When the Stars Go Blue

Where do you go when you're lonely?

Where do you go when you're blue?

Where do you go when you're lonely?

I'll follow you

When the stars go blue

(Ryan Adams)

Roca Umbert F A, Granollers, febrer de 2026.

Ryan Adams i la cançó que només va existir durant dos minuts

RYAN ADAMS

Paral·lel 62, Barcelona 

28 de març de 2025

La seqüència va ser la següent. Assegut al centre de l'escenari com qui es troba a la sala d'estar de casa seva, Ryan Adams va demanar al públic quines cançons volia escoltar durant la segona part del concert. Davant l'allau de peticions, va seleccionar quatre persones de la platea i va escoltar les seves tries. Mentre es decidia per una de les quatre opcions, es va endinsar en un d'aquells monòlegs que mig auditori sol celebrar mentre l'altra meitat s'avorreix profundament.

Amb aquestes, una dona del primer pis va cridar "Just play something!". Dit i fet, Adams va inventar-se allà mateix i sobre la marxa una cançó titulada "Just Play Something". En qüestió de segons, el respectable en ple estava seguint amb les mans el ritme d'una cançó que s'estava fent al moment i que mai més tornarà a sonar. I responent a la tornada com si es tractés d'un himne d'estadi. Com si bona part dels presents haguessin pagat exclusivament per escoltar una cançó que només va existir durant poc més de dos minuts.

A partir d'aquí, podem parlar del 25è aniversari de "Heartbreaker". De si el format acústic (i en solitari) era el més adient per retre homenatge a un dels grans discos de rock'n'roll del canvi de mil·lenni (jo crec que no, però el seu autor se'n va sortir molt bé, i aquell "To Be Young" en clau de blues va ser una agradable sorpresa). I de totes les cançons que hauríem pogut escoltar si el de Carolina del Nord hagués parlat menys i tocat més, sobretot durant la segona part del concert –la primera havia estat íntegrament dedicada a "Heartbreaker"-.

Però insisteixo, ahir a la nit vam ser testimonis de com Ryan Adams paria del no res una cançó que va ser un 'highlight' instantani, i a la vegada només va passar al lloc i en el moment en què ens trobàvem. Aquestes coses no es veuen cada dia, i són les que marquen diferències. En un temps en què l'exhibicionisme emocional tendeix a assolir nivells gairebé pornogràfics, convé recordar que Adams no és qui és per les seves confessions, divagacions i sortides de to a l'escenari, sinó per haver facturat alguns dels millors discos de (country) rock que s'han escoltat durant l'últim quart de segle.

Frenètic i prolífic Ryan Adams

L'incombustible Ryan Adams - Foto Andrew Blackstein.

No descobrirem a aquestes alçades que Ryan Adams és un dels músics més prolífics del que portem de segle. Però és que la seva producció posterior a un judici mediàtic que no va anar enlloc –si les gravíssimes acusacions que pesaven sobre ell no van arribar a prosperar, les sentències sumaríssimes dels fiscals més políticament correctes de cada xarxa social també van començar a afluixar a mida que la cosa anava requerint més rigor que no pas fetge- és tan frenètica i aclaparadora com, a la pràctica, inassumible.

Si ara fa un any tot just havíem tingut temps d'assimilar dues obres de la mida de "Chris" i "Romeo & Juliet", totes dues de 2022, el de Carolina del Nord va tancar aquell mateix exercici amb dues noves col·leccions de cançons que es poden considerar majúscules i que haurien de tenir molt més ressò que qualsevol judici mediàtic. D'entrada, un "FM" que bategava amb un pols rocker evocador d'Springsteen, Petty i tota la resta –"I Want You", "Fantasy File" i "When She Smiles" podrien passar per clàssics de quatre dècades enrere, també podrien batre rècords en un món on la presumpció d'innocència encara pesés més que determinats dogmes-.

I després va venir l'igualment notable "Devolver", que s'obria amb un "Don't Give It Away" a situar a la llista d'inicis majestuosos on també figuren "Gimme Something Good" i "Do You Still Love Me?". El batec stonià d'"Stare at the TV" alternava amb una producció de fort regust vuitanter que recordava els dies en què facturar un hit radiofònic no requeria vendre l'ànima a cap algoritme. I tres quarts del mateix es podia afirmar del nervi elèctric d'un "Banging on My Head" que sonava com si els Replacements s'haguessin postulat com a herois de la primera generació criada amb MTV. Un àlbum en conjunt menys rodó que "FM", però igualment destacable.

I per qui encara no en tingués prou amb tot això, aquest 2023 s'ha despenjat Adams amb tres discos de versions d'obres de capçalera de la mida de "Nebraska" (1982), de Bruce Springsteen, "Blood on the Tracks" (1975), de Bob Dylan, i "(What's the Story) Morning Glory?", d'Oasis. Si el primer suma un plus d'urgència al cançoner original –aquest "Johnny 99" interpretat amb tempo de Suicide-, el segon amaga sorpreses com un "Simple Twist of Fate" que podria passar per una deconstrucció de la peça en qüestió a mans del seu propi autor. I Morning Glory? Doncs inclou una nova lectura d'aquell "Wonderwall" que Adams ja es va fer seu al seu dia, marcant la tònica d'un repertori desprovist del seu nervi rocker i reinterpretat en clau crepuscular –no deixa de tenir mèrit, a aquestes alçades, poder-li treure suc a una peça tan espremuda com "Don't Look Back in Anger"-.

20 anys de "The Fine Art of Self Destruction"

És un dels meus discos preferits del segle XXI i de tots els temps. Una obra que al seu moment em va marcar i que mai m'ha deixat d'inspirar. L'essència de la Nova York del canvi de segle, encapsulada en onze cançons que sonen a una ciutat on un dia em vaig arribar a sentir com a casa, que evoquen un lloc i un moment molt concrets però segueixen manifestant-se tan fresques a hores d'ara com el primer dia. Es commemoren avui 20 anys de la publicació de "The Fine Art of Self Destruction" (2002), debut en solitari d'un Jesse Malin que venia de deixar empremta a l'òrbita punk de la Big Apple al capdavant de D Generation, i que es reinventava en clau de cronista urbà al més pur estil d'un Springsteen crepuscular de la mà de Ryan Adams, qui s'estrenava com a productor. Seria absurd triar una sola pista d'un àlbum on figuren perles com "Wendy", "Brooklyn", "Downliner", "Queen of the Underworld" o "Almost Grown". També la desoladora "Xmas", una peça molt apropiada per una data com la d'avui, el Nadal cantat des de la perspectiva de qui ho ha perdut tot i viu a la deriva. Anys enrere vaig dedicar a "The Fine Art of Self Destruction" un article que aprofito per recuperar en aquest vintè aniversari.

Ryan Adams – "Chris" / "Romeo & Juliet" (2022)

Podem parlar de Ryan Adams sense haver-nos de referir a unes gravíssimes acusacions que malgrat tot no van arribar a prosperar? I tant que podem, des del moment en què existeix un dret fonamental anomenat presumpció d'innocència, però sobretot tenint en compte el ritme d'una producció discogràfica que ha tornat a assolir velocitats de vertigen aquesta primavera. Si el març passat publicava el nord-americà l'últim àlbum de la trilogia anunciada inicialment per al 2019, "Chris", en qüestió d'un mes i sense esperar-s'ho ningú ja n'havia lliurat la continuació, "Romeo & Juliet" –de moment només estan disponibles en format digital, però el músic n'ha promès una edició física properament-.

La història que envolta "Chris" no cal recordar-la a aquestes alçades. Adams havia anunciat que publicaria tres àlbums el 2019. Aleshores va passar el que va passar, la seva activitat es va paralitzar i els discos van acabar sortint, amb un ordre i uns repertoris diferents dels inicialment previstos, al cap de gairebé dos anys. Primer va arribar "Wednesdays" (2020), seguit de "Big Colors" (2021). Ara tanca la trilogia aquest "Chris" que trenca amb el caràcter més intimista dels seus predecessors per tornar a prioritzar el nervi rocker, exemplificat amb peces com "Take It Back" o "Flicker in the Fade" –totes elles gravades durant les mateixes sessions dels àlbums anteriors-. Sense ser un clàssic a l'alçada de "Prisoner" (2017), l'àlbum bé mereix un judici molt més just que el mediàtic.

Tres quarts del mateix es pot afirmar d'un "Romeo & Juliet" –aquest sí, gravat a posteriori- que redueix l'aparell elèctric de "Chris" sense deixar de prémer l'accelerador, i on predomina un rock de tall més orgànic que es debat entre la sortida endavant i el posat crepuscular. Títols com "Rollercoaster" o "I Can't Remember" remeten als capítols més inspirats de la discografia del seu autor. I "Run" és un refrescant exercici de rock d'arrel en la més pura tradició d'Springsteen, Mellencamp, Petty i tots aquells que van precedir Adams en el seu ofici. Perquè, al marge dels judicis mediàtics i li pesi a qui li pesi, el de Carolina del Nord juga en aquesta lliga. La dels grans mestres del rock d'arrel més genuïnament nord-americà. I això no li pot qüestionar ningú.

La música de l'11-S

Bruce Springsteen.

La commemoració del 20è aniversari dels atemptats terroristes a Nova York i Washington, l'11 de setembre de 2001, és una bona ocasió per mirar enrere i recuperar alguns dels discos que es van inspirar en aquells fets o que, com a mínim, hi estan lligats d'una manera o d'una altra. Obres que van explicar el seu moment, que en alguns casos han esdevingut clàssics del seu temps i en d'altres han acabat acumulant pols però segueixen essent reivindicables a pràcticament dues dècades de la seva gestació. N'hem triat deu i els hem ordenat sense seguir cap criteri que pugui discriminar els uns dels altres. N'hi podria haver més, n'hi podria haver d'altres, però aquesta és la selecció de DWTC per commemorar els 20 anys de l'11-S.

1- "The Rising" (Bruce Springsteen, 2002)
Probablement la tria més òbvia de totes. La història és de sobra coneguda. Poc després dels atemptats contra les Torres Bessones i el Pentàgon, Bruce Springsteen va sentir des del seu cotxe com un ciutadà anònim li cridava "Et necessitem". La seva reacció va ser compondre una sèrie de cançons inspirades en el moment, que anaven de la desolació de "You're Missing" i la pregària d'"Empty Sky" a l'esperit de superació de "Waiting on a Sunny Day" o la peça titular. Testimoni últim de quan la música pop encara gaudia en termes socials de tota aquella centralitat que ha anat perdent durant les passades dues dècades, la resposta serena que demanava a crits un món absolutament tocat i desorientat. La producció de Brendan O'Brien ha envellit força malament, però el disc segueix essent l'obra definitiva del Boss amb The E Street Band al segle XXI, també del rock nord-americà post-11-S.

2- "Gold" (Ryan Adams, 2001)
El segon àlbum en solitari de Ryan Adams és un disc essencialment californià. El va gravar a Hollywood a les ordres d'Ethan Johns, i bona part de les seves pistes es poden contemplar com a postals de la ciutat de Los Angeles durant el canvi de mil·lenni. Però la peça que enceta el plàstic, l'assolellada i animada "New York, New York", estarà per sempre més lligada a la tragèdia d'aquell 11-S. Una declaració d'amor a la ciutat dels gratacels amb un aleshores desconegut Kamasi Washington al saxofon, i un videoclip rodat tan sols quatre dies abans dels atemptats a mig camí de Brooklyn i Manhattan, amb les Torres Bessones gairebé tan omnipresents al metratge com el propi Adams. Quan es va publicar el disc i estrenar el videoclip al cap d'unes setmanes, l'un i l'altre van esdevenir homenatges circumstancials tant a les víctimes com a la pròpia Big Apple.

Ryan Adams al videoclip de 'New York, New York'.

3- "Love and Theft" (Bob Dylan, 2001)
Pocs ho deuen recordar a aquestes alçades, però el segon i notable esglaó de la resurrecció artística protagonitzada per Bob Dylan durant el canvi de segle va coincidir amb l'esdeveniment que marcaria l'agenda geopolítica de les dècades posteriors. Pràcticament al mateix temps en què "Love and Theft" sortia a la venda als Estats Units –a Europa ja portava hores a les botigues, coses de la diferència horària-, el primer avió impactava contra la torre nord del World Trade Center. Des d'aleshores, l'àlbum ha anat lligat a aquella data però també a una forma de fer que contrasta amb certes dinàmiques del segle XXI. Cançons que remetien a les arrels més profundes de la música del segle XX, donant sentit a un moment històric que semblava no tenir-ne. Si l'obra de Dylan durant el segle XXI ha suposat un contrapunt de profunditat a uns temps presos per la immediatesa, "Love and Theft" en va ser una primera mostra.

4- "The Swastika E.P." (Dan Bern, 2002)
Per ser justos, Dan Bern va ser un dels primers músics a reaccionar davant dels atemptats de l'11-S, però ho va fer amb una peça que mai s'ha editat oficialment –tot i poder-se trobar en plataformes com Youtube-, "NYC 911", una emotiva balada que relatava els fets d'aquell dimarts de setembre en la més pura tradició folk. Va ser al cap d'un any quan va publicar "The Swastika E.P.", un disc curt que s'obria amb "Talkin' Al Kida Blues", un desvergonyit exercici de folk de protesta que remetia al "Talking Dust Bowl Blues" de Woody Guthrie o al "Talkin' World War III Blues" de Dylan. La lletra, un àcid repàs dels fets que ens ocupen i de la reacció posterior per part de l'administració Bush. Que la peça titular de l'ep fos un homenatge a l'esvàstica, símbol ancestral que diverses civilitzacions havien adoptat durant segles abans de ser pervertit pel nazisme, refermava que el d'Iowa no havia vingut a complaure ningú sinó a remoure consciències i a incomodar el personal. Requeria valor, la seva gesta, en plena croada de Bush contra el terror global.

5- "Soul Surfing: The Next Wave" (Elliott Murphy, 2002)
Deixeble de Dylan i bon amic d'Springsteen, autoexiliat a París des de fa cosa de tres dècades, Elliott Murphy va tancar l'exercici 2001 amb la publicació de "Soul Surfing", un disc que el va connectar amb tot un nou públic al continent europeu i amb el qual pràcticament va encetar una etapa que arriba fins als nostres dies. Al cap de pocs mesos va publicar-ne una mena d'epíleg amb forma d'ep, un "Soul Surfing: The Next Wave" que s'obria amb la colpidora i explícita "Ground Zero". Homenatge a les víctimes de la tragèdia però també un ferm al·legat contra l'escalada bèl·lica impulsada des de Washington. També va ser la peça on el genial guitarrista Olivier Durand, ja aleshores mà dreta de l'autor d'"Aquashow" (1973), es va destapar com a notable vocalista.

Tori Amos.

6- "Scarlet's Walk" (Tori Amos, 2002)
Un viatge pels Estats Units posteriors a l'11 de setembre de 2001 de la mà d'Scarlet, un personatge fictici a través del qual va projectar Tori Amos el seu propi alter ego. Un disc conceptual que explora les ferides obertes a la terra de l'Oncle Sam, les que s'havien produït arran dels atacs a Nova York i Washington, però també les que portaven dècades (segles) sense acabar de cicatritzar. Amos era a Nova York quan van caure les Torres Bessones, i el capítol de l'àlbum dedicat a la ciutat dels gratacels, la boirosa i gairebé metafísica "I Can't See New York", tracta aquell episodi des del punt de vista de la pròpia Scarlet.

7- "Are You Passionate?" (Neil Young, 2002)
A Neil Young l'11-S el va agafar treballant en un disc on es feia acompanyar ni més ni menys que per Booker T. & The MG's –també pels components de Crazy Horse en alguna peça-. El va publicar la primavera de 2002 sota el títol d'"Are You Passionate?", havent tingut temps d'incloure-hi una cançó dedicada als passatgers del vol 93 de United Airlines, que va acabar impactant en una zona rural de Pennsilvània després que aquests provessin de recuperar-lo de mans dels terroristes –evitant així que assolissin el seu objectiu d'estavellar-lo contra la Casa Blanca-. El títol de la peça en qüestió, "Let's Roll", fa referència a les paraules d'un d'aquells passatgers, pervertides posteriorment pel mateix George W. Bush a l'hora de justificar la seva escalada bel·licista. Pocs anys després es va estrenar un documental que provava d'equiparar el discurs de Young amb el de Bush. Sembla bastant evident que els seus autors ni coneixien els posicionaments ideològics del canadenc, ni s'havien molestat a escoltar la lletra de la cançó.

8- "Is This It" (The Strokes, 2001)
Potser fa de mal dir en un context com el que ens ocupa, però Nova York va ser durant els primers anys del segle XXI un dels llocs més excitants del món si un era jove i portava el rock'n'roll a la sang. Eren els dies previs a la gentrificació, amb els últims batecs de l'escena punk dels 90 encara palpables i una nova generació de bandes a punt de fer renéixer el subsòl de la ciutat. Al capdavant d'aquella nova guàrdia s'hi trobaven uns Strokes que van definir millor que ningú el so de la Nova York pre i post 11-S amb el seu àlbum de debut, "Is This It". Publicat al Regne Unit un mes abans dels atemptats, l'edició nord-americana va veure la llum a finals de setembre amb un track list lleugerament alterat. La peça "New York City Cops", crit de ràbia contra la brutalitat del cos policial novaiorquès, va ser substituïda per la més discreta "When It Started", per allò de no quedar malament amb ningú en un moment com aquell. Sí, d'alguna manera els Strokes també van inaugurar l'era de l'indie rock protocolari i políticament correcte que ha caracteritzat bona part del segle XXI.

The Coup a la caràtula abortada de 'Party Music'.

9- "Party Music" (The Coup, 2001)
Amb una dècada de trajectòria a l'esquena i amb permís de Public Enemy, The Coup eren a principis de segle el paradigma del hip hop més compromès política i socialment. Fins al punt que van decidir presentar el seu quart àlbum amb una caràtula on Boots Riley i Pam The Funkstress literalment feien explotar les Torres Bessones del World Trade Center amb un aparell que semblava un detonador però era en realitat un transistor. Tota una declaració d'intencions, la de combatre el neoliberalisme amb música, que van preferir abortar a poques setmanes de la publicació del disc arran d'uns esdeveniments que fins avui fa 20 anys semblaven propis de la ficció –o de les caràtules de certs discos de hip hop i punk rock-. "Party Music" va veure la llum el mes de novembre d'aquell mateix 2001 amb una caràtula totalment diferent de l'originalment planificada, que malgrat tot es pot trobar sense problemes a la xarxa.

10- "Hey Bin Laden" (Red Simpson, 2001)
I per acabar, una referència que trenca amb la tònica general d'aquesta selecció i abraça plenament la retòrica bel·licista de l'administració Bush després d'aquell 11 de setembre. No és un àlbum ni un ep, sinó un single que porta més d'una dècada descatalogat i que no es troba ni de bon tros entre els títols més representatius del catàleg del seu autor. Destacat veterà del Bakersfield Sound i referent de pes d'aquell fascinant subgènere musical que és el country per a camioners, Red Simpson va respondre als atemptats de l'11-S amb "Hey Bin Laden", una peça on alertava al líder d'Al-Qaida que li esperava el mateix destí que a Hitler i Mussolini –i ho va encertar, les coses com siguin-. Al seu dia la cosa va sonar esperpèntica, vint anys després sona entranyable però encara a anys llum dels clàssics de carretera que van fer de Simpson una llegenda.

Ryan Adams - "Big Colors" (2021)

Una crítica recent de "Big Colors" (2021) destacava peces com "Manchester" i "It's So Quiet, It's Loud" com a èxits potencials en una altra realitat. L'autor de l'article es referia a una realitat on l'autor del disc, Ryan Adams, no hauria estat objecte d'unes acusacions molt greus, part de les quals s'han arxivat per falta de proves i la resta directament s'han demostrat falses. No se n'ha parlat, de la innocència del músic, perquè, en plena era del clickbait, un cop despatxat l'escàndol el rigor ja no ven. I perquè el nord-americà serà eternament culpable de tot i més a ulls dels aiatol·làs de la correcció política, els que un bon dia ofereixen lliçons de drets fonamentals i l'endemà s'obliden que la presumpció d'innocència és un d'aquests drets fonamentals.

"Big Colors" és el segon dels tres discos que Adams tenia previst publicar durant l'any 2019, la sortida dels quals va quedar en suspens a causa de les citades acusacions. A finals de l'any passat va veure la llum finalment "Wednesdays", que inicialment s'havia anunciat com el segon capítol de la trilogia i que sortia amb algunes de les peces que en un principi hauria d'haver inclòs aquest "Big Colors", que hauria d'haver estat el primer dels tres llançaments i que es publica ara amb un repertori també alterat –totes les cançons formen part de les mateixes sessions de 2018, és a dir que són prèvies a les acusacions-.

La tònica general és la mateixa de "Wednesdays", cançons pausades i de caràcter intimista entre les quals destaquen títols com els anteriorment citats. La sorpresa arriba a partir de la meitat de l'àlbum, quan Adams recupera la seva vena més rockera amb el rockabilly decadent d'un "Power" que gairebé podria passar per una versió de Suicide o fins i tot del Bruce Springsteen dels 80. Remata la feina amb el rock robust –si bé malencònic- d'un "I Surrender" que podria haver figurat perfectament als ja clàssics "Ryan Adams" (2014) o "Prisoner" (2017). Després torna la calma, però Adams encara té temps de prémer l'accelerador en talls com "Middle of the Line". Un disc notable, més enllà de realitats i opinions públiques.

Ryan Adams - "Wednesdays" (2020)

Aquest mes de febrer ha fet dos anys que la carrera musical de Ryan Adams gairebé se'n va anar en orris justament quan vivia un dels seus moments més dolços. El nord-americà venia de consolidar una nova etapa amb la publicació de dos discos tan celebrats com "Ryan Adams" (2014) i "Prisoner" (2017), i acabava d'anunciar la seva intenció de publicar tres àlbums més al llarg de 2019. Aleshores van sortir a la llum unes acusacions molt greus que van donar peu a un d'aquells judicis mediàtics tan propis d'aquests temps en què qualsevol pot dictar sentència a cop de tweet i sense necessitat de respectar principis com la presumpció d'innocència. També, és clar, a la paralització de tots els projectes artístics en què es trobava immers el de Carolina del Nord.

A dos anys de tot allò, no tan sols cap d'aquelles acusacions ha arribat a prosperar sinó que la més greu fins i tot es va arxivar després que una investigació de l'FBI conclogués que no hi havia cap evidència contra el músic. La cosa, com sol passar en aquests casos, no ha generat ni de bon tros tants titulars ni reaccions a Twitter com l'escàndol inicial. I amb aquestes arriba el primer disc d'Adams amb material nou en quatre anys, un "Wednesdays" que va veure la llum el passat mes de desembre a través de PAX-AM –el segell del propi músic-, de manera més aviat discreta i tan sols en format digital –l'edició física es preveu per al mes vinent-. Una obra que respon al títol del segon dels tres àlbums que Adams havia anunciat per al 2019, però que finalment incorpora material del seu predecessor –el descartat "Big Colors"-.

I un cançoner que recupera les formes més íntimes, confessionals i reflexives del nord-americà, que fins i tot podria semblar fruit de les seves turbulències personals dels darrers anys si no fos perquè bona part d'aquest material data d'abans que esclatés l'escàndol, i que en qualsevol cas contrasta amb les dinàmiques rockeres que havien definit els dos treballs previs. La inicial "I'm Sorry and I Love You", per exemple, és una balada amb el piano com a base que per moments remet als mitjos temps de Neil Young o fins i tot Elton John. "When You Cross Over" destapa de bat a bat tota la fragilitat del seu autor. "Birmingham" apunta a Dylan i The Band, i hauria pogut encaixar a "Prisoner" sense problemes. I la colpidora "Mamma" podria ser perfectament una de les cançons més devastadores del catàleg d'Adams.

20 anys de "Hearbreaker"

Crec recordar que el primer cop que vaig tenir consciència de l'existència de l'etiqueta Americana va ser arran d'una crítica de "Hearbreaker" (2000), el debut en solitari de Ryan Adams, a la revista Uncut –un mitjà que va esdevenir clau en la definició i la divulgació d'aquest terme-. Un plàstic que va veure la llum tal dia com avui de fa vint anys, i que encara a aquestes alçades es pot contemplar com un dels capítols definitius d'una trajectòria que mai ha deixat de mirar endavant.

"Hearbreaker" va suposar molt més que un nou punt de partida per a Adams després de la desfeta de Whiskeytown, va suposar també una de les portes d'entrada al segle XXI per allò que s'havia anomenat country alternatiu –gènere del qual era i segueix essent el de Carolina del Nord un dels màxims exponents-. Produït per tot un Ethan Johns, amb el suport instrumental de pesos pesants com Daid Rawlings i veus convidades com les de Gillian Welch o Emmylou Harris, el treball en qüestió va ser també el primer acte d'afirmació d'un Adams que començava a seguir a la seva manera els camins prèviament traçats per Tom Petty o Bruce Springsteen.

El disc començava amb una mena de broma. Una conversa entre Adams i Rawlings sobre Morrissey, caçada al vol per Johns a l'estudi, que donava pas al torrencial rockabilly de "To Be Young (Is to Be Sad, Is to Be High)". Entrada per la porta gran i tota la carn a la graella des del minut zero. La seguien reclams com "My Winding Wheel", dinàmic exercici de crepuscular country rock que encara avui és un plat fort dels directes del seu autor, la fràgil "Oh My Sweet Carolina", amb els aguts vocals de Harris fent de contrapunt al lament estripat d'Adams, o el rhythm & blues corrosiu de "Shakedown on 9th Street". Un dels grans debuts del seu temps, i més enllà.

Bucky Baxter (1955-2020)

BUCKY BAXTER

(1955-2020)

Pocs músics poden dir que han acompanyat a dues figures de la mida d'Steve Earle i de Bob Dylan en alguns moments clau de les seves respectives carreres. Bucky Baxter en podia presumir. Va debutar a l'estudi de gravació amb Earle durant la gestació del que esdevindria el seu primer àlbum. Un "Guitar Town" (1986) que va establir algunes de les bases d'allò que avui anomenem country alternatiu, esdevenint de passada un clàssic del so Americana. No va ser la seva única tasca al costat del texà, amb qui va gravar altres obres igualment capitals com "Copperhead Road".

Amb Dylan va girar durant gairebé una dècada en el marc del Never Ending Tour –un dels últims concerts que va oferir amb l'autor de "Like a Rolling Stone" va tenir lloc el 22 d'abril de 1999 al Palau d'Esports de Barcelona- i va enregistrar aquell retorn per la porta gran que va significar "Time out of Mind" (1997). Mestre de la pedal steel guitar, també se'l pot escoltar en àlbums tan celebrats com "Green" (1988), de R.E.M., o "Gold" (2001), de Ryan Adams. Ens ha deixat a l'edat de 65 anys, per causes que encara no s'han donat a conèixer.

Neal Casal (1968-2019)

NEAL CASAL

(1968-2019)

La història de la música contemporània va plena d'actors eternament secundaris sense els quals no s'entendrien moltes trajectòries de primera línia. Neal Casal va ser un d'ells, arribant a acompanyar pesos pesants com Ryan Adams i Chris Robinson, a militar en formacions com els des d'ara mateix irrepetibles Hard Working Americans i a liderar projectes com Hazy Malaze. Tot això, és clar, sense comptar tota una carrera al seu nom que de bon principi el va consolidar com un dels grans arquitectes d'allò que anomenem country alternatiu. El buit que deixa la seva partida és enorme.

2017 en música

Ryan Adams.

No figura en bona part de les llistes i rànquings amb vocació definitiva que tant circulen aquests dies, però si un nom ha marcat el meu 2017 a nivell musical ha estat sens dubte el de Ryan Adams. El seu darrer disc, "Prisoner", referma el seu excel·lent estat de forma a nivell creatiu. I la seva actuació al passat Cruïlla, la primera que oferia a Barcelona en més d'una dècada, justificava la llarga espera amb un repertori de somni i una solvència incontestable sobre les taules. Queda pendent veure'l (i escoltar-lo) en una sala de dimensions raonables i lluny del context festivaler. Potser l'any vinent?

Òbviament no ha estat el d'Adams l'únic gran disc que ha vist la llum aquest 2017. La llista és llarga, i més enllà de tots els que em descuidaré -i dels que encara no he pogut escoltar- cal destacar els llançaments que han signat durant aquests darrers dotze mesos The War On Drugs, Peter Perrett, Courtney Barnett & Kurt Vile, Anímic, Xavier Calvet, Brighton 64, Mazoni, Joan Queralt, Ran Ran Ran, Bob Dylan, Dan Auerbach o Steven Munar. De directes també n'he pogut presenciar uns quants que trigaré a oblidar: el desè aniversari de The Missing Leech, els Rolling Stones desafiant una vegada més la lògica del temps i els elements, el retorn gairebé secret de Top Models, l'estrena del nou format d'Anímic, Lewis & Leigh en un teatre per a un centenar de persones, Little Steven per partida doble, Slayer, Nikki Lane, Van Morrison, Donovan, The Damned, La Femme o Wax Taylor.

A nivell de decepcions, la previsibilitat i la manca d'inspiració d'"Everything Now" marquen ara per ara el final de la meva intensa relació amb la que, malgrat tot, segueix essent una de les meves bandes preferides del segle XXI. Uns Arcade Fire que sí que van brillar, i de quina manera, en la immensitat del Fòrum durant el passat Primavera Sound. Però pitjor que les decepcions són els adéus amb caràcter definitiu. Si 2016 va ser l'any en què la música pop va prendre consciència de la mortalitat amb cops tan durs com les baixes de Bowie, Prince, Alan Vega o Leonard Cohen, 2017 ha ampliat la crònica negra amb pèrdues tan irreparables com les de Chuck Berry, Tom Petty, Fats Domino, Gregg Allman, Sonny Burgess, Malcolm Young, Chris Cornell, Glen Campbell, Don Williams, Dave Hlubek, Grant Hart, Wayne Cochran, Johnny Hallyday o Charles Bradley. En pau descansin tots ells.

Ryan Adams - "Prisoner" (2017)

Com més escolto "Prisoner" més m'adono que el darrer treball de Ryan Adams és un dels grans discos no tan sols d'aquest 2017 sinó, molt probablement, del present lustre. Si el de Carolina del Nord va començar el segle XXI presentant-se per primer cop com a solista i perfilant-se com una de les grans promeses d'allò que algú havia batejat com a so Americana, aquesta segona dècada de trajectòria al marge de Whiskeytown l'ha acabat de consolidar com un referent, ara sí, indispensable a l'hora de parlar de la música contemporània al marge d'etiquetes. "Ashes & Fire" (2011) apuntava maneres i deixava enrere les ocasionals relliscades -poques, però n'hi havia hagut- de temps pretèrits. "Ryan Adams" (2014) feia un cop de timó estilístic i reinventava el discurs del seu autor tot reforçant-ne la identitat. Una fita que "Prisoner", continuació lògica del citat plàstic homònim, revalida amb títols tan notables com com "Do You Still Love Me?", "Doomsday" o "Shiver and Shake". Ens trobem davant d'un disc de divorci en la més pura tradició de "Blood on the Tracks" o "Tunnel of Love", i d'un Adams a qui ja ningú pot discutir la condició de clàssic i referent de la música nord-americana. Actuacions com la que va oferir a la passada edició del Cruïlla BCN no fan sinó refermar la bona nova.

Cruïlla 2017

THE PRODIGY. Beats i decibels.

CRUÏLLA BCN 2017

Parc del Fòrum, Barcelona

8 de juliol de 2017

Little Steven va deixar molt clar que té corda més enllà de The E Street Band -i de la petita pantalla-, al capdavant d'uns renovats Disciples of Soul -augmentats amb sang jove i amb il·lustres veterans com Lowell "Banana" Levinger (The Youngbloods)- i a ritme d'allò que es coneix com a Jersey Shore Sound. Ryan Adams tan sols havia visitat Barcelona en una ocasió, la llunyana gira de "Gold" (2001), quan encara se'l contemplava com una de les grans promeses del so Americana. Una dècada i mitja més tard i consolidat l'exWhiskeytown com un dels grans referents musicals del segle XXI, tornava als nostres escenaris en el marc del Cruïlla, presentant un plàstic tan notable com és "Prisoner" (2017) i amb una banda de contrastada solvència. El resultat, és clar, va ser digne d'emmarcar. Uns Pet Shop Boys tan massius com de costum van presumir de present -"Super" (2016)- i van treure la pols a un fons de catàleg encara vigent. The Prodigy ja no desprenen el perill que desprenien fa vint anys, i el seu potencial provocador tampoc és el mateix d'aleshores -tot i que la imatge de la munió de noies en edat festivalera aclamant Keith Flint mentre sonava "Smack My Bitch Up" a tota castanya, de ben segur hauria encès els ànims de la pròpia Ada Colau-. Però el seu repertori es manifesta tan letal com el primer dia. Beats, decibels, llums i una rave post-apocalíptica apoderant-se del Fòrum per moments.

RYAN ADAMS. Instantània d'una actuació per a emmarcar.

LITTLE STEVEN. Vida més enllà de The E Street Band.

PET SHOP BOYS. Des de la immensitat.

Ryan Adams - "Heartbreaker" (2000)

Ryan Adams.

Sembla que fos ahir quan Ryan Adams es despenjava amb "Heartbreaker", l'últim gran debut discogràfic del segle XX, i de passada posava el terme Americana al mapa. Perquè, pot costar de creure a aquestes alçades però és totalment cert, en ple any 2000 la paraula de torn era un neologisme acabat d'inventar (gairebé m'atreviria a dir) a les pàgines de la revista britànica Uncut. Va ser en aquelles mateixes pàgines on vaig llegir-lo per primera vegada, precisament en un article referit a un aleshores desconegut i prometedor Adams. Un jove de Carolina del Nord que havia militat prèviament a Whiskeytown, una banda de culte etiquetada en aquell moment com a country-rock -denominacions com alt.country tampoc es trobaven encara a l'ordre del dia-.

"Heartbreaker", reeditat recentment amb versió ampliada i sucosos extres que convidaran més d'un a passar gustosament per caixa, va veure la llum per primera vegada el 5 de setembre de 2000 a través de Bloodshot Records. Produïa tot un Ethan Johns, que completava la banda d'acompanyament juntament amb Gillian Welch i David Rawlings -aglutinin actualment aquests tres noms sota el mateix sostre, sumin el propi Adams a l'equació i obtindran vostès un supergrup en tota regla-. Per si això fos poc, a la nòmina de col·laboradors hi figuraven entre d'altres Pat Sansone -tres anys abans d'ingressar a Wilco-, Allison Pierce o la mateixa Emmylou Harris -els seus cors van fer d'"Oh My Sweet Carolina" un artefacte digne de Gram Parsons-.

El resultat global va esdevenir molt més que una brillant carta de presentació. Com qui no vol la cosa, Adams encetava una nova etapa artística i vital amb un plàstic tan fresc, vigorós i atemporal que a dia d'avui es manté en l'imaginari col·lectiu com una de les seves obres definitives. Catorze cançons i una intro -Adams i Rawlings parlant sobre Morrissey, a veure qui és el llest que ho supera- on no hi falta ni hi sobra de res, de la frenètica arrencada a ritme d'skiffle amb "To Be Young (Is to be Sad, Is to Be High)" al malencònic piano de la final "Sweet Little Girl 23rd/1st", d'un "To Be the One" que apuntava a Bruce Springsteen al folk de cambra d'"Amy", i d'aquell salt a la carretera que és "My Winding Wheel" al ritme de garatge d'un "Shakedown on 9th Street" que certificava el viratge urbà d'Adams -l'àlbum es va gravar a Nashville, però la seva lírica mirava a Nova York-.

I és que el terme Americana sempre s'ha fet petit a l'hora d'etiquetar un discurs enfocat de bon principi al rock d'arrels en clau d'autor. El de qui deixava enrere els dies de Whiskeytown i debutava en solitari amb prou intenció i vocació per a ocupar el lloc que havia deixat vacant el propi Springsteen -faltaven encara dos anys per "The Rising" (2002)-. El d'un Adams que inicialment va alçar poques passions en aquesta banda dels Pirineus però va regnar com el que més durant tota aquella tardor a la premsa anglosaxona. "Heartbreaker" havia esdevingut el punt de partida d'una trajectòria que a dia d'avui acumula quinze llargues durades al seu nom. I el que aleshores era una promesa, s'acabaria consolidant tan sols un any més tard amb el ja massiu "Gold" (2001) i un videoclip, el de "New York, New York", filmat el 7 de setembre de 2001 amb l'skyline de Manhattan com a marc de fons. Quatre dies més tard queien les Torres Bessones, aquell skyline canviava per sempre més i el segle XXI irrompia de ple per a quedar-se. Quinze anys després, "Heartbreaker" manté intacte l'encant del primer dia i a la vegada evoca uns temps, si no millors, com a mínim més innocents.

Jesse Malin - "The Fine Art of Self Destruction" (2002)

La parada de metro de Delancey Street es troba a tocar del Williamsburg Bridge, el pont penjant que connecta dos dels barris més vitals i artísticament actius de Nova York, el Lower East Side de Manhattan i Williamsburg, a Brooklyn. Enllaçant amb l'extrem oest del pont, a Manhattan, el carrer Delancey és una de les artèries principals del propi Lower East Side, i a escassos metres de la citada parada de metro s'hi poden trobar alguns escenaris de renom on nit rere nit es deixen la pell bandes i solistes emergents tant de la Big Apple com de fora. Clubs i sales com Pianos, The Delancey, el Mercury Lounge o, més al nord, el Sidewalk Cafe i el Niagara. D'aquest últim n'és copropietari Jesse Malin, un home que amb 48 anys a l'esquena i tota una vida dedicada al rock'n'roll personifica com pocs la Nova York més visceral i genuïna, la mateixa on els fantasmes de Joe Gould, Woody Guthrie i Joey Ramone es neguen a ser engolits per la marea gentrificadora que tot vol endur-s'ho per davant.

No devia ser casual, doncs, que Malin -ja aleshores veterà de bandes com Heart Attack o D Generation-, escollís la parada de metro de Delancey Street com a marc de fons per a la caràtula del seu debut com a solista. Un "The Fine Art of Self Destruction" (2002) que capturava l'essència de la Nova York del canvi de segle de la mateixa manera que els Strokes ho havien fet un any abans amb "Is This It" (2001), si bé amb un punt de maduresa -entesa en el millor dels sentits- que Julian Casablancas i companyia mai han arribat a assolir. Distàncies generacionals al marge, si Casablancas i Malin contemplen Nova York des d'angles diferents probablement sigui perquè mentre el primer ve de les altes esferes, les arrels de Malin es troben als mateixos carrers de Queens que al seu dia van engendrar Johnny Thunders, els Ramones i les Shangri-Las.

Tots ells eren presents d'alguna o altra manera al llarg de dotze cançons on Malin trencava amb l'ortodòxia punk dels seus anteriors projectes per a acostar-se al rock d'autor d'un Pete Yorn o un Paul Westerberg i sobretot a la lírica urbana i crepuscular de l'Springsteen de "Darkness on the Edge of Town" (1978). I tot plegat de la mà d'un vell conegut, Ryan Adams, que debutava com a productor i de passada aportava a l'àlbum unes subtils pinzellades de so Americana. Pel que fa al track list, conté algunes de les grans perles del repertori de Malin. Joies que encara a data d'avui solen trobar un lloc als seus directes, cas de la vitamínica "Wendy" o la majestuosa "Brooklyn". La primera parla d'una noia a qui agraden Tom Waits, els Kinks i Kerouac -i de la qual pot perfectament enamorar-se l'oient en els tres minuts i mig que dura la cançó-. La segona evoca un exili aparentment forçat a l'altre costat de l'East River, aires de ruptura sentimental com a metàfora d'una Manhattan on el cost de la vida començava a esdevenir inassumible.

Al seu moment em vaig comprar l'àlbum atret tant per la caràtula com per la resposta entusiasta de la crítica -i per l'il·lustre passat del seu autor, és clar-. El seu contingut em va atrapar de tal manera, que a data d'avui segueix essent un dels meus discos preferits de tots els temps. Fins al punt d'haver-me aturat a la parada de metro en qüestió en moltes de les meves visites al Lower East Side. Fins al punt, què dimonis, de compondre jo també una cançó titulada "Brooklyn" ara deu fer cosa d'uns deu anys. I no, la meva Brooklyn no té massa a veure amb la de Jesse Malin -si bé va a ser a Williamsburg on em vaig inspirar per fer-ne la lletra-. Però, no ho he dit mai a ningú i per tant ho confesso ara i aquí, tant el ritme de la guitarra com la melodia vocal de les estrofes els vaig robar literalment de "Downliner", un altre dels diamants inclosos en aquell impactant debut.

"The Fine Art of Self Destruction" ha estat recentment reeditat per One Little Indian amb un disc extra on s'inclouen les maquetes de l'àlbum -amb títols inèdits fins a data d'avui-, a més de notes informatives signades per tot un Brian Fallon, líder de The Gaslight Anthem i sens dubte tot un deixeble del propi Malin. A aquesta (bona) oportunitat de redescobrir un clàssic amb totes les lletres, hi hem de sumar també la imminent visita a casa nostra del novaiorquès. Jesse Malin actuarà el proper divendres, 11 de març (21h.), a la sala 2 d'Apolo, en el marc d'Stash R'n'R Club i presentant el seu darrer treball, "Outsiders" (2015). Escalfaran l'ambient Trapper Schoepp i Don DiLego. Assistència més que recomanada.

You still love rock'n'roll...

Jeff Tweedy.

"El rock'n'roll com a moda i estil de vida comercial ja fa temps que flaqueja. Però per a mi existeix una part del rock'n'roll que segueix essent virtualment la mateixa. Tot gira al voltant del mateix principi, el fet d'atorgar-te poder a tu mateix i sentir-te bé essent qui ets. El que faig ara es percebria com a rock'n'roll en el sentit tradicional? I tant que no. Jo mateix, amb 18 anys, hauria pogut mirar això que faig ara i considerar-ho rock'n'roll? No. Però amb 46 anys, segueixo sentint el mateix que sentia quan en tenia 18 i tocava davant un grapat de gent a qui jo importava una merda, quan m'enfilo a l'escenari i toco 14 cançons d'un disc que ningú ha escoltat. Això no és menys rock'n'roll que allò que feia amb 18 anys. En certa manera, és una mica més honest i directe". Jeff Tweedy (Wilco) reflexiona sobre el significat del rock'n'roll a l'edició d'octubre d'Uncut.

A la mateixa revista, Ryan Adams explora l'essència del mateix terme tot recordant els dies de Whiskeytown. "Sabia que si el grup fracassava -i estava destinat a fracassar, perquè no era real-, jo ho acabaria engegant tot a la merda. Recordo pensar que ho portaria a l'extrem, evitant únicament ferir ningú, anar a la presó o morir. Que viuria aquella història, perquè la coneixia bé. Fixa't en les bandes de rock'n'roll que amb prou feina surten endavant, aquestes són les que jo havia vist tota la vida. Moltes vegades no érem massa bons, jo no era un bon guitarrista, m'agradava emborratxar-me, era molt tímid, amb prou feina podia mirar la gent a la cara, era realment tímid amb les noies i reservat amb els meus amics fins que bevia una mica. Em sentia incòmode amb mi mateix. I la meva postura era, si no ets prou bo hauries d'autodestruir-te, això tenia sentit. Sempre vaig pensar que el rock'n'roll consistia en això. Quelcom real".

Ryan Adams.

Tweedy i Adams. Dos dels grans renovadors de la música nord-americana durant el canvi de segle. Dues visions complementàries del rock'n'roll, explicades des de l'experiència vital. Dos sucosos articles amb la redempció com a comú denominador. I una redempció que en ambdós casos ha arribat amb forma de disc. El primer acaba d'editar "Sukierae" (DBPM Records) amb Tweedy, el refrescant projecte que ha encetat amb el seu fill Spencer. El segon ha signat un àlbum homònim (Pax Americana / Columbia) on exhibeix nervi i es mostra en forma.