Montfort, a El 9 Nou

Com qui torna a casa. El cap de setmana passat vam assistir al concert de Montfort al teatre Pare Casals de Sant Esteve de Palautordera, municipi del Baix Montseny amb el qual manté el músic una estreta relació. Presentació del seu primer disc en solitari, "Cerca del suelo" (2020, Satélite K), amb projeccions d'Alexandra Ortiz. I una actuació emmarcada al cicle Amb Empremta d'Autor que organitza Som del Montseny. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Joey D'Ambrosio (1934-2021)

JOEY D'AMBROSIO
(1934-2021)

Ha mort a l'edat de 87 anys el saxofonista Joey D'Ambrosio, l'últim supervivent dels Comets originals de Bill Haley, la formació que la primavera de 1954 va canviar per sempre més la història de la música amb la publicació de "Rock Around the Clock", el single que sol contemplar-se com a punt de partida oficial del rock'n'roll. No cal discutir a aquestes alçades que la gènesi del gènere en qüestió data de bastant abans, ni tan sols que el mateix Haley ja havia gravat prèviament pistes que es poden definir com a rock'n'roll en termes estilístics, però va ser "Rock Around the Clock" la peça que va acabar de fer d'aquella música el sinònim de rebel·lió juvenil que seria durant les dècades posteriors –hi va tenir molt a veure la seva inclusió a la banda sonora de "Blackboard Jungle" (1955).

També conegut com a Joey Ambrose, D'Ambrosio va entrar a la banda el gener de 1954 per gravar el single "Chatanooga Choo Choo", i en va marxar el 1955 a causa d'una disputa salarial amb els representants de Haley, juntament amb dos components més del grup, el bateria Dick Boccelli i el contrabaixista Marshall Lytle, amb els quals va formar els també reivindicables Jodimars –el nom de la formació jugava amb les primeres síl·labes dels noms dels seus fundadors-. Finalitzat aquell projecte a principis dels 60, es va passar una llarga temporada tocant a Las Vegas i, a partir la dècada dels 80, després de la mort de Haley, va participar de la reunió dels Comets. Ens ha deixat l'últim testimoni d'un capítol essencial de la història de la cultura pop.

The Streetwalkin' Cheetahs - "One More Drink" (2021)

Passen els anys i ja fa un quart de segle que The Streetwalkin' Cheetahs van venir a reivindicar les essències més bàsiques i fundacionals del punk rock en plena ressaca grunge. Resposta nord-americana a l'onada de bandes escandinaves que van capitalitzar el retorn a primera línia del més genuí rock'n'roll d'injecció elèctrica durant el canvi de segle, els californians van signar tota una sèrie d'àlbums que encara avui segueixen sonant frescos com una rosa i directes com un cop de puny a la cara. Un llegat al qual podem sumar des d'ara mateix aquest "One More Drink" (2021, Dead Beat), el seu primer àlbum en més d'una dècada i mitja, i el primer que publiquen des que van tornar als escenaris ara fa set anys.

El propi títol del disc ja és prou explícit, i la gramola de la caràtula acaba de deixar les coses clares. Els Cheetahs no han vingut a lamentar l'estat de les coses ni a atabalar-nos amb sermons covídics, sinó justament a oferir-nos una via d'escapament de tot allò que ens envolta. I ho fan amb una col·lecció de cançons que els presenten en tan bona forma o millor que ara fa 20 anys. Títols com "Ain't It Summer", "Fast, Fucked and Furious", "Bad Vacation", "We Are the Ones (We've Been Waiting For)", "Rumblin' Train" o la pròpia "One More Drink" conjuguen la mala llet de l'escola Detroit que sempre els va alimentar amb el power pop a tota castanya d'uns Redd Kross. Bentornats siguin, i tant de bo no triguin dues dècades més a tornar a l'estudi.

Disponible a Bandcamp.

El Ball del Verro

El Verro, en la foscor de la nit, ahir a Cardedeu.

El Verro és una de les figures més populars del bestiari festiu de Cardedeu. Segons la llegenda, es tracta d'un porc senglar de grans dimensions que solia rondar pels boscos i camps propers al municipi, fins que un grup de caçadors el va matar a trets. Des d'aleshores, diu la llegenda, és l'esperit del Verro el que segueix corrent per prats i boscos, escopint flames i atemorint a tota criatura vivent amb el seu aspecte imponent. Sigui com sigui, la seva presència és un dels grans reclams als actes de foc de la Festa Major local, que va començar la nit passada amb un lluïment de la colla dels Diables i amb el clàssic Ball del Verro a la plaça Joan Alsina. El foc, el moviment i el misteri ancestral. La tradició i la cultura popular com a refugis on eixoplugar-se d'un món que va massa de pressa.

Chrissie Hynde canta Dylan

Què acaba fent una quan el grup que encapçala ve de publicar el seu disc més rodó en una bona temporada, però no el pot sortir a presentar en directe a causa d'una pandèmia mundial? En el cas de Chrissie Hynde, tancar-se a casa –hi obligaven les circumstàncies- i treure's de la màniga un sentit homenatge a un dels seus grans referents, ni més ni menys que tot un senyor Bob Dylan. "Standing in the Doorway: Chrissie Hynde Sings Bob Dylan" (2021, BMG) és el disc confinat de la líder de Pretenders, que davant la impossibilitat de treure de gira aquella obra notable que resultar ser ara fa un any "Hate for Sale", va optar per posar el seu segell a una col·lecció d'originals del de Minnesota.

Les va gravar a casa seva, des de l'austeritat que sol implicar l'àmbit domèstic i amb un Pretender a bord, el guitarrista James Walbourne, que va haver d'enregistrar les seves parts a distància –sí, també hi obligaven les circumstàncies-. El resultat és un àlbum reposat, que renuncia per força a les dinàmiques rockeres i potencia els passatges introspectius en sàvies lectures de peces com "You're a Big Girl Now", "Blind Willie McTell", "Love Minus Zero / No Limit" o el tema que titula l'àlbum. També en eleccions a priori menys evidents com poden ser "In the Summertime" o "Don't Fall Apart on Me Tonight". Tanca la selecció amb "Every Grain of Sand", una de les joies de l'etapa cristiana de Dylan, que en un context com el present gairebé es pot interpretar com la pregària de qui espera temps millors.

L'orgull del Sud

La gran família Blackberry Smoke.

Una declaració d'amor a la seva terra, però també la declaració de principis de qui no s'avergonyeix de ser d'on és malgrat el que es pugui dir des de fora. Blackberry Smoke han titulat sense embuts el seu nou àlbum, un "You Hear Georgia" (2021) que efectivament sona a l'estat en qüestió i evoca totes les bondats d'una de les regions que més han aportat a la música popular durant el darrer segle. El Sud dels Estats Units, ni més ni menys. Aquella terra estigmatitzada ara més que mai per la lògica de bons i dolents tan pròpia d'aquests temps que ens ha tocat viure. Però també, per molt que els pesi a alguns, el bressol d'expressions artístiques com el jazz, el blues, el country o el mateix rock'n'roll.

Blackberry Smoke ho tenen clar. Ho han explicat ells mateixos en bona part de les entrevistes promocionals que han fet durant els darrers mesos. I ho refermen cada cop que sonen peces com la que titula aquest nou disc. Un exercici de southern rock del de tota la vida, on ressonen els Lynyrd Skynyrd més inspirats i on la banda d'Atlanta es torna a confirmar com un dels grans exponents del gènere en ple segle XXI. La resta del plàstic tampoc té desperdici. Al costat del rock robust de talls com "Live It Down" hi figuren mitjos temps tan suggerents com la balada country "Lonesome for a Livin'", amb participació de Jamey Johnson, o el dinàmic folk rock d'un "Ain't the Same" que hauria pogut signar perfectament un altre il·lustre cavaller del Sud com era Tom Petty. Sens dubte, una de les seves obres definitives.

Tony Joe White - "Smoke from the Chimney" (2021)

Sol passar amb aquells il·lustres veterans que semblen haver nascut amb un peu a l'escenari i l'altre a l'estudi de gravació. La seva dedicació a l'ofici de fer música sol ser tal, que sovint la pròpia mort els agafa treballant en obres que acabaran veient la llum a títol pòstum. Aviat farà tres anys que ens va deixar l'irrepetible Tony Joe White, nom capital de la música de Louisiana i principal arquitecte d'allò que es va anomenar swamp rock. I aquí tenim per fi les cançons en què estava treballant al moment de morir.

"Smoke from the Chimney" (2021, Easy Eye Sound/Universal) parteix d'una sèrie de maquetes que l'autor de "Polk Salad Annie" va enregistrar amb una guitarra acústica i que la seva filla, Jody White, va confiar a Dan Auerbach, que les ha produït al seu estudi de Nashville amb els seus músics de sessió habituals, i respectant sempre l'essència tant del repertori com del seu autor. El resultat és un àlbum de regust atemporal i vocació de clàssic, amb l'erosionada però encara inconfusible veu de White en primer terme i uns arranjaments sempre al servei de les cançons. La petjada d'Auerbach no es nota però hi és. La filla de White va triar bé.