Dennis Cahill (1954-2022)

DENNIS CAHILL
(1954-2022)

Ha mort Dennis Cahill, guitarrista nord-americà –de Chicago- d'ascendència irlandesa que va explorar les seves arrels familiars i en va eixamplar els horitzons musicals, sovint de la mà del violinista irlandès Martin Hayes. Tots dos van formar Midnight Court a finals dels 80 amb l'objectiu d'acostar la seva tradició a l'estètica del rock i l'era pop. Un cop desfet el grup, van tocar com a duet i a partir de 2011 van encapçalar The Gloaming, un projecte que seguia emmirallant-se en la tradició però també en les avantguardes musicals i en l'experimentació. Ens ha deixat pocs dies després d'haver fet 68 anys.

Sun King

Les Franqueses del Vallès, juny de 2022.

L'última posta de sol de juny, ahir al vespre, vista des del Turó de les Mentides de les Franqueses del Vallès. L'astre rei, baixant majestuós darrere els núvols, els seus rajos pràcticament eclipsant els Cingles de Bertí. Una d'aquelles visions que ens recorda com en som, de petits. Una cançó per acompanyar el moment? "Sun King" dels Beatles, no en tinc cap dubte. La música i la natura. La natura i la música.

Un segle del primer disc de country

Eck Robertson.

Es commemoren avui 100 anys de la primera gravació comercial de la història de la música country. La lectura instrumental de la peça tradicional "Arkansas Traveler" a càrrec dels violinistes Eck Robertson i Henry Gilliland, publicada al cap de pocs mesos com a cara b de "Sallie Gooden", que Robertson enregistraria en solitari l'endemà. El disc amb prou feina va tenir ressò al seu dia, però tot allò que ha vingut després en determina el valor històric.

No hi havia cap banjo, ni cap steel guitar, ni tan sols un vocalista, encara menys una Telecaster, un baix elèctric o una bateria. Només van caler dos violins per fer el que es considera com el primer enregistrament comercial de la història de la country music, la lectura instrumental de la peça tradicional "Arkansas Traveler" a càrrec d'Alexander Campbell "Eck" Robertson i Henry C. Gilliland. El punt de partida d'un gènere musical genuïnament nord-americà que, al llarg del darrer segle, ha fet la volta al món tot retroalimentant-se amb tota mena registres i donant peu a estils que van del hillbilly al Western Swing, del bluegrass al country rock i del honky tonk al mateix rock'n'roll. Avui es commemoren 100 anys d'aquella sessió pionera.

Diu la llegenda que tots dos violinistes anaven vestits amb uniformes de l'exèrcit confederat quan es van presentar a una audició per la Victor Talking Machine Company, a finals de juny de 1922 –quan amb prou feina havia passat mig segle des de la fi de la Guerra de Secessió- en una oficina de Nova York. També hi ha fonts segons les quals hi haurien anat vestits de cowboys. És molt possible que cap de les dues versions sigui certa, que tan sols siguin rumors d'aquells que alimenten mites. Però en aquest cas el mite és tan real com la gesta de dos hillbillies de pura raça que se'n van anar a la ciutat dels gratacels a deixar constància d'una música –la seva, la dels seus- que ja portaven dècades interpretant en fires i esdeveniments diversos de punta a punta del vell Sud.

NISSAGA DE VIOLINISTES

Robertson havia nascut a Arkansas el 1887, fill d'un veterà de guerra i descendent d'una nissaga de violinistes –ho eren el seu pare, el seu avi i els seus oncles-. La seva família es va establir en una granja de Texas quan tenia tres anys. Quan en va tenir cinc, ell mateix va començar a tocar el violí. En plena adolescència va començar a treballar com a músic professional en espectacles ambulants, medicine shows i sales de cinema on solia acompanyar pel·lícules mudes. Els contactes del seu pare també li permetien tocar sovint en trobades de veterans del bàndol confederat. Va ser en una d'aquelles trobades on va conèixer Gilliland, ell mateix un veterà de guerra amb una trajectòria notable com a violinista. Corria la primavera de 1922. Robertson tenia 34 anys. Gilliland en tenia 74.

Henry Gilliland.

La sintonia entre tots dos va ser tan bona que van decidir anar a Nova York a la recerca d'un contracte discogràfic. Ho van fer animats per un conegut de Gilliland que treballava fent d'advocat a la Big Apple, però sobretot per la seva determinació a l'hora de donar a conèixer la tradició musical del Sud dels Estats Units a una indústria fonogràfica que aleshores no hi veia gaire més enllà de les grans metròpolis com Los Angeles o la mateixa Nova York. Hi van arribar a finals de juny d'aquell 1922. El dia 29 van fer la prova per als executius de Victor, i aquests en van sortir tan impressionats que l'endemà mateix els van portar a l'estudi. D'aquesta manera, Robertson i Gilliland van gravar a duet el 30 de juny –avui fa 100 anys- la citada "Arkansas Traveler" i una altra peça tradicional, "Turkey in the Straw" –també van gravar "Forked Deer" i "Apple Blossom", que van romandre inèdites-.

Al cap d'un dia, l'1 de juliol, Robertson va tornar a l'estudi i va gravar sis pistes més, aquest cop en solitari: "Ragtime Annie", "Done Gone", "Sally Johnson/Billy in the Low Ground" i "Sallie Gooden" –que posteriorment es publicarien en diversos discos-, i "General Logan Reel/Dominion Hornpipe" i "Brilliancy and Cheatum" –que mai van arribar a veure la llum-. De totes sis, la més essencial és "Sallie Gooden". I no només perquè la lectura de Robertson sigui una de les més canòniques que mai s'han fet d'aquesta peça tradicional, considerada com una influència cabdal en el desenvolupament d'estils com el hillbilly o el bluegrass, sinó perquè la seva publicació amb la citada "Arkansas Traveler" a la cara b va materialitzar el primer disc de country mai posat a la venda. El senzill va sortir l'1 de setembre d'aquell mateix 1922. El seu ressò inicial va ser mínim, però el seu valor històric és incalculable.

DELS ANYS 20 A L'ERA ROCK 

La música country es va començar a popularitzar a partir de l'estiu de 1923, quan un altre violinista, Fiddlin' John Carson, va publicar "The Little Old Log Cabin in the Lane", considerada com la primera gravació de country cantada. Aquell mateix any, Victor va posar a la venda "Turkey in the Straw" amb "Ragtime Annie" a la cara b. Però el públic no va respondre, Robertson i Gilliland no es van beneficiar d'aquella popularitat, i mai més van tornar a gravar junts. Gilliland va morir a Texas el 1924. Durant la dècada dels 20, Robertson va seguir enregistrant de forma esporàdica per Victor, sovint acompanyat per la seva esposa, Dueron Robertson, i els seus fills, Nettie i Daphne, abans de centrar-se definitivament en les actuacions en directe.

Robertson, durant els seus darrers anys de vida.

El 1940 va gravar un centenar de pistes en un estudi de Dallas, que es van acabar perdent. A principis dels 60, el ressorgiment de músiques d'arrel com el folk o el bluegrass van motivar un renovat interès per la seva figura. El 1965 va actuar al Festival de Folk de Newport acompanyat pels New Lost City Ramblers. El mateix any i al mateix festival, Bob Dylan va tocar per primer cop amb format elèctric i pràcticament va inaugurar l'era rock. Els temps estaven canviant, però l'evolució que ha experimentat Dylan des d'aleshores el situa, fins a un cert punt, molt més a prop del llegendari violinista que no pas dels seus propis deixebles. Robertson va morir a Texas el 1975. Les peces publicades durant la seva etapa a Victor es poden trobar actualment en recopilatoris com "Old-Time Texas Fiddler", editat el 1998 per County Records.

Caràtula del recopilatori 'Old-Time Texas Fiddler'.

50 anys d'"School's Out"

L'entrada per la porta gran amb un dels riffs de guitarra més vitamínics i apoteòsics que mai s'han arribat a registrar. La celebració del moment més esperat de l'any per qualsevol adolescent, el final del curs escolar –i l'inici de les vacances d'estiu-, a ritme de genuí rock'n'roll amb accent de Detroit. Un clàssic de cap a peus. Un himne rebel de quan el rock efectivament podia arribar a ser molt perillós. I probablement la peça més reconeguda de tot el catàleg d'Alice Cooper, apreciada fins i tot per aquells que amb prou feina saben res de l'alter ego de Vincent Furnier –en certs aspectes, la seva inclusió en determinades bandes sonores ha fet més mal que bé-.

Parlem, és clar, d'"School's Out", el tema que va donar títol al cinquè àlbum d'Alice Cooper –quan aquest encara era el nom de tota una banda-, publicat el 30 de juny de 1972, avui fa 50 anys. Una peça que ha acabat eclipsant el conjunt d'un disc que bé val la pena escoltar sencer. Del dinàmic hard rock de "Luney Tune" a la coloraina glam de "Gutter Cat vs. The Jets", i del jazz corrosiu de "Blue Turk" al rock'n'roll canalla de "Public Animal #9". Producció d'aquell aliat clau que havia esdevingut Bob Ezrin, i aquella mítica funda de vinil que imitava l'estructura d'una taula d'escola. Cooper actuarà demà al Rock Fest de Santa Coloma de Gramenet. A veure si es recordarà de les noces d'or d'una de les seves obres més essencials.

Elvis a Sun i en paper

Encara no he pogut veure el biopic d'Elvis Presley que tants comentaris superlatius ha generat durant aquesta última setmana. L'acabaré veient, però de moment vaig molt ben servit amb aquesta novel·la gràfica sobre els primers anys de carrera musical del Rei, que vaig adquirir fa uns dies a la llibreria Strogoff, i aquest vinil doble amb el bo i millor de la seva producció a Sun Records, que també vaig adquirir dies enrere en un mercat de segona mà –i que, contràriament al que indica el seu títol, ni tan sols és el recopilatori més definitiu que conec del de Tupelo a la disquera de Sam Phillips, però segueix entrant de fàbula a totes hores-.

Un disc fet amb materials reciclats

S'imaginen vostès la possibilitat de reciclar tot allò que rebutja el sistema i convertir-ho en part d'una obra d'art que, de passada, convidés a reflexionar al voltant de la petjada humana sobre el planeta? Intana ho han fet de la mà de l'estudi Oiko Design Office i del dissenyador Marc Conangla, que han desenvolupat un packaging novedós i innovador –no s'havia fet mai abans- per al tercer àlbum del quartet barceloní, "Planeta Nou" (2022, Satélite K). Un treball que justament planteja la necessitat d'alterar les dinàmiques que ens han portat fins on som i, en definitiva, de cuidar el planeta que habitem perquè és l'únic de què disposem.

En el que es pot contemplar com tot un exercici de coherència, el packaging en qüestió té com a base una funda de cd feta amb materials provinents del contenidor groc. Plàstics que s'han triturat i fos en plafons que posteriorment s'han tallat per donar forma a l'embolcall del disc. D'aquesta manera, cada cd és únic. No es tracta per tant d'una edició limitada, sinó d'una sèrie que es produeix unitat per unitat i sota demanda, per tal de no consumir més material del necessari. El llibret s'ha imprès en paper reciclat. I a tot plegat cal sumar-hi l'escenografia i el vestuari que la banda encapçalada per Núria Moliner i Guillem Callejón està fent servir als concerts, fets també amb materials reciclats.

Més informació:

Intana  /  Pàgina web

Visca la diversitat, mori l'odi

"Per a la mirada de la norma, allò que som, només pot existir en un context concretíssim: allà on no molestem. Fora de la seva mirada, però al seu abast ben proper. ¿Qui no ha sentit històries sobre aquells homes de moral recta, però que en caure la nit, la deixen de banda? El món nocturn els apropa a aquells cossos que de dia rebutgen, però que són objecte del seu desig. Aquests cossos que només conceben com a productes, i que després d'usar-los, els desprotegeixen, els persegueixen i els neguen els drets humans més fonamentals, perquè per a ells són només un plaer prohibit".

Fragment d'un dels manifestos que es van llegir ahir a la tarda durant la marxa unitària convocada a Granollers per l'associació Trenquem Armaris i la Coordinadora Feminista amb motiu del Dia de l'Orgull LGTBIA+. Perquè tothom hauria de poder sentir-se, expressar-se, viure i estimar com li donés la gana i sense por. Visca la diversitat, mori l'odi.