Diumenge a la tarda, abans d'assistir al concert de Dylan a Wolverhampton, vaig entrar a la catedral de Birmingham i em vaig asseure a escoltar el silenci. Vaig contemplar la seva arquitectura barroca i vaig tenir temps de reflexionar sobre moltes coses.
Mentre admirava un conjunt escultòric situat en una de les sales del temple, i sense saber ben bé com, em vaig trobar parlant amb una dona que acompanyava un noi amb diversitat funcional. No era la seva mare, ni la seva tutora legal, però tenia cura d'ell. Eren de fora de la ciutat, i estaven de visita.
No sé si cap dels dos era creient, o si simplement buscaven en aquella catedral la mena de respostes que podia haver-hi anat a buscar jo mateix. Però tant la dona com el noi em van transmetre aquella sensació de bondat que tan sovint trobo a faltar en aquesta espècie tan miserable que és l'ésser humà.
La trobada em va commoure. I hores després, quan Dylan va tancar el concert amb l'eterna "Every Grain of Sand", vaig pensar en ells. És possible que a partir d'ara, cada cop que escolti aquesta cançó, em recordi de la catedral de Birmingham, i sobretot d'aquella dona i d'aquell noi.
Birmingham, novembre de 2024.
Sometimes I turn, there's someone there, other times it's only me
I am hanging in the balance of the reality of man
Like every sparrow falling, like every grain of sand"
(Bob Dylan)
