(1951-2023)
Símptoma del temps que ens ha tocat viure, però sobretot de l'estat de les coses en un país i en una ciutat amb molt poca memòria quan es tracta del rock i de la cultura pop en general. Va passar sense pena ni glòria el mes de maig passat el cinquantenari de la històrica sala Zeleste del carrer de l'Argenteria de Barcelona, un dels espais on es va definir la contracultura de la Ciutat Comtal i també un dels epicentres del rock tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat espanyol durant la dècada dels 70 i bona part de la dels 80, quilòmetre zero de l'anomenada Ona Laietana. No hi va haver cap commemoració, ni des de l'oficialisme ni des de l'underground. Així estan les coses.
Justament, el 50è aniversari de l'obertura de Zeleste s'hauria d'haver commemorat al cap de poques setmanes de morir el seu fundador, Víctor Jou, l'abril passat. I amb prou feines ha passat mig any quan hem de lamentar el traspàs de qui va ser la seva mà dreta, Rafael Moll, programador de la sala, productor del segell de la casa i responsable de l'agència de management impulsada sota el mateix paraigua. Va treballar amb figures com Sisa –el totèmic "Qualsevol nit pot sortir el sol" (1975) el va produir ell-, Pau Riba, Gato Pérez, La Voss del Trópico, Oriol Tramvia, Jordi Sabatés, l'Orquestra Mirasol o El Último de la Fila, entre d'altres. La música d'aquest país nostre no s'entendria sense ell.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada