Travis Wammack (1944-2026)

Travis Wammack va ser un dels guitarristes que van contribuir a popularitzar el pedal de fuzz durant la primera meitat de la dècada dels 60. El 1962, amb tan sols 17 anys, va compondre i enregistrar "Scratchy", una de les primeres pistes en què es pot apreciar l'efecte d'aquest pedal, i un clàssic del rock'n'roll instrumental de l'època. Va alternar la seva pròpia carrera discogràfica amb la tasca de productor i músic de sessió per a diversos segells amb base a Memphis i als estudis FAME de Muscle Shoals. Entre 1984 i 1995 va ser el director musical de la banda de Little Richard, per qui el 1970 havia compost la peça "Greenwood, Mississippi". Ha mort a l'edat de 81 anys.

Highway Chile

Now you probably call him a tramp

But it goes a little deeper than that

He's a highway chile

(Jimi Hendrix)

Aiguaviva (Girona), febrer de 2026.

Neil Sedaka (1939-2026)

La de Neil Sedaka va ser una de les veus que van dominar les ones radiofòniques (i les jukeboxes) de mig planeta durant el tombant de dècada entre els 50 i els 60, aquell interregne que separa els pioners del rock'n'roll de la irrupció de la British Invasion. També una de les que havien perdurat fins a dia d'avui, mutant d'ídol adolescent a elegant crooner pel camí. Píndoles de pop en plena pubertat com "Calendar Girl", "Oh! Carol", "One Way Ticket" o "Breaking Up Is Hard to Do" valen cada una un tros de cel, però no haurien d'eclipsar una etapa de maduresa amb arguments com "Laughter in the Rain" o "Bad Blood". Il·lustre veterà de l'escola del Brill Building, és autor o coautor d'incomptables èxits per a tercers, que van de l'"Stupid Cupid" de la recentment traspassada Connie Francis fins al "Ring Ring" d'ABBA. Ens ha deixat a l'edat de 86 anys.

The Dark End of the Street

At the dark end of the street

That's where we always meet

Hiding in shadows where we don't belong

Living in darkness to hide our wrong

De la lletra de "The Dark End of the Street", estàndard compost per Dan Penn i Chips Moman, i gravat originalment per James Carr el 1966. Caldes de Montbui, febrer de 2026.

Alabama Song

Oh, moon of Alabama

We now must say goodbye

We've lost our good old Mama

And must have whiskey

Oh, you know why

(Elisabeth Hauptmann, Kurt Weill, Franz Servatius Bruinier)

Caldes de Montbui, febrer de 2026.

Una mica més a prop dels Dead

TERRAPIN FLYER
El Centre, Caldes de Montbui
22 de febrer de 2026

Les bandes de tribut a Grateful Dead són diferents de tota la resta de bandes de tribut. Aquí no s'hi val a mimetitzar un repertori com qui factura un producte de marca blanca, tampoc recrear-se en una estètica fins a banalitzar-la. Retre homenatge als Dead implica haver assumit les dinàmiques d'un grup que mai va fer dos concerts iguals, i el cançoner del qual solia reinventar-se amb cada interpretació.

 

Potser per això, quan un assisteix a vetllades com la que Terrapin Flyer van oferir ahir a Caldes –augmentats amb la pedal steel d'Aaron Feder i la bateria de Bryan Curtis–, n'acaba sortint amb la sensació d'haver-se trobat una mica més a prop de la banda tributada. No tant d'aquells discos que un pot atresorar a casa, com de l'esperit i de la filosofia que els van fer possibles.

 

Va ser emocionant, catàrtic fins i tot, escoltar com els de Chicago tornaven a modelar pistes de la mida de "China Cat Sunflower", "I Know You Rider" o un "Uncle John's Band" amb dosi extra de melodia –la guitarra solista de Josh Olken fa miracles, i les harmonies a tres veus de Doug Hagman, Wavy Dave i el mateix Olken són un tresor a preservar-.

 

Va ser un encert, també, la inclusió al repertori de tres cites a Bob Dylan –"She Belongs to Me", "Stuck Inside of Mobile with the Memphis Blues Again" i "It's All Over Now, Baby Blue"– i una a Buddy Holly –"Not Fade Away", també amb connexió dylaniana–. Composicions que no són alienes al cànon dels Dead, i que ahir van explicar l'essència de la banda tal com ho van fer "Easy Wind" o "Looks Like Rain".

Red Sun Atacama al Radikal

RED SUN ATACAMA

Radikal Music Club, Granollers

21 de febrer de 2026

Com Black Sabbath tocant a la velocitat d'uns Motörhead. O com si Hawkwind s'haguessin format en sòl desèrtic en lloc d'haver-ho fet a la sempre fèrtil però humida Albion. Red Sun Atacama, campions dels postulats més genuïns de l'stoner i el desert rock en terres franceses, van presentar ahir a la sala Radikal el seu tercer àlbum, un "Summerchild" que veurà la llum oficialment el mes vinent però ja es pot adquirir en format físic als seus concerts. Power trio de guitarra, baix i bateria que van a la una, un directe sense cap esquerda a la vista, i un repertori on figuren monòlits de la mida de "Commotions" o l'expansiva jam de "Furies". La d'ahir era l'única aturada a Catalunya de la gira de presentació del citat "Summerchild". Abans havien actuat els barcelonins Murina, també amb format power trio, signant una aclaparadora descàrrega de noise rock d'alta tensió.