Els Stooges a Goose Lake

Una instantània de la nit en què van implosionar els Stooges originals  -
Foto Tom Copi/Michael Ochs Archive/Getty Images.

El 8 d'agost de 1970, a poques setmanes d'haver despatxat un artefacte de les proporcions de "Fun House", els Stooges van actuar al Goose Lake International Music Festival, un macrofestival que va tenir lloc a la localitat de Leoni, a l'estat nord-americà de Michigan, i on segons les dades oficials van assistir 200.000 persones. Els caps de cartell eren referents del firmament pop de l'època com Ten Years After, Jehtro Tull, Savoy Brown o Joe Cocker. A la lletra petita, a més d'Iggy Pop i companyia, hi figuraven noms com els d'Alice Cooper, Bob Seger o Flying Burrito Brothers, que en qüestió de pocs anys haurien esdevingut clau per entendre l'evolució de la música rock a l'altre costat de l'Atlàntic.

Tot i jugar pràcticament al costat de casa, els Stooges eren uns perfectes desconeguts per a la majoria d'assistents a un festival concebut a l'ombra de Woodstock i similars. I és possible que no arribessin a convèncer a una gran majoria, però la seva actuació s'ha acabat considerant amb el pas del temps com un dels grans capítols de la crònica pop de principis de la dècada dels 70. Un atac frontal de decibels, electricitat i mala llet amb la sempre provocadora Iguana desafiant tabús i convencions. També va ser l'última actuació del grup amb la seva formació original: un cop finalitzat el concert, el mateix Pop va expulsar el baixista Dave Alexander per motius que probablement ni ell mateix conegués del cert.

Una actuació que forma part de la llegenda del grup però que mai ningú havia pogut escoltar des d'aleshores. I justament ara, amb la commemoració del cinquantenari de "Fun House" encara ben fresca, surt a la llum per primer cop un document sonor d'aquella nit. Resulta que els hereus d'un dels tècnics de so que hi van treballar van localitzar-ne una gravació en una caixa que havia estat acumulant pols durant gairebé mig segle. I que la troballa, per descomptat, va cridar l'atenció d'aquest santuari de l'arqueologia melòmana que ha esdevingut Third Man Records, el segell que s'ha encarregat de posar-la en circulació de forma oficial sota l'inequívoc títol de "Live at Goose Lake: August 8th, 1970".

La qualitat de l'àudio és qüestionable però el disc es deixa escoltar, i en qualsevol cas el que resulta indiscutible és el seu valor documental. Una de les bandes més influents de la història, implosionant davant d'una multitud probablement incrèdula i despatxant el seu repertori més recent literalment com si no hi hagués demà. "Fun House" repassat en la seva totalitat. La decadència i la violència estructurals dels primers 70 traslladada a un escenari del qual van saltar molt més que espurnes. I un crescendo constant que desemboca en un gran final on el saxo en flames d'Steve MacKay fa d'enllaç entre un crua lectura de la peça titular i el caos terminal d'"L.A. Blues". Punk rock abans del punk rock. Afortunats aquells que hi van ser, encara que aleshores, potser, no en fossin conscients.

50 anys de "Fun House"

De la mateixa manera que hi ha una gran unanimitat a l'hora d'assenyalar el debut homònim dels Stooges com el primer àlbum de punk rock, no resultaria exagerat afirmar que el seu successor es va avançar gairebé una dècada a allò que s'acabaria anomenant post-punk. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Fun House" (2020) tornava a despatxar provocació, mala llet i electricitat en estat pur i primitiu. Però ho feia a partir d'una òptica que deixava enrere els ressons de garatge del primer àlbum per abraçar una psicodèlia en fase terminal que anticipava corrents com la No Wave alhora que segellava el certificat de defunció dels nens de les flors i les seves utopies.

"Fun House" era en essència un concentrat de males vibracions que hauria pogut esdevenir la banda sonora ideal de la convulsa primera meitat dels 70, de no haver estat per la seva naturalesa essencialment subterrània i per l'essència autodestructiva de qui el signava. Vuit pistes que s'estrenaven amb el rock robust i aclaparador de "Down on the Street" i culminaven amb l'orgia de caos sonor d'un "L.A. Blues" que directament avançava el free jazz per l'esquerra. Entre l'una i l'altra, desfilaven el protoglam desbocat de "Loose", el rock'n'roll psicòtic de "T.V. Eye" i el nihilisme libidinós de "Dirt". Menció a part mereixien "1970" i la pròpia "Fun House", dos exercicis de punk rock directe i sense contemplacions, que eixamplaven horitzons amb el saxofon en flames d'un Steve Mackay que esdevindria part essencial del so de la banda.

Publicat per Elektra i produït per Don Gallucci (The Kingsmen), "Fun House" va ser l'últim disc enregistrat per la formació original dels Stooges –Iggy Pop (veu), Ron Asheton (guitarra), Scott Asheton (bateria) i Dave Alexander (baix), complementats puntualment pel saxofon de Mackay-. El combo implosionaria al cap d'un any fruit de les seves pròpies dinàmiques internes –després vindria l'efímera resurrecció auspiciada per David Bowie que donaria com a fruit el totèmic "Raw Power" (1973), amb nova formació i la Iguana proclamant-se com a líder indiscutible del combo, però això és una altra història-. També hi va tenir a veure l'escassa repercussió del propi plàstic, que malgrat passar pràcticament desapercebut al seu dia es contempla avui com un dels àlbums més influents del segle XX.

Steve Mackay (1949-2015)

STEVE MACKAY

(1949-2015)

Steve Mackay era un d'aquells músics cridats a esdevenir definitius malgrat habitar un generalment discret segon pla. El seu saxofon va ser una peça clau en l'engranatge de "Fun House" (1970), un dels pilars que farien del segon disc dels Stooges una obra trencadora i avançada no tan sols al seu temps sinó fins i tot al que vindria immediatament després. Una dosi de jazz visceral aplicada a un combinat de garatge extrem, punk en estat embrionari i psicodèlia en fase terminal. Un terreny tan inhòspit que trigaria anys a tornar-se a explorar, i on bona part dels punks sorgits de la influència stooge mai van arribar a sentir-se còmodes. Ja en ple segle XXI, el saxofonista va tornar a esdevenir molt més que un actor secundari en la reunió a priori impossible d'uns Stooges encara en flames. Cada vegada que s'enfilava a l'escenari, els directes de la banda de Detroit adquirien una nova dimensió. Steve Mackay va morir el passat 10 d'octubre a causa d'una sèpsia en un hospital de Daly City, Califòrnia. Tenia 66 anys i marxava d'aquest món amb la mateixa discreció amb què n'havia fet un lloc millor, ja fos al costat dels Stooges o d'altres noms il·lustres com Violent Femmes, Commander Cody o Andre Williams.