freddy Roulette, Lightnin' Hopkins i James Cotton. Gairebé res.

L'elevada afluència de públic va animar els organitzadors a repetir la cita al cap d'un any, amb la mala fortuna de coincidir aquella segona edició amb un dels festivals de rock més potents celebrats l'estiu de 1970 als Estats Units, el Goose Lake International Music Festival. Els números no van sortir, la universitat va deixar de finançar el projecte i l'esdeveniment va quedar en standby fins que John Sinclair -sí, el mànager d'MC5, al final totes les peces acaben encaixant- va decidir reprendre'l el 1972, si bé incorporant a la programació figures del soul i del jazz com Ray Charles o Miles Davis.

Des d'aleshores el festival ha viscut diverses etapes que s'han anat succeint de forma intermitent, i en l'actualitat segueix celebrant-se sota el nom d'Ann Arbor Blues and Jazz Festival -és clar que això ja és una altra història-. Tornant a aquella cita pionera, el sempre oportú Jack White va decidir el mes passat avançar-se a les celebracions del 50è aniversari amb el llançament d'un vinil doble amb 24 talls enregistrats al llarg dels tres dies de festival. Es titula simplement "Ann Arbor Blues Festival 1969" i poden localitzar-lo al catàleg de Third Man Records.

Jack White amb Charley Patton

Si haver escoltat música és un requisit indispensable a l'hora de crear-ne de nova, no resulta cap disbarat afirmar que un músic es fa en gran part a través de la seva col·lecció de discos. Ho sap prou bé Jack White, reconegut col·leccionista i estudiós de gèneres com el blues i de segells com Vocalion, que ahir apareixia així de content -és una forma de parlar- al compte de Facebook de la seva pròpia discogràfica, Third Man Records. El motiu, ni més ni menys que la seva última adquisició. Una de les poques còpies que es conserven de "High Sheriff Blues" (1934), un dels discos a 78rpm que tot un pioner com Charley Patton va enregistrar durant la seva etapa a Vocalion. El cas és que White no tan sols ha aconseguit un exemplar de la peça en qüestió, sinó el que es considera conservat en més bon estat. Hi haurà qui no ho acabi d'entendre en un món on tot sembla moure's a cop de clics i on informació cada vegada equival menys a coneixement, però qui hagi seguit de prop la trajectòria de White sabrà que són detalls com aquest els que l'han fet tal i com és.

Ann Arbor Blues Festival 1969

El cartell del festival.

El proper mes d'agost no es commemorarà tan sols el 50è aniversari del primer festival de Woodstock, sinó també el d'un altre esdeveniment musical de dimensions molt més discretes però igualment històric. Ni més ni menys que l'Ann Arbor Blues Festival, que va tenir lloc en aquesta localitat de l'estat de Michigan entre els dies 1 i 3 d'agost de 1969. Se'l considera com el primer festival nord-americà dedicat exclusivament a programar artistes de blues -o el que és el mateix, a deslligar aquest estil del jazz i el folk, els gèneres amb els quals solia compartir certàmens fins aleshores-, i el seu cartell va aplegar figures de la talla de B.B. King, T-Bone Walker, Son House, Arthur Crudup, Sleepy John Estes, Muddy Waters, Howlin' Wolf, John Lee Hooker o Big Mama Thornton, entre molts altres. Mig segle després, la gent de Third Man Records -el segell discogràfic impulsat per Jack White- està realitzant tota una tasca d'arqueologia rescatant-ne les gravacions i posant-les a punt per a editar-les a temps de celebrar-ne el 50è aniversari. El resultat de tot plegat promet ser tot un document d'un esdeveniment històric i literalment irrepetible.

"One Way or Another" segons Jack White

Ha sortit a la llum un curiós document que ens transporta a la prehistòria musical de Jack White. La gent de Third Man Records, el segell discogràfic impulsat pel propi White, ha localitzat una demo gravada l'any 1997 per 400 Pounds Of Punk, una d'aquelles bandes que han desaparegut al túnel del temps sense que mai més se n'hagi sabut res. El cas és que el futur líder dels White Stripes va participar com a vocalista convidat en una de les peces de la cinta en qüestió, una frenètica versió del clàssic de Blondie "One Way or Another". El resultat de la col·laboració s'acosta més a Moldy Peaches que no pas a White Stripes o als propis Blondie, la qual cosa òbviament no és cap crítica negativa. Poden comprovar-ho vostès mateixos a Youtube.