50 anys de "Hello!"

Es commemora avui mig segle de la publicació de "Hello!" (1973), el sisè àlbum d'Status Quo i l'obra que va acabar de consolidar els londinencs a l'avantguarda del boogie rock més fresc i dinàmic. Encara no havia passat un any de la sortida de "Piledriver" (1972), el plàstic on Francis Rossi (veu i guitarra), Rick Parfitt (veu i guitarra), Alan Lancaster (baix) i John Coghlan (bateria) havien acabat de trobar el seu registre i havien iniciat l'escalada cap a les altes esferes del rock britànic, quan van rematar la feina amb un disc que confirmava la promesa inicial i que els va catapultar fins al número 1 de les llistes del Regne Unit.

"Hello!" és l'àlbum de "Roll Over Lay Down", "A Reason for Living" i "Forty-Five Hundred Times", cançons amb ritme de carretera i regust de pub. I de "Caroline", una de les peces més canòniques del repertori dels Quo –el 1999, Apollo 440 en van samplejar el riff inicial en aquell trencapistes que va esdevenir "Stop the Rock"-. També és l'àlbum on Andy Bown es va estrenar com a teclista de la banda. Només va tocar en una cançó, la frenètica "Blue Eyed Lady", però va ser la seva porta d'entrada al grup, amb el qual seguiria col·laborant a l'estudi en treballs posteriors fins a esdevenir-ne membre de ple dret, condició que manté encara a dia d'avui.

50 anys de "Piledriver"

Texans de batalla, botes de punta i tres llargues cabelleres movent-se al mateix ritme que els màstils de les guitarres i el baix de Francis Rossi, Rick Parfitt i Alan Lancaster. Deixava les coses clares de bon principi la caràtula de "Piledriver" (1972), el cinquè àlbum d'Status Quo, publicat avui fa 50 anys. Els londinencs ja no eren aquella banda psicodèlica que s'havia presentat en societat a finals de la dècada dels 60 sinó un combo de rhythm & blues i potent boogie rock, ben engreixat i disposat a deixar empremta en una altra dècada, la dels 70, l'essència de la qual es pot explicar a través de discos com aquest.

La transició no havia estat de la nit al dia. Abans hi havia hagut dos treballs –"Ma Kelly's Greasy Spoon" (1970) i "Dog of Two Head" (1971)- on la formació ja encarrilava definitivament les coordenades que acabarien definint el seu so. Però va ser "Piledriver" l'obra que va acabar de situar-los al mapa del rock dels 70 i amb el qual van iniciar l'ascens cap a les més altes esferes. Un plàstic que s'obria amb el boogie desenfadat de "Don't Waste My Time", que flirtejava amb el heavy metal –i fins i tot el glam- a la robusta "Oh Baby", i on també hi figuraven dards de tanta precisió com "Big Fat Mama", "Paper Plane" o l'oportuna lectura del "Roadhouse Blues" dels Doors.

Alan Lancaster (1949-2021)

ALAN LANCASTER

(1949-2021)

Ens deixava ahir Alan Lancaster, baixista original d'Status Quo i un dels pilars del so que durant pràcticament cinc dècades ha distingit la banda londinenca. Va fundar el grup l'any 1962 amb Francis Rossi sota el nom de The Scorpions. El 1967, ja amb Rick Parfitt a bord, la formació va adoptar la seva denominació definitiva –prèviament havien tingut noms com The Spectres o The Traffic Jam-, i al cap d'un any va publicar aquell artefacte essencial de la primera psicodèlia britànica que és "Picturesque Matchstickable Messages from the Status Quo" (1968).

En anys posteriors, la formació va anar rebaixant el grau d'acidesa del seu discurs i el va reorientar cap a aquell boogie rock elèctric i directe que es va començar a concretar en àlbums com "Ma Kelly's Greasy Spoon" (1970), "Dog of Two Head" (1971) o (sobretot) "Piledriver" (1972). A partir d'aquí van arribar les gires massives i els hits transatlàntics de la mida de "Caroline", "Down Down", What You're Proposing" o l'etern "Whatever You Want", a més d'una oportuna lectura del "Rockin' All Over the World" de John Fogerty.

Lancaster va deixar el grup el 1985 per disputes legals amb els seus companys i després d'una icònica i massiva actuació a Wembley en el marc del Live Aid. Va ser la seva última aparició pública amb la banda fins a l'any 2013, quan la formació clàssica es va reunir per una gira puntual on el baixista es va mostrar afectat a nivell de salut però encara capaç de defensar un repertori de naturalesa vital i enèrgica com pocs. Al marge d'Status Quo, va formar grups com The Bombers o The Party Boys. Se l'ha emportat l'esclerosi múltiple a l'edat de 72 anys.

Rick Parfitt (1948-2016)

RICK PARFITT

(1948-2016)

Quan Status Quo van girar per casa nostra l'estiu passat ho van fer sense un dels seus membres fundadors, un Rick Parfitt que es trobava temporalment allunyat dels focus per problemes de salut. En un primer moment l'entorn de la banda va dir que es tractava d'una baixa temporal i que el guitarrista es recuperava a bon ritme. Però quan va arribar el mes de setembre van saltar noves alarmes: la salut de Parfitt s'havia tornat a complicar i descartava tornar a girar amb el grup en un futur. Ahir va ingressar en un hospital de Marbella, afectat per una infecció greu, i avui ens deixava definitivament. En pau descansi.

L'última gira elèctrica d'Status Quo

STATUS QUO

Festival de Cap Roig, Calella de Palafrugell

17 d'agost de 2016

Quan els llums es van apagar puntualment per a donar inici al concert, va sonar de fons una introducció de teclat que reproduïa el riff de guitarra de "Pictures of Matchstick Men". Durant uns instants va semblar que Status Quo havien decidit saltar-se el guió habitual de la present gira -el repertori és pràcticament el mateix cada nit- per a revisar les traces psicodèliques dels seus inicis, ara fa cosa de mig segle. Va ser tan sols un miratge, una nota a peu de pàgina que va quedar esborrada tan bon punt el riff de "Caroline" va irrompre des de l'escenari tot marcant una tònica, la de la posterior hora i mitja, on manaria el boogie rock àgil però robust marca de la casa.

Era l'inici d'una elèctrica bateria que va enfilar revolucions al ritme de "The Wanderer" (Dion), "Paper Plane", "What You're Proposing" o "Down the Dustpipe". "In the Army Now" (Bolland & Bolland) va disminuir la velocitat del set un cop superat el seu equador i va donar pas a una traca final de la qual pocs poden presumir: "Roll Over Lay Down", "Down Down", "Whatever You Want" i "Rockin' All Over the World" (John Fogerty). Ja en tanda de bisos, l'èpica tavernària de "Burning Bridges" es va fondre amb l'essència del rock'n'roll quan els britànics es van acomiadar amb dos originals encadenats de Chuck Berry, "Rock and Roll Music" i "Bye Bye Johnny".

Status Quo actuaven a Cap Roig en el marc de la que esdevindrà la seva última gira amb format elèctric -així ho han anunciat ells mateixos-. Ho feien sense un dels seus pilars fundacionals, un Rick Parfitt que es troba de baixa temporal per motius de salut -al seu lloc hi havia l'irlandès Richey Malone-, i amb Francis Rossi com a indiscutible mestre de cerimònies d'una festa amb totes les lletres. La d'una banda que es deu únicament a ella mateixa i que, havent dit tot el que havia de dir ja fa molt de temps, segueix enfilant-se als escenaris a defensar una trajectòria simplement monumental. El dia 20 seran a Tarragona. Una última oportunitat de veure'ls en directe a casa nostra abans que es desendollin.