Saüc

Metal de Ponent.

La província de Lleida sol ser la gran oblidada del mapa cultural català, gran error quan les terres de Ponent solen donar sorpreses tan agradables com la que ens ocupa. Saüc és un quintet de Balaguer lliurat en cos i ànima al rock dur i el heavy metal de la vella escola. No s'inventen res, però allò que fan ho fan de fàbula. Es van formar a finals de 2017 i presenten ara el seu primer àlbum, un "Eterna" (2021) que hauria d'haver sortit l'any passat però s'ha acabat publicant amb retard a causa de l'omnipresent coronavirus.

Un dels primers avançaments del disc va ser una encertada versió d'"El guerrer", el clàssic de Sangtraït, amb participació del propi guitarrista de la històrica banda de la Jonquera, Josep Maria Corominas. Fins i tot tenen el detall de fer un homenatge al gran Papa Juls samplejant a mitja cançó la seva celebrada invitació a emprenyar els veïns i fotre canya per un tubo. Més enllà d'això, el plàstic va ple de reclams de pròpia autoria tan potents com "Morfina", "Harpia", "Arrels" o "Serem revolta", aquest últim amb participació dels sempre contundents Siroll.


Més informació:

Saüc  /  Pàgina web

Espurnes de rumba vallesana

Joan Garriga i Madjid Fahem, la nit passada a Corró d'Avall

JOAN GARRIGA I EL MARIATXI GALÀCTIC

Festa Major de Corró d'Avall

Plaça de Joan Sanpera, Les Franqueses del Vallès
17 de setembre de 2021

Música i ambient de festa major en el millor sentit i com feia temps que no es podien respirar. Els que s'han manifestat aquesta nit a Corró d'Avall de la mà de Joan Garriga i El Mariatxi Galàctic, que jugaven al costat de casa –a poquíssims quilòmetres de la Garriga i a tocar de la llera del riu Congost- i han ofert un concert simplement apoteòsic en el marc de la gira de presentació del celebradíssim "El ball i el plany" (2020, Fina Estampa). Han començat versionant "Les rondes del vi" de Jaume Arnella mentre solventaven una incidència tècnica sobre la marxa, i han acabat tocant desendollats gairebé en temps de descompte per a un públic a qui els dictats del Procicat ja no fan ni fred ni calor.

Han alternat l'havanera crepuscular de "Nocturn" amb el reggae metafísic d'"Ai on va l'à..." i el batec tropical de "Fa bon temps". Han fet ballar el respectable al ritme de "Les mil i una rumbes" i han posat la pista de potes enlaire amb la cúmbia desvergonyida de "Cariñosa". Han enfilat la ruta del blues amb "Això és tot" i "Petit rumbero". I s'han acomiadat amb un "Ballem!" prematurament desendollat per imperatiu legal. Era hora de plegar. El respectable en volia més. Els músics també. No ha pogut ser. L'imperatiu legal. Però, malgrat tot, un ambient que no s'havia pogut respirar en molt de temps. Una festa major com les d'abans. Un concert com els d'abans. La vida, amb plenitud i sense por. I aquella petita espurna que qualsevol dia d'aquests podria encendre mil fogueres.

Don Maddox (1922-2021)

DON MADDOX
(1922-2021)

Ens ha deixat l'últim supervivent d'una de les formacions més singulars del country de la dècada dels 40. A Maddox Brothers and Rose se'ls coneixia com la banda de hillbilly més vistosa dels Estats Units. Don Maddox era el més jove dels quatre germans que van formar el grup a mitjans dels anys 30 juntament amb l'única noia de la família, la germana, Rose Maddox, que posteriorment va destacar en solitari tant en l'àmbit del country com del rockabilly. Nascuts a Alabama, fills d'un matrimoni de masovers, van crear el grup a Califòrnia després d'haver emigrat durant la Gran Depressió i de seguida van esdevenir una de les grans sensacions del hillbilly al Golden State. La banda es va separar el 1956, però Don Maddox va tenir temps d'experimentar un ressorgiment durant el canvi de segle, motivat pel renovat interès en la música d'arrel que havien generat corrents com el country alternatiu o el so Americana. Tot un pioner, ha mort a l'edat de 98 anys.

George Wein (1925-2021)

GEORGE WEIN
(1925-2021)

Commemoràvem la setmana passada el cinquantè aniversari de les Nits amb Jazz de Cardedeu, un dels festivals musicals a l'aire lliure pioners a Catalunya. I pocs dies després de la commemoració ens ha deixat un dels impulsors d'un altre esdeveniment de temàtica jazzística encara més pioner, en aquest cas als Estats Units, el Newport Jazz Festival, que va celebrar la seva primera edició l'any 1954 amb el músic i promotor George Wein com a director artístic i que bé podria haver servit d'inspiració al festival cardedeuenc.

Al cap de cinc anys, el propi Wein es va aliar amb Pete Seeger per impulsar l'igualment històric Newport Folk Festival. Tant el festival de jazz com el de folk segueixen celebrant-se a data d'avui –tots dos han patit interrupcions al llarg de les seves trajectòries-, consolidats com a cites de referència per on han passat bona part dels noms capitals dels seus respectius àmbits. Wein, que també havia destacat com a pianista a l'òrbita jazzística, ha mort a l'edat de 95 anys.

Roger Newell (1948-2021)

ROGER NEWELL
(1948-2021)

De quan el negoci musical a gran escala era una mica menys corporativista i una estrella del rock podia acabar formant una banda amb una colla de músics a qui acabava de conèixer tocant per pura diversió a l'escenari d'un pub. Aquesta és la història dels English Rock Ensemble que va formar Rick Wakeman a mitjans de la dècada dels 70 per gravar algunes de les seves obres més celebrades al marge de Yes. Entre aquests músics destacava la presència del baixista Roger Newell, que prèviament havia militat a Rainbow Ffolly, banda de culte l'únic àlbum de la qual, "Sallies Pforth" (1968), és una de les joies ocultes a reivindicar de la primera psicodèlia britànica, predecessor de corrents que van del lo-fi al freak folk si bé connectat amb tot allò que passava al seu voltant en aquell moment. Newell ens ha deixat a l'edat de 73 anys.

R.I.P. Melvin Dunlap

Melvin Dunlap.

Situat al sud de la gran Los Angeles, el barri de Watts no sol destacar a les guies turístiques si no és per citar les sempre sorprenents Watts Towers, un dels monuments més curiosos i entranyables de la zona. Lluny dels plàcids veïnats del nord de la City of Angels, el nom de Watts sol associar-se amb la conflictivitat pròpia de les zones empobrides, també amb diversos episodis d'aldarulls fruit del racisme estructural encara latent als Estats Units. Una vegada, durant un viatge a Los Angeles, li vaig comentar a un autòcton que volia baixar fins a Watts i em va dir que estava boig. I bé, al final me'n vaig sortir. Vaig visitar les Watts Towers. I em vaig aturar també a respirar l'ambient del carrer 103.

Artèria vital de l'extrem nord del barri, el carrer en qüestió va donar nom a una de les bandes de soul més genuïnes que ha donat mai Los Angeles. Charles Wright & the Watts 103rd Street Rhythm Band, autors de trencapistes tan contagiosos com aquell "Express Yourself" amb què van oferir tota una lliçó magistral de funk el 1970. No és casualitat que en dècades posteriors la samplegessin referents del hip hop com N.W.A. Hi va jugar un paper determinant el baix del recentment traspassat Melvin Dunlap, qui va ser membre oficial de la banda entre finals dels 60 i 1971, quan juntament amb altres components va deixar el grup i va participar a les sessions d'"Still Bill", d'aquell mateix any, una de les obres magnes de Bill Withers –hi figuren entre d'altres la celebradíssima "Lean on Me"-. Gairebé res.

Susan Anway (1951-2021)

SUSAN ANWAY
(1951-2021)

Se la recordarà sobretot per haver estat la primera vocalista de The Magnetic Fields, tot i que també havia militat en formacions com Diskarnate o V, els primers orientats a l'electrònica industrial, els segons al post-punk. Amb els Magnetic Fields va gravar els dos primers àlbums de la banda, “Distant Plastic Trees”  (1991), i “The Wayward Bus” (1992), dues perles del pop independent de la dècada dels 90, abans d'abandonar la formació i cedir tot el protagonisme a Stephin Merritt. Queda per al record aquella veu a mig camí de Nico i Buffy Sainte-Marie.