Tiña

Tiña (Josh Loftin, vestit de rosa) - Foto Arnau Coll.

En una entrevista recent, Josh Loftin, vocalista i rostre més visible de Tiña, reconeixia no haver escoltat mai sencer un disc de Pixies. El que pocs anys enrere s'hauria contemplat com un sacrilegi en el millor dels casos, a hores d'ara tan sols assenyala que la galàxia indie –i la melòmana en el seu conjunt- és tan dispersa per bé i per malament que poden sortir grups capaços d'emmirallar-se en els tòtems dels 90 sense necessitat d'haver-se après de memòria determinats cànons.

No és que a Loftin li falti escoltar música: a la mateixa entrevista citava referents com Pavement, Yo La Tengo, la Velvet Underground o el moviment antifolk. Influències que es deixen escoltar al primer àlbum del combo londinenc, "Positive Mental Health Music" (2020, Speedy Wunderground). Una col·lecció de cançons que Loftin fa servir per mirar al seu interior i exposar-lo a ritme de rock amb accent slacker i efectivament deutor de la música alternativa dels 90, però també d'il·lustres veïns com Fat White Family.

Descobreixin Tiña a Facebook.

El blues d'un país en guerra constant

Songhoy Blues.

"Som d'un país que es troba en guerra de forma gairebé constant. I aquestes guerres han mort més gent que el coronavirus a l'Àfrica. La malària mata més gent que qualsevol altra cosa". El país en qüestió és Mali, i qui parla és el vocalista i guitarrista de Songhoy Blues, Aliou Touré, en una entrevista publicada aquest mes de novembre per la revista Uncut. Més enllà de totes les línies de reflexió que es podrien derivar d'aquestes paraules –el coronavirus no deixa de ser una conseqüència d'un model social i un sistema econòmic insostenibles: la primera que ens toca de ple a Occident, però no pas la primera que fa estralls en altres en altres parts del món que tendim a oblidar-, el més sorprenent són la positivitat i l'energia que desprèn el darrer disc del combo de Timbuctu, oportunament titulat "Optimisme" (2020, Transgressive).

Blues del desert, fidel a tota una tradició però carregat d'electricitat i ganes de mirar endavant –la inicial "Badala" gairebé podria figurar en un disc dels Black Keys-, enregistrat a Brooklyn a les ordres de Matt Sweeney. I un plàstic que arriba a pocs mesos de l'enèsim cop d'estat de la convulsa història recent del país africà –governat a hores d'ara per una junta militar-. "Mali és un país jove, però també una vella civilització. Des d'aquesta perspectiva, és molt ric culturalment. Això pot donar-nos esperança, perquè formem part d'un poble que ha conviscut durant segles", conclou Touré. "Per nosaltres, l'única forma de superar una situació com aquesta és l'optimisme. Les coses aniran bé". Aquesta última afirmació pot arribar a recordar un dels lemes més populars dels primers mesos de la pandèmia. La diferència és que a Mali les crisis sistèmiques no es deuen passar a casa veient sèries i omplint les xarxes de hashtags estèrils.

D'icones i monstres

Gary Glitter, quan era una icona del glam.

Si la mort de Maradona ha estat capaç de generar tota la bilis que ha generat a les xarxes socials, espereu-vos al dia que la palmi Gary Glitter. Que deu ser un dels éssers vius més menyspreables que hi ha ara mateix en aquest món, però els seus singles dels 70 són incontestables. Tan incontestables, que ningú els va posar en dubte fins que es van disparar totes les alarmes. Tan incontestables, que Todd Phillips la va clavar quan va fer ballar el seu Joker al ritme de "Rock and Roll part 2". Un monstre de ficció ballant al ritme d'un monstre de carn i os.

I arribat aquest punt potser estaria bé que deixéssim de parlar del sexe dels àngels i ens preguntéssim com es fan els monstres, per allò de mirar d'avortar els que puguin estar en procés. Alerta, spoiler: la pel·lícula de Phillips n'ofereix unes quantes pistes. Del discurs de Joaquin Phoenix als Oscars ja en parlarem un altre dia, però no estaria de més anar-lo revisant per entendre que en aquest món tots som culpables d'alguna cosa.

P.S.: I no, admetre o considerar que "Rock and Roll part 2" i "I'm the Leader of the Gang (I Am)" siguin temazos no implica per res del món justificar, obviar ni passar per alt cap de les atrocitats que hagi pogut cometre el seu autor.

Soroll en positiu

ZESC

El Gra, Granollers

27 de novembre de 2020

El concert que Zesc van oferir ahir al vespre a l'equipament juvenil El Gra de Granollers tenia l'aforament limitat a una quinzena de persones per motius de seguretat. Tots els presents havien de romandre asseguts i guardar distàncies, i tots residien al propi municipi perquè la normativa vigent impedia que hi poguessin assistir veïns d'altres poblacions –l'esdeveniment es va poder seguir en streaming-. I amb aquestes, mentre els del Baix Vallès feien soroll en positiu, em va arribar un whatsapp amb fotografies de la saturació que es patia en aquells mateixos instants a l'interior d'un tren de Rodalies on era impossible mantenir les tan reclamades distàncies de seguretat. Potser, si els nostres governants volen que siguem responsables, el primer que haurien de fer és tractar-nos com a persones adultes.

Justament als polítics, així en general, van dedicar Zesc el cop de puny frontal i tota la càrrega decibèlica de "Creus que saps la veritat", una de les peces que conformen el seu darrer treball, "Ferida" (2020). I l'inici d'una climàtica recta final que va assolir cotes estratosfèriques amb una accelerada revisió de "Cel" –una composició que ja ha adquirit la condició de clàssic en l'imaginari dels seguidors de la banda vallesana- i una dinàmica lectura en català de "Caesar" –original de Ty Segall rebatejat com a "Brutus"-. Prèviament havien repassat els seus dos ep's –"Seth" (2019) i el citat "Ferida"-, i fins i tot havien presentat material inèdit en el marc d'una torrencial descàrrega de shoegaze expansiu i post-punk amb accent psicodèlic. Dilluns ho explicarem amb més detall a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Mig segle d'"All Things Must Pass"

Ara sí, parem màquines. "All Things Must Pass" fa 50 anys. Mig segle del que probablement sigui l'àlbum més rodó i definitiu que mai hagi lliurat un exBeatle. L'obra magna de George Harrison i, fins a un cert punt, la continuació lògica d'"Abbey Road" (1969). El plàstic en qüestió no era el debut en solitari de Harrison –prèviament havia publicat "Wonderwall Music" (1968) i "Electronic Sound" (1969)-, però sí que era el primer treball on explorava pel seu propi compte el seu potencial com a compositor pop. Un potencial que s'havia posat de manifest en obres dels Fab Four com el citat "Abbey Road", i que desembocava tal dia com avui de 1970 en un monumental triple àlbum que figura per mèrits propis entre els títols més destacats de la història del rock.

Part del repertori, de fet, datava de l'última etapa dels Beatles. Peces com "Isn't It a Pity" o la peça titular havien estat descartades per la banda mare i Harrison va fer bé de reaprofitar-les. Hi ha qui diu, de fet, que la publicació d'"All Things Must Pass" no tan sols deixava en evidència els excompanys de Harrison sinó tot allò que s'havien deixat perdre Lennon i McCartney al no comptar-lo com a part essencial del motor creatiu del quartet. Parlem de dues majestuoses balades folk rock que no haurien desentonat a "Abbey Road", com tampoc ho haurien fet aquells esclats de colorista rock psicodèlic que eren "Wah Wah" i "What Is Life".

Per no parlar, és clar, de la joia de la corona del plàstic, "My Sweet Lord", un cant al misticisme oriental que va conquerir les llistes d'èxits de mig món i va fer dialogar un senyor riff d'slide guitar amb una contagiosa base pop sobre una dinàmica base folk rock –obviarem les acusacions de plagi de l'entorn de les Chiffons-. I després hi havia la connexió Bob Dylan. Aquell "If Not for You" que el de Duluth havia compost i publicat un mes abans a "New Morning". I l'inicial "I'd Have You Anytime" que Dylan i Harrison havien segellat a quatre mans el 1968 durant el retir d'ambdós a Woodstock –una càlida balada folk que hauria encaixat als discos de l'era country del propi Dylan-.

"All Things Must Pass" es va enregistrar als estudis Abbey Road, Trident i Apple de Londres, amb un Phil Spector als controls que va aplicar la seva tècnica del Wall of Sound per engrandir encara més unes composicions que ja havien sortit superlatives de fàbrica. Van acompanyar Harrison a l'estudi vells coneguts de l'òrbita Beatle com Ringo Starr (bateria), Klaus Voorman (baix) o Billy Preston (teclats). També Eric Clapton (guitarra), Bobby Whitlock (teclats) i Jim Gordon (bateria), que paral·lelament a la gravació del disc donaven forma a Derek and The Dominos. I altres pesos pesants com Gary Wright (teclats), Pete Ham (guitarra), Peter Frampton (guitarra), Bobby Keys (saxo) o Gary Brooker (teclats). Molt recomanable l'edició ampliada que es va publicar l'any 2001 amb una sorprenent relectura de "My Sweet Lord".

I una menció a part per la caràtula. Harrison assegut als jardins del seu domicili a Friar Park, fotografiat per Barry Feinstein i envoltat per tres estàtues de gnoms que, diuen les males llengües, volien representar els tres Beatles restants en un moment en què Harrison els era a punt de passar la mà per la cara en termes creatius. En blanc i negre a la versió original, es va imprimir en color a la citada reedició de 2001, que també va incorporar versions 'actualitzades' de la mateixa fotografia on l'entorn bucòlic inicial quedava progressivament sepultat per blocs de pisos, viaductes, fàbriques i altres obres com a símbol de l'efecte de la mà de l'home sobre la natura. A saber què hi hauria aparegut de publicar-se en ple 2020...

50 anys de 'Lola Versus Powerman and the Moneygoround'

Podria ser perfectament la cançó més popular dels Kinks amb permís de "You Really Got Me" i "Waterloo Sunset". També una de les més grans composicions ambientades al Soho londinenc mentre aquest encara es trobava lluny de gentrificar-se. "Lola" és la història d'una nit boja entre un jove bohemi i un transformista, un dels títols més rodons mai facturats per Ray Davies i la peça central de "Lola Versus Powerman and the Moneygoround, Part One" (1970). El vuitè àlbum dels britànics i la seva entrada per la porta gran a la dècada dels 70. Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, el plàstic és una obra conceptual que satiritza sobre tot allò que envolta la indústria musical, i on la banda dels germans Davies revela d'una veegada per totes el seu gust per l'estètica de pub que seguiria explorant en treballs posteriors –"The Contenders" i "Denmark Street" eren pur pub rock abans del pub rock-.

Mentalitat de blanc i negre

Nirvana.

Francament m'espanta aquesta mentalitat de blanc i negre que sembla imperar a tot arreu. Si no estàs d'acord amb les mesures anti Covid del govern de torn, ets un conspiranoic i un negacionista. Si no ets independentista, ets un fatxa. Si ets independentista, ets un supremacista adoctrinat. Si no votes partits d'esquerres, ets un neoliberal que es vol carregar els serveis bàsics. Si votes partits d'esquerres, ets un comunista bolivarià enemic de la pàtria. I si avui vols recordar que un gol de Maradona o un títol de la selecció argentina et van fer sentir millor quan la teva vida se n'anava a la merda, estàs fent apologia del masclisme i ets culpable de tots els feminicidis haguts i per haver. I així tot.

Escolto mentre escric aquestes línies un disc de Nirvana –insisteixo, no m'agrada el futbol però he tingut la sort de trobar en la música allò que moltes altres persones han trobat en el futbol-. Recentment, un dels excomponents d'aquest grup, Krist Novoselic, va fer un tuit on es posicionava a favor de Donald Trump. Cosa que em va saber greu i, francament, em costa d'entendre. Però què haig de fer? Llençar la discografia sencera de Nirvana que he acumulat al llarg de mitja vida, i obviar com la seva música em va formar en plena adolescència, em va fer créixer en tots els sentits i em va ajudar a superar una etapa vital que no va ser fàcil?

No sé si en sou conscients, però tant l'ésser humà com el món que l'envolta són molt més complexos del que es pot arribar a expressar en l'espai d'un tuit o d'un post a Facebook. I que ho hagi de venir a dir un misantrop com jo.