20 anys de l'actuació de Link Wray a La Capsa

Link Wray a La Capsa, 10 de novembre de 2000 - Foto Oriol Serra.

Es commemoren avui dues dècades de l'actuació de tot un Link Wray a la sala La Capsa del Prat de Llobregat. Un esdeveniment històric, l'única visita a casa nostra d'un dels pioners del rock'n'roll, arquitecte del rock instrumental durant la dècada dels 50 i precursor amb el seu estil salvatge i visceral de corrents que van del garatge al punk i del heavy metal al grunge. Presentava aleshores el que acabaria esdevenint el seu últim disc, un "Barbed Wire" (2000) que va defensar despatxant electricitat, decibels i pràcticament mig segle d'ofici. Amb la salut ja visiblement afectada, però encara capaç de fer saltar espurnes d'aquella Stratocaster negra com el cuir de la seva jaqueta. Tampoc hi van faltar, és clar, himnes de l'instro rock més transgressor com "Jack the Ripper" o "Rumble". Prèviament havien actuat The Phantom Surfers, Deke Dickerson i The Church Keys com a part d'un cartell de luxe dins de l'òrbita fifties.

Competir per un gram de misèria

Avui milers d'autònoms ens hem estat barallant, literalment, per poder accedir a una línia d'ajuts públics que a la pràctica no es poden considerar ni engrunes (menys encara quan les perspectives laborals i professionals de la gran majoria segueixen essent desoladores a curt, mitjà i llarg termini). Tot plegat no deixa de ser la perfecta radiografia d'un sistema que ens aboca a la precarietat, ens obliga a competir entre nosaltres per un gram de misèria i a sobre ens ve a dir que encara hauríem d'estar contents. El coronavirus i els seus efectes són tan sols un símptoma (un altre) d'una malaltia molt més enquistada. Potser, algun dia, ens treurem la mascareta dels ulls i ens n'adonarem.

50 anys de "Layla"

Hi va arribar a haver qui es referia a Eric Clapton com a divinitat a través de pintades anònimes a les parets dels carrers de Londres, però a finals dels 60 el guitarrista britànic desitjava qualsevol cosa menys sentir-se idolatrat. Just després de la seva breu experiència en aquell paradigmàtic supergrup que havia esdevingut Blind Faith, Clapton es va dedicar a mantenir-se en un segon pla, primer com a acompanyant de Delaney & Bonnie i posteriorment en el marc de Derek and The Dominos.

Un projecte, aquest últim, que ell mateix va impulsar amb tres excomponents del grup de Delaney & Bonnie: Bobby Whitlock (veu i teclat), Carl Radle (baix) i Jim Gordon (bateria). El nom de la formació no deixava de ser una maniobra del propi Clapton per poder preservar el seu anonimat i dedicar-se a la música sense haver de pensar en les pressions de la fama. Que els primers moviments de la banda fossin actuacions en clubs i locals d'aforament reduït, il·lustra fins a quin punt necessitava el guitarrista passar pàgina d'un passat massiu amb bandes com Cream o els propis Blind Faith.

Publicat tal dia com avui de fa cinc dècades, "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) va esdevenir l'únic disc d'estudi del combo. Àlbum doble enregistrat a Miami amb Tom Dowd als controls i el reforç de tot un Duane Allman a l'slide guitar, el plàstic alternava originals de Clapton i Whitlock amb estàndards com "Nobody Knows You When You're Down and Out" (Jimmy Cox), "Key to the Higwhay" o "Little Wing" (Jimi Hendrix). El material propi combinava els ressons country rock d'"I Looked Away" amb l'ascendència blues de títols com "Bell Bottom Blues", peça que Clapton encara sol tocar en directe.

Menció a part mereix la totèmica peça titular, "Layla". Set minuts que arrencaven amb un dels riffs és icònics de la història de la guitarra elèctrica, i culminaven amb una hipnòtica i expansiva jam a tres bandes entre Clapton, Whitlock i un Allman que segellava un dels seus grans moments com a músic de sessió. La declaració d'amor de Clapton a Pattie Boyd, aleshores encara esposa de George Harrison –posteriorment la seva esposa-, a ritme d'elèctric i dinàmic blues rock. I un clàssic incontestable de la història de la música pop. 

Aplaudit d'entrada per la crítica, el disc va obtenir inicialment una rebuda més aviat freda per part del públic si bé aquesta situació s'aniria redreçant en anys posteriors, sobretot a mida que la trajectòria solista de Clapton anés prenent forma. Quan "Layla", la cançó, va escalar fins al capdamunt de les llistes britàniques i nord-americanes el 1972, la banda ja s'havia dissolt enmig de fortes tensions internes. Pel que fa a "Layla", el disc, és contemplat avui com un dels pilars de la discografia de Clapton.

Quan Girona marcava el ritme

La Sala del Cel.

Durant la segona meitat de la dècada dels 80 i els primers anys 90, les comarques gironines van esdevenir l'epicentre d'un fenomen sociocultural que en anys posteriors s'aniria estenent cap a ciutats com Barcelona, València o Madrid. Eren els inicis de l'escena electrònica i la cultura de club tal i com encara les entenem a data d'avui a l'Estat espanyol, també d'un circuit de sales –aleshores ningú tenia inconvenient en anomenar-los discoteques- que es mantindria actiu ben bé fins a principis de la passada dècada.

El documental "Nou Set Dos" (2019), realitzat per Albert Domenech i Òscar Sánchez i recentment presentat en el marc del festival In-Edit, repassa tot allò que va tenir lloc en espais llavors tan singulars i a hores d'ara tan llegendaris com La Sala del Cel (Girona), Blau (Banyoles) o Le Rachdingue (Vilajuïga) –aquest últim, amb més de cinc dècades d'història i decorat al seu dia per Dalí, és l'únic que encara es manté obert-. I ho fa a través dels testimonis dels seus impulsors i principals actors, però també de noms destacats del panorama estatal i internacional com Jeff Mills, Edu Exploited, Ángel Molina o els components de Front 242 i Esplendor Geométrico.

"Nou Set Dos" també reivindica el pes de la província de Girona al mapa melòman català i en el desenvolupament del clubbing en aquesta banda dels Pirineus –una funció digna d'aplaudir en aquesta Catalunya barcelocèntrica que en termes melòmans només tendeix a mirar més enllà de la capital durant la temporada de festivals d'estiu-. Per la Sala del Cel o Le Rachdingue no tan sols hi van passar alguns dels noms anteriorment citats. També hi solien acudir en pelegrinatge centenars d'aficionats d'arreu de l'Estat –també de països com França, Bèlgica o el Regne Unit-, atrets per un fenomen aleshores inèdit en ciutats com la mateixa Barcelona.

No és casualitat que entre aquells seguidors s'hi trobessin els futurs responsables de clubs com Nitsa i festivals com Sónar. Tampoc ho és el fet que, en un moment en què la informació encara es transmetia a través de canals diguem-ne tangibles, la proximitat amb la frontera francesa suposés un factor clau a l'hora d'importar les tendències que venien de la resta d'Europa. Va ser justament quan aquells aficionats van consolidar escenes electròniques a les seves respectives ciutats, també quan l'enduriment dels controls d'alcoholèmia a la carretera va sentenciar bona part de l'oci nocturn que es duia a terme fora dels grans nuclis urbans, quan aquella escena pionera va començar a anar a la baixa. Però això, és clar, és una altra història.


Més informació:

Nou Set Dos  /  Pàgina web

Antologia de Los Inéditos

La gran banda de culte barcelonina - Foto Facebook Los Inéditos.

Tan sols van oferir una dotzena de concerts al llarg d'una trajectòria que va durar prop d'una dècada. I les seves gravacions, composicions originals que alternaven amb versions de referents com els Beatles, tan sols es podien localitzar en discos de tribut i recopilatoris diversos. Tenien grans cançons, les despatxaven amb ofici i passió, i disposaven d'un reduït però selecte nucli de seguidors, la majoria dels quals solia preguntar-se per què el grup no s'enfilava als escenaris amb més freqüència. Per tot això, Los Inéditos han acabat esdevenint a l'escena barcelonina el paradigma d'allò que s'anomenen bandes de culte.

Tan influïts per la British Invasion de la dècada dels 60 com pel power pop nord-americà dels 70 i els 80, encapçalats per un melòman de base com és Joan Soriano –present a primera fila en incomptables concerts als quals val la pena assistir-, publiquen ara tan sols en format físic les seves gravacions completes en una antologia titulada simplement "Los Inéditos 2006-2014" (2020, Acaraperro-Rocksound). Disponible únicament a la botiga de roba Lullaby del barceloní carrer Riera Baixa, en la que bé podria ser una nova declaració de principis d'una banda que sempre va viure aliena als engranatges de qualsevol indústria.

Biden no és la solució

Aplaudiments per Biden i celebracions per la derrota de Trump a les grans ciutats nord-americanes. Dia de joia en ciutats com Nova York, Washington o San Francisco, on un només es pot permetre viure si disposa de padrins, es guanya molt bé la vida o directament està disposat a malviure en una urbs on la gentrificació ha esdevingut el mètode de selecció natural de qui la pot habitar i qui ni tan sols hi és benvingut.

Biden ha guanyat les eleccions. Deuen estar contents també tots aquells artistes multimilionaris que amenaçaven amb marxar dels Estats Units si Trump era reelegit. Perquè ells rai, amb Trump o Biden es poden permetre quan els doni la gana canviar de país de residència amb la tranquil·litat de qui disposa de prou coixí per moure's per on vulgui i quan vulgui. Fins al punt que, donat el cas, alguns d'ells fins i tot haurien estat rebuts amb els braços oberts com a ciutadans exemplars i de ple dret en aquesta mateixa Europa que ha alçat a les costes mediterrànies un mur invisible però tan impenetrable com el que Trump pretenia alçar a la frontera amb Mèxic.

I bé, mentre fins i tot nosaltres els europeus de bé ens freguem les mans perquè aquest cop han guanyat els bons, en estats com Kentucky, Nebraska o West Virgina segueixen havent-hi milions de persones que es senten excloses d'un sistema que no les té en compte per res més que produir. Que en conseqüència tornaran algun dia a sortir en massa a votar amb els ulls tancats a qualsevol sonat que els prometi les mateixes barbaritats que els havia promès Trump. Que solen anar armades i, des de fa molt de temps, tendeixen a estar força més emprenyades que no pas qui es pot permetre viure a Manhattan o a Echo Park.

Trump se'n va. És un fantasma del passat. Un record amarg al qual de cara al futur tan sols ens referirem quan toqui parlar d'aquells llibres, aquells discos i aquelles pel·lícules que van venir a retratar el seu mandat tal i com altres ho havien fet amb el de Reagan. Però el caldo de cultiu que ara fa tan sols quatre anys en va propiciar l'elecció amb uns resultats que ningú s'esperava hi segueix essent. I Biden, que ja deu tenir la mirada més posada en el Pròxim Orient que no pas en la regió minera de West Virginia, no és ni de bon tros la solució.

Indigo Girls - "Look Long" (2020)

A nivell líric, el quinzè disc d'Indigo Girls va ple de cançons que segueixen clamant per un món millor i on el duet d'Atlanta torna a insistir en qüestions com la causa del col·lectiu LGTBI o la violència estructural d'un país, els Estats Units, on un pot adquirir una arma de foc com qui va a comprar-se calçat esportiu. Són temes que sempre solen ser sobre la taula, però que adquireixen una nova dimensió en temps de convulsions com les que s'han viscut darrerament a la terra de les barres i les estrelles.

"Look Long" (2020, Rounder Records) ve a refermar doncs la vigència d'aquell duet que al seu dia va reinventar a la seva manera el folk nord-americà de tota la vida i va obrir múltiples vies d'expressió per a generacions posteriors. I ho fa amb el que sempre ha estat el principal argument d'Amy Ray i Emily Saliers, les pròpies cançons. N'hi ha de tan majúscules com "Howl at the Moon", "When We Were Writers", "Muster" o "Favorite Flavor".