Sembla mentida que hagin passat més de quatre anys des de l'edició de "Time Traveller" (2013), el que fins ara era el darrer disc d'estudi d'Steven Munar i la seva Miracle Band. No és que l'anglomallorquí hagi parat quiet des d'aleshores. A la seva incansable activitat en directe hi hem de sumar els concerts de reunió amb The Tea Servants, un recopilatori que repassava la seva trajectòria solista -"15 Years of Songs" (2015)- i la realització d'un sucós documental sobre la seva figura i la seva obra -"The Miracle Boy" (2017), de Nando Caballero-. Sigui com sigui, portàvem molt de temps sense escoltar composicions noves de l'autor de "The Language of The Birds" (2010) i teníem moltes ganes de trencar aquesta dinàmica. I sembla que ell també, perquè aquest flamant "Violet Koski" (2017) no tan sols suposa el pas de gegant més gran que mai ha arribat a fer a nivell de producció -cortesia de Marc Tena i el propi Munar-, sinó que a sobre conté algunes de les seves cançons més rodones.
He afirmat en més d'una ocasió, i no sóc l'únic, que si Munar vingués de l'altre costat de l'Atlàntic el valoraríem com cal. Que si enlloc d'haver reivindicat les seves arrels mallorquines hagués utilitzat el seu llinatge britànic el tindríem al mateix panteó on situem tots aquells artistes a qui de la nit al dia comparem com qui no vol la cosa amb els Van Morrisons, els Paul Wellers i els Leonard Cohens d'aquest món. En el cas de Munar les comparacions superlatives no són en absolut gratuïtes. Perquè la seva obra no és cosa d'una nit sinó d'anys i panys cuinant a foc lent un discurs classicista però a la vegada personal, intransferible i fresc com ell mateix. I perquè peces com "Everytime I Close the Doors" o "Hear Me Calling You" es manifesten eternes i atemporals pels quatre costats.
La primera brinda un dels inicis de disc més majestuosos que s'han arribat a signar en molt de temps en aquestes latituds nostres. La segona és un malencònic lament nocturn executat amb una elegància de la qual pocs poden presumir. I podríem seguir. Perquè la llista de títols memorables no s'acaba aquí ni de bon tros. De la tensió abismal d'"Stilness" al funk greixós de "Hey, Hey, Hey (Re Do It Again)", passant per la nua fragilitat de "Feel Me" i "Mother", o per aquest divertiment (en el millor dels sentits) en clau folk-rock que és "Pictures, Postcards and Other Things". I tot això segellat amb l'estil cada vegada més inconfusible d'una Miracle Band que si no és una de les bandes d'acompanyament més sòlides i solvents del país poc li falta. Poden comprovar-ho a Bandcamp.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada