Pensava dies enrere en com hem arribat a normalitzar la presència de cartells a les sortides dels establiments culturals, d'oci i de restauració, demanant als seus clients (a nosaltres) que respectin el descans dels veïns. És com si anessis al súper a comprar-te un paquet de Donettes, i al sortir et trobessis un cartell on l'establiment de torn et demanés que no llencessis l'envoltori a terra, que per alguna cosa es van inventar les papereres.
Com si a les sortides de determinats aeroports, hi hagués cartells demanant a tots els turistes que fessin el favor de no pixar-se als portals de les cases on viu la gent, quan van borratxos a les 3 de la matinada. Com si tots haguéssim de ser per força uns incívics en potència o, pitjor encara, uns autòmates que requereixen instruccions en codi binari per funcionar correctament. Fes això. No facis allò. Comporta't. No cridis. No toquis. I, sobretot, no preguntis.
És clar que el món és ple d'incívics, què hi farem. I és clar que el descans dels veïns és (o hauria de ser) sagrat, per l'amor de Déu. Però alerta amb normalitzar certs discursos. Com els d'aquests cartells demanant silenci a les sortides dels bars, recurs últim de tants establiments que aixequen cada dia la persiana amb la por al cos de qui viu collat per l'administració de torn. O els d'aquells senyals que prohibeixen jugar a pilota a les mateixes places on tantes generacions havien (havíem) jugat tota la vida a pilota sense que això suposés cap drama.
A la fotografia, un bust maquillat a l'estil de Gene Simmons de Kiss demana respecte pel descans dels veïns a l'exterior d'un bar de rock'n'roll a Barcelona (un dels pocs que, malgrat tot, encara persisteixen). Kiss, aquella banda que solia cantar "I wanna rock and roll all night and party every day". Avui també ho podria cantar. Amb permís del veïnat, només faltaria. I amb limitador de so, no fos cas que l'alcalde s'enfadés i fes venir els 'urbanos'.
