dimecres, 19 de gener de 2022

L'antídot contra els cants de sirena

Iron Maiden.
Es deuen estar estirant els cabells tots aquells gurús de la modernitat més efímera, que cada dos per tres necessiten anunciar la mort del rock per justificar el seu propi culte als cants de sirena. Els mateixos que porten gairebé un lustre cantant les bondats de les mal anomenades músiques urbanes amb els mateixos arguments que –ai, quines coses- no fa pas tant empraven a l'hora de carregar-se tot un gènere, el heavy metal, que agradi o no segueix sobrevivint al seu aire a pronòstics i tendències, justament refermat des de fa dècades com a refugi i antídot contra els citats cants de sirena.

Deia que es deuen estar estirant els cabells perquè un dels llançaments discogràfics més sonats del passat exercici va ser el darrer treball d'una de les bandes més paradigmàtiques del gènere en qüestió. Uns Iron Maiden que assolien amb "Senjutsu" (2021) cotes i registres que no havien arribat a assolir en molt de temps –si és que ho havien arribat a fer mai-. Número 1 en vendes en països com Suècia, Alemanya, Itàlia, Bèlgica o Espanya la setmana que es va publicar –al Regne Unit va assolir el número 2 i als Estats Units, un mercat que tradicionalment s'havia resistit als britànics, el 3-. I tribunes mediàtiques que fa quatre dies certificaven la defunció del rock, de cop i volta passaven a cantar les bondats del dissetè àlbum d'una banda que mai abans els havia interessat.

El cert és que no calia esperar cap conjunció astronòmica –ni cap campanya de màrqueting ben planificada- per adonar-se que Maiden són des de fa dècades uns clàssics amb vida i que el seu llegat és tan perdurable com qualsevol icona de la cultura pop que es pugui observar diàriament estampada en milers de samarretes arreu del món i en entorns a priori incompatibles entre ells –dels heavies de base a celebritats com Justin Bieber o Lady Gaga, tots llueixen sense reserves les seves samarretes amb el logotip de la banda i l'esquelètica mascota Eddie protagonitzant escenes prèviament vistes en caràtules d'àlbums i singles que bé podrien correspondre a clàssics del còmic i el cinema fantàstic-. Vaja, que arriba tard qui pretengui haver descobert ara que, efectivament, Iron Maiden importen.

Dit això, potser caldria preguntar-se si l'àlbum en qüestió, aquest "Senjutsu" estèticament inspirat en la tradició japonesa, justifica tot el rebombori generat al seu voltant. És un bon disc? Sens dubte. És superior a bona part del que han fet els d'Steve Harris des del retorn de Bruce Dickinson a les seves files? Això ja no ho tinc tan clar, però sí que m'atreviria a assenyalar-lo com un dels treballs més ambiciosos de tota la carrera dels britànics. Un àlbum doble amb deu peces, tres de les quals superen els deu minuts, que en cap cas ni circumstància es fa llarg, i on la banda sona a ella mateixa sense ser previsible en cap moment. I sobretot una obra de gran complexitat que ha desafiat la immediatesa pròpia d'aquests temps líquis i n'ha sortit victoriosa. De seguida s'ha dit.

Iron Maiden tenen previst actuar el proper 29 de juliol a l'Estadi Lluís Companys de Barcelona. Una altra fita, la d'omplir estadis, que no es troba a l'abast de qualsevol i que els britànics assoleixen malgrat haver estat vilipendiats durant dècades per determinats prescriptors amb excés d'amor propi. I un concert que s'hauria d'haver celebrat l'estiu de 2020, i que s'havia anunciat com un generós repàs al catàleg d'una banda que no tenia previst venir amb disc nou sota el braç. Una pandèmia mundial n'ha forçat dos ajornaments –a aquestes alçades ningú pot garantir que no acabi caient el tercer- i fins i tot ha donat temps a la banda per posar a punt un àlbum que bé mereix una presència destacada a l'escenari –tant a nivell de repertori com d'escenografia, que estem parlant de Maiden-. Encara que això suposi renunciar a més d'un hit pretèrit –i amb independència de si s'acaba confirmant per després de l'estiu la rumorejada gira on la banda interpretaria "Senjutsu" en la seva totalitat-. 

Danko Jones - "Power Trio" (2021)


Diuen que els anys no perdonen a ningú, però Danko Jones es presenta tan incombustible com de costum amb un darrer treball, "Power Trio" (2021), que també li serveix per commemorar el seu quart de segle a la carretera. Sembla que fos ahir quan vam poder descobrir el canadenc a la sala mitjana de Razzmatazz, telonejant a Backyard Babies i presentant un "I'm Alive and on Fire" (2001) que encara no era un àlbum en tota regla sinó un recopilatori dels seus primers ep's.

Des d'aleshores ha publicat una desena d'àlbums i s'ha consolidat com un dels grans referents transatlàntics del punk i el rock'n'roll de garatge més frescos i desvergonyits. Aquest "Power Trio" –el títol fa referència a la formació de què sempre s'ha acompanyat- n'és una bona mostra, amb reclams com "I Want Out" –als mateixos Backyard Babies els encantaria-, l'enrabiada "Ship of Lies" o la frenètica i contagiosa "Good Lookin'". Com si no passessin els anys.

dimarts, 18 de gener de 2022

R.I.P. Quique Tudela

D.E.P. Quique Tudela - Foto Facebook.
Ens ha deixat Quique Tudela, guitarrista dels essencials Gatos Negros. Una d'aquelles bandes pioneres que van encendre la flama del rock'n'roll a la Barcelona dels 60. El seu àlbum homònim de 1966 mirava de tu a tu al bo i millor de la Swinging London, i avui es considera com un pilar de l'escena mod en aquesta banda dels Pirineus. A destacar "Cadillac", explosiva adaptació del "Brand New Cadillac" de Vince Taylor que també va encapçalar un dels ep's més potents del grup. Tudela va militar en dècades posteriors en formacions com Los Sírex o Los Salvajes. Darrerament havia format part de Los Gatos Salvajes, actual banda d'acompanyament de Gaby Alegret (Los Salvajes).

Jon Lind (1948-2022)

JON LIND

(1948-2022)

Ha mort Jon Lind, guitarrista d'aquell combo de folk rock assolellat i essencialment californià que va ser Howdy Moon, amb una jove Valerie Carter a les tasques vocals. Per al seu únic àlbum, publicat el 1974 amb títol homònim, van comptar amb Little Feat com a banda de suport –el mateix Lowell George es va fer càrrec de la producció- i amb músics de sessió com Van Dyke Parks-. Prèviament, Lind havia militat a la igualment reivindicable Fifth Avenue Band. Tot i això, va destacar sobretot com a compositor per a tercers, amb un catàleg que inclou peces enregistrades per Ramsey Lewis, Earth, Wind & Fire, els Temptations, Madonna o Cheap Trick, entre d'altres.

Les Ronettes a l'hora del pati

The Ronettes, amb Ronnie Spector al centre.
Ahir al matí, la megafonia de l'Escola Les Aigües de Cardedeu va anunciar al seu alumnat –i al seu professorat- l'inici de l'hora del pati tot fent sonar arreu del recinte el "Be My Baby" de les Ronettes. Un gest simbòlic amb què el centre va voler homenatjar Ronnie Spector a pocs dies de la seva mort. I un homenatge que es suma als que el mateix centre ja havia fet al seu moment a altres icones musicals com Eddie Van Halen o més recentment Jordi Sabatés, arran dels seus traspassos. Desconec si la iniciativa és de la direcció de l'escola o d'algun treballador a títol personal, però no puc fer més que aplaudir-la.

dilluns, 17 de gener de 2022

Ralph Emery (1933-2022)

RALPH EMERY

(1933-2022)

L'any 1968 ni Nashville estava preparada pels Byrds, ni els Byrds estaven preparats per Nashville. Per això, quan la formació de la banda californiana que acabava de facturar "Sweetheart of the Rodeo" (1968) va actuar al Grand Ole Opry, la rebuda per part del públic i la indústria de la Music City va ser qualsevol cosa menys entusiasta. La contracultura de la Costa Oest reclamant el seu lloc a la tradicionalment conservadora capital de la música country. Un xoc de civilitzacions que es va evidenciar en l'episodi de l'Opry, però també en una entrevista posterior en un dels programes radiofònics de Ralph Emery, on Roger McGuinn i Gram Parsons van acabar bastant malament amb el llegendari disc jockey.

Poc després d'aquella entrevista, McGuinn i Parsons van escriure la cançó "Drug Store Truck Drivin' Man", un atac frontal on arribaven a acusar Emery de pertànyer al Ku Klux Klan –fals: no tan sols no pertanyia al Klan, sinó que havia estat un ferm defensor dels intèrprets afroamericans de country en un temps en què això encara era pràcticament un tabú-, inclosa a "Dr. Byrds & Mr. Hyde" –gravat i publicat el 1969, ja amb Parsons fora del grup-. Tampoc va tolerar els Flying Burrito Brothers –al seu despatx hi va tenir penjada la caràtula de "The Gilded Palace of Sin" (1969) amb una pintada en vermell on es podia llegir "This is not country music"-, tot i que en anys posteriors no va tenir cap problema a l'hora de programar als seus espais altres exponents de la nissaga Byrds com la Desert Rose Band de Chris Hillman, i fins i tot va acabar fent les paus amb McGuinn quan el va tornar a entrevistar el 1985.

Emery va ser un dels disc jockeys més influents de la història del country. Durant dècades, el seu programa nocturn a la WSM va ser un dels més escoltats del gènere, ja que la freqüència de l'emissora arribava a bona part dels estats centrals i de l'est dels Estats Units –i el fet de durar tota la nit el convertia en una de les opcions preferides dels camioners que feien trajectes nocturns de llarg recorregut, un públic que sempre ha estat fidel a la música country-. També va presentar espais televisius com Pop! Goes the Country, molt seguit durant la dècada dels 70. La seva popularitat li va permetre comptar sovint amb grans estrelles al seu programa, però també difondre talents emergents arreu del país. Amb una d'aquelles figures, Skeeter Davis, hi va arribar a estar casat. Ens ha deixat a l'edat de 88 anys.

R.I.P. Rachel Nagy

Rachel Nagy.
Ha mort Rachel Nagy, l'atòmica vocalista dels Detroit Cobras, una de les bandes que millor van definir el so de Detroit durant el canvi de mil·lenni. Un grup de versions que anava més enllà dels tòpics, que rescatava perles obscures i joies perdudes del soul i el rhythm & blues de dècades pretèrites, i les passava per la seva mola de dinàmic i refrescant rock'n'roll de garatge.

Per al record queden les seves lectures de "Hey Sailor" (Mickey Lee Lane), "Cha Cha Twist" (Brice Coefield), "Weak Spot" (Ruby Johnson) o "I Wanna Holler (But the Town's Too Small)" (Gary U.S. Bonds), també de vells clàssics de Motown com "Bye Bye Baby" (Mary Wells) o "I'll Keep Holding On" (The Marvelettes). Al final, tot quedava a la Ciutat del Motor.

Dels Cobras encara tinc molt present el concert que van oferir la tardor de 2004 a la sala Razzmatazz, emmarcat al festival itinerant Wintercase de la desapareguda promotora i discogràfica barcelonina Sinnamon. Presentació del seu tercer àlbum, "Baby" (2004), sense Greg Cartwright –membre ocasional del grup- a bord però amb Nagy i la guitarrista Mary Restrepo donant-ho tot des del minut zero. Una frontwoman que era pur rock'n'roll. La trobarem a faltar.