This dirty road

Sometimes I don't know where this dirty road is taking me

Sometimes I don't even know the reason why

But I guess I'll keep a-gamblin', lots of booze and lots of ramblin'

But it's easier than just a-waitin' around to die

(Townes Van Zandt)

El Turó de les Mentides, Llerona, maig de 2026.

Clarence Carter (1936-2026)

Ens ha deixat Clarence Carter, supervivent de l'era daurada del southern soul –era natural d'Alabama–, veterà d'escuderies com Atlantic o FAME, i de la denominació d'origen Muscle Shoals. El seu llegat ens deixa pistes de la mida de "Back Door Santa", "Slip Away" o "Patches".

Free fall to judgement day

I'm on the way down

Free fall to judgment day

I'm losing faith now

I spent all my saving grace

There's a dead reckoning for me

Everything's tremblin' beneath

I'm on the way down

But I'm holdin' the reigns

(Lanie Gardner)

El Turó de les Mentides, Llerona, maig de 2026.

Jack Douglas (1945-2026)

Ha mort Jack Douglas, un dels productors discogràfics més importants de l'última meitat de segle. Bona part del catàleg clàssic d'Aerosmith porta el seu segell, també obres essencials de John Lennon, Cheap Trick o Patti Smith. També va treballar amb els New York Dolls en la seva segona etapa, i amb formacions com Clutch. Sempre va saber treure el millor dels artistes que gravaven a les seves ordres, captant-ne l'essència sense interferir en els seus discursos.

Townes Van Zandt International Festival

Al nord d'Itàlia, a tocar del llac de Como, hi ha un poble de 5.000 habitants que es diu Figino Serenza i que acull anualment un festival dedicat a la memòria de Townes Van Zandt, sempre amb reclams internacionals d'autèntic luxe. Aquesta setmana celebrarà la seva 22a edició, amb un cartell on figuren noms com els de Will Sexton, Amy Lavere, Michele Stodart, Rob Stoner o Scarlet Rivera (aquests dos últims, veterans de la Rolling Thunder Revue de Bob Dylan). Fascinant és poc.

Jesse Hector (1947-2026)

Va ser un d'aquells personatges que pràcticament personificaven l'essència del rock'n'roll, en el seu cas en la variant més genuïnament britànica –londinenca, per ser exactes-. Jesse Hector tenia el so brut del primer punk, el que tant apuntava a les múltiples derivades del moviment mod com a les formes més viscerals del glam i l'estètica teddy boy. Les seves patilles eren absolutament icòniques, com a mínim en aquella escena subterrània de la qual mai va acabar de sortir, però des d'on va impulsar formacions com els essencials Hammersmith Gorillas. La seva versió del "You Really Got Me" dels Kinks, publicada el 1974, connecta la generació de Ray Davies amb la dels Damned. Ha traspassat a l'edat de 78 anys.

Andy Fairweather Low invoca els astres del blues

ANDY FAIRWEATHER LOW
Palau Sant Jordi, Barcelona

10 de maig de 2026

Ni més ni menys que Andy Fairweather Low va escalfar l'ambient del Palau Sant Jordi, ahir al vespre abans d'aquell concert d'Eric Clapton que bona part dels presents recordaran durant molt de temps. Un d'aquells noms que solen figurar a peu de pàgina quan entren als grans recintes, però en tot cas un il·lustre veterà que pot explicar moltes coses a qui les vulgui escoltar. Molt més que un simple aperitiu, la seva actuació en condició d'artista convidat.

Més enllà d'haver encapçalat els entranyables Amen Corner durant la segona meitat dels 60, més enllà de la seva carrera com a músic de gira i de sessió –en dècades passades l'havíem pogut veure en aquell mateix escenari acompanyant a Roger Waters i al propi Clapton–, Fairweather Low pot presumir d'una trajectòria solista que mai ha acabat d'alçar el vol, però tampoc ha deixat de tenir consistència.

L'últim capítol, oportunament titulat "The Invisible Bluesman" (2025), és una col·lecció de versions molt ben triades i executades de clàssics del blues i del rock'n'roll. No el va citar ahir a la nit, encapçalant una d'aquelles bandes que farien patxoca als clubs del Soho londinenc, però en va invocar l'esperit amb una selecció de títols aliens que van fer dialogar llenguatges com els del jazz, el rhythm & blues, el country o el primer rock'n'roll.

Va enllaçar el "Tequila" dels Champs amb el tema de Peter Gunn i "Apache" dels Shadows. Va elogiar a Bob Dylan abans de rebaixar les revolucions de "Don't Think Twice, It's All Right". I va acostar-se a l'església amb l'espiritual "Will the Circle Be Unbroken" de la Carter Family. Potser se li podia haver demanat més material propi, qui sap si alguna cita a Amen Corner –de vegades encara recupera "(If Paradise Is) Half as Nice"–. És clar que només va disposar de mitja hora de rellotge per desplegar el repertori. De la qual va treure profit, d'això no n'hi ha cap dubte.