L'onzè àlbum d'estudi de Pretenders comença amb el que sembla un inici en fals. Una arrancada amb accent de frenètic rhythm & blues que s'atura en sec abans de donar pas, ara sí, a una descàrrega de refrescant i genuí punk rock on la banda comandada per Chrissie Hynde despatxa nervi elèctric i crema adrenalina com no ho havia fet pràcticament des dels dies de James Honeyman-Scott i Peter Farndon. "Hate for Sale", la peça en qüestió, titula oportunament el primer disc que enregistra l'actual encarnació de la banda britànica –la que ens va visitar ara fa tres anys, amb James Walbourne i Nick Wilkinson ja perfectament integrats en un engranatge que encara manté a bord el Pretender original Martin Chambers-, i sobre el terreny suposa tan sols l'inici de tot allò que encara ha de venir. Un plàstic amb producció d'Stephen Street que invoca episodis pretèrits sense ànim nostàlgic ni revisionista.
"The Buzz", amb una guitarra en mode twang i una aguda sensibilitat pop que recupera per moments l'esperit de la totèmica "Kid", reconnecta la incombustible Hynde amb aquella desvergonyida icona New Wave que ara fa quatre dècades va venir a preservar els principis fundacionals del rock'n'roll en plena era post-punk. Sensacions que refermen el reggae hipnòtic de "Lightning Man" i l'estètica glam de la robusta però contagiosa "Turf Accountant Daddy". "You Can't Hurt a Fool" és una balada autoreflexiva de les que haurien fet callar pavellons sencers en altres èpoques, i "I Didn't Know When to Stop" apunta al rhythm & blues elèctric entès a la manera dels primers Kinks. La malencònica "Maybe Love Is in New York City" i el rock'n'roll trencapistes "Didn't Want to Be This Lonely" acaben d'arrodonir l'obra més notable que Hynde ha facturat en molt de temps. Si pel motiu que fos només poguessin vostès disposar de quatre àlbums de Pretenders, que aquest en sigui un.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada