dijous, 18 de juliol de 2019

MorMor


Quan un gènere, un estil o una etiqueta corre el perill de caure en la saturació o fins i tot en la previsibilitat, s'agraeix la presència d'artistes que marquin la diferència i es desmarquin del ramat tot parlant amb veu pròpia. És el cas de MorMor, un jove canadenc que aporta aire fresc en un àmbit, el de les anomenades músiques urbanes, que darrerament sembla més un eufemisme o una coartada que no pas una altra cosa. Amb un grapat de singles i un parell d'ep's al seu nom -el més recent, "Some Place Else" (2019)-, MorMor destil·la essències urbanes a partir d'una aguda sensibilitat pop. Tot plegat li ha permès definir un discurs que alguns s'han afanyat a batejar com a psychedelic R&B, i que tant beu dels tòtems del rhythm & blues contemporani com de les atmosferes del dream pop -atenció a "Outside"-. Descobreixin-lo al seu web.

El meu primer disc de Johnny Cash

Johnny Cash.
Quan tenia 17 anys em vaig comprar, en una disqueria que hi havia aleshores a l'estació de Sants de Barcelona, un recopilatori de Johnny Cash en format compact disc. Era una d'aquelles edicions no oficials que reuneixen algunes de les peces més reconegudes de l'artista de torn amb una presentació austera i que solen despatxar-se a preus força assequibles. No en recordo el títol -que no devia ser gaire imaginatiu: "Greatest Hits", "The Best of" o alguna cosa així-, però sí el disseny de la caràtula amb una fotografia de l'Home de Negre, ja entrat en anys, actuant en un escenari.

Recordo també que l'aspecte kitsch d'aquell disseny contrastava amb la frescor que encara transmetien la seva dotzena de pistes, clàssics de la primeríssima etapa de Cash a Sun Records com ara "I Walk the Line", "Big River", "Hey Porter" o, és clar, "Folsom Prison Blues". Algunes les coneixia d'haver-les escoltat en alguna banda -aquells recopilatoris de country que corrien per casa-, la majoria les vaig descobrir aleshores. Aquell va ser el meu primer disc de Johnny Cash. No oficial, auster en la seva presentació, però el primer. La meva presa de contacte amb un cançoner que m'ha acompanyat fins al dia d'avui.

Al seu dia vaig estar a punt de cremar aquell compacte de tant escoltar-lo. Però quan em vaig decidir a explorar més a fons l'obra de Cash tot adquirint diferents àlbums i recopilatoris, ara sí, oficials -i més complets-, el vaig començar a abandonar. Fins que un bon dia em vaig adonar que aquelles dotze cançons les tenia repetides en incomptables volums i que per tant no em feia falta conservar-lo -ja saben, aquell mateix pragmatisme de qui ara es pensa que ho pot trobar tot a un sol clic-. O sigui que me'n vaig desfer. Me'l vaig vendre o el vaig regalar a algú, no ho recordo, però me'n vaig desfer. I amb el pas dels anys me n'he acabat penedint. Perquè més enllà dels continguts, aquell disc tenia el valor de tot objecte. Havia estat el meu primer disc de Johnny Cash, i em sap greu no haver-lo conservat.

dimecres, 17 de juliol de 2019

Raised on TV


Han compartit escenaris amb artistes de primera línia que van de Jefferson Starship a Marcy Playground. Un fet que, més enllà d'apuntar enlaire pel que fa a expectaves a curt termini, confirma la versatilitat d'un discurs que beu essencialment del rock més vitamínic dels 90 sense renunciar a mirar encara més enrere ni a sonar a ara i aquí. Raised on TV vénen de Los Angeles i haurien de fer les delícies de qualsevol seguidor de Foo Fighters, els Posies, els Lemonheads o fins i tot els Nirvana més melòdics, per posar tan sols quatre exemples.

Van debutar ara fa un parell d'anys amb "Season 1" (2017), un primer àlbum carregat d'arguments tan irrefutables com "Hurting for You" o "Age of Information". Catorze talls de factura urgent, carregats de ganxo melòdic i definits per l'alta tensió amb què Keaton Rogers (guitarra i veu) canta als misteris i a les contradiccions que envolten el final de l'adolescència i el salt a la vida adulta. Durant els darrers mesos n'han estat preparant la continuació, un "Season 2" que veurà la llum de forma imminent i que s'ha gestat en part als estudis 606 de Dave Grohl. De moment n'han avançat un primer single, "Soul on Fire", que poden vostès escoltar a Soundcloud.

60 anys sense Billie Holiday

Billie Holiday (1915-1959).
Econòmicament arruïnada i sota la implacable vigilància dels agents de narcòtics que des de feia anys (dècades) li tenien l'ull posat a sobre. En aquestes condicions passava Billie Holiday a millor vida un dia com avui de 1959, fa exactament sis dècades. Era el punt i final d'una trajectòria vital on la misèria havia estat present des del primer dia, però sobretot de la prodigiosa carrera artística a través de la qual havia canalitzat tot el dolor i tota la frustració acumulats. També era el punt de partida d'una llegenda que no ha fet sinó anar a més des d'aleshores, la d'una vocalista que va crear escola, una artista que va fer de l'adversitat la seva gran motivació, la d'una dona que va viure a la seva manera fins a les últimes conseqüències. Una de les més grans, sense cap mena de dubte.

dimarts, 16 de juliol de 2019

Snodgrass

Ian Hart, a l'esquerra, interpreta John Lennon en una escena d'"Snodgrass".
La recent estrena de "Yesterday" (2019), la pel·lícula on Danny Boyle i Richard Curtis s'imaginen un món que ha oblidat tota prova de l'existència dels Beatles, convida a repescar una altra ucronia vinculada amb l'univers dels Fab Four, molt menys publicitada però no per això mancada de notables punts d'interès. "Snodgrass" (2013) és una producció televisiva d'un sol capítol estrenada al Regne Unit ara fa sis anys però encara avui inèdita a les nostres pantalles.

Un guió del periodista David Quantick, elaborat a partir de la novel·la homònima d'Ian R. McLeod, que ens situa a l'Anglaterra de principis dels 90 i ens presenta una realitat alternativa on John Lennon hauria abandonat els Beatles el 1962. Amb aquest punt de partida se'ns presenta un Lennon aturat de llarga durada que prova de subsistir en un món on els Beatles van triomfar sense ell però mai van arribar a tenir el pes d'alguns dels seus contemporanis -al llarg del capítol es citen els Who i els Rolling Stones-. "Podríem haver estat més grans que els Hollies", reflexiona en un moment donat el Lennon fictici a qui dóna vida Ian Hart -qui ja havia interpretat l'autor d'"Imagine" a l'entranyable biopic "Backbeat" (1994)-.

La qual cosa dóna peu a tota una línia de reflexió. De no haver esdevingut els Beatles les icones que van esdevenir, alguna altra banda hauria ocupat el seu lloc i jugat el seu paper -els Who, els Stones, els Hollies?-. La pregunta és si la història tal i com l'hem conegut hauria seguit el seu curs sense l'edició de plàstics com "Revolver" (1966) o "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band" (1967). La sinopsi d'"Snodgrass" sembla suggerir que sí que ho hauria fet, i que fins i tot sense obres d'aquesta mida el món contemporani no seria molt diferent de com el coneixem. Que, de la mateixa manera que són pocs aquells que tenen capacitat d'impactar en la història, al capdavall no hi ha ningú que sigui imprescindible.

Russell Smith (1949-2019)

Foto NBC/NBCU Photo Bank.
RUSSELL SMITH
(1949-2019)

El nom d'Amazing Rhythm Aces no sol ser un dels primers a citar-se a l'hora de passar revista al country rock de la dècada dels 70. Però plàstics com "Stacked Deck" (1975) es poden considerar de ple dret com a pilars d'un gènere on la banda de Memphis va deixar empremta amb talls com "Third Date Romance" o un "Life's Railway to Heaven" que sona especialment oportú quan s'acaba de fer pública la mort del Russell Smith. L'autor de la peça en qüestió, el líder de la formació i una de les veus més distintives de la música d'arrels nord-americana dels 70.

dilluns, 15 de juliol de 2019

Arrels i tradició

Roberto i Enrique: Los Hermanos Cubero.
Lamenten Los Hermanos Cubero en una entrevista signada per Donat Putx i publicada per Rockdelux a la seva edició de juliol-agost que vivim en una societat, diuen, desarrelada. "Nosotros utilizamos las herramientas tradicionales, pero no somos tradicionalistas. A la gente le das un mínimo de raíz y de autenticidad y le interesa, precisamente porque está todo tan vacío de raíz y de autenticidad que, por poco que aportes, ya parece que es la hostia. Todo el mundo ha negado sus raíces. Cuando escarbas en el subconsciente, resulta que el público tiene dentro algo que no sabía, o que quizá pensaba que no molaba, y que, en un momento dado, sí que mola tener", afirmen.

Les arrels i la tradició, dos conceptes tan venerats com vilipendiats. Perquè ja se sap, en un país tan acomplexat com aquest nostre a un el poden titllar de provincià quan reivindica les pròpies arrels els mateixos que a continuació perden el nord per qualsevol manifestació tradicional provinent de qualsevol racó de món  més o menys remot. Ho saben bé els propis germans Roberto i Enrique Ruiz Cubero, que abans de donar forma al seu actual projecte es feien dir The R.C. Brothers i eren una de les bandes de bluegrass més solvents del país. Valent i digne d'aplaudir el pas endavant que van realitzar ara fa cosa d'una dècada, i tant que sí, per molt que de vegades es trobi a faltar la seva anterior encarnació.