dimarts, 12 de novembre del 2024

In every grain of sand...


No soc religiós, però em fascinen totes aquelles expressions artístiques que s'inspiren en la religió o que parteixen de l'espiritualitat, ja sigui l'arquitectura i la decoració d'un cementiri o d'una catedral, o qualsevol de les cançons de la que es coneix com l'etapa cristiana de Bob Dylan.

Diumenge a la tarda, abans d'assistir al concert de Dylan a Wolverhampton, vaig entrar a la catedral de Birmingham i em vaig asseure a escoltar el silenci. Vaig contemplar la seva arquitectura barroca i vaig tenir temps de reflexionar sobre moltes coses.

Mentre admirava un conjunt escultòric situat en una de les sales del temple, i sense saber ben bé com, em vaig trobar parlant amb una dona que acompanyava un noi amb diversitat funcional. No era la seva mare, ni la seva tutora legal, però tenia cura d'ell. Eren de fora de la ciutat, i estaven de visita.

No sé si cap dels dos era creient, o si simplement buscaven en aquella catedral la mena de respostes que podia haver-hi anat a buscar jo mateix. Però tant la dona com el noi em van transmetre aquella sensació de bondat que tan sovint trobo a faltar en aquesta espècie tan miserable que és l'ésser humà.

La trobada em va commoure. I hores després, quan Dylan va tancar el concert amb l'eterna "Every Grain of Sand", vaig pensar en ells. És possible que a partir d'ara, cada cop que escolti aquesta cançó, em recordi de la catedral de Birmingham, i sobretot d'aquella dona i d'aquell noi.

Birmingham, novembre de 2024.


"I hear the ancient footsteps like the motion of the sea
Sometimes I turn, there's someone there, other times it's only me
I am hanging in the balance of the reality of man
Like every sparrow falling, like every grain of sand"
(Bob Dylan)

dilluns, 11 de novembre del 2024

Rough and Rowdy Ways, final de trajecte

BOB DYLAN
Civic Hall, Wolverhampton
10 de novembre de 2024

Avui he fet el que es podria dir un ritual. M'he posat la mateixa roba que portava posada la nit del 29 de setembre de 2022 a Göteborg –inclosos uns mitjons amb el logotip de 'Those British Bad Boys The Rolling Stones'- i me n'he anat a un concert de Bob Dylan. El d'aquesta nit a Wolverhampton ha estat el meu últim concert del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –la gira s'acabarà dijous a Londres-, i hi he anat vestit exactament igual que com vaig assistir al primer –exceptuant un barret del tram europeu de 2023 que em vaig comprar al seu pas per Barcelona, i que ha viatjat amb mi des d'aleshores-.

M'he acomiadat d'una gira que he seguit durant dos anys per set països i dos continents diferents. No havia fet mai res igual, i dubto molt que ho torni a fer mai més, tot i que l'experiència ha estat tan brutal com enriquidora. Seguint a Dylan he arribat fins a llocs on sempre havia somiat anar i a d'altres que ni tan sols m'esperava arribar a visitar, he viscut experiències que fa poc més de dos anys ni m'hauria imaginat, i he conegut persones increïbles.

Avui, mentre Dylan cantava "Mother of Muses", m'he recordat del matrimoni suec que tenia assegut al meu costat a Göteborg. De l'Ivan, el jove bielorrús que va fer un viatge exprés a Lió per veure Dylan en directe per primer cop –no cal dir que el seu periple va ser de tot menys fàcil-. Dels dos Deadheads veterans que tenia asseguts al meu davant a Memphis. I de moltes persones més, amb algunes de les quals he tornat a coincidir avui mateix. Quan Dylan ha cantat "Mother of Muses", m'he adonat de tot el que ha significat per mi aquesta gira que ja s'acaba, i m'he posat a plorar com si m'hagués passat mitja vida per davant.

Aquesta nit Dylan ha tornat a tocar la guitarra al principi d'"It Ain't Me, Babe". Però aquest cop li he pogut veure la cara de perfil mentre ho feia, i la seva expressió serena tenia quelcom de metafísic. També he vist com s'aixecava per cantar "False Prophet" i feia una reverència tot somrient al públic (!). L'he vist fer l'inici de concert més potent que li recordo amb un "All Along the Watchtower" propulsat pel seu propi piano i la bateria de Jim Keltner, que amb 82 anys a l'esquena també ha transformat "Desolation Row" en un projectil protopunk sobre el qual Dylan ha despatxat un solo d'harmònica absolutament torrencial.

He presenciat com "I Contain Multitudes" i "My Own Version of You" pràcticament esdevenien cançons diferents de les que havien estat només 24 hores abans al mateix escenari. I se m'ha posat la pell de gallina durant un "Key West" rebaixat a la seva expressió més mínima i confessional. Al final de "Black Rider", Dylan ha tancat els ulls com qui es troba totalment immers en el seu art. Aleshores ha acabat la cançó, ha mirat a la banda i s'ha posat a riure.

Tot plegat ha durat uns deu segons, potser menys, però d'alguna manera aquest moment resumeix què ha significat per mi aquesta gira, i també què significa Dylan. La transcendència de qui toca de peus a terra. El misteri inescrutable de qui mai s'ha pres massa seriosament a ell mateix. Entre la comèdia i la tragèdia, com va escriure Robert Shelton el 1961. Aquesta nit he sortit tremolant del Civic Hall de Wolverhampton. No sé com, quan ni on tornaré a veure Dylan en directe, però això d'avui ha estat molt gros.

diumenge, 10 de novembre del 2024

Birmingham to Birmingham

Black Sabbath Bridge.
Aquest any he visitat dues ciutats de nom idèntic però situades a gairebé 7.000 quilòmetres de distància l'una de l'altra. Birmingham, Alabama, i Birmingham, Anglaterra. Per totes dues hi he passat anant de camí cap a concerts de Bob Dylan.

La Birmingham d'Alabama només la vaig poder veure molt de passada, però a la del Regne Unit sí que m'hi estic entretenint una mica més, i fins i tot he pogut veure de prop alguns retalls de la seva rica història musical.

Musicalment parlant, el primer que em ve al cap quan penso en la Birmingham anglesa és la seva condició pràcticament indiscutible de bressol del heavy metal. Judas Priest són d'aquí –el seu nom va sortir d'una cançó de Dylan, per cert-. I també ho eren Black Sabbath.

És un gustàs baixar del tren, i que el primer que et trobis quan surts de l'estació sigui The Crown, el pub avui ja tancat on Ozzy Osbourne i companyia van fer el seu primer concert el 1968. Des de fa alguns anys, també hi ha un pont i un banc que porten el nom de la banda a la zona dels canals.

Molt a prop d'aquest pont i d'aquest banc, a tocar del Symphony Hall, hi ha una estrella a terra dedicada a un altre fill il·lustre de la ciutat, Jeff Lynne, que més enllà de la seva tasca amb The Move i sobretot la ELO, també és un vell conegut de Dylan (i dels enyorats George Harrison, Roy Orbison i Tom Petty).


Birmingham, UK, novembre de 2024.

The Crown, on Sabbath van debutar en directe.

L'estrella dedicada a Jeff Lynne.


Dylan a la guitarra, o un moment d'intimitat

BOB DYLAN
Civic Hall, Wolverhampton
9 de novembre de 2024

Aquesta nit he pogut veure a Bob Dylan tocant la guitarra en un escenari. És una cosa que no havia vist des de 2010, i que em pensava que ja no tornaria a veure mai més. Només ha estat una cançó, "It Ain't Me, Babe". Dylan s'ha marcat un solo a l'alçada de tot el seu misteri, tocant assegut d'esquena al públic i gairebé tapat pel seu propi piano, formant un cercle amb els músics que l'acompanyen. Com si es tractés d'una jam session en algun soterrani de Woodstock o de Malibu. Com si els presents haguéssim pogut copsar Dylan i la seva banda en un moment d'intimitat.

El d'aquesta nit a Wolverhampton –ciutat on repetirem demà- ha estat un dels últims concerts del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, una gira on Dylan ha posat la seva obra més recent al centre, com no ho havia fet des dels dies de "Saved" (1980). Salvant l'apunt de la guitarra, s'ha tornat a refermar com un pianista extraordinari i en diverses ocasions ha cantat a peu dret i passejant-se per l'escenari, segellant moments tan climàtics com una endimoniada "When I Paint My Masterpiece" amb batec llatí, que ha culminat amb un solo d'harmònica de naturalesa gairebé free jazz.

Ha invocat tots els vells ancestres del blues amb un "Crossing the Rubicon" d'esquelet corrosiu i pantanós. Ha transformat "To Be Alone with You" en aquell boogie woogie que potser tenia en ment quan la va compondre pensant en Jerry Lee Lewis. I ha reduït la immensa "Key West" a la mínima expressió. Jim Keltner i Tony Garnier immòbils, les guitarres de Doug Lancio i Bob Britt gairebé imperceptibles, el piano i la veu de Dylan dibuixant una balada anyenca amb subtils pinzellades cabaretesques.

Vaig poder veure Dylan a Praga fa cosa d'un mes, en l'inici d'aquest darrer tram de la gira RRW. Salvant un parell de matisos –aleshores no va caure "To Be Alone with You" però a canvi vam poder escoltar "Dignity", que no ha tornat a tocar des d'aquell dia-, el repertori de tots dos concerts ha estat pràcticament el mateix. Però l'un i l'altre no han tingut res a veure, més enllà de l'ànsia constant de Dylan per reinventar el seu cançoner en cada interpretació i fer-lo créixer concert a concert. Per això el seu present em fascina tant o més que el seu llegat.

dimarts, 29 d’octubre del 2024

Dylan i el Sud


La Universitat de Mississippi farà l'any vinent un curs sobre Bob Dylan i el Sud dels Estats Units. Mesos enrere vaig poder visitar el Sud per primer cop, i vaig tancar la ruta amb dos concerts de Dylan a Memphis. Va ser una de les experiències de la meva vida. Perquè l'obra de Dylan és en bona part conseqüència de tot el que vaig veure pel camí, i perquè el paisatge dels Estats Units ja no s'entén sense Dylan.

Les tombes de Johnny Cash, Little Richard, Jerry Lee Lewis i Sonny Boy Williamson II, l'autopista 61, els trens de mercaderies, el Ryman Auditorium, el museu de Hank Williams, el bressol de Jimmie Rodgers i la mansió d'Elvis Presley. Tot, absolutament tot, portava inequívocament cap a Rough and Rowdy Ways. I ara mateix donaria el que fos per poder assistir a aquest curs.

Una dada: el primer cop que Dylan va anar a Mississippi ho va fer juntament amb Pete Seeger i Theodore Bikel per donar suport al moviment pels Drets Civils. Van actuar en un camp de cotó, i després Dylan va tocar a l'exterior d'una oficina de l'Student Nonviolent Coordinating Committee (SNCC) a Greenwood, la ciutat on havia mort Robert Johnson.

El calendari marcava 1963, al cap d'un any tres activistes d'aquell moviment van ser assassinats als afores de la localitat de Philadelphia, també a Mississippi –Alan Parker va narrar aquests fets de forma magistral a "Mississippi Burning"–. Ha plogut molt des d'aleshores, però en aquell moment Dylan, Seeger i Bikel s'estaven jugant literalment les seves pròpies vides.

diumenge, 27 d’octubre del 2024

La nova etapa de Tiger Menja Zebra

TIGER MENJA ZEBRA
Festival Fusiònica 25.0
Nau B1, Granollers
26 d'octubre de 2024

La nova etapa de Tiger Menja Zebra, o la reencarnació d'un quartet que es manté fidel a la seva essència però sona com mai abans ho havia fet. La foscor estructural deixant-se seduir pels ritmes ballables. L'electrònica industrial i el post-punk terminal, dialogant amb la muralla polirítmica que formen les dues bateries dels germans García. Ahir van tancar el Fusiònica interpretant de cap a peus el seu quart àlbum, "Admirables". Un homenatge als seus referents, i un nou punt de partida per als granollerins.

Stuffed Foxes

STUFFED FOXES
Festival Fusiònica 25.0
Nau B1, Granollers
26 d'octubre de 2024

De la psicodèlia més nerviosa al post-punk sorollista i al shoegaze ric en acidesa. Els francesos Stuffed Foxes van avançar al Fusiònica part del seu imminent tercer àlbum i van trepitjar molt fort amb una torrencial lectura del "Ghost Rider" de Suicide.