Avui fa 63 anys que Robert Shelton va publicar al New York Times aquest article sobre un jove cantant de folk que responia al nom de Bob Dylan i que tot just començava a petar-ho als cafès del Greenwich Village. Era el 29 de setembre de 1961. Encara faltava ben bé mig any perquè el de Minnesota publiqués el seu primer àlbum.
Impossible predir en aquell moment que, en qüestió de tan sols quatre anys, Dylan hauria alterat per sempre més el curs de la música popular, deixant enrere l'ortodòxia folk i eixamplant els horitzons del rock fins a coordenades inimaginables el 1961. En tot cas, l'article de Shelton va contribuir a encarrilar tot allò que havia de venir.
En ple 2024 i amb 83 primaveres a sobre, Dylan és a punt de tornar a Europa per tancar (definitivament?) el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, la gira que l'ha tingut ocupat des del final de la pandèmia –amb el breu parèntesi de l'Outlaw Music Festival Tour, que l'ha portat a girar pels Estats Units amb Willie Nelson aquest estiu-.
Justament, avui fa dos anys del meu primer concert d'aquesta gira a l'Scandinavium de Göteborg. Des d'aleshores l'he seguit per cinc països i dos continents diferents, cosa que no havia fet mai abans amb cap altra gira ni amb cap altre artista (i dubto que torni a fer mai més). Si tot va bé, d'aquí a una setmana sumaré un sisè país a la llista.
"Mr. Dylan is both a comedian and a tragedian", escrivia Shelton. Una afirmació que, sis dècades més tard, connecta amb l'essència de peces com "I Contain Multitudes" o "False Prophet", totes dues de "Rough and Rowdy Ways". Dylan, amb tot el seu llegat, tot el seu recorregut i tot el seu misteri, segueix explicant-se a partir d'un cànon que el precedeix i del qual ell mateix ha esdevingut part.
