Billy Gibbons tocant el riff de "La Grange"

ZZ TOP

Poble Espanyol, Barcelona

19 de juliol de 2026

Hi va haver un temps en què solia refugiar-me a dins d'una sala de cinema cada cop que hi havia un partit de futbol de la mida d'un Barça-Madrid, una final de la Champions o una final d'un Mundial. Avui he triat un concert de ZZ Top, que han actuat amb format de mínims però han complert l'expedient al Poble Espanyol en el marc del BARTS Festival.

D'entrada, ha sobtat l'absència de Frank Beard –tot i els problemes de salut que arrossega des de fa temps, s'havia anunciat la seva participació en la gira europea en curs–. Un factor que ha deixat a Billy Gibbons com a únic component de la formació clàssica present a l'escenari, i que per moments ha donat la sensació d'estar assistint al concert d'una banda de tribut.

En tot cas, un no té cada dia el gust de veure de prop a Gibbons en persona tocant el riff de "La Grange", o marcant-se aquells solos de guitarra que encara marquen diferències. Tampoc d'escoltar un repertori en què els encerts es compten a grapats i responen a títols com "Jesus Just Left Chicago", "Gimme All Your Lovin'", "Pearl Necklace" o "I'm Bad, I'm Nationwide".

L'anècdota de la vetllada l'han posat tota una sèrie d'assistents (no eren ni molt menys la majoria, però tampoc eren casos aïllats) que, havent pagat un dineral per accedir al concert, han preferit seguir el partit de futbol de torn amb els seus telèfons mòbils mentre tenien a ZZ Top tocant davant dels seus nassos. No sé si és un efecte col·lateral del famós FOMO, però fins aquí podíem arribar.

Jennifer Finch (1966-2026)

Ens ha deixat Jennifer Finch, baixista d'L7, aquella banda que va avançar per l'esquerra a mitja generació grunge i va trencar barreres de gènere en més d'un sentit. Només les vaig arribar a veure en directe en una ocasió, una llunyana (i memorable) nit de principis d'aquest segle a la sala Mephisto –11 de març de 2000-. Ella no hi era, i se la va trobar a faltar per molt que Janis Tanaka fes les seves funcions a la perfecció. La santíssima trinitat que formen "Smell the Magic" (1990), "Bricks Are Heavy" (1992) i "Hungry for Stink" (1994) segueix sent una de les trilogies discogràfiques més potents del rock dels 90.

Freddy Cannon (1936-2026)

Ha mort Freddy Cannon, una de les veus que van preservar la flama del primer rock'n'roll durant aquell interregne que formen la recta final dels anys 50 i l'arrencada dels 60. Entre els grans reclams del seu cançoner, "Way Down Yonder in New Orleans", "Palisades Park" i "Tallahassee Lassie" –amb aquell crit de guerra que tantes pistes de ball ha sacsejat durant les passades set dècades–. Cannon tenia 89 anys.

Blue Jay Way

Please don't be long

Please don't you be very long

Please don't be long

Or I may be asleep

(The Beatles)

El Baix Montseny, juliol de 2026.

Parlant amb Pattie Boyd

No acostumo a posar fotos meves a l'entorn digital, però això d'avui és diferent, perquè no cada dia tens el privilegi de seure al costat d'una llegenda. Hem parlat amb Pattie Boyd de George Harrison, dels Beatles, d'Eric Clapton, de la seva carrera com a model i fotògrafa, i fins i tot de Bob Dylan (no, no ho he pogut evitar). Moltes gràcies a l'Estartit Beatles Weekend per una experiència que no oblidaré mai, però sobretot per organitzar cada any un festival com aquest. And thanks a lot Pattie Boyd for the good vibes and for making everything so easy. It has been an absolute pleasure talking to you. La foto és de la gran Eva Godàs.

All Things Must Pass

Now the darkness only stays at night time

In the morning it will fade away

Daylight is good

At arriving at the right time

But it's not always going

To be this grey

All things must pass

All things must pass away

(George Harrison)

Les Franqueses del Vallès, juliol de 2026.

Here Come the Sun King

Here come the Sun King

(The Beatles)

Llerona, juliol de 2026.