Sonny Osborne (1937-2021)

 

SONNY OSBORNE
(1937-2021)

Institució indiscutible i capítol essencial de la música de Kentucky, als Osborne Brothers se'ls recorda sobretot per "Rocky Top", aquell dinàmic exercici de bluegrass amb què van marcar la diferència a les llistes d'èxits country el 1967. Però el cert és que la seva trajectòria ve de molt abans, concretament de la dècada dels 50, quan els germans Sonny Osborne (banjo) i Bobby Osborne (mandolina i veu solista) van publicar una sèrie de singles que els van posicionar com a nous exponents del gènere en qüestió –atenció a la frenètica "Ruby (Are You Mad at Your Man)", un bon exemple d'allò que s'anomena high lonesome sound-. Hereus directes dels pioners, van fer de pont entre la generació de Bill Monroe i la de renovadors com els Dillards i companyia. El grup va deixar d'existir l'any 2005, quan Sonny Osborne va decidir retirar-se. Ens ha deixat a punt de fer 84 anys a causa d'un atac de cor. El seu germà, a punt de fer-ne 90, encara es manté en actiu.

No existeix el dret de no sentir-se ofès

Si fossiu capaços de veure-hi més enllà dels vostres marcs teòrics, probablement us adonarieu que l'únic que ha fet el famós Peyu ha estat un gag humorístic de nivell preescolar "pipi, caca, cul". Però com que no voleu veure-hi més enllà dels vostres marcs teòrics, la vostra reacció ha estat la mateixa dels carcamals que un dia van posar el crit al cel perquè Willy Toledo s'havia cagat en Déu i en la santa mare que el va arribar a parir.

Aleshores un jutge va dir que no existeix el dret a no sentir-se ofès. La gran majoria ho vau entendre a la primera (jo també), ara feu el favor de ser coherents. De la mateixa manera que qualsevol persona amb dos dits de front pot entendre que Pablo Hasél no desitjava la mort de l'exalcalde de Lleida mentre rapejava que aquest es mereixia un tret al cap, qui no vulgui buscar tres peus al gat entendrà de seguida que el Peyu no pretenia humiliar ningú sinó simplement provocar el riure fàcil a una audiència poc exigent.

A partir d'aquí, les cançons de l'un i els gags de l'altre poden fer-nos gràcia o poden semblar-nos de mal gust, però per sobre de les nostres consideracions existeix un principi que es diu Llibertat d'Expressió. I la defensa d'aquest principi no es fa (només) cremant contenidors, sinó exercint-la fins a les últimes conseqüències. També (i sobretot) quan les idees expressades no són les nostres, l'artista de torn és mediocre o l'acudit és tan pèssim que fa venir vergonya.

El primer Mercat Musical de Sant Celoni, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit al primer Mercat Musical de Sant Celoni, una iniciativa de La Sonora que vol contribuir a democratitzar i descentralitzar l'accés a la cultura. Una quinzena d'expositors, sessions de dj, un podcast sobre música i futbol amb Jordi Sabatés (Budellam, Againsters, Zombi Pujol), i música en directe de la mà de Periferia, Poor Tràmit, Tenda i Pinpilinpussies. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Jay Black (1938-2021)

JAY BLACK
(1938-2021)

De nom real David Blatt, Jay Black ni tan sols era el Jay que donava nom a Jay and The Americans, un d'aquells grups vocals que van mantenir dempeus el rock'n'roll nord-americà en plena British Invasion. El Jay en qüestió era John "Jay" Traynor, membre fundador del grup a qui Black va substituir el 1962, adoptant aleshores el nom artístic amb el qual se'l coneixeria durant la resta dels seus dies.

Va ser també a partir d'aleshores quan el combo novaiorquès va començar a escalar posicions fins a conquerir les llistes d'èxits amb singles tan irresistibles com "Come a Little Bit Closer, original de Boyce i Hart que els va catapultar fins al número 3 del Billboard el 1964. Aquell mateix any van telonejar als Beatles durant el seu primer concert als Estats Units, l'11 de febrer a Washington.

Jay and The Americans es van separar el 1973. Des d'aleshores, diverses formacions amb excomponents del grup han girat amb aquest nom o d'altres que hi fan referència, entre elles una que encapçalava el propi Black. Tot plegat va portar a conflictes legals d'aquells que fan de mal explicar i on tothom hi surt perdent sigui quina sigui la resolució judicial. Black ens ha deixat a l'edat de 82 anys a causa d'una pneumònia.

50 anys d'"American Pie"

Avui fa 50 anys que Don McLean va publicar "American Pie" (1971), el disc i la gairebé llegendària cançó que li va donar títol. Un homenatge a Buddy Holly, Ritchie Valens i el Big Bopper, la tragèdia del 3 de febrer de 1959 narrada gairebé com si es tractés d'un conte, la pèrdua de la innocència i l'apagada final del somni nord-americà cantats en vuit èpics minuts i mig. Els anhels, les esperances i les frustracions de tota una generació –com a mínim-, transformats en una galeria d'entranyables vinyetes de color sèpia i donant peu a un dels grans himnes del folk rock de tots els temps. També a una de les lletres més analitzades i debatudes de la història de la música pop.

"American Pie", la cançó, va suposar el cim artístic i comercial de McLean, la trajectòria del qual segueix orbitant a data d'avui al voltant d'aquells vuit minuts i mig. Composició definitiva com poques, ha eclipsat fins i tot el conjunt d'un àlbum igualment majúscul d'on també caldria destacar moments com la preciosa balada folk "Till Tomorrow", els càlids aires country de "Winterwood" o, és clar, "Vincent", segon single de l'àlbum, homenatge intimista a Vincent van Gogh que va escalar posicions a les llistes d'èxits sense arribar a assolir l'impacte de la peça titular. Produït per Ed Freeman, el conjunt del disc segueix deixant-se escoltar com el primer dia, especialment en dates tardorenques com la present, més enllà d'aquells vuit minuts i mig que durant mig segle han menjat a part.

Tenda i el primer Mercat Musical de Sant Celoni

TENDA
Primer Mercat Musical de Sant Celoni
Parc Esportiu de Sant Ponç, Sant Celoni

23 d'octubre de 2021

Tenda és un grup de rock del País Valencià que conjuga lírica intensa, ritmes potents i unes guitarres que assenyalen directament als 90. Van debutar el 2019 amb un àlbum homònim que ja apuntava molt més que maneres, i la setmana vinent tenen previst publicar-ne la continuació sota el títol d'"Última Generació(N)". Ahir al vespre van avançar-ne algunes peces al primer Mercat Musical de Sant Celoni, on també van repassar generosament el seu primer disc amb títols tan convincents com l'inicial "La teua veu", amb un cert are a The Cult.

Va ser una de les descobertes d'una jornada durant la qual la música en directe va anar de la mà amb sessions de dj i parades de venda d'instruments musicals, llibres de temàtica melòmana i discos, entre d'altres. Una iniciativa de la plataforma La Sonora, nascuda amb l'objectiu de fer la cultura accessible a tothom i acostar la música a tots aquells indrets que solen quedar fora dels circuits habituals. No és casualitat que aquesta primera edició tingués lloc a Sant Ponç, un dels barris perifèrics de la capital del Baix Montseny. Una iniciativa, doncs, que cal aplaudir i a la qual cal donar la benvinguda.

"Let Him Go" (2020)

Lane i Costner en un fotograma de 'Let Him Go'.

El context pandèmic va fer passar força desapercebuda –i és una llàstima- l'estrena de "Let Him Go" (2020), darrer llargmetratge d'un Thomas Bezucha que rarament havia arribat a brillar amb tanta intensitat darrere la càmera com en aquesta pel·lícula basada en la novel·la homònima de Larry Watson. Una cinta que comença com un drama de naturalesa colpidora i acaba desembocant en un thriller essencialment violent, evocador fins a un cert punt –i salvant distàncies- d'un referent del gènere com és "Straw Dogs" (1971).

Com el film de Sam Peckinpah, "Let Him Go" situa l'acció en un entorn natural i paisatgístic de somni, en aquest cas el Midwest nord-americà de principis dels 60. I com la cinta en qüestió, la història que ens ocupa acaba convertint aquest entorn rural en un claustrofòbic infern per a la parella protagonista, un matrimoni de la tercera edat –el tàndem que formen Kevin Costner i Diane Lane- que es proposa rescatar el seu nét de mans de la seva nova família política, un clan mafiós encapçalat per una matriarca, Blanche Weboy –fantàstica Lesley Manville-, que té tots els mèrits per esdevenir una antagonista de culte.

La pel·lícula oscil·la entre la road movie de caire dramàtic –la primera part és un evocador recorregut per la immensitat dels paratges de Montana i Dakota del Nord- i el thriller més incòmode, inquietant i, sí, violent –l'escena del motel i la forma com altera els esdeveniments-. Genera tensió a mida que avança el metratge i tan sols es desinfla momentàniament en un clímax final que no està mal resolt però ve a recordar que Bezucha no és Peckinpah. Menja a part el personatge de Peter Dragswolf (Boo Boo Stewart), la història personal del qual posa sobre la taula el drama dels amerindis nord-americans.