dilluns, 18 de març de 2019

Ricky Gil i Andreu Valor a El 9 Nou


Terra de Sons és un cicle organitzat per La Gatzara que programa concerts de petit format en espais singulars de la Garriga. Dissabte passat va encetar la seva novena edició amb les actuacions de Ricky Gil (Brighton 64) i Andreu Valor a la Capella del Passeig, una construcció neogòtica que data de l'any 1904 i que actualment sol servir com a llar d'infants. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julian Vazquez.

Andre Williams (1936-2019)

ANDRE WILLIAMS
(1936-2019)

Encara amb la mort de Dick Dale ben present i en plena reflexió al voltant del segon aniversari del traspàs de Chuck Berry, toca fer-se ressò d'una altra baixa de les que fan mal. La discografia d'Andre Williams és tan eclèctica com difícil de catalogar. Incomptables àlbums i singles que abasten des de la segona meitat dels 50 fins a l'actualitat i abracen gèneres com el soul, el funk, el rhythm & blues o fins i tot el country -atenció als àlbums que va enregistrar amb el suport de The Sadies-. El fil conductor, unes lletres que no freguen la incorrecció política sinó que directament la celebren sense cap mena de mirament. Les seves cançons són relats de vici, violència i sexe sense embuts que deixarien qualsevol lluminària del trap o del reggaeton com un pobre escolanet jugant a fer-se el dur. I tres quarts del mateix es pot afirmar del seu debut com a novel·lista, un "Sweets and Other Stories" (2019) que recorre l'imaginari geogràfic de la Blaxpoitation des d'una perspectiva de classe que ja voldrien determinats rapers d'estar per casa. No apte per a ments benpensants, per descomptat.

Dos anys sense Chuck Berry

Chuck Berry (1926-2017) - Foto Frans Schellekens.
La casualitat ha volgut que dos dels grans arquitectes de la guitarra rock ens deixessin pràcticament amb dos anys exactes de diferència. Abans d'ahir se n'anava Dick Dale a l'edat de 81 anys. I tal dia com avui de fa dos exercicis era Chuck Berry qui passava a millor vida amb 90 hiverns a l'esquena. Dale va ser un dels pioners i màxims exponents de l'instro surf. Berry directament va posar les bases del rock'n'roll tal i com l'han entès totes les generacions posteriors. Tots dos, no cal dir-ho, van revolucionar a la seva manera la guitarra elèctrica. De la mort de Berry me'n vaig assabentar a través de les xarxes socials l'endemà d'aquell 18 de març de 2017 i en plena ressaca d'una festa emmarcada en les celebracions d'un St. Patrick's Day absolutament memorable. De la mort de Dale me'n vaig assabentar ahir al vespre, també en el marc d'un St. Patrick's Day que només hauria pogut ser més rodó de no haver-se confirmat les males notícies. Tan bon punt ens en vam assabentar vam parar màquines, vam fer sonar "Misirlou" i vam brindar a la seva memòria. Chuck Berry i Dick Dale. Dues icones que ens han deixat i dos llegats que perduraran per sempre.

Dick Dale (1937-2019)

DICK DALE
(1937-2019)

Ara sí. Se n'ha anat un dels més grans. Podria citar aquí mateix qualsevol dels instrumentals amb els quals va definir gairebé tot sol la música surf durant els 60, o simplement aquell "Misirlou" que Quentin Tarantino va recuperar a la banda sonora de "Pulp Fiction" (1994). Però em ve més de gust tornar a punxar a tota castanya la peça que va suposar el seu retorn per la porta gran a l'activitat discogràfica durant la dècada dels 90, aquest "Nitro" que sense necessitat de mimetitzar al peu de la lletra els paràmetres de l'instro surf sonava a ell mateix i a ningú més. Per al record queden actuacions com la que vam poder degustar ara fa cosa d'uns nou anys a la sala petita d'Apolo. O com les que estava oferint aquests últims mesos per tal de poder-se procurar les atencions mèdiques que requeria el seu complicat estat de salut -diuen els que l'havien vist recentment que damunt l'escenari es mantenia incombustible malgrat tot-. Insisteixo, se n'ha anat un dels més grans.

diumenge, 17 de març de 2019

100 anys amb Nat King Cole

Nat King Cole (1919-1965).
Tal dia com avui de fa 100 anys va néixer a la localitat de Montgomery, Alabama, l'únic i irrepetible Nat King Cole. La seva música no tan sols el va elevar a icona de la cultura popular del segle passat, sinó que li va servir per començar a trencar les primeres barreres racials als Estats Units. El seu repertori és tan inabastable com incontestable, i els títols imprescindibles es compten a grapats. Però sempre que n'haig de triar un de sol em quedo amb "(Get Your Kicks on) Route 66" (1946), homenatge a la mare de totes les carreteres i lectura original de la composició de Bobby Troup que amb el pas dels anys esdevindria tot un estàndard de gèneres com el rock'n'roll, el blues, el jazz o el country i seria versionat per artistes que van de Chuck Berry a Depeche Mode, dels Rolling Stones als Cramps i d'Asleep At The Wheel a la Brian Setzer Orchestra.

The Pogues al Town and Country

Shane MacGowan, a l'escenari del Town and Country.
Els Pogues en pleníssima forma i envoltats d'amics i coneguts com Joe Strummer, Lynval Golding o Kirsty MacColl. Shane MacGowan i companyia interpretant l'un darrere l'altre himnes de barra de bar com "If I Should Fall from Grace with God", "Dirty Old Town" o "Fiesta", al londinenc Town and Country Club l'any 1988. Un document que va veure la llum de forma oficial en dvd anys més tard i que m'ha vingut de gust recuperar amb motiu d'un nou St. Patrick's Day. Que soni la música i la cervesa faci la resta.

Ricky Gil i Andreu Valor enceten el Terra de Sons 2019

Els germans Albert i Ricky Gil, la nit passada al Terra de Sons.
RICKY GIL + ANDREU VALOR
Terra de Sons 2019 @ La Capella del Passeig, La Garriga
16 de març de 2019

Concerts de petit format, delícies musicals sempre ben triades i entorns singulars on degustar les cançons des de perspectives poc habituals. El cicle Terra de Sons que organitza la gent de La Gatzara va donar ahir el tret de sortida de la seva novena edició amb un doble i eclèctic cartell. Ricky Gil i Andreu Valor. Un dels rostres visibles de bandes com Brighton 64, Matamala i Top Models, referent indiscutible del pop i el rock'n'roll barcelonins. I una veu a l'alça de la cançó valenciana que commemora enguany una dècada de trajectòria. El primer va repassar tots els seus projectes, va presentar peces inèdites i va convidar a acompanyar-lo el seu germà Albert Gil, la qual cosa va donar lloc gairebé a un petit concert acústic dels mateixos Brighton 64 -que bé que van sonar "Ponte en marcha para mí", "Vent que bufa al meu favor" i el "Play Another Number" de Matamala-. El segon, amb el suport del sempre oportú Hèctor Tirado a la guitarra, va alternar els poemes musicats del seu darrer disc -"Poemitza't" (2018)- amb sentides lectures de peces com "Mentre sol autogestione el meu plaer". I tot plegat a l'interior d'una antiga capella d'estil neogòtic que actualment és una llar d'infants i que ahir es va reconvertir momentàniament en un improvisat escenari.