Raised on TV

Han compartit escenaris amb artistes de primera línia que van de Jefferson Starship a Marcy Playground. Un fet que, més enllà d'apuntar enlaire pel que fa a expectaves a curt termini, confirma la versatilitat d'un discurs que beu essencialment del rock més vitamínic dels 90 sense renunciar a mirar encara més enrere ni a sonar a ara i aquí. Raised on TV vénen de Los Angeles i haurien de fer les delícies de qualsevol seguidor de Foo Fighters, els Posies, els Lemonheads o fins i tot els Nirvana més melòdics, per posar tan sols quatre exemples.

Van debutar ara fa un parell d'anys amb "Season 1" (2017), un primer àlbum carregat d'arguments tan irrefutables com "Hurting for You" o "Age of Information". Catorze talls de factura urgent, carregats de ganxo melòdic i definits per l'alta tensió amb què Keaton Rogers (guitarra i veu) canta als misteris i a les contradiccions que envolten el final de l'adolescència i el salt a la vida adulta. Durant els darrers mesos n'han estat preparant la continuació, un "Season 2" que veurà la llum de forma imminent i que s'ha gestat en part als estudis 606 de Dave Grohl. De moment n'han avançat un primer single, "Soul on Fire", que poden vostès escoltar a Soundcloud.

60 anys sense Billie Holiday

Billie Holiday (1915-1959).

Econòmicament arruïnada i sota la implacable vigilància dels agents de narcòtics que des de feia anys (dècades) li tenien l'ull posat a sobre. En aquestes condicions passava Billie Holiday a millor vida un dia com avui de 1959, fa exactament sis dècades. Era el punt i final d'una trajectòria vital on la misèria havia estat present des del primer dia, però sobretot de la prodigiosa carrera artística a través de la qual havia canalitzat tot el dolor i tota la frustració acumulats. També era el punt de partida d'una llegenda que no ha fet sinó anar a més des d'aleshores, la d'una vocalista que va crear escola, una artista que va fer de l'adversitat la seva gran motivació, la d'una dona que va viure a la seva manera fins a les últimes conseqüències. Una de les més grans, sense cap mena de dubte.

Snodgrass

Ian Hart, a l'esquerra, interpreta John Lennon en una escena d'"Snodgrass".

La recent estrena de "Yesterday" (2019), la pel·lícula on Danny Boyle i Richard Curtis s'imaginen un món que ha oblidat tota prova de l'existència dels Beatles, convida a repescar una altra ucronia vinculada amb l'univers dels Fab Four, molt menys publicitada però no per això mancada de notables punts d'interès. "Snodgrass" (2013) és una producció televisiva d'un sol capítol estrenada al Regne Unit ara fa sis anys però encara avui inèdita a les nostres pantalles.

Un guió del periodista David Quantick, elaborat a partir de la novel·la homònima d'Ian R. McLeod, que ens situa a l'Anglaterra de principis dels 90 i ens presenta una realitat alternativa on John Lennon hauria abandonat els Beatles el 1962. Amb aquest punt de partida se'ns presenta un Lennon aturat de llarga durada que prova de subsistir en un món on els Beatles van triomfar sense ell però mai van arribar a tenir el pes d'alguns dels seus contemporanis -al llarg del capítol es citen els Who i els Rolling Stones-. "Podríem haver estat més grans que els Hollies", reflexiona en un moment donat el Lennon fictici a qui dóna vida Ian Hart -qui ja havia interpretat l'autor d'"Imagine" a l'entranyable biopic "Backbeat" (1994)-.

La qual cosa dóna peu a tota una línia de reflexió. De no haver esdevingut els Beatles les icones que van esdevenir, alguna altra banda hauria ocupat el seu lloc i jugat el seu paper -els Who, els Stones, els Hollies?-. La pregunta és si la història tal i com l'hem conegut hauria seguit el seu curs sense l'edició de plàstics com "Revolver" (1966) o "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967). La sinopsi d'"Snodgrass" sembla suggerir que sí que ho hauria fet, i que fins i tot sense obres d'aquesta mida el món contemporani no seria molt diferent de com el coneixem. Que, de la mateixa manera que són pocs aquells que tenen capacitat d'impactar en la història, al capdavall no hi ha ningú que sigui imprescindible.

Russell Smith (1949-2019)

Foto NBC/NBCU Photo Bank.

RUSSELL SMITH

(1949-2019)

El nom d'Amazing Rhythm Aces no sol ser un dels primers a citar-se a l'hora de passar revista al country rock de la dècada dels 70. Però plàstics com "Stacked Deck" (1975) es poden considerar de ple dret com a pilars d'un gènere on la banda de Memphis va deixar empremta amb talls com "Third Date Romance" o un "Life's Railway to Heaven" que sona especialment oportú quan s'acaba de fer pública la mort del Russell Smith. L'autor de la peça en qüestió, el líder de la formació i una de les veus més distintives de la música d'arrels nord-americana dels 70.

Arrels i tradició

Roberto i Enrique: Los Hermanos Cubero.

Lamenten Los Hermanos Cubero en una entrevista signada per Donat Putx i publicada per Rockdelux a la seva edició de juliol-agost que vivim en una societat, diuen, desarrelada. "Nosotros utilizamos las herramientas tradicionales, pero no somos tradicionalistas. A la gente le das un mínimo de raíz y de autenticidad y le interesa, precisamente porque está todo tan vacío de raíz y de autenticidad que, por poco que aportes, ya parece que es la hostia. Todo el mundo ha negado sus raíces. Cuando escarbas en el subconsciente, resulta que el público tiene dentro algo que no sabía, o que quizá pensaba que no molaba, y que, en un momento dado, sí que mola tener", afirmen.

Les arrels i la tradició, dos conceptes tan venerats com vilipendiats. Perquè ja se sap, en un país tan acomplexat com aquest nostre a un el poden titllar de provincià quan reivindica les pròpies arrels els mateixos que a continuació perden el nord per qualsevol manifestació tradicional provinent de qualsevol racó de món  més o menys remot. Ho saben bé els propis germans Roberto i Enrique Ruiz Cubero, que abans de donar forma al seu actual projecte es feien dir The R.C. Brothers i eren una de les bandes de bluegrass més solvents del país. Valent i digne d'aplaudir el pas endavant que van realitzar ara fa cosa d'una dècada, i tant que sí, per molt que de vegades es trobi a faltar la seva anterior encarnació.

Que vinguin Primus!

Primus.

Coses que un acaba trobant-se en aquesta realitat (no tan) alternativva que d'alguna manera han esdevingut les xarxes socials. L'altre dia em vaig topar amb una pàgina impulsada per uns incondicionals de Primus que volen aconseguir que la banda toqui a Barcelona. "Pressionem els promotors catalans per aconseguir que ens portin Primus a Barna", diuen ells mateixos a la presentació de Volem un concert de Primus a Barcelona, que és com es diu la pàgina en qüestió.

No cal dir que van tenir tot el meu suport des del minut zero però, no ens enganyem, a aquestes alçades sembla poc probable que la banda de Les Claypool es deixi caure per aquestes latituds, com també ho és que ho facin formacions inèdites als nostres escenaris com ara Fleetwood Mac, per citar una de les propostes que feia un bon amic al seu propi mur de Facebook, parlant d'artistes que mai s'han acostat a casa nostra i que li agradaria veure en directe.

Més enllà de l'angúnia que em podria arribar a provocar el fet de veure els Mac sense Lindsey Buckingham -sí, per molt Mike Campbell amb què hagin tapat la ferida-, la meva petició en aquest sentit és una mica menys ambiciosa però a la vegada, crec, més raonable. Simplement m'agradaria poder veure fora del circuit de festivals tota una sèrie d'artistes que durant les últimes setmanes han protagonitzat sonades actuacions, precisament, en el marc de grans esdeveniments d'aquesta mena.

Penso per exemple en ZZ Top, caps de cartell del Rock Fest dut a terme fa un parell de setmanes a Santa Coloma de Gramenet, o en uns Stray Cats que van celebrar el seu 40è aniversari amb un concert exclusiu a l'Azkena. De veure aquests últims en una sala i en les condicions idònies encara en tinc alguna esperança: amb disc nou sota el braç és probable que allarguin la gira més enllà de la temporada de festivals i que es deixin caure tard o d'hora per Barcelona, on sempre han gaudit d'una bona acollida.

No sóc tan optimista, en canvi, en el cas d'uns ZZ Top que sempre han estat cars de veure per aquestes latituds. Ni amb tants altres artistes que durant les darreres setmanes han format part d'aquesta acumulació de noms que han esdevingut els cartells dels macrofestivals. I consti que no tinc res en contra d'aquests esdeveniments, que al capdavall tan sols aprofiten el seu nínxol de mercat i als quals jo també assisteixo amb certa regularitat. Simplement penso en tot allò que guanyaríem tots plegats si fomentéssim un circuit de música en directe com els que tenen molts països del nostre entorn.

La Polla Records - "Ni descanso, ni paz!" (2019)

Que un retorn discogràfic tan improbable com era a aquestes alçades el de La Polla Records s'hagi acabat traduint en un número u a les llistes d'èxits d'un país com aquest nostre, pot voler dir dues coses. La primera, que el mercat discogràfic ja no remena ni de bon les mateixes xifres de fa tan sols un parell de dècades -d'acord, això no era cap secret-. La segona -i d'aquesta sí que n'haurien de prendre nota determinats actors de pes del negoci del disc-, que si hi ha un públic disposat encara a passar per caixa a l'hora d'escoltar música, és precisament aquell que busca en la pròpia música quelcom més que un simple complement per a terminals mòbils d'última generació.

Dit això, que el retorn discogràfic de La Polla es compongui gairebé exclusivament de regravacions dels seus clàssics de tota la vida -totes les pistes d'aquest "Ni descanso, ni paz!" (2019) excepte una, la que titula el plàstic- suposa la primera gran contradicció al currículum d'una banda de naturalesa essencialment trencadora. Però al mateix temps ens recorda la magnitud d'un repertori que va retratar com pocs l'experiència de ser adolescent en una Espanya que tot just començava a despertar-se de quatre dècades de dictadura. I en aquest sentit no deixa de resultar revelador (i inquietant) comprovar com algunes d'aquelles cançons no tan sols segueixen sonant a ara i aquí sinó que tenen més sentit avui que quan es van enregistrar per primer cop.