El blues de Dylan a Beale Street

La d'avui ha estat una jornada intensa. L'he començat visitant la tomba d'Elvis Presley a Graceland, he ballat rockabilly i rhythm & blues al Sun Studio (sí, ho he fet), he vist com es ponia el sol a l'altre costat del Mississippi, i he assistit al meu 9è concert del Rough & Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan, segona nit a l'Orpheum Theatre de Memphis.

Escoltar a Dylan tocant i cantant el seu blues a la cruïlla dels carrers Beale i Main, o versionant el "Big River" de Johnny Cash a escassos metres del Mississippi –i a poca distància del mateix Sun Studio-, ha estat el millor final de trajecte possible de la ruta que he fet aquests dies pel Deep South dels Estats Units.

També ha estat la millor manera d'acomiadar-me d'una gira que m'ha acompanyat i obsessionat fins al punt de seguir-la per cinc països i dos continents diferents –cosa que no havia fet mai abans i dubto que torni a fer mai més-.

El repertori d'aquesta nit ha estat el mateix d'ahir, però com sol ser habitual en Dylan el concert ha estat un altre. La primera part ha estat tan potent, que fins i tot m'he oblidat que en un moment donat cauria "Key West", la meva perla preferida del cançoner recent del de Duluth.

Quan l'ha tocat m'ha agafat amb la guàrdia baixa i m'ho ha remogut tot. M'ha transportat a la meva primera nit de la gira, ara fa un any i mig a Göteborg, quan aquesta cançó encara sonava més o menys com al disc. M'ha tornat a les dues nits de l'estiu passat al Liceu, també a Lió i a Milà, on se suposava que el veuria per últim cop encara no fa ni un any.

Aviat farà 25 anys que vaig veure Dylan en directe per primer cop. Des d'aleshores he viscut cada gira com si hagués de ser l'última. Avui, per primera vegada, no ho he viscut així. Després de plorar sobre la tomba d'Elvis, el concert de Dylan ha estat una celebració, un ritual, quelcom tan catàrtic com alliberador.

Went to See the Gipsy

No hi ha res, absolutament res, que et pugui preparar pel moment en què veus per primer cop amb els teus propis ulls la tomba d'Elvis Presley. És un moment molt bèstia, que en el meu cas remou moltes coses i evoca records de tota una vida.

Quan penso en Elvis, penso en un dels meus artistes preferits i en una de les icones culturals més grans de tots els temps. Però també penso en la meva àvia, amb qui solia parlar del Rei cada 16 d'agost, i en els meus pares, que avui m'han acompanyat fins a Graceland.

Aquest matí m'he passat un quart d'hora (com a mínim) mirant la tomba d'Elvis, immòbil i sense dir res. Aquesta nit tornaré a veure Bob Dylan en directe. Elvis i Dylan com a final de trajecte d'una ruta apassionant pel Sud dels Estats Units. Un somni fet realitat, i un deute que tenia pendent amb mi mateix.

"Outside the lights were shining

On the river of tears

I watched them from the distance

With music in my ears"

(Bob Dylan - "Went to See the Gypsy")

Memphis, Tennessee, març de 2024.

El Mississippi i Jeff Buckley

Wolf River Harbor, a l'oest de Memphis, amb Mud Island i el pont de la Interestatal 40 que connecta amb Arkansas al fons. Va ser en aquest afluent del Mississippi, i més o menys a aquesta alçada, on Jeff Buckley va desaparèixer mentre nedava el 29 de maig de 1997. El seu cos el van trobar al cap de cinc dies, alguns quilòmetres més al nord. Havia mort arrossegat per un vaixell remolcador. Anys enrere hi havia un banc amb el seu nom, molt a prop del lloc des d'on he fet aquesta fotografia.

The house that Sam Phillips built

Llocs petits on han passat coses molt grans. El Sun Studio de Sam Phillips al 706 d'Union Avenue, a Memphis, va ser on Ike Turner i Jackie Brenston van gravar rock'n'roll per primer cop –"Rocket 88" (1951)-. També on Elvis Presley, Scottie Moore i Bill Black van concebre allò que s'anomenaria rockabilly –"That's All Right" (1954)-. Que una cosa i l'altra passessin gairebé per accident, anima a seguir creient en el miracle de la música. A dins de l'estudi encara s'hi pot respirar la màgia

La casa on va sonar el soul

El museu d'Stax al 926 d'East McLemore Avenue, a Memphis. L'edifici reprodueix al peu de la lletra l'estudi original d'Stax, situat en aquesta mateixa adreça i enderrocat el 1989. No és del tot acurat afirmar que per aquí hi va passar la plana major del southern soul, però el lloc segueix sent un punt de pelegrinatge (gairebé) obligat.

Bob Dylan a la plaça d'Elvis Presley

BOB DYLAN

Orpheum Theatre, Memphis

29 de març de 2023

Acabo a Memphis la ruta pel Sud dels Estats Units. I l'acabo escoltant en directe la millor banda de blues que hi ha avui a la ciutat. La de Bob Dylan, que ha desembarcat a l'Orpheum Theatre amb el seu Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –repetirà demà, i allà estarem-.

Aquests dies he visitat les tombes de Johnny Cash, Little Richard, Hank Williams, Jimmie Rodgers, Jerry Lee Lewis, Charley Patton, B.B. King, Robert Johnson i Sonny Boy Williamson II. He creuat el Mississippi, he begut whiskey amb el Diable a Clarksdale, i he pelegrinat fins a la casa on va néixer Elvis Presley.

I tot plegat m'ha portat una vegada més fins a Rough and Rowdy Ways. A Dylan com a últim preservador de tota una tradició, i actuant a la plaça d'Elvis Presley –literalment: l'Orpheum Theatre es troba situat a la cruïlla dels carrers Beale i Main, davant de la plaça on hi ha el monument al Rei-. He came to see the Gypsy!

Aquesta nit he escoltat a Dylan tocant rockabilly a escassos quilòmetres de Sun Records –aquell "Goodbye Jimmy Reed" amb el patró rítmic del "Memphis, Tennessee" de Chuck Berry-. Versionant el "Big River" de Johnny Cash a tres cantonades de la llera del Mississippi. I saludant a Billy "The Kid" Emerson amb el riff de "False Prophet".

El d'avui era el meu vuitè concert d'aquesta gira. El repertori ha estat pràcticament el mateix de sempre –salvant la cita a Johnny Cash-, però l'execució ha estat totalment diferent. He vibrat molt amb el tempo swing de "When I Paint My Masterpiece". M'ha hipnotitzat un "My Own Version of You" que semblava un outtake de "Time Out of Mind".

Ha estat molt emocionant la intro d'harmònica a "To Be Alone with You". "I'll Be Your Baby Tonight" ha invocat el fantasma de Jerry Lee Lewis –insisteixo, no es parla prou del Dylan pianista-. "Gotta Serve Somebody" ha mutat cap a un rhythm & blues deutor del mateix B.B. King. I han estat catàrtiques "Key West" i la final "Every Grain of Sand".

A la fotografia, Elvis i la seva guitarra assenyalen el camí cap a la marquesina il·luminada de l'Orpheum Theatre, mitja hora abans de l'inici del concert.

El naixement d'un Rei

Deia John Lennon que abans d'Elvis Presley no hi havia res. Aquesta és la casa on va néixer el Rei el 8 de gener de 1935. Tupelo, Mississippi, març de 2024.