Blaze Foley

Blaze Foley (1949-1989).

L'estiu passat es va estrenar als Estats Units una d'aquelles pel·lícules que per alguna raó semblen poc destinades a arribar a les nostres pantalles. Parlo de "Blaze", biopic centrat en la trajectòria vital i artística del mai prou reivindicat Blaze Foley. El va dirigir Ethan Hawke, que va escollir per a l'ocasió un repartiment farcit de músics com Alynda Lee Segarra (encarnant la germana de Foley), Kris Kristofferson (com a pare del protagonista) o Charlie Sexton (fent de Townes Van Zandt, ni més ni menys). També hi apareix Sybil Rosen, parella de Foley a la vida real, interpretant la seva pròpia mare. Per al paper principal, Hawke va tenir el valor -i l'encert- de fitxar Ben Dickey, un jove i desconegut músic de country sense experiència prèvia com a actor.

Foley mai va ser cap gran estrella, les seves cançons van conèixer millor fortuna en veus de tercers que no pas a les seves pròpies gravacions, i alguns dels seus discos no es van poder publicar quan tocava perquè se'n van perdre els màsters -els del que havia de ser el seu debut, per exemple, van anar a parar mans de l'FBI durant una operació antidroga que va acabar amb la detenció del productor de l'àlbum, un reconegut camell-. Li agradaven els hàbits poc saludables i s'identificava amb els pobres i els desemparats, cantava per a ells i vivia com ells -són gairebé llegendaris els anys que va conviure amb Rosen en una cabana construïda per ells mateixos enmig d'un bosc-.

Per si el guió encara no fos prou complet, va morir assassinat pel fill d'un conegut. Sembla ser que l'individu en qüestió s'aprofitava econòmicament del seu pare, a qui Foley hauria volgut defensar al moment de la seva mort. El seu somni d'assolir el firmament country mai es va fer realitat, però les seves cançons han estat interpretades per Willie Nelson i Merle Haggard, entre d'altres. Van Zandt va escriure "Blaze's Blues" pensant en ell, i Lucinda Williams s'hi va inspirar a l'hora de compondre "Drunken Angel". A Hawke no li ha faltat material a l'hora de confeccionar un biopic que a priori promet marcar diferències. Mentre l'esperem, sempre podem gaudir d'una banda sonora d'alçada que signen gairebé a mitges Dickey i Segarra.

Desvergonyiment

Hurray For The Riff Raff, Alynda Lee Segarra en primer terme.

Sempre he pensat que els oficis no s'aprenen a les aules sinó vivint, rebent cops, caient i tornant a aixecar-se. Les arts, en qualitat d'oficis, no impliquen cap cas a part. No em malinterpretin, em sembla imprescindible la tasca que porten a terme les escoles a l'hora de formar artistes. Simplement tendeixo a desconfiar -en el camp de les arts com en el de qualsevol ofici de vocació creativa o humanista- dels academicismes. En aquest sentit i com a exemple puntual, estic tip d'escoltar músics de jazz formats en conservatoris on els pioners del gènere mai haurien pogut accedir. D'escoltar com vesteixen de tècnica uns repertoris que prèviament han despullat d'ànima. Per això aprecio artistes com Alynda Lee Segarra, cara visible del col·lectiu Hurray For The Riff Raff, un dels noms més frescos que ha donat en anys la música nord-americana d'arrels i una de les grans revelacions d'aquest 2014.

Originària de Nova York i filla d'un alt càrrec polític, va fugir literalment de casa amb tan sols disset anys, va participar activament de l'escena punk autòctona i va deixar enrere una ciutat cada vegada més ofegada per la gentrificació. Va adoptar aleshores l'estil de vida hobo, viatjant en trens de càrrega i tocant les seves cançons per tota la geografia nord-americana fins que es va instal·lar definitivament a la Nova Orleans post-Katrina. Entorn gairebé apocalíptic i una de les ciutats més violentes del país, però també un oasi amb lloguers prou assequibles per pagar-los tocant al carrer. Va ser d'aquesta manera com Segarra va entrar en contacte amb la colla d'outsiders amb qui acabaria formant Hurray For The Riff Raff. Un projecte amb el qual ha abraçat gèneres com el folk, el jazz o el country des d'una perspectiva formalment tradicional però vocacionalment renovadora.

Estèticament, les seves cançons podrien haver-se concebut en qualsevol moment dels darrers gairebé cent anys i sonar tan fresques com ho fan a dia d'avui. És a nivell líric, però, on Segarra i companyia desafien purismes i estretors de mires, carregant el seu discurs de proclames feministes, cants a favor de l'alliberament dels col·lectius homosexuals i crides a la justícia social. Abans de corporativitzar-se, el country tenia aquestes coses. Penso per exemple en Johnny Cash homenatjant als nadius nord-americans o en Steve Earle carregant contra l'Administració Bush. La pròpia Segarra va més enllà i cita pioneres del blues com Bessie Smith o Ma Rainey. "En moltes cançons ja abordaven qüestions relacionades amb l'homosexualitat, el fet de vestir-se com homes i anar a la ciutat a tirar els trastos a les dones. Durant molt de temps em vaig emmirallar en Bessie Smith, volia ser tan desvergonyida com ella", declarava recentment a la revista Uncut. Desvergonyiment. Potser aquest és el secret. Potser aquest és l'ingredient que, encara a dia d'avui, permet a gent com Segarra destacar per damunt de la resta.