(1939-2023)
El mes vinent es commemoraran 50 anys de l'obertura de la històrica sala Zeleste del carrer de l'Argenteria, temple de la nit barcelonina més bohèmia i santuari per a melòmans i altres ànimes inquietes en un moment en què la capital catalana bullia amb més efervescència que mai. Eren els dies del rock laietà –la variant autòctona de la música progressiva-, però també del protopunk i de l'entrada de la ciutat al circuit de les gires internacionals. Que ningú n'hagi dit res ni s'hagi plantejat per ara cap acte commemoratiu –ni des de l'oficialisme ni des de l'underground-, referma el desconcert creixent d'una Barcelona que va deixar de reconèixer-se ella mateixa ja fa molt de temps.
I amb aquestes ens assabentem de la mort de Víctor Jou, fundador de Zeleste –de la sala, del segell discogràfic del mateix nom i de l'escola de música que va arribar a funcionar a les seves instal·lacions-. L'enginyer que va acabar esdevenint un dels catalitzadors de la (contra)cultura d'aquest país en un moment clau, i un dels últims supervivents d'un temps molt llunyà en què oficis com el seu s'aprenien sobre el terreny (i sobre la marxa), i no pas en escoles de negocis. El 1975 va ser un dels impulsors del Canet Rock original. El 1986 va traslladar la sala de concerts al carrer dels Almogàvers, on va romandre fins que va tancar l'any 2000. Un local que diverses generacions ja han conegut com a Razzmatazz però que a molts, ni que sigui de forma col·loquial, encara ens agrada anomenar Zeleste.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada