Hi va arribar a haver qui es referia a
Eric Clapton com a divinitat a través de pintades anònimes a les parets dels carrers de Londres, però a finals dels 60 el guitarrista britànic desitjava qualsevol cosa menys sentir-se idolatrat. Just després de la seva breu experiència en aquell paradigmàtic supergrup que havia esdevingut
Blind Faith, Clapton es va dedicar a mantenir-se en un segon pla, primer com a acompanyant de
Delaney & Bonnie i posteriorment en el marc de
Derek and The Dominos.
Un projecte, aquest últim, que ell mateix va impulsar amb tres excomponents del grup de Delaney & Bonnie:
Bobby Whitlock (veu i teclat),
Carl Radle (baix) i
Jim Gordon (bateria). El nom de la formació no deixava de ser una maniobra del propi Clapton per poder preservar el seu anonimat i dedicar-se a la música sense haver de pensar en les pressions de la fama. Que els primers moviments de la banda fossin actuacions en clubs i locals d'aforament reduït, il·lustra fins a quin punt necessitava el guitarrista passar pàgina d'un passat massiu amb bandes com
Cream o els propis Blind Faith.
Publicat tal dia com avui de fa cinc dècades,
"Layla and Other Assorted Love Songs" (1970) va esdevenir l'únic disc d'estudi del combo. Àlbum doble enregistrat a Miami amb
Tom Dowd als controls i el reforç de tot un
Duane Allman a l'
slide guitar, el plàstic alternava originals de Clapton i Whitlock amb estàndards com
"Nobody Knows You When You're Down and Out" (Jimmy Cox),
"Key to the Higwhay" o
"Little Wing" (Jimi Hendrix). El material propi combinava els ressons country rock d'
"I Looked Away" amb l'ascendència blues de títols com
"Bell Bottom Blues", peça que Clapton encara sol tocar en directe.
Menció a part mereix la totèmica peça titular,
"Layla". Set minuts que arrencaven amb un dels riffs és icònics de la història de la guitarra elèctrica, i culminaven amb una hipnòtica i expansiva jam a tres bandes entre Clapton, Whitlock i un Allman que segellava un dels seus grans moments com a músic de sessió. La declaració d'amor de Clapton a
Pattie Boyd, aleshores encara esposa de
George Harrison –posteriorment la seva esposa-, a ritme d'elèctric i dinàmic blues rock. I un clàssic incontestable de la història de la música pop.
Aplaudit d'entrada per la crítica, el disc va obtenir inicialment una rebuda més aviat freda per part del públic si bé aquesta situació s'aniria redreçant en anys posteriors, sobretot a mida que la trajectòria solista de Clapton anés prenent forma. Quan
"Layla", la cançó, va escalar fins al capdamunt de les llistes britàniques i nord-americanes el 1972, la banda ja s'havia dissolt enmig de fortes tensions internes. Pel que fa a
"Layla", el disc, és contemplat avui com un dels pilars de la discografia de Clapton.
