Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hawkwind. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Hawkwind. Mostrar tots els missatges

dilluns, 13 de novembre del 2023

Vic Vergeat (1951-2023)

VIC VERGEAT

(1951-2023)

Exponents del hard rock més monolític i del primer heavy metal a l'Europa continental, Toad també són amb tota probabilitat una de les grans exportacions de Suïssa si parlem de bandes de rock. Àlbums com el seu debut homònim de 1971 són autèntics clàssics –l'enginyer de so era tot un Martin Birch, qui al mateix temps estava treballant amb Fleetwood Mac i Deep Purple, i acabaria esdevenint el productor de confiança d'Iron Maiden durant tota la seva etapa més clàssica-. Ens ha deixat el guitarrista italià Vic Vergeat, un dels fundadors del combo. Prèviament havia estat durant una breu temporada a Hawkwind.

dijous, 11 de maig del 2023

50 anys d'"Space Ritual"


Si mai han d'explicar-li vostès a algú què és el rock psicodèlic, n'haurien de tenir prou fent sonar qualsevol de les quatre cares de "The Space Ritual Alive in Liverpool and London", de Hawkwind. Un dels àlbums dobles en directe més monumentals i incontestables que es van arribar a publicar durant la dècada dels 70 –amb tota probabilitat l'era daurada d'aquest format-. També una de les millors portes d'entrada a la discografia de la banda britànica, que amb treballs com aquest va fer de pont entre l'era psicodèlica i la posterior revolució punk, va avançar per l'esquerra corrents com el rock progressiu o el heavy metal, i va posar algunes de les bases del so stoner.

Conegut popularment com "Space Ritual", el plàstic es va enregistrar durant els concerts que el conjunt va oferir els dies 22 i 30 de desembre de 1972 al Liverpool Stadium i al Brixton Sundown –actual Brixton Academy- de Londres, durant la gira d'un "Doremi Fasol Latido" (1972) que forma l'espina dorsal del repertori –a destacar també tres composicions fins aleshores inèdites: "Born to Go", "Upside Down" i "Orgone Accumulator"-. Amb Dave Brock al capdavant –i encara amb Lemmy Kilmister i el recentment desaparegut Nik Turner a bord-, els londinencs van documentar un dels directes més sòlids i expansius del seu temps, proclamant-se alhora com a màxims abanderats d'allò que es va anomenar space rock –el títol del disc no era gratuït en absolut-.

"Space Ritual" va veure la llum l'11 de maig de 1973, avui fa 50 anys. Mig segle després, Hawkwind segueixen en actiu, amb Brock com a únic component original però refermant-se encara com una de les entitats més lliures de l'univers rocker. Una banda que va a la seva i que pràcticament ha esdevingut un gènere en ella mateixa després d'haver fet petites totes les etiquetes anteriorment citades. Com a nova mostra el seu darrer llançament, un "The Future Never Waits" (2023) que va veure la llum fa tan sols un parell de setmanes i on els patrons jazzístics de l'onírica "They Are so Easily Distracted" conviuen amb viatges siderals tan fascinants com "Outside of Time" i amb el ganxo melòdic de "Trapped in this Modern Age" –quin títol més oportú, per cert-.

dimarts, 21 de març del 2023

Mick Slattery (1945-2023)

MICK SLATTERY

(1945-2023)

El guitarrista de Mick Slattery va ser un dels fundadors de Hawkwind, tot i que va deixar el grup a pocs mesos d'haver-lo format i no va arribar a gravar cap disc –només va enregistrar unes demos publicades al cap de molts anys, com a bonus tracks d'una reedició del debut homònim de 1970-. Abans havia militat als psicodèlics Famous Cure, al costat del mateix Dave Brock. Un cop desfet aquest combo, tots dos van fundar Hawkwind juntament amb altres visionaris sònics com ara el multiinstrumentista Nik Turner. Slattery ha mort a l'edat de 77 anys, tan sols quatre mesos després del traspàs del propi Turner.

dilluns, 14 de novembre del 2022

Nik Turner (1940-2022)

NIK TURNER

(1940-2022)

Anys enrere vaig tenir un projecte musical que va caure pel seu propi pes. Però abans de caure em va proporcionar unes quantes alegries, i una d'elles va ser que una cançó composta i interpretada per mi mateix figurés en un recopilatori al costat de peces d'artistes als quals admirava i segueixo admirant. El disc en qüestió era "Track the Mammoth!" (2013), una sucosa selecció de perles subterrànies –emmarcades en corrents com l'antifolk o la psicodèlia- publicada per El Mamut Traçut. I un d'aquells artistes era Nik Turner.

El britànic havia estat a finals de la dècada dels 60 un dels pioners d'allò que es va anomenar space rock, també un actor destacat de l'òrbita contracultural de Ladbroke Grove, com a saxofonista, flautista i membre fundador dels essencials Hawkwind. El podem escoltar en àlbums com "In Search of Space" (1971) o "Space Ritual" (1974) –en aquest últim hi figurava també Lemmy Kilmister a pocs anys de formar Motörhead-, on va aportar refrescants aires jazzístics. Fora del grup per desavinences amb la resta de components, a partir de la dècada dels 80 va encapçalar projectes com Sphynx. Ens ha deixat a l'edat de 82 anys.

dilluns, 28 de desembre del 2020

Cinc anys sense Lemmy

Lemmy Kilmister (1945-2015) - Foto Getty Images.

A pocs dies d'haver mort Lemmy Kilmister, un reconegut webzine musical tancava la paradeta per sempre més al·legant que sense el líder de Motörhead simplement ja no tenia sentit escriure sobre música. El dia que es va commemorar el primer aniversari d'aquell traspàs, diversos carrers del Poblenou barceloní eren testimonis d'una processó consagrada a una de les veus més definitives i reconeixibles de la història del rock'n'roll –un homenatge que des d'aleshores s'ha repetit cada 28 de desembre i que probablement també s'hauria celebrat enguany de no haver estat per la pandèmia-.

Són dos exemples escollits a l'atzar de l'impacte que ha tingut i segueix tenint la figura de Lemmy. L'ànima de Motörhead, l'outsider que no va encaixar a Hawkwind, el rocker que havia militat a l'òrbita mod i va avançar el punk per l'esquerra abans de ser venerat pels heavies. També aquell tipus d'aparença dura que no obstant podia arribar a ser encantador en el tracte directe. Avui es commemora el cinquè aniversari de la seva mort, que va tenir lloc durant els últims dies de 2015 i en certa manera va suposar el punt de partida d'aquell tràgic 2016 en què el món de la música va perdre figures de primer ordre com David Bowie, Prince, Leonard Cohen, Merle Haggard o Sharon Jones.

El recordarem punxant els seus discos amb el volum a l'onze i banyant-los amb Jack Daniel's, tal i com ha de ser.

dilluns, 6 d’abril del 2020

Versions en quarantena

El Petit de Cal Eril – Foto Marc Cuscó.
Artistes que versionen altres artistes, i gravacions inèdites que veuen la llum aquests dies, recuperades o fins i tot rescatades pels seus autors aprofitant la situació de quarantena. Cançons que es poden considerar clàssics de ple dret, reinterpretades per bandes i solistes que ens n'ofereixen les seves pròpies lectures amb l'ànim de fer-nos més amable l'estat d'alarma.

M'ha agradat molt escoltar com El Petit de Cal Eril treu la pols de "Close to Me" (Bankrobber), el clàssic de The Cure. L'alter ego de Joan Pons i la banda que l'acompanya el van enregistrar al seu dia pel programa El Celobert de TV3, i ara l'han llançat com a single en format digital. Traduït al català però fidel a un original que des d'ara podem contemplar com una mena d'avantpassat d'allò que el mateix Pons va anomenar pop metafísic.

També m'ha agradat molt "Darrera una revista" (Primavera Labels), dels enyorats Antònia Font, a mans de Miqui Puig i l'Original Jazz Orquesta del Taller de Músics. Una gravació que ve de lluny, de quan el cantant i compositor de l'Ametlla del Vallès i la formació barcelonina van sumar esforços a Canciones que hacen bum, un espectacle de versions però sobretot un cant d'amor a la pròpia música. Aquesta peça la van gravar precisament per presentar el projecte, i des d'aleshores no s'havia tornat a escoltar. Benvinguda sigui doncs aquesta ocasió de retrobar-nos amb el Puig més etern i assolellat.

I malgrat tractar-se d'una gravació publicada ja com a single abans d'iniciar-se el confinament, no em vull deixar la versió en castellà que Medalla han realitzat del "Silver Machine" de Hawkwind –titulada "Monopatín" (Primavera Labels)-. Un dels grans himnes de l'space rock, transportat a les coordenades habituals dels barcelonins. Rock de guitarres urgent, enrabiat i hereu dels 90. No és el primer cop que Medalla reten homenatge a Hawkwind. El seu tema "Máquina de plata" ja era una picada d'ullet a la peça que ens ocupa ara mateix.

diumenge, 6 d’octubre del 2019

Ginger Baker (1939-2019)

GINGER BAKER
(1939-2019)

Anys enrere vaig tenir ocasió de llegir una entrevista en format de crònica a Ginger Baker, publicada si malament no ho recordo per la revista Mojo. L'autor de l'article començava explicant com, de camí cap a casa del llegendari bateria -el lloc on havia de tenir lloc l'entrevista-, se'l va topar circulant per la carretera en direcció contrària. Quan va aconseguir establir-hi contacte, Baker va fugir d'estudi tot insistint repetidament que havien quedat un altre dia fins que el periodista el va convèncer que la data era la correcta. Un cop resolt l'imprevist, l'entrevista va esdevenir un exhaustiu repàs d'una trajectòria prolífica i eclèctica com poques, i es va acabar quan a l'entrevistat li va agafar un dels seus famosos rampells i va aixecar-se de la taula amb unes maneres com a mínim qüestionables.

Aquesta escena il·lustra allò que, diuen els que el van conèixer, era Ginger Baker. Un dels bateries més dotats i innovadors de la seva generació, però també un personatge que podia arribar a resultar molt desagradable sense ni tan sols proposar-s'ho. Sigui com sigui, ens ha deixat una figura fascinant i irrepetible en tots els sentits. Una de les tres potes de Cream, aquell engranatge que va expandir els horitzons del blues i el rock a partir de les seves essències més àcides. També un veterà foguejat en institucions del blues britànic com la Graham Bond Organisation i l'Alexis Korner Blues Incorporated, company de fatigues de Fela Kuti durant la dècada dels 70 i membre ocasional de formacions que van de Hawkwind a PiL passant per Blind Faith. Que sigui probablement l'únic músic que ha arribat a tocar tant amb Eric Clapton com amb John Lydon apunta la transversalitat del seu estil i la seva versatilitat a les baquetes.

dimarts, 29 de desembre del 2015

Lemmy Kilmister (1945-2015)

LEMMY KILMISTER
(1945-2015)

Es recorda el 3 de febrer de 1959 -data del tràgic accident d'aviació que es va endur Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper- com el dia en què va morir la música. Doncs bé, el 28 de desembre de 2015 podria ser perfectament recordat com el dia en què va morir el rock'n'roll. D'acord, ni amb Buddy Holly va morir la música ni amb Lemmy Kilmister ha mort el rock'n'roll, però si una cosa i l'altra s'han mantingut vives és, en petita o gran mesura, per les aportacions de gent com qui ens ocupa. I l'aportació de Lemmy tant al rock'n'roll com a la pròpia música és tan gran que ni sabria per on començar. Pels seus inicis amb els Rockin' Vickers i Sam Gopal? Per la seva condició d'outsider en una banda, Hawkwind, que paradoxalment tenia un dels discursos més outsiders del moment? Per uns Motörhead amb els quals va avançar el punk per la dreta i va deixar en poquíssima cosa gèneres sencers de la família metal fins i tot abans de ser inventats? O per la seva persona, icona ètica i estètica del rock'n'roll entès com a estil de vida?

Personalment, sóc incapaç de recordar la primera vegada que vaig escoltar Motörhead. És com si sempre hi hagin estat. Com si un dia com avui no pogués haver arribat mai. Com si Lemmy i el seu baix es trobessin predestinats a encarnar fins al final dels temps uns valors que no s'entendrien sense ell. El que sí que recordo és un pòster que durant molts anys va decorar una de les parets del meu dormitori. Un pòster de Motörhead on se'l veia a ell en primer pla. També recordo una Fira del Disc a Girona, on vaig adquirir en vinil un raríssim ep en directe gravat per la formació clàssica de la banda. Va ser la primera referència que vaig tenir del grup, seguida d'una còpia en vinil d'"Ace of Spades" (1980) i un bootleg en cassette que encara conservo. Per veure'ls en directe m'hauria d'esperar una mica més, concretament fins a la tardor de 2003, quan la formació més longeva de Motörhead -la que completaven Phil Campbell a la guitarra i Mikkey Dee a la bateria- va visitar per enèssima vegada una sala Zeleste ja reconvertida en Razzmatazz.

Poc em podia imaginar aleshores que un dia arribaria a coincidir personalment amb Lemmy. La trobada va tenir lloc la primavera de 2007 al Cat Club, el local que regentava Slim Jim Phantom (Stray Cats) a Sunset Strip i on tots dos van donar forma a Lemmy, Slim Jim & Danny B, probablement el trio de rockabilly més entranyable del que portem de segle. La seva aparició va ser tan estel·lar com es podia esperar d'ell i de prop imposava tant o més que en aquell vell pòster, però un cop t'hi acostaves et trobaves un tipus proper, amable i disposat a fotografiar-se amb qualsevol que li ho demanés. Una llegenda de ple dret fent gala d'una humilitat que ja voldrien moltes de les estrelles de tercera que contemplen el món com qui s'ha inventat la sopa d'all. I avui el món es desperta sense ell. I la realitat costa d'acceptar, perquè un món sense Motörhead és definitivament un món pitjor. Penso ara mateix en el concert que la banda tenia previst oferir el proper 4 de febrer a Barcelona, que es presentava pràcticament com una última ocasió de veure'ls per aquestes terres. Penso també en un parell d'entrevistes recents on Lemmy es mostrava en plena forma. I penso sobretot que avui és un dia trist, però la millor manera d'afrontar-lo és precisament celebrant la vida tal i com Lemmy ho va fer durant 70 intensos anys. Que aquest Jack Daniel's vagi per ell, sigui on sigui. Que "Ace of Spades" soni ben fort. I que es fotin els veïns.