Esperit! - "Ilíada" (2019)

Si no comptem "Heráclito" (2016), el plàstic que va signar a mitges amb Negro, han passat sis anys des de l'últim cop que Mau Boada va publicar un disc sota el pseudònim d'Esperit! -"La lluminosa" (2013)-. No és que durant tot aquest temps hagi parat quiet el de Sant Celoni, que s'ha dedicat a produir altres artistes, a posar en marxa projectes paral·lels i a reunir-se de forma esporàdica amb els seminals Zeidun. Sigui com sigui, "Ilíada" (2019, Bankrobber) és la culminació d'una llarga espera però també de tot un procés vital marcat per esdeveniments com la paternitat del propi Boada.

També és un àlbum on han guanyat pes les col·laboracions externes -hi han participat entre d'altres Xisi Sofia Ye-Chen, Estel Boada i Luca Masseroni (Mates Mates, Germà Aire)-, i l'inici d'una nova etapa on el de Sant Celoni preveu deixar de banda el seu format habitual d'home orquestra per acompanyar-se en directe d'altres músics de l'òrbita montsenyenca -entre ells dos vells coneguts com són Noelia González i Jordi Espinach, membres de Liannallull, banda a la qual va militar Boada anys enrere-.

Musicalment, "Ilíada" torna a desplegar l'ampli ventall estilístic propi d'un melòman de cap a peus com és Boada. Deu peces i una introducció que van del pop digital i ballable de "Cultiu #1" als ritmes llatins de "La porta" passant per la fragilitat folk d'"El coaner", l'exploració jazzística de "La cova" o el dream pop amb accent oriental de "Blanc" -amb Sofia Ye-Chen cantant en xinès-. Menció a part mereix la final "La visió d'en Ralph" -amb Masseroni a la veu-, un torrencial exercici de pop independent a contrallum que bé podria ser el single de l'àlbum de no ser perquè Esperit! no sol plantejar la seva obra en aquests termes.


Més informació:
Bankrobber  /  Bandcamp

L'Épée

Tot va començar quan The Limiñanas van convidar Emmanuelle Seigner i Anton Newcombe (The Brian Jonestown Massacre) a participar en un dels temes que acabarien conformant el seu fins ara últim disc d'estudi -"Shadow People" (2019)-. La sintonia va ser tan bona, que els francesos i el nord-americà van acordar reforçar el seu marc de col·laboració amb un projecte a tres bandes que han batejat com L'Épée i que tot just presenten en societat amb un plàstic, "Diabolique" (2019), que bé podria ser un nou esglaó natural en la cadena evolutiva dels propis Limiñanas però on totes les parts implicades es reforcen les unes a les altres. Enregistrat a mig camí de Cabestany -a la Catalunya Nord, base d'operacions de The Limiñanas- i l'estudi berlinès de Newcombe, l'àlbum navega per les coordenades còsmiques marca de la casa -atenció a l'acidesa protopunk de "Lou" i a la cadència kraut de "La Brigade des Maléfices"-, si bé incorpora matisos com el calidoscòpic exotisme d'"On dansait avec elle". Diuen que faran gira europea aquesta tardor. A l'espera de saber si els podrem veure (i escoltar) en aquesta banda dels Pirineus, poden vostès escoltar el disc a Spotify.

Genocidi total: Fetus, Rombo i Power Burkas

Rombo.

El punk de garatge de Fetus, la sensibilitat pop de Rombo i el post-punk amb accent osonenc de Power Burkas. Triple cartell d'impacte aquest dijous a la sala Sidecar amb el títol genèric de Genocidi total.

Tres bandes emergents amb flamants segons discos sota el braç, un escenari de proximitat i una causa compartida que en aquest cas és el rebuig a la celebració del Dia de la Hispanitat i tot allò que aquest porta implícit. Ni més ni menys que Fetus, Rombo i Power Burkas, que de passada representen també a tres de les escuderies més solvents de l'indie català -Bankrobber, The Indian Runners i BCore, respectivament- i que aquest dijous 10 d'octubre actuaran a la sala Sidecar en el marc d'un minifestival que porta el títol genèric de Genocidi total - Res a celebrar.

Anem a pams. Parlar de Fetus és fer-ho d'una de les formacions més fresques que ha donat darrerament el punk de garatge més nostrat. I parlar del seu segon disc, "Terra cuita", és fer-ho d'un plàstic que amplia horitzons a l'hora que conjuga melodia i mala llet. Rombo, d'altra banda, presentaran el celebrat "Clara Montse Núria", un àlbum on les barcelonines flirtegen amb l'electrònica sense perdre de vista la seva innata sensibilitat pop. Finalment, Power Burkas es refermaran com a abanderats del post-punk amb denominació d'origen Plana de Vic amb l'imprescindible "Mai nego l'oci" com a gran reclam. Tres bandes, tres discos i un cartell on eclecticisme equival a coherència. Això sí que cal celebrar-ho.


Més informació:
Sidecar Factory Club  /  Pàgina web

Ginger Baker (1939-2019)

GINGER BAKER

(1939-2019)

Anys enrere vaig tenir ocasió de llegir una entrevista en format de crònica a Ginger Baker, publicada si malament no ho recordo per la revista Mojo. L'autor de l'article començava explicant com, de camí cap a casa del llegendari bateria -el lloc on havia de tenir lloc l'entrevista-, se'l va topar circulant per la carretera en direcció contrària. Quan va aconseguir establir-hi contacte, Baker va fugir d'estudi tot insistint repetidament que havien quedat un altre dia fins que el periodista el va convèncer que la data era la correcta. Un cop resolt l'imprevist, l'entrevista va esdevenir un exhaustiu repàs d'una trajectòria prolífica i eclèctica com poques, i es va acabar quan a l'entrevistat li va agafar un dels seus famosos rampells i va aixecar-se de la taula amb unes maneres com a mínim qüestionables.

Aquesta escena il·lustra allò que, diuen els que el van conèixer, era Ginger Baker. Un dels bateries més dotats i innovadors de la seva generació, però també un personatge que podia arribar a resultar molt desagradable sense ni tan sols proposar-s'ho. Sigui com sigui, ens ha deixat una figura fascinant i irrepetible en tots els sentits. Una de les tres potes de Cream, aquell engranatge que va expandir els horitzons del blues i el rock a partir de les seves essències més àcides. També un veterà foguejat en institucions del blues britànic com la Graham Bond Organisation i l'Alexis Korner Blues Incorporated, company de fatigues de Fela Kuti durant la dècada dels 70 i membre ocasional de formacions que van de Hawkwind a PiL passant per Blind Faith. Que sigui probablement l'únic músic que ha arribat a tocar tant amb Eric Clapton com amb John Lydon apunta la transversalitat del seu estil i la seva versatilitat a les baquetes.

Sheryl Crow - "Threads" (2019)

Parlava dies enrere amb un músic de llarg recorregut que es planteja abandonar el format àlbum i apostar de cara al futur per publicar cançons a títol individual. El motiu, m'explicava, que els temps han canviat i no li troba sentit a mantenir-se lligat a un format que en certa manera l'esclavitza, i que a partir d'ara prioritzarà la qualitat de les composicions que publiqui per sobre de la quantitat.

Ignoro si Sheryl Crow va fer aquest mateix plantejament a l'hora d'anunciar que aquest "Threads" (2019) seria el seu últim disc d'estudi. Però sí que m'atreviria a afirmar, tendències i hàbits de consum al marge, que seria una llàstima que la nord-americana deixés precisament ara de fer àlbums. Perquè aquesta col·lecció de cançons és la més sòlida que ha lliurat en anys -val a dir que el repertori alterna originals i versions-.

Hi ajuda la presència d'un elenc d'il·lustres col·laboradors que van d'Stevie Nicks a Chuck D, de Keith Richards a Willie Nelson i de Chris Stapleton a Neil Young passant per Eric Clapton, Kris Kristofferson, St. Vincent, Emmylou Harris o Jason Isbell, entre d'altres. A destacar "Redemption Day", on recupera una pista vocal del mateix Johnny Cash.

Robert Randolph & The Family Band

Robert Randolph.

Tan sols en una única ocasió he arribat a veure en directe a Robert Randolph i la seva Family Band. Va ser la primavera de 2004, obrint per Eric Clapton en un Palau Sant Jordi on bona part del respectable encara no acabava de creure's el que estava passant a l'escenari. Una banda de blues elèctric i funk en la seva concepció més visceral, comandada per un Randolph aleshores encara en vies de ser descobert però procamant-se ja com un dels grans referents de la pedal steel guitar del segle XXI. El de New Jersey tot just presentava aquella nit un primer disc signat amb el seu nom, "Unclassified" (2003), però ja venia de militar a The Word juntament amb John Medeski i la plana major de North Mississippi Allstars. Des d'aquell dia ha plogut molt i Randolph s'ha consolidat i refermat amb escreix, edificant pel camí una discografia que val el seu pes en or. El seu darrer plàstic, "Brighter Days" (2019), alterna el blues endimoniat de "Don't Fight It" -als Black Keys els encantaria- amb aproximacions al gòspel com la robusta "Have Mercy". Poc s'imaginaven alguns dels milers d'ànimes que van presenciar l'actuació de Randolph al Sant Jordi aquella nit primaveral que tenien al davant un dels grans bluesmen de la seva generació.

The Teskey Brothers

No tot havia de ser punk i psicodèlia en una escena, l'australiana, que viu des de fa uns anys un moment de gran efervescència. I com a mostra aquest combo de Melbourne que, mai més ben dit, es dedica en cos i ànima a reivindicar les formes més primitives del soul. Les que enllacen l'església amb el carrer i la pista de ball. Les que van de Sam Cooke a Stax saludant pel camí a Solomon Burke i Jackie Wilson, si bé en talls com "Paint My Heart" poden arribar a invocar en certa manera les essències rocalloses del primer Joe Cocker. The Teskey Brothers són efectivament dos germans, Josh i Sam Teskey, privilegiada veu i dotat guitarrista respectivament, i tot el reforç instrumental que sol acompanyar-los -a destacar la base rítmica que conformen Brendon Love (baix) i Liam Gough (bateria), així com el sempre oportú orgue Hammond d'Olaf Scott-. Acaben de publicar el seu segon disc, "Run Home Slow" (2019). Descobreixin-los al seu web.