Batzorig Vaanchig

Batzorig Vaanchig.

La música és música, aquí i a tot arreu, diuen. I de vegades un servidor no pot evitar pensar en les manifestacions més primitives del blues, del rock o fins i tot d'allò que anomenem so Americana quan escolta determinades expressions teòricament exòtiques per a la majoria d'oïdes occidentals. Em va passar dies enrere tot escoltant Batzorig Vaanchig, un músic de Mongòlia que practica música tradicional del seu país amb tècniques com el cant de gola. Alguns fins i tot trobaran paral·lelismes entre el seu estil i discursos com els de 16 Horsepower o fins i tot determinats gèneres metàl·lics. Poden comprovar-ho vostès mateixos a Youtube.

Eagles Of Death Metal - "Pigeons of Shit Metal" (2018)

Eagles Of Death Metal han trencat aquesta setmana tres anys llargs de silenci discogràfic amb la publicació d'un àlbum de versions d'edició limitada. Tan sols 500 còpies en vinil -ara per ara no està disponible en format digital- s'han posat en circulació de "Pigeons of Shit Metal", títol que fa referència a un insult que Axl Rose va dedicar anys enrere a la banda californiana. Curiosament, el plàstic s'obre amb una lectura d'"It's So Easy", una de les peces més populars de Guns N'Roses. Completen el repertori composicions originals, entre d'altres, de Ramones, AC/DC, Pixies o, és  clar, Queens Of The Stone Age. En un altre ordre de coses, ahir es va commemorar el tercer aniversari dels fets de la sala Bataclan.

Stan Lee (1922-2018)

STAN LEE

(1922-2018)

Era un d'aquells noms que a un li resultaven familiars fins i tot abans de ser conscient de l'existència d'una editorial anomenada Marvel, el catàleg de la qual aglutinava i segueix aglutinant bona part d'aquells personatges amb què tantíssimes generacions han crescut. Una signatura amb la qual molts ens vam familiaritzar a cop de veure-la en incomptables sèries d'animació i historietes amb aquell segell de qualitat que sempre ha estat la citada Marvel. Stan Lee, el creador d'alguns dels personatges més icònics de la història del còmic i de la cultura popular de les passades cinc dècades i mitja, com ara Hulk, Iron Man, els Fantastic Four, els X-Men o Spiderman. El meu preferit sempre ha estat aquest últim. La primera historieta que recordo haver llegit quan amb prou feina disposava d'ús de raó, el tenia a ell com a protagonista. La seva imatge decora una de les parets del meu dormitori. I va ser a través de les seves aventures com vaig començar a descobrir una ciutat, Nova York, que acabaria desenvolupant un paper molt important a la meva vida. A Stan Lee no tan sols li haig d'agrair les incomptables hores de bon entreteniment que m'han aportat els seus personatges, sinó sobretot l'educació que he rebut a través de les seves històries. Descansi en pau.

Al Ras 2018 a El 9 Nou

La dissetena edició d'Al Ras s'ha traduït en una ferma aposta per la producció autòctona. Toni Giménez, Newgrass Republic, Yerbazul, Bowing Girls, Barcelona Bluegrass Band i Stonebones & Bad Spaghetti van compartir escenari dissabte passat al Mercat Vell de Mollet del Vallès. Ho expliquem avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Oriol Saña i Marco Mezquida a El 9 Nou

Un repertori que abasta diverses etapes de la història del jazz i de la música clàssica, no tant amb l'objectiu de fusionar ambdós estils com de posar sobre la taula tot allò que tenen en comú. "Historical Connection" és un concert de violí i piano concebut per Oriol Saña i Marco Mezquida, que la setmana passada el van presentar a la sala Tarafa de Granollers de la mà de la Societat Coral Amics de la Unió. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental). Als quioscos fins dijous.

Al Ras 2018

Un moment de la jam session celebrada ahir a la nit en el marc d'Al Ras.

AL RAS 2018

Mercat Vell, Mollet del Vallès

10 de novembre de 2018

Amb 17 edicions a l'esquena que el consoliden com a cita de referència per als amants del bluegrass i les sonoritats d'arrel nord-americana en general, Al Ras deu ser a casa nostra un dels pocs festivals de música on el més esperat no és l'actuació dels caps de cartell sinó allò que passa a continuació. Una multitudinària jam session que aplega a l'escenari tots els músics que han actuat al llarg de la vetllada i part d'aquells assistents que any rere any acudeixen a la cita amb els seus respectius instruments. La imatge de desenes d'ànimes interpretant plegades estàndards com "Old Joe Clark" o "Will the Circle Be Unbroken" acaba sempre esdevenint la postal definitiva d'un festival on, a efectes pràctics, els caps de cartell són totes aquelles persones que en formen part.

Al marge d'aquest apunt, la present edició -la cita d'ahir a Mollet del Vallès era tan sols la jornada central d'un programa que finalitza aquesta tarda a La Sonora de Gràcia- s'ha caracteritzat pel fort regust autòcton del seu cartell. No és cap secret que Al Ras ha fet escola durant les seves gairebé dues dècades de trajectòria, la qual cosa es tradueix en tota una sèrie de formacions que s'aproximen, cada una a la seva manera, als paràmetres del bluegrass i de llenguatges perifèrics com el hillbilly o allò que s'anomena old time music. I en aquest sentit és digne d'aplaudir que l'organització hagi decidit enguany prescindir de grans reclams internacionals i apostar per un producte local que s'ha manifestat tan fresc com perdurable.

Com a mostres, les actuacions de Newgrass Republic i Yerbazul, dues joves bandes formades per veterans de l'escena barcelonina, la major part dels quals són habituals tant de l'òrbita d'Al Ras com a les jams de bluegrass que tenen lloc cada quinze dies al barri de Gràcia, i que la nit passada van traslladar a les coordenades del bluegrass tot un catàleg de títols essencials de la música d'arrels nord-americana. A destacar en el cas dels primers una sentida lectura del "You Ain't Going Nowhere" de Bob Dylan, i la frenètica adaptació que els segons van realitzar del "They're Red Hot" de Robert Johnson.

Menció a part requereix el cas de Bowing Girls, un trio que ha debutat als escenaris en aquesta edició d'Al Ras i on conflueixen tres trajectòries de llarg recorregut i contrastada solvència com són les de Carol Duran (violí), Marta Roma (violoncel) i Maribel Rivero (contrabaix). El seu repertori es nodreix de clàssics del bluegrass que, atenció, interpreten sense cap banjo ni guitarra i amb un format dels que marquen diferències. Les seves harmonies vocals són d'un altre món, i la versió d'"Orange Blossom Special" amb què es van acomiadar la nit passada no va deixar lloc a cap mena de dubte.

Tampoc hi van faltar veterans com Toni Giménez, que un any més va ser l'encarregat de trencar el gel, o una reformulada Barcelona Bluegrass Band que es va ampliar amb les components de Bowing Girls per a oferir un set farcit de sorpreses com ara una adaptació en clau bluegrass de l'adagio del Concierto de Aranjuez, o una frenètica lectura de la tradicional "Reuben's Train" on l'harmònica de Joan Pau Cumellas va fer saltar espurnes. Una visió global del bluegrass que també comparteixen els portuguesos Stonebones & Bad Spaghetti, únics exponents internacionals del cartell d'enguany, que van traçar un pont transatlàntic tot maridant la tradició nord-americana amb la del seu país.

Nou disc de versions de The Lemonheads

Evan Dando (The Lemonheads).

L'any vinent es commemorarà el desè aniversari de "Varshons" (2009), l'últim disc d'estudi de The Lemonheads. Un àlbum de versions on Evan Dando i companyia revisaven composicions originals de Gram Parsons, Townes Van Zandt, GG Allin, Leonard Cohen i Sam Gopal, entre d'altres. Eclèctic llistat d'artistes al qual podrem afegir molt aviat noms com els de Lucinda Williams, The Eagles, Nick Cave o John Prine. I és que la banda de Boston ha anunciat la continuació d'aquell plàstic de versions, un "Varshons 2" que veurà la llum el proper mes de febrer i que trencarà una dècada de silenci discogràfic. N'han avançat, de moment, aquesta lectura del "Can't Forget" de Yo La Tengo.