La crònica feliç d'un any difícil

Llums i ombres: Pau Vallvé durant la seva actuació al Tastautors.

PAU VALLVÉ + JORDI SERRADELL
Tastautors 2021 @ Teatre Auditori Cardedeu

6 de febrer de 2021

A gairebé un any de l'inici del primer confinament, comença a ser un bon moment per mirar enrere i preguntar-se què queda de tota aquella allau de continguts amb què la comunitat musical (i artística en general) va inundar aleshores les xarxes per allò de fer-nos l'aturada general una mica més suportable i perquè, ja se sap, vivim en un món on desaparèixer de l'entorn digital ni que sigui durant un instant equival gairebé a negar la pròpia existència. Pau Vallvé es va mantenir al marge de tot allò. Va oferir un concert en streaming i poca cosa més. La resta del temps el va dedicar a reformular el seu propi discurs i a concebre un nou àlbum que, més enllà de ser en essència fruit del que va acabar esdevenint l'any 2020, es perfila també com una de les comptades reaccions artístiques a la coronacrisi amb vocació efectivament perdurable.

I això que "La vida és ara" (2020) ni tracta del coronavirus ni és en absolut un disc negatiu ni catastrofista, sinó que ens trobem amb tota probabilitat davant d'una de les obres més lluminoses que mai hagi facturat el barceloní. "És una putada estar content en un any tan dolent com aquest. Però és com em sento perquè, malgrat tot, les coses m'han anat anat bé", va confessar ahir a la tarda al Tastautors, un cicle que Vallvé coneix a la perfecció. Hi havia debutat l'any 2009 en el que va esdevenir el comiat escènic del seu alter ego Estanislau Verdet, hi havia tornat ara fa tres anys en el marc de la gira de presentació d'"Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar" (2017), i hi va materialitzar ahir la seva enèsima reinvenció amb el suport del multiinstrumentista Darío Vuelta. També de tot un arsenal d'aparells electrònics que van suplir el format banda i van contribuir a redimensionar el conjunt del repertori. "Com mola reinterpretar cançons velles a partir de noves fórmules!", va exclamar en un moment donat.


LÍRICA COMPROMESA

Va saltar a l'escenari posant la directa i deixant-se portar per l'embranzida inicial de "Buguenvíl·lies", i baixant tot seguit fins als paratges reflexius de "La vida és ara". Va mirar enrere amb una austera lectura d'"Un gran riu de fang" i va tornar a alçar el vol amb aquella bossa nova a baixa fidelitat que és "Què va, què va". Va transportar les formes claustrofòbiques de "Diuen diuen diuen" fins a coordenades electròniques gairebé industrials, reforçades per un joc de llums d'estètica opressiva i distòpica –la il·luminació ha esdevingut un element clau de l'escenografia de la present gira-. I va contraposar els paisatges folk de "Que es fonguin els ploms" i "Amics dels cirerers" amb la descàrrega post-punk d'"En càmera lenta" i el bolero crepuscular de "Com troncs baixant pel riu". Els repunts onírics d'"Èpoques glorioses" van deixar pas a l'estrident mètrica krautrock d'una robusta "Benvingut als Pirineus" i a l'èpica a contrallum de "Que vingui l'hivern".

Tot un capítol a part mereixeria l'execució de "Mori l'odi" en unes circumstàncies com les d'ahir. Plat fort no tan sols de "La vida és ara" sinó del catàleg de Vallvé en el seu conjunt, aquesta perla pop de lírica compromesa s'inspira en episodis com l'atac feixista que va tenir lloc ara fa dos anys contra el centre LGTBI de Barcelona. Que el seu autor recordés aquells fets pràcticament al mateix temps que la gent de Vic es mobilitzava per impedir la celebració d'un acte del partit ultradretà Vox als seus carrers, no tan sols va contribuir a revaloritzar la peça en qüestió sinó que va fer ressonar encara més fort el seu missatge. A partir d'aquí, els acabats lluminosos d'"Un sol radiant" van culminar el tram central del concert amb l'oportuna col·laboració d'un vell conegut com és Víctor Garcia a la bateria electrònica.

Ja en tanda de bisos, Vallvé va exposar el seu vessant més fràgil amb una lectura en solitari de "Suposo que això és fer-se gran" abans de recuperar el suport de Vuelta per interpretar "Protagonistes", un dels seus títols més reconeguts però també una de les grans absències dels seus repertoris durant bona part de la passada dècada. "Sonava a tot arreu i al final me'n vaig cansar. Em feia mandra tocar-la", va reconèixer. "Però arribat aquest punt, em venia de gust recuperar-la i vaig pensar que 'a la merda tot'", va sentenciar amb la mateixa determinació i la mateixa contundència amb què va segellar aquell gran final que va esdevenir "Avui l'únic que vull". Eren quarts de deu de la nit, faltava tan sols mitja hora perquè entrés en vigor el toc de queda, però l'ambient al Teatre Auditori Cardedeu era el d'aquelles nits de festa que solien esdevenir les sessions del Tastautors en temps millors.


L'ARTISTA CONVIDAT

Prèviament al cap de cartell havia actuat, en condició de teloner, l'empordanès Jordi Serradell. Venia a presentar el seu debut en solitari, un "Ésser viu" on canvia la bateria per la guitarra i assumeix literalment la veu cantant a l'hora de facturar un cançoner que tant s'alimenta del folk feréstec i ocasionalment atmosfèric d'Iron & Wine o fins i tot el primer Bon Iver, com del pop metafísic d'El Petit de Cal Eril, Ferran Palau i companyia. Va actuar en solitari, oferint el vessant més bàsic del seu repertori, alternant l'austeritat d'una guitarra acústica amb puntuals excursions electròniques, i reduint títols com "La nàusea" o "Més enllà" a la més mínima essència. Es va acomiadar dedicant unes paraules a Pablo Hasél. "Si el posen a la presó, ens hi posen a totes", va proclamar, sí, mentre la gent de Vic sortia al carrer a plantar cara al feixisme. Un cop més, el compromís.

Nolan Porter (1949-2021)

NOLAN PORTER
(1949-2021)

La seva trajectòria discogràfica va ser breu, tan sols un parell d'àlbums i un gravat de singles facturats entre finals de la dècada dels 60 i principis dels 70, però fins just abans que la pandèmia ho aturés tot encara seguia actuant amb regularitat en ambdós costats de l'Atlàntic. Figura de culte en l'àmbit del soul i el rhythm & blues, especialment apreciat en entorns com l'escena mod, Nolan Porter és autor de dues pistes que solen figurar entre els grans clàssics d'allò que es va anomenar Northern Soul –la qual cosa li ha donat a la llarga una major acceptació en països com el Regne Unit que no pas als Estats Units, d'on és originari-. La primera, "Keep on Keeping On", és un trencapistes incontestable el riff del qual va ser reciclat per Joy Division a "Interzone". La segona té un aire als Stones més foscos i misteriosos de finals dels 60, i tota una generació la va redescobrir l'any 2004 a través de la celebrada lectura de Paul Weller. Ens ha deixat amb 71 anys.

Danny Ray (1935-2021)

Foto Michael Caulfield/WireImage.

DANNY RAY

(1935-2021)

La història de la música pop va plena de secundaris sense els quals no s'hauria pogut escriure cap dels més sonats capítols protagonitzats pels grans referents i estrelles. A Danny Ray se'l coneixia com el mestre de cerimònies dels concerts de James Brown, tasca que va dur a terme durant 45 anys. Era l'home que tapava el padrí del funk amb una capa quan aquest es deixava caure al terra després de donar-ho tot i més. També presentava les actuacions, animava l'ambient abans de la sortida de l'autor de "Sex Machine" i n'anunciava les seves entrades sempre estel·lars –qualsevol que hagi assistit a concerts de veterans de gèneres com el blues o el soul sap la importància que sol tenir-hi la figura del mestre de cerimònies-. També era un home de confiança per a Brown, el seu enllaç amb el backstage i el seu assistent en el més oportú dels sentits. Després de la mort del pioner del soul l'any 2006, Ray es va retirar a una llar d'ancians i esporàdicament va tornar a exercir com a mestre de cerimònies en determinats esdeveniments. Ha mort a l'edat de 85 anys.

Steven Munar: "Estem avançant cap a una societat cada cop més controlada i manipulada"

Amplitud de mires - Foto Mundo Aséptico.

És possible que el temps acabi assenyalant "The Fish and The Net" com una de les grans obres del catàleg d'Steven Munar. De moment, és un dels llançaments discogràfics més rodons d'aquest inici d'any. Parlem amb el músic i compositor anglomallorquí d'aquest nou treball, però també de l'estat de les coses en un món que sembla anar a la deriva. Text: Oriol Serra.

Sorprenent és un d'aquells adjectius que solen utilitzar-se força a la lleugera en l'àmbit de la crítica musical, més encara en un moment en què l'allau de noves referències i l'excés de nous estímuls es troben més que mai a l'ordre del dia. Però "The Fish and The Net" (2021), el flamant sisè àlbum d'Steven Munar al capdavant de The Miracle Band, és un disc sorprenent i ho és per diversos motius. En primer lloc, l'energia en positiu que desprèn el conjunt d'una obra publicada en un context que convida a qualsevol cosa menys a l'optimisme. En segon lloc, la forma com Munar ha sabut enriquir el seu discurs sense necessitat de reinventar-lo, i a partir d'una amplitud de mires poc habitual quan un porta més de tres dècades fent música.



"Podem dir que aquest disc és fruit de tota una sèrie de referències que d'alguna manera sempre he tingut presents, que potser amb el temps havia anat oblidant, i que ara he recuperat des d'una nova perspectiva, amb una altra edat, amb uns altres músics i en unes circumstàncies diferents", apunta el músic i compositor anglomallorquí des de l'altre costat de la línia telefònica. "No ha estat un canvi premeditat, simplement ha sorgit així. És cert que bona part dels discos que he fet amb la Miracle Band s'han orientat cap a registres com el folk. Però si t'hi fixes bé, observaràs que a l'àlbum anterior, 'Violet Koski', ja ens havíem començat a electrificar".

Sigui com sigui, l'electricitat és un dels elements que defineixen "The Fish and The Net", juntament amb un ventall estilístic on aquell folk i aquell pop crepuscular marca de la casa alternen sense problemes amb registres com el post-punk, el funk o fins i tot l'accent tropical de "Brasil", una peça que no hauria desentonat als primers treballs de Munar al capdavant dels Tea Servants. Tres quarts del mateix es podria dir de la hipnòtica "Tell Me Where I Belong" i de la inicial "Trust", un dinàmic exercici de rock atemporal, en la línia d'un David Byrne o del Bowie berlinès, on Munar carrega amb un punt d'ironia però sense pèls a la llengua contra els tics totalitaris d'aquests temps que ens ha tocat viure –val a dir que la cançó va ser composta durant l'estiu de 2019, quan mesures com l'estat d'alarma o el toc de queda encara semblaven més pròpies d'una distopia que no pas del nostre dia a dia-.

"En el fons, les democràcies occidentals no deixen de ser una presa de pèl. En realitat, vivim sota una mena de totalitarisme disfressat. Només cal fixar-se en aquestes campanyes polítiques tan mediàtiques i dirigides, on el missatge es repeteix tantes vegades com calgui per tal que acabi quallant. És com quan, anys enrere, les discogràfiques volien que determinades cançons fossin hits i les feien sonar 40 cops seguits per la ràdio amb aquesta finalitat", denuncia Munar. "El terme democràcia s'està banalitzant. Que les mateixes autoritats que ens imposen tota una sèrie de mesures restrictives, de cop i volta ens deixin saltar el confinament perimetral per assistir als seus mítings, no deixa de ser una mostra més de tot el teatre que ens envolta. I consti que dient això no estic negant la gravetat de la situació sanitària, sinó qüestionant una sèrie d'interessos que van molt més enllà".

També la peça que titula el disc té un component crític amb el conjunt d'això que solem anomenar la societat. "Veient el món que hem construït entre tots, no sóc gaire optimista. Ens trobem de ple en un procés de desintegració ètica i moral. Crec que estem avançant cap a un caos absolut, cap a una societat cada cop més controlada i manipulada. Tard o d'hora s'invertirà el procés, la pròpia gent dirà que ja en té prou i es tornarà a començar de zero, però no sé pas si cap de les generacions presents ho arribarem a veure". La resta de lletres del disc aborden temàtiques com l'amor i el seu poder redemptor ("Peach") o aquell vessant espiritual que sempre ha planat pel repertori del mallorquí ("She Talks About the Weather").


A L'EXPECTATIVA

"The Fish and The Net" ha comptat amb la participació de noms habituals de l'entorn d'Steven Munar com Román Gil a les tasques de producció o Patricia Serrano i Sergio Mesa, a la guitarra i al baix respectivament. Aquests dos últims conformen, juntament amb el propi Munar, l'eix central d'una Miracle Band que ha recuperat per l'ocasió a vells coneguts com Jordi Farreras (bateria) o Marc Tena (teclats). "És una formació bastant oberta, té un nucli que és com una columna vertebral i després hi ha tota una sèrie de gent que va anant i venint, la qual cosa està molt bé perquè no deixem de ser com una petita família. Qui toca amb mi, és perquè vol tocar amb mi i jo vull tocar amb ells", matisa l'autor de "Break the Rules!" (2011).

Arribat aquest punt, toca preguntar-li a Munar com preveu traslladar les noves composicions a l'escenari, però ell mateix admet que no té cap intenció de fer aquest pas fins que el context sanitari no permeti celebrar concerts amb uns mínims que a hores d'ara són impensables. "Potser si haguéssim fet un disc més acústic ho veuria d'una altra manera, però hem fet un disc marxós pensat perquè la gent s'ho vingui a passar bé. Per tant, no té sentit presentar aquestes cançons davant d'un públic que ha d'estar assegut per força i assumint tota una sèrie de restriccions. Caldrà esperar que la situació es relaxi una mica. De ganes de tornar a l'escenari no me'n falten, però ara mateix no pot ser. Les circumstàncies són les que són, i val més adaptar-s'hi i sense fer-s'hi mala sang", conclou. "Esperem que les coses millorin de cara a la primavera". Tant de bo sigui així.


Més informació:

Steven Munar  /  Bandcamp

Dion DiMucci parla sobre la Winter Dance Party

Dion DiMucci, parlant sobre Buddy Holly i companyia.

Recomano el visionat de "The True Buddy Holly Story" (2014), del realitzador Stuart Henderson, un documental sobre la Winter Dance Party que he descobert per casualitat aquesta nit. Dion DiMucci explicant la seva relació amb Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper, i parlant amb detall de la gira del 59, del que va passar la matinada del 3 de febrer de fa 62 anys (i de per què ell no va es va enfilar en aquell avió) i del que va venir a continuació. En realitat és una entrevista on Dion es passa literalment una hora parlant davant de càmera, la qual cosa pot avorrir a la 'generació Netflix' –no hi ha cap Scorsese a la realització ni cap Chan Marshall posant la veu en off-, però com a document té el seu valor: s'ha escrit i parlat molt sobre el 3 de febrer de 1959, però DiMucci hi va ser i ho explica en primera persona. Escoltar el seu testimoni també ajuda a entendre com eren les gires 'a gran escala' abans de la Beatlemania. Dels grans caps de cartell fins a l'últim figurant, tots compartien espai en un mateix bus i això generava unes dinàmiques que difícilment arribaran a entendre els Justin Biebers d'aquest món. Disponible a Youtube.

Entrevista a Acústiquem, a Escena Gran

Retorn a les arrels - Foto Oriol Serra/Escena Gran.

Miquel Fernández torna a les seves arrels amb el tercer disc d'Acústiquem. "1990" (2020) són 16 cançons compostes entre els anys 2007 i 2015, quan el vallesà tot just començava a donar forma al seu projecte més personal. El presentarà el 20 de febrer a la sala Nau B1 de Granollers. Parlem amb ell en aquesta entrevista que publica Escena Gran.

La mort a la crònica pop

"La muerte en el rock'n roll". Edició revisada i traduïda al castellà del "Rock'n Roll Heaven" (1990) de Philip Jacobs, publicada el 1992 per Editorial La Máscara. Un repàs a una vintena llarga d'ídols caiguts de la música rock que es pot contemplar també com un recorregut cronològic per la història del gènere fins aquell moment. D'Elvis Presley a Stevie Ray Vaughan passant per Sam Cooke, Jim Morrison, Janis Joplin, John Lennon, Duane Allman, Marc Bolan, Freddie Mercury o Johnny Thunders –encara faltaven un parell d'anys perquè la dinyés Kurt Cobain-.

El vaig adquirir deu fer cosa d'uns 25 anys, en un moment en què la crònica pop solia contemplar la mort com una tragèdia però també li atorgava un cert grau d'heroïcitat maleïdista i, per descomptat, en sabia esprémer i monetitzar tota la càrrega dramàtica. Allò de morir jove i deixar un bonic cadàver, que va dir algú. Tots els protagonistes d'aquest llibre tenen en comú el fet d'haver marxat abans d'hora, la gran majoria víctimes de la mala fortuna o de ritmes de vida que no solen perdonar. Era molt difícil aleshores pensar en un ídol rocker morint-se de vell, o víctima d'un càncer a pocs dies d'haver lliurat una de les seves obres definitives en edat de prejubilació.

Des de la publicació d'aquest volum, és clar, ha canviat radicalment l'òptica des de la qual contemplem la mort en l'àmbit del pop i el rock. Quan ja pràcticament no passa una sola setmana sense que haguem de lamentar la pèrdua d'algun referent, quan ens assabentem a través de les xarxes socials que un venerable pioner ha mort plàcidament (o no) amb vuit o nou dècades a l'esquena, quan la mort dels nostres herois ja no és una excepció sinó un fet gairebé quotidià, potser no resulti tan agosarat afirmar que un hipotètic canvi de cicle no tan sols és imminent sinó que ja s'està produint.

Dit això, avui es commemoren 62 anys de l'accident d'aviació que es va emportar a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper, amb tota probabilitat la primera gran tragèdia de l'era pop. Un artista tot just consolidat (Holly, a qui Jacobs dedica un capítol del seu llibre) i dos més que es trobaven en plena rampa de llançament (Valens i el Bopper, a qui inexplicablement l'autor tracta com a simples secundaris al capítol dedicat a Holly). The Day the Music Died, que va cantar Don McLean. Sis dècades llargues, tres llegendes que perduren i tres catàlegs que segueixen rendint com el primer dia. Coses d'haver mort jove i deixat un bonic cadàver.