Melvin Parker (1944-2021)

MELVIN PARKER
(1944-2021)

El mateix James Brown va arribar a dir en una entrevista que Melvin Parker era el millor bateria amb qui mai havia pogut tocar. I certament, el germà petit del saxofonista Maceo Parker va esdevenir una peça essencial d'aquell engranatge de precisió que era la banda d'acompanyament de Brown, un mestre del ritme que va jugar un paper clau en una discografia que explica en bona part la transició del soul cap al funk durant la dècada dels 60. Parker va tocar en pistes tan definitives com "Out of Sight", "Papa's Got a Brand New Bag" o "I Got You (I Feel Good)".

Poc després de gravar-les va deixar el grup temporalment quan el va reclutar l'Oncle Sam i hi va tornar a finals d'aquella mateixa dècada, participant a les sessions de l'igualment totèmic "Sex Machine" (1970). En va tornar a marxar al cap de poc temps, seguint el seu germà quan aquest va decidir volar pel seu compte per fugir de l'estricte règim laboral que imposava Brown –qui arribava a aplicar penalitzacions econòmiques als seus músics per qualsevol errada a l'hora d'actuar, per mínima que fos-, i s'hi va reincorporar de forma esporàdica en anys posteriors. Ens ha deixat una llegenda del soul i del funk, i una institució de la música afroamericana.

Mensi (1956-2021)

MENSI
(1956-2021)

Formada el 1977 a South Shields, al nord deprimit d'una Anglaterra en plena avantsala del thatcherisme, Angelic Upstarts va ser una de les bandes que van liderar la mutació del punk rock envers el més explícit i visceral Oi! –juntament amb Sham 69, Cockney Rejects i companyia-. Les seves cançons contenien tota la ràbia del moment, abordaven sense embuts el dia a dia de la gent de classe treballadora ("Solidarity") i denunciaven injustícies derivades de constants com la brutalitat policial ("The Murder of Liddle Towers"). Ens ha deixat Thomas Mensforth, més conegut com a Mensi, vocalista i rostre més visible del grup, quan encara no fa ni un any que lamentàvem la mort del guitarrista Tony Feedback.

Steve Bronski (1960-2021)

STEVE BRONSKI
(1960-2021)

Cal reivindicar sempre una banda com Bronski Beat, capaç de lliurar grans cançons pop al servei d'una causa com és la defensa dels drets de les persones LGTB des de molt abans que aquestes sigles –o qualsevol de les seves variants- es trobessin a l'ordre del dia. Formats a la convulsa Londres de la primera meitat dels 80, tots els seus membres eren obertament homosexuals i van portar la realitat d'aquest col·lectiu fins a les llistes d'èxits amb himnes del primer pop sintètic com "Smalltown Boy", de 1984, probablement la seva peça més coneguda. El grup el van formar el vocalista Jimmy Somerville –qui marxaria després del primer disc, "The Age of Consent" (1984), per formar els Communards i posteriorment volar en solitari- i el teclista Steve Bronski –de nom civil Steven William Forrest-, que ens ha deixat a l'edat de 61 anys víctima d'un càncer.

Robbie Shakespeare (1953-2021)

ROBBIE SHAKESPEARE

(1953-2021)

Baixista de baixistes, Robbie Shakespeare va formar juntament amb el bateria Sly Dunbar no tan sols una de les grans bases rítmiques de la música jamaicana de les passades cinc dècades, sinó també un tàndem de productors la petjada del qual va anar molt més enllà de l'illa caribenya i de registres com el reggae, el dub o el dancehall amb els quals se'ls sol associar. Els dos components del duet Sly and Robbie van coincidir per primer cop a principis de la dècada dels 70, mentre es guanyaven el sou tocant amb bandes de reggae, i de seguida van connectar no tan sols per la seva afinitat a nivell de gustos musicals, sinó sobretot per una filosofia compartida a l'hora de produir discos –entre els seus referents, l'escola Motown i bandes com Booker T. & The MG's-. Al seu currículum hi figuren referents caribenys com Peter Tosh, U-Roy, Gregory Isaacs o Sugar Minott, també estrelles internacionals com Mick Jagger, Bob Dylan, Serge Gainsbourg o Madonna, a més de la discografia que tenen acreditada al seu nom. Shakespeare ens ha deixat a l'edat de 68 anys.

Ramon Muntaner (1950-2021)

RAMON MUNTANER
(1950-2021)

Referent de la Nova Cançó, també de com portar al terreny musical els versos dels més grans poetes en llengua catalana. Ramon Muntaner va començar a destacar durant la primera meitat de la dècada dels 70, primer compartint escenaris amb el seu bon amic Lluís Llach i posteriorment amb àlbums com "Cançó de carrer" (1975), el seu primer disc llarg, amb poemes musicats de diversos autors, o "Presagi" (1976), dedicat íntegrament a l'obra de Miquel Martí i Pol.

La seva crítica a Adolfo Suárez a "Senyor president", single de 1977, li va costar la censura en un país que tot just començava a deixar enrere la dictadura però no pas els tics d'un passat encara present. Retirat dels escenaris des de 1988 –des d'aleshores tan sols faria aparicions puntuals-, va arribar a situar-se al capdavant de la sempre controvertida SGAE, però això és una altra història. Ha mort a l'edat de 71 anys.

Els fills de Can Botey, a El 9 Nou

Aquesta setmana he conegut la història del Club Infantil de Can Botey, dels infants que en van formar part i de Soledad Carreras, a qui els seus antics pupils encara es refereixen com la senyoreta Sole, qui va ser-ne dinamitzadora durant les gairebé dues dècades que es va mantenir actiu aquell espai –de 1959 a 1978-. Can Botey va ser una fàbrica de components elèctrics de Granollers que va esdevenir tot un símbol de la indústria vallesana del segle passat. I el Club Infantil va ser un entorn on els fills dels treballadors podien gaudir de forma gratuïta d'activitats lúdiques i educatives.

43 anys després de tancar la fàbrica, una trentena d'aquells fills de treballadors es retrobaran aquest cap de setmana per rememorar vells temps i retre homenatge a Carreras, qui tampoc faltarà a la cita. He pogut parlar amb alguns d'ells, i m'ha meravellat la passió amb què encara recorden les tardes al Club Infantil i tot allò que els va transmetre la senyoreta Sole. "Gràcies a ella, vam adquirir hàbits com la lectura i avui som millors persones", confessen. De com una empresa pot esdevenir alguna cosa més que un centre productiu. De com educar les persones a partir de valors com la cooperació o la solidaritat en lloc de formar-les per ser competitives. Una història humana que avui expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Patti Smith a 100.000 Fogueres

Patti Smith.

Fa molta il·lusió que algú a qui portes mitja vida llegint et citi com a inspiració d'un podcast tan estimulant com 10.000 Fogueres. Moltes gràcies, Nando Cruz, per fer-te ressò del meu retrobament amb "Easter" (1978) de Patti Smith, i enhorabona pel programa! I que ningú es perdi la resta de la selecció musical i de les recomanacions (val la pena prendre nota). Una debilitat personal? La reivindicació de Bars, aquella injustament oblidada banda vallesana que va destil·lar essències de blues elèctric i genuí country rock en plena era del Rock Català. Poden escoltar el podcast al web de Betevé.