50 anys de "Piledriver"

Texans de batalla, botes de punta i tres llargues cabelleres movent-se al mateix ritme que els màstils de les guitarres i el baix de Francis Rossi, Rick Parfitt i Alan Lancaster. Deixava les coses clares de bon principi la caràtula de "Piledriver" (1972), el cinquè àlbum d'Status Quo, publicat avui fa 50 anys. Els londinencs ja no eren aquella banda psicodèlica que s'havia presentat en societat a finals de la dècada dels 60 sinó un combo de rhythm & blues i potent boogie rock, ben engreixat i disposat a deixar empremta en una altra dècada, la dels 70, l'essència de la qual es pot explicar a través de discos com aquest.

La transició no havia estat de la nit al dia. Abans hi havia hagut dos treballs –"Ma Kelly's Greasy Spoon" (1970) i "Dog of Two Head" (1971)- on la formació ja encarrilava definitivament les coordenades que acabarien definint el seu so. Però va ser "Piledriver" l'obra que va acabar de situar-los al mapa del rock dels 70 i amb el qual van iniciar l'ascens cap a les més altes esferes. Un plàstic que s'obria amb el boogie desenfadat de "Don't Waste My Time", que flirtejava amb el heavy metal –i fins i tot el glam- a la robusta "Oh Baby", i on també hi figuraven dards de tanta precisió com "Big Fat Mama", "Paper Plane" o l'oportuna lectura del "Roadhouse Blues" dels Doors.

Milton Henry (1950-2022)

MILTON HENRY
(1950-2022)

Un d'aquells músics que solen navegar fora de l'abast dels grans radars però alhora solen ser apreciats per nuclis de seguidors sovint reduïts però en tot cas fidels. Al vocalista jamaicà Milton Henry se'l recordarà sobretot pels dos àlbums que va publicar durant els anys 80, "Who Do You Think I Am?" (1985) i "Babylon Loot" (1987), dues obres a redescobrir del reggae d'aquella dècada, però el cert és que la seva carrera havia començat durant els 60 com a membre de combos com King Medious, amb el qual va gravar senzills com "This World" amb tot un Lee "Scratch" Perry a la producció. Ha mort a l'edat de 72 anys.

J. J. Barnes (1943-2022)

J. J. BARNES
(1943-2022)

El Northern Soul. Aquella mina inesgotable de trencapistes a 45rpm que no tan sols han fet ballar diverses generacions i subcultures des de finals dels 60 –mods, suedeheads, soul boys, scooteristes i fins i tot els mal anomenats hipsters del nou mil·lenni, entre d'altres-, sinó que han generat tot un culte gairebé religiós al seu voltant. Aquelles perles obscures de soul amb accent de Detroit que van tenir una segona –i sovint definitiva- oportunitat en pistes de ball del nord d'Anglaterra com el Wigan Casino o el Twisted Wheel de Manchester.

Ha mort J. J. Barnes, un dels grans exponents del Northern Soul –peces com "Please Let Me In" o "Just One More Time" no solen faltar en cap allnighter que vulgui considerar-se més o menys rodó, tampoc aquell "Chains of Love" redescobert ja en ple segle XXI pels Dirtbombs-. Originari de la mateixa Detroit, va treballar com a compositor a Motown durant la dècada dels 60 –també hi va gravar algunes peces que no es van editar de forma oficial fins als 70, en recopilatoris de rareses-, si bé bona part de la seva producció la va fer en segells com Ric-Tic. Tenia 79 anys.

R.I.P. Tony Hill

Tony Hill.

Ha mort Tony Hill de The Misunderstood. El guitarrista anglès d'aquella banda nord-americana que gairebé va importar la psicodèlia al Regne Unit –"I Can Take You to the Sun", de 1966, és un dels primers experiments amb el gènere en aquest costat de l'Atlàntic; "Children of the Sun", de 1969, és un clàssic de la nissaga Nuggets-. Una formació californiana influïda per la British Invasion que paradoxalment va acabar fent carrera a la Gran Bretanya. Un cop desfet el grup, Hill va encapçalar els progressius High Tide.

Angelo Badalamenti (1937-2022)

ANGELO BADALAMENTI

(1937-2022)

"Blue Velvet", l'estàndard popularitzat per Tony Bennett el 1951 que Bobby Vinton es va fer seu el 1963 i que Isabella Rossellini va reinterpretar el 1986 en una de les escenes més recordades de la pel·lícula del mateix títol dirigida per David Lynch. Angelo Badalamenti en va compondre la banda sonora, i va alliçonar Rossellini a l'hora de cantar la peça en qüestió, diuen que influït per la música de This Mortal Coil. Al compositor se'l coneix sobretot per les bandes sonores que va fer per a les pel·lícules de Lynch, inclosa la sèrie "Twin Peaks", on va incloure una versió instrumental de l'eterna "Falling", peça d'autoria pròpia amb lletra del mateix cineasta originalment cantada per Julee Cruise. Badalamendi ha mort a l'edat de 85 anys, i a menys de sis mesos del traspàs de Cruise. També va produir l'àlbum "A Secret Life" (1995), de Marianne Faithfull –i és coautor de totes les peces-, i va compondre la música inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona.

La taula rodona sobre l'escena vallesana, a El 9 Nou

L'edició d'avui d'El 9 Nou del Vallès Oriental es fa ressò de la taula rodona sobre l'escena vallesana de la dècada dels 90 celebrada ahir a l'Ateneu Popular La Tintorera de les Franqueses del Vallès. Hi van intervenir el músic David Molina (Rock de Luto, Catastrofe Club), l'activista cultural Xavi Garriga, el periodista Jaume Camprubí i el fotògraf Jordi Ribó. La va moderar un servidor. La poden visionar sencera a Youtube.

El monogràfic musical de Revista del Vallès

Coses que val la pena conservar. L'agost de 1990, la desapareguda Revista del Vallès va publicar aquest monogràfic sobre l'escena musical del Vallès Oriental. Més de tres dècades després, aquella publicació ha estat el punt de partida de l'exposició "Terra de Músics" que es pot veure aquests dies a l'Ateneu Popular La Tintorera de les Franqueses del Vallès.

Em comentava el propietari d'aquest exemplar que se'l va comprar quan va sortir i que encara avui el conserva com si fos un tresor. I de fet ho és, perquè actua com a testimoni d'allò que passava fa 32 anys en un àmbit geogràfic concret però també perquè a partir del seu contingut s'ha promogut una activitat divulgativa amb tot allò que aquesta pot aportar.

Avui, gràcies a la conservació d'aquest exemplar a les hemeroteques, podem recordar els inicis d'artistes que han arribat a consolidar trajectòries de llarga durada però també recuperar molts d'aquells noms que es van quedar pel camí. No sé quin valor tindrà d'aquí a tres dècades tot allò que escrivim avui en blogs, webzines, plataformes digitals i ja no diguem les xarxes socials. Però no tinc cap dubte del caràcter perdurable d'allò que queda imprès.