divendres, 23 de juliol de 2021

Chuck E. Weiss (1945-2021)

CHUCK E. WEISS
(1945-2021)

La gran majoria vam descobrir a Chuck E. Weiss a partir de la seva relació amb Tom Waits i Rickie Lee Jones. Tots tres van conviure al cèlebre motel Tropicana de Los Angeles durant la dècada dels 70, mentre els dos últims eren parella. Waits el va citar a la peça ""Jitterbug Boy (Sharing a Curbstone with Chuck E. Weiss, Robert Marchese, Paul Body and The Mug and Artie)", inclosa a l'àlbum de 1976 "Small Change". Jones li va dedicar la cançó "Chuck E.'s in Love", del seu celebrat debut homònim de 1979. Sigui com sigui, és molt injust que molts tan sols recordin a Weiss per aquests dos fets purament anecdòtics.

Chuck E. Weiss va entrar en contacte amb la música de ben petit, a la botiga de discos que regentaven els seus pares a la seva Denver natal, pas previ a un circuit de clubs on va començar a trepitjar escenaris com a multiinstrumentista i vocalista ocasional. El va descobrir tot un Lightnin' Hopkins, qui se'l va emportar de gira i li va obrir la porta a treballar amb gegants del gènere com Muddy Waters o Willie Dixon. Amb aquest últim va gravar el 1970 una simpàtica lectura del "Down the Road a Piece" de Don Raye, que no va veure la llum de forma oficial fins al 2002, quan Weiss la va incloure en un dels seus àlbums més notables, "Old Soulds & Wolf Tickets".

No només la peça en qüestió va haver d'esperar. Habitual de l'escena de clubs de Los Angeles, Weiss va publicar el seu primer àlbum, "The Other Side of Town", el 1981, però no va lliurar-ne la continuació, el definitiu "Extremely Cool", fins al 1999. Des d'aleshores la seva producció discogràfica havia estat poc prolífica. A cavall dels clàssics del blues i la poesia beat, amb la mirada posada en el rock'n'roll i en exploradors nats com Frank Zappa o Captain Beefheart, Weiss va desenvolupar un registre propi i intransferible que enllaçava dècades de tradició musical nord-americana. Fins i tot hi ha qui diu que no està clar si Tom Waits va ser influència seva, o va ser ell influència de Waits. Sigui com sigui, un referent a qui seguir reivindicant més enllà de les anècdotes. Ens ha deixat a l'edat de 76 anys a causa d'un càncer.

Deu anys sense Amy Winehouse

Amy Winehouse (1983-2011).

Al principi no m'ho vaig voler creure. M'ho va dir el meu pare, que ho acabava d'escoltar per la ràdio. Havia mort Amy Winehouse. Així, sense embuts, m'ho va deixar anar. I no podia ser. D'acord, tothom era conscient dels excessos de qui havia vingut a retornar al mainstream melòman aquella dosi de perill que tant s'havia trobat a faltar durant la primera dècada del segle XXI –i que tant s'ha trobat a faltar des d'aleshores-. Però la dada costava d'assimilar.

Aquella veu que havia injectat nova vitalitat al soul de tota la vida, apagada de cop i volta per sempre més. La icona pop que havia protagonitzat sonats escàndols i a qui certa premsa britànica equiparava amb Etta James i Billie Holiday –aquí s'exagerava una mica bastant, tot i ser clars els arguments-, instal·lada de la nit al dia en aquell Club dels 27 on l'ingrés sol requerir d'una conducta qualsevol cosa menys exemplar. Dos àlbums formidables i un tercer que veuria la llum de forma pòstuma, després d'un llarg estira i arronsa entre la disquera i l'entorn de la pròpia artista.

I una dècada després, el record, el llegat i la llegenda. Deu anys sense Amy Winehouse. La irrepetible veu que va seduir a propis i estranys cantant als quatre vents la seva ferma negativa a renunciar a cap vici ni plaer terrenal –"Rehab" va ser i segueix essent un cop de puny al ventre de tota la correcció política-. Va viure ràpid, va morir jove i va deixar un cadàver exquisit.

dijous, 22 de juliol de 2021

Reigning Sound - "A Little More Time with Reigning Sound" (2021)


El temps vola i ja fa dues dècades que Greg Cartwright va posar en marxa Reigning Sound amb l'ànim de donar sortida a totes aquelles idees que no acabaven d'encaixar en projectes com els encara imprescindibles Oblivians. A saber, rock'n'roll de garatge sense depurar ni adulterar, deutor dels clàssics de la dècada dels 60 però despatxat a consciència en un món que ja havia vist mutar la fórmula original en allò que anomenem punk rock. Es commemora enguany el 20è aniversari de la publicació del debut del trio de Memphis, "Break Up, Break Down" (2021), i Cartwright ho celebra tornant a l'estudi amb la formació clàssica del combo.

Fruit d'aquest retrobament és el primer disc de la banda en set anys, oportunament titulat "A Little More Time with Reigning Sound" (2021, Merge/Popstock!). Un treball que segueix destil·lant essències de garatge sense renunciar a la frescor que sempre ha definit els seus autors, però presumint de tot l'ofici adquirit al llarg de dues dècades a la carretera –inclosos discos i gires amb figures com Mary Weiss-. La inicial "Let's Do It Again" deixa les coses clares de ben principi i obre el camí a perles com "I Don't Need that Kind of Lovin'" o una peça titular d'aires Merseybeat que en altres temps hauria estat un hit i avui es perfila com un clàssic de ple dret.

Joan Colomo - "Disc trist" (2021)


"El món que ens ha tocat viure està molt bé / És com un viatge d'LSD / Una distopia en temps real / Una anada d'olla d'un fals documental"
, canta Joan Colomo a "En un món paral·lel". Al de Sant Celoni sempre se li ha donat prou bé exposar el gran absurd d'aquest món nostre, posar de manifest tot allò que no rutlla en una societat que va a la deriva, però sense perdre mai el somriure que desperten totes i cada una de les seves composicions. També aquesta peça del seu darrer àlbum, "Disc trist" (2021, BCore).

Una nova col·lecció de cançons que parlen de l'ara i l'aquí, però que es perfilen tan perdurables com qualsevol títol del seu repertori, i on la reflexió existencial va de la mà amb l'anàlisi crític però en cap cas pessimista de la realitat que ens és pròpia. "Quin és el sentit d'aquesta vida, quan tot l'aire que respires és extremadament efímer?", es pregunta a "Himne a la melangia". "Mai no perdis l'esperança", contraataca ell mateix tot seguit, com venint a dir que hi ha vida més enllà de la tristor titular de l'obra que ens ocupa.

Que una de les peces més definitòries del plàstic en qüestió sigui la vitamínica "Salvem el planeta!", és més que una declaració de principis. "Salvem la Britney Spears, evitem el cataclisme / Salvem la procrastinació i salvem l'hedonisme", proclama el del Baix Montseny, tot recordant-nos que efectivament i malgrat el que pugui indicar la lírica d'"En un món paral·lel", encara hi ha moltes coses que val la pena salvar del nostre dia a dia. Com per exemple aquells artistes que ens ajuden a suportar-lo una mica millor amb el seu art. Colomo n'és un. Que duri.

Disponible a Bandcamp.

dimecres, 21 de juliol de 2021

Juini Booth (1948-2021)

JUINI BOOTH
(1948-2021)

El de Juini Booth era un d'aquells noms que no solien cridar l'atenció malgrat figurar als crèdits d'incomptables obres sovint referenciades. Un d'aquells eterns secundaris que van protagonitzar pel seu compte trajectòries vitals i artístiques de les que expliquen capítols sencers de la història de la música contemporània. Contrabaixista de jazz nascut a la ciutat de Buffalo, Nova York, entre la dècada dels 60 i fins ben entrat el segle XXI va treballar amb gegants que van d'Eddie Harris a McCoy Tyner, d'Art Blakey a Sun Ra i d'Elvin Jones a Gary Bartz. Ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

50 anys de "Master of Reality"


Black Sabbath
no va ser la primera banda de heavy metal. Abans hi havia hagut exponents primitius –i fundacionals- del gènere com Blue Cheer, Steppenwolf o Led Zeppelin. Però va ser el quartet de Birmingham qui va definir l'estil en qüestió amb un àlbum de debut homònim dels que rarament s'arriben a superar, publicat el mes de febrer de 1970 amb títols com "The Wizard", "N.I.B." o la canònica peça també homònima. Els monolítics riffs de Tony Iommi, la impenetrable base rítmica que formaven Geezer Butler i Bill Ward, la veu visceral d'Ozzy Osbourne passant la mà per la cara de tots els virtuosos del moment, i aquella estètica ocultista que va marcar un abans i un després.

A finals d'aquell mateix any van arrodonir la fórmula amb l'igualment essencial "Paranoid", i ja ben entrat l'estiu de 1971 van lliurar la que molts consideren com la seva obra mestra, aquest "Master of Reality" que celebra avui el seu 50è aniversari. Un plàstic que expandia horitzons tot refermant-se en els postulats inicials i sense el qual no s'entendria l'evolució de la música metàl·lica durant la passada meitat de segle. Si "Black Sabbath", l'àlbum, havia definit per sempre més les bases del heavy metal però també de derivats com el doom metal, l'sludge metal o l'stoner rock, hi ha qui afirma que aquests tres gèneres són descendents directes de la vuitena de pistes que formen "Master of Reality".

Com a mostra més evident, la inicial "Sweet Leaf", un cant a les bondats de la marihuana edificat sobre un dels riffs més definitius de la factoria Iommi i culminat amb un d'aquells potents canvis de ritme marca de la casa. Tampoc es queden enrere "Lord of This World", "After Forever" o la demolidora "Into the Void". És clar que la joia de la corona del plàstic és amb tota probabilitat "Children of the Grave", incontestable cant a la revolució juvenil sobre un ritual d'electricitat i percussions paganes, introduït pel misteri ancestral i els arranjaments medievals de l'instrumental "Embryo". Si l'essència de Black Sabbath es troba concentrada als seus dos primers treballs, aquest "Master of Reality" és la pedra de Rosetta de la música pesant tal i com l'entenem a hores d'ara.

dimarts, 20 de juliol de 2021

Robby Steinhardt (1950-2021)

ROBBY STEINHARDT
(1950-2021)

No només d'harmonies vocals viu una composició de naturalesa tan eterna i atemporal com "Dust in the Wind". També viu de pinzellades de color com les que va aportar el violí de Robby Steinhardt a la peça més universal i reconeguda del catàleg de Kansas. Un catàleg que va molt més enllà de la peça en qüestió, sense el qual no s'entendria el rock progressiu nord-americà, i on figuren àlbums tan essencials com "Leftoverture" (1976) o "Point of Know Return" (1977) –en aquest últim, tot un tractat de música progressiva publicat en plena explosió punk, s'hi troba la citada "Dust in the Wind"-. Steinhardt va ser un dels fundadors del grup a principis de la dècada dels 70, hi va militar durant tota la seva era daurada i hi va tornar durant el canvi de segle –la primavera de 2005 el vam poder veure amb la banda en una memorable actuació a la sala gran de Razzmatazz-. Ens ha deixat a l'edat de 71 anys.