Bruce Springsteen - "Springsteen on Broadway" (2018)

"Springsteen on Broadway" (2018) és un d'aquells discos en directe on el més important no és la pròpia música sinó tot allò que n'explica el propi autor al llarg d'extenses pistes que reprodueixen els parlaments introductoris amb què Bruce Springsteen presentava les seves cançons i relatava la seva experiència vital en el marc d'una residència al Walter Kerr Theatre de Nova York. Parlaments que el Boss va reproduir de forma pràcticament calcada nit rere nit entre octubre de 2017 i desembre de l'any passat, com a molt més que complements d'un repertori que també es va mantenir gairebé sense alterar al llarg de tota la residència. Cosa estranya en algú que no acostuma a oferir dos concerts iguals i que ha fet de la manca de guió un dels valors afegits dels seus directes. L'explicació, diuen, és que l'autor de "Born to Run" (1975) i "The River" (1980) efectivament contemplava Springsteen on Broadway com un muntatge teatral, per molt que al capdavall l'aprofités per exposar-se com mai abans ho havia fet en un escenari i reinventar en clau minimalista -la majoria dels temes els interpreta tot sol al piano o a la guitarra- títols que van d'una esquelètica "Growin' Up" a una catàrtica "Born to Run" passant per una emotiva "Tenth Avenue Freeze-Out" o unes sorprenents "Thunder Road" i "Brilliant Disguise".

Fernando Rubio

Fernando Rubio és un d'aquells músics que es prenen les coses amb calma. Gairebé deu anys han hagut de passar entre el seu debut en solitari, "Tides" (2009), i la seva continuació. Un "Cheap Chinese Guitar" (2018) que arriba un cop dissolts els mai prou reivindicats Ferroblues i manté intactes les coordenades de tot un senyor artista a qui molts encara no han descobert malgrat haver compartit escenaris amb gegants com John Mayall o Chuck Berry. Rock d'arrels amb la mirada posada en l'àmplia geografia nord-americana i una predilecció innata per les diferents manifestacions del blues i el soul. La peça titular és un refrescant i desacomplexat rock'n'roll al més pur estil d'Elliott Murphy a l'inici de la seva etapa europea. "Bloody Black Soul" és un blues elegant amb unes línies d'orgue i uns frasejos vocals que recorden al millor Georgie Fame. I "Thank You for Being There" és un dinàmic exercici de folk rock al més pur estil del Van Morrison més inspirat o el Dylan del 66.

Prohibit disparar contra els taxistes

Visc en un país on els periodistes són titllats de manipuladors i, sovint, acusats d'escriure moguts per obscurs interessos –sobretot quan aquests suposats interessos no coincideixen amb els de determinats receptors finals-. Un país on als actors se'ls anomena vividors, els músics han de demanar permís per viure del seu ofici i els escriptors directament són invisibles –exceptuant aquell dia de l'any en què tothom compra llibres que no s'acabarà llegint-. Un país on als gestors culturals se'ls diu que la seva tasca no és necessària i que pagar-los un sou a final de mes és llençar els diners. Un país que només contempla un pintor com un professional si es dedica a pintar finques i immobles.

Visc en un país on el personal docent i sanitari viu en un estat d'excepció permanent en què qualsevol fill de veí pot qüestionar-lo, fiscalitzar-lo i fins i tot assenyalar-lo amb dit acusador quan van mal dades. Un país on quiosquers, llibreters, venedors de discos i exhibidors de cinema han d'abaixar persianes perquè els seus negocis i models de vida han deixat de ser viables en un món que canvia, diuen, perquè és llei de vida. Un país on desenvolupar un ofici creatiu implica donar constantment explicacions i fins i tot demanar perdó pel fet de viure un del seu talent i la seva vocació. Un país, en definitiva, on qualsevol col·lectiu professional s'adapta a les necessitats del seu públic en lloc de censurar-les, i procura encaixar les crítiques tan estoicament com les circumstàncies li permetin.

Exceptuant els taxistes, és clar. A aquest col·lectiu no provin d'explicar-li que el món canvia, que cal reciclar-se o que la millor manera de defensar els seus interessos no és atonyinant la competència a peu de carrer. Perquè si ho fan, els sortiran –ells i els seus partidaris- amb tota una sèrie de lliçons morals i discursos en clau ideològica que els deixaran a vostès com a éssers perversos i insensibles al servei del neoliberalisme més salvatge. No com ells, els últims defensors de no se sap ben bé quin orgull de classe, quan fan escapades de cap de setmana amb aerolínies low cost, escolten la música que els agrada fent servir aplicacions com iTunes o Spotify, o decideixen veure una pel·lícula a través d'una plataforma d'streaming en lloc de pagar una entrada de cinema. Se'n recorden vostès de l'absurda croada de Metallica contra Napster (i de com es va acabar)? Doncs això.

Ara Malikian a El 9 Nou

El concert que Ara Malikian va oferir ahir al Teatre Auditori de Granollers va esdevenir un dels més transcendents que s'han pogut veure en molt de temps a la capital vallesana. El violinista libanès va presentar el Royal Garage World Tour amb un repertori que va alternar peces pròpies amb cites a Björk, Led Zeppelin, Txaikovski, Bach i fins i tot Quentin Tarantino. Ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez. Als quioscos fins dijous.

Maria del Mar Bonet a El 9 Nou

Cançons que perduren en el temps i discursos que mantenen la seva vigència malgrat el pas dels anys. Mentre Maria del Mar Bonet entonava "Què volen aquesta gent?" el passat dissabte 19 al Teatre Auditori Cardedeu, els seus versos semblaven escrits a propòsit dels fets de la setmana passada a Girona. La cantautora mallorquina va celebrar 50 anys de trajectòria, acompanyada per Borja Penalba, en el marc del Tastautors 2019. Abans havia actuat Clàudia Cabero, tota una revelació de la cançó d'autor en clau mediterrània. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.

El ratpenat d'Ozzy Osbourne

Hi ha aniversaris i aniversaris. I resulta que ahir va fer anys d'aquell entranyable episodi en què Ozzy Obsourne va decapitar un ratpenat d'una mossegada. Els fets van tenir lloc el 20 de gener de 1982 al Veterans Memorial Auditorium de Des Moines, Iowa, quan un membre del públic va llançar l'animal cap a l'escenari. El vocalista el va agafar al vol i va dur a terme l'operació que tots coneixem pensant-se que es tractava d'un ratpenat de plàstic. El cas és que el propi Osbourne ha volgut commemorar aquest 37è aniversari d'aquell esdeveniment posant al mercat aquest ninot d'un ratpenat decapitat. Sigui com sigui, la commemoració no deixa de recordar-nos que hi va haver un temps en què els concerts de rock podien ser del tot imprevisibles.

Ara Malikian a Granollers

Malikian, durant la recta final de la seva actuació a Granollers.

ARA MALIKIAN

Teatre Auditori, Granollers

20 de gener de 2019

Hi ha qui és capaç d'explicar la geografia mundial a través de la gastronomia o els costums de cada país que ha visitat. Ara Malikian, a més de poder parlar de la música de cada indret que ha arribat a trepitjar, pot explicar també les seves experiències tocant en garatges, soterranis i fins i tot refugis antiaeris d'arreu del món. Va començar a tocar el violí en un búnquer de Beirut per a refugiar-se dels bombardejos de la guerra civil libanesa, i un cop va haver abandonat el seu país va seguir estudiant música, assajant i fins i tot oferint actuacions en espais que de vegades podien arribar a provocar claustrofòbia.

Són aquests entorns els que han inspirat el seu darrer espectacle, Royal Garage World Tour, una gira que li permet explicar la seva trajectòria vital a partir dels diferents soterranis i garatges on ha actuat, amb altes dosis d'humor i un repertori fet a mida que alterna composicions pròpies amb revisions dels repertoris de Björk, Bach, Txaikovski, Guns N'Roses o Led Zeppelin -el seu "Kashmir" sembla fet a mida de Malikian-. La nit passada va actuar al Teatre Auditori de Granollers abans d'iniciar un recorregut internacional que inclou aturades a l'Olympia de París, el Royal Albert Hall londinenc o el Palau Sant Jordi de Barcelona -el proper 5 d'octubre-. Dues hores i mitja llargues i molt intenses que van culminar amb Malikian passejant-se per la platea entre un públic totalment entregat.