50 anys de "Led Zeppelin III"

Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Led Zeppelin III". El tercer àlbum de Led Zeppelin, i un plàstic al qual la crònica pop sol referir-se com el disc acústic del quartet londinenc. Una afirmació que és certa a mitges. Si bé és veritat que els britànics van experimentar en aquest treball amb la instrumentació acústica i van incorporar al seu discurs registres com el folk més campestre, també ho és que bona part dels seus solcs contenen passatges rocallosos i descàrregues elèctriques com els que havien definit les dues obres precedents.

Jimmy Page i Robert Plant van començar a compondre al repertori que acabaria conformant "Led Zeppelin III" durant les gires cada cop més mastodòntiques que havien seguit a la publicació de "Led Zeppelin II" (1969). Eren els dies en què el quartet s'estava consolidant com una de les bandes més grans de la seva generació, i un cop finalitzats els compromisos en directe Page i Plant –juntament amb John Bonham i John Paul Jones- van decidir retirar-se als paisatges bucòlics de la Gal·les rural, i més concretament a la finca de Bron-Yr-Aur, a la recerca de calma i inspiració. Va ser així com es van aproximar fins a coordenades més orgàniques i feréstegues de les explorades fins aleshores.

El disc s'obre amb un contundent i aclaparador exercici de monolític hard rock, "Immigrant Song". Una peça que va esdevenir des del minut zero un dels pilars del repertori de Led Zeppelin, i tot seguit deixa pas al folk psicodèlic de "Friends". "Celebration Day" recupera injecció elèctrica i nervi rocker. "Since I've Been Loving You" invoca el blues més nocturn de Texas i –sobretot- Chicago alhora que connecta el quartet amb la naturalesa de club dels seus inicis com a extensió dels Yardbirds. I "Out on the Tiles" presumeix sense reserves de la musculatura hard rock marca de la casa.

És a la cara b on més es manifesta la inspiració orgànica adquirida a Bron-Yr-Aur. Començant per un "Bron-Yr-Aur Stomp" que juga amb les formes més pantanoses i primitives del blues i un "Tangerine" que avança ferm sobre la bateria de Bonham enmig de la boirina estructural de la guitarra de Page i els murmuris de Plant. "Gallows Pole" i "Hats Off to (Roy) Harper" –homenatge a Roy Harper, bon amic de la banda i font d'inspiració en aquest treball- deriven de peces tradicionals i responen a la controvertida habilitat del grup a l'hora de fer-se seves composicions alienes. I l'exotisme de "That's the Way" perfila algunes de les aventures que Plant emprendria ja en solitari en dècades posteriors. Si una banda podia posar tot això en una mateixa obra i en aquell moment, amb tota probabilitat era la que ens ocupa.