El primer cop que vaig escoltar
"Stairway to Heaven" va ser en un d'aquells
bootlegs que dècades enrere es solien a les benzineres per 500 pessetes en cassette. Jo devia tenir 12 o 13 anys, havia llegit sobre
Led Zeppelin en alguna revista que corria per casa i em vaig comprar l'artefacte en qüestió amb el que devia tenir estalviat d'alguna setmanada. La qualitat del so no era la més òptima, al capdavall parlem d'un
bootleg, però tota la cara a de la cinta en qüestió, amb peces com
"Black Dog" o
"Immigrant Song", ja em va posar les piles. Quan vaig arribar a la cara b i van començar a desfilar aquells vuit èpics minuts –crec que en aquella versió n'era algun més- on literalment hi passava de tot, simplement vaig al·lucinar.
Va haver de passar ben bé un any fins que una companya de classe em va deixar un altre cassette on hi tenia gravada la versió d'estudi. L'original, la que havia batut tota mena de rècords al seu dia i que una emissora radiofònica havia punxat de forma ininterrompuda durant no sé quantes hores seguides
quan va morir John Bonham. Aquella companya de classe em va explicar que la cinta en qüestió l'havia gravat directament d'un vinil dels seus pares, que de petita –aquesta expressió adquireix un altre significat quan tens 14 anys- solien posar-li la peça més emblemàtica dels Zeppelin com a cançó de bressol quan se n'anava a dormir. Aquella noia era
diferent de la majoria de persones amb qui solia relacionar-me a l'escola i a l'institut, amb tot allò que implica el concepte
diferent en el millor sentit, i quan em va explicar aquest detall vaig entendre moltes coses.
"Stairway to Heaven" és la joia de la corona del que possiblement sigui el disc més definitiu de la banda britànica. Un plàstic publicat tal dia com avui de 1971, ara fa 50 anys, oficialment amb títol homònim si bé popularment se'l sol anomenar "Led Zeppelin IV" o fins i tot "Four Symbols", en referència als quatre símbols que apareixien a la carpeta interior de l'àlbum en representació de cada component del grup. Un dels plàstics més venuts i una de les obres més celebrades de la història del rock i la música pop. Un treball tan monumental, que fins i tot aquells que preferim la cruesa dels primers dos –o tres- àlbums del quartet ens rendim de forma incondicional davant dels seus arguments.
Unes cançons entre les quals destaca l'èpica de la citada
"Stairway to Heaven", vuit minuts que desafien etiquetes que van del folk rock al rock dur i el heavy metal passant pel rock progressiu, que comencen amb la boirina dels Zeppelin més orgànics i culminen amb la guitarra de
Jimmy Page fent saltar espurnes mentre
Robert Plant es proclama d'una vegada per totes com una de les grans divinitats de la iconografia rockera de tots els temps –de la denúncia per plagi d'Spirit millor no en parlem, que no en trauríem l'aigua clara i a aquestes alçades poc sentit té donar-hi més voltes-. Però entre les quals figuren també altres peces igualment essencials per entendre el llegat de Led Zeppelin.
Començant per la també citada
"Black Dog", robust i dinàmic exercici de blues rock monolític i lasciu com ell sol. L'inici de la cara a per la porta gran, seguit de la igualment infal·lible i canònica
"Rock and Roll". Un títol que ho diu tot de bon principi, un homenatge a les essències fundacionals de tot un gènere a ritme, sí, de bon i visceral rock'n'roll amb tot un
Ian Stewart al piano. Segueix el misteri folk de
"The Battle of Evermore", amb l'oportuníssima
Sandy Denny com a vocalista convidada i línia directa amb les coordenades acústiques explorades un any abans a
"Led Zeppelin III". També el pas previ al
crescendo d'
"Stairway to Heaven", que culmina majestuosament la primera cara del disc.
La cara b l'enceta l'hipnòtic piano elèctric d'un John Paul Jones que ja començava a mirar molt més enllà de les quatre cordes. És l'inici de "Misty Mountain Hop", un entremaliat exercici de blues rock psicodèlic que deixa pas al hard rock d'alta tensió de la polirítmica "Four Sticks". Pas previ al folk malencònic de "Going to California" i, ja per acabar, al blues corrosiu –i expansiu- de "When the Levee Breaks". Una vella cançó de Kansas Joe McCoy i Memphis Minnie, reinterpretada pel quartet britànic en clau monolítica i claustrofòbica, opressiva en ocasions, obrint un camí que arriba fins als Black Keys i més enllà. Una de les pistes que millor defineixen l'essència dels Zeps, juntament amb la pròpia "Stairway to Heaven". I el final d'una de les obres fonogràfiques més capitals que mai s'han arribat a publicar.
