Platja d'Aro, setembre de 2020

Encant decadent, bellesa singular.

El que avui coneixem com a Platja d'Aro es va desenvolupar urbanísticament a partir del boom turístic dels anys 60, i va viure la seva època de màxima esplendor entre les dècades dels 70 i els 90. Actualment segueix essent un dels principals nuclis de turisme tant al Baix Empordà com al conjunt de la Costa Brava, però l'arquitectura de bona part de les seves edificacions remeten a temps més aviat pretèrits. Platja d'Aro és una ciutat viva, sobretot en temporada alta, però té un encant decadent que li atorga un aire d'allò més singular.

Blocs d'apartaments que al seu dia podien semblar futuristes, avui es perfilen com a testimonis de temps llunyans en què el turisme tal i com l'hem acabat entenent tot just començava a prendre forma. Discoteques tancades i locals encara en actiu invoquen els dies en què els controls d'alcoholèmia no es trobaven encara a l'ordre del dia i la normativa viària era més permissiva amb qui optava per divertir-se de nit desplaçant-se amb transport privat. També els temps en què la pressió veïnal no havia desterrat bona part de l'oci dels centres de les ciutats.

D'altra banda, rètols i llums de neó anunciant que un pot prendre's un cubata a mitja tarda o menjar-se una pizza abans d'anar a dormir sense sortir del mateix local es perfilen, a aquestes alçades, com a símbols de resistència davant la rigidesa de les administracions a l'hora de tolerar determinades activitats d'oci. Més encara, no cal dir-ho, en un context de crisi global en què l'emergència sanitària s'està aprofitant des de dalt com a pretext per carregar-s'ho tot. Que un d'aquests locals disposi d'una figura a escala gairebé real d'Elwood Blues donant la benvinguda als seus clients, li atorga un aire encara més únic i entranyable.

Un bloc d'apartaments d'estètica futurista en temps passats.

ASSAC, un clàssic de l'oci nocturn empordanès. 

Elwood Blues rebent la clientela d'un pub restaurant.

Pub, discoteca i restaurant, tot en un.

Mig segle d'"Idlewild South"

Testimoni d'uns temps en què els artistes podien dedicar més temps a produir el seu art que no pas a promocionar-lo, també d'uns dies en què conceptes com xarxa o comunitat tenien un sentit més humà que  en l'actualitat, "Idlewild South" prenia el títol de la cabana rural on solien conviure –i compondre música- els seus autors quan no es trobaven de gira. Publicat tal dia com avui de 1970, el segon disc de The Allman Brothers Band suposava un nou pas endavant en la consolidació d'un discurs que maridava les arrels del country, el blues i el rock'n'roll amb les estructures del jazz i la música progressiva, la primera concepció d'allò que es va anomenar southern rock.

Produït per Tom Dowd i gravat gairebé al mateix temps que Duane Allman era convidat per Eric Clapton a participar a les sessions del que esdevindria "Layla and Other Assorted Love Songs" (1970), "Idlewild South" seguia conjugant tot el potencial instrumental d'una de les bandes més ben engreixades de la seva generació amb l'ofici compositiu de Gregg Allman, que aportava amb títols tan celebrats com "Midnight Rider" o "Leave My Blues Alone". També Dickey Betts signava un dels plats forts tant del plàstic com del repertori del grup, "In Memory of Elizabeth Reed". Va ser durant la gira de presentació d'aquest disc quan la banda va enregistrar el que es pot considerar com un dels discos en directe més essencials de tots els temps, "At Fillmore East" (1971).

50 anys d'"Abraxas"

A mig segle de la seva publicació, tal dia com avui de 1970, "Abraxas", el segon disc de Santana, es pot contemplar encara com l'obra més paradigmàtica d'allò que es va anomenar rock llatí. També, tot i que això és més discutible, com el treball més definitiu de tots els que ha arribat a enregistrar Carlos Santana. I no tan sols pel fet d'incloure algunes de les pistes més reconegudes i reconeixibles del seu catàleg, sinó per l'excel·lència amb què van maridar el guitarrista mexicà i la seva banda original els llenguatges del rock psicodèlic i el blues elèctric amb tota la immensitat del fet llatí.

Com a bona mostra, dos títols provinents de repertoris aliens que Santana, la banda, es va acabar fent seus des dels solcs d'"Abraxas" i que il·lustren a la perfecció el caràcter mestís i la vocació global de la formació, "Black Magic Woman" i "Oye Cómo Va". La primera, original dels Fleetwood Mac de Peter Green, manté les seves arrels en el blues rock més corpulent però alhora es deixa seduir per tota una onada de misteri tropical. La segona, signada per Tito Puente, segueix el camí invers per a injectar nervi rocker i coloraina psicodèlica a un dels grans estàndards de la Nova York llatina.

La tercera joia de la corona d'"Abraxas" és "Samba Pa Ti", un dels grans instrumentals del repetori de Santana –precursor del celebrat "Europa (Earth's Cry Heaven's Smile)"-. Un càlid diàleg amb accent tropical entre les sis cordes del mexicà i l'orgue penetrant de Gregg Rolie sobre tot un coixí de percussions per cortesia de José "Chepito" Areas i Michael Carabello. A destacar també el trepidant jazz afrollatí de "Singing Winds, Crying Beasts" i "Incident at Neshabur", la samba elèctrica de "Se Acabó", i la mastodòntica orgia hard rock de "Hope You're Feeling Better". També és icònica la caràtula del disc, la pintura amb què es va donar a conèixer l'artista Mati Klarwein un cop descoberta pel propi Santana.

L'Skull, un clàssic de la Costa Brava

Més que una visita obligada quan un s'acosta a Platja d'Aro, el pub Skull és un clàssic de la Costa Brava. Un santuari rocker dels de tota la vida, que ha sobreviscut a modes, tendències i altres cataclismes, i on poden sonar en una mateixa nit Biohazard, Thin Lizzy, Bad Religion, The Who i Eddie Cochran. El primer que un pot observar quan hi posa els peus és tota la muralla de discos compactes que decoren la cabina del disc jockey, carta de benvinguda i declaració d'intencions de qui encara opta per deixar que la música la posi un ésser humà i no una aplicació digital. Les consumicions solen ser generoses, tant a nivell de preu com de quantitat. I les persones que hi ha a l'altre costat de la barra són un encant. El cap de setmana passat hi vam anar a fer la prèvia del FestiSurf Costa Brava, per allò de començar la nit amb les piles ben carregades.

The Chicks (sense Dixie)

The (Dixie) Chicks.

Ja no es diuen Dixie Chicks. Ara es diuen simplement The Chicks. Han renunciat a la denominació amb què havien esdevingut un dels exponents més frescos i singulars del country del canvi de mil·lenni, asseguren elles mateixes, perquè el terme Dixie remet al racisme practicat durant dècades (segles) al Sud dels Estats Units, i més concretament a l'esclavisme que hi va imperar fins ben acabada la Guerra de Secessió (1861-1865). Com si l'esclavisme i el racisme haguessin estat patrimonis exclusius del Sud o fins i tot de l'actual territori dels Estats Units. Com si alguns dels casos més flagrants d'agressions racistes que han tingut lloc durant els últims mesos al país de les barres i les estrelles no s'haguessin produït per damunt de la línia Mason-Dixon. Com si el mateix Donald Trump no fos tan novaiorquès com Spiderman, Ramones i Sugarhill Gang. Un moviment, el de les texanes, propi d'aquests temps de lògiques binàries, de bons i dolents, de pretendre arreglar els grans problemes estructurals a cop de maquillatges estètics i embolica que fa fort.

Sigui com sigui, el cas és que la banda encapçalada per Natalie Maines acaba de lliurar el seu primer disc en 14 anys. I que el producte en qüestió, "Gaslighter" (2020, Columbia), no resulta sobre el terreny tan decebedor com semblava apuntar mesos enrere la primera pista que se'n va avançar, una peça titular que fins i tot llueix millor en el context de l'obra sencera que no pas pel seu propi compte. A nivell líric, l'àlbum gira al voltant del llarg i tortuós procés de divorci de què acaba de sortir la mateixa Maines. A nivell musical, títols com "Sleep at Night", "Texas Man", "March March" o la pròpia "Gaslighter" s'emmarquen en aquelles coordenades que al seu dia van fer del trio texà una mena de tercera via a mig camí del country mainstream i de les seves alternatives més subterrànies. Ganxo comercial, respecte per la tradició i aquelles harmonies vocals que encara brillen com el primer dia. La cosa funciona, però probablement hagués funcionat bastant millor si haguessin tornat a trucar a Rick Rubin abans d'entrar a l'estudi.

The Mavericks - "En Español" (2020)

Si entenem el so Americana com aquell ampli ventall de gèneres i estils que tracen l'adn de la música d'arrel nord-americana, hi ha tota una sèrie d'essències i accents llatins que bé podrien acomodar-s'hi sense por de grinyolar. No s'entendrien, per exemple, gèneres com el country o el rock'n'roll sense la influència que han rebut de l'altre costat de la frontera mexicana, ni el jazz sense la seva constant interacció amb els ritmes d'origen caribeny. Ho saben prou bé els components de The Mavericks i especialment el seu vocalista, Raul Malo, que al llarg de les passades tres dècades han passat d'abanderar els corrents més renovadors del country a esdevenir il·lustres ambaixadors del fet llatí a la pròpia òrbita Americana.

"En Español" (2020, Mono Mundo Recordings) és el primer disc que enregistren íntegrament en castellà, i també l'obra on més deixen aflorar la seva ascendència llatina. Hi ressonen les arrels cubanes de Malo, però també aquells repunts fronterers que sempre han connectat la banda de Florida amb l'estètica tex-mex. Un registre que es troba a anys llum dels postulats neotradicionalistes de "From Hell to Paradise" (1992), i que potser descol·locarà part de la seva parròquia més veterana però sens dubte referma el caràcter mestís i la vocació global d'una banda a qui les etiquetes mai han acabat de definir.

Publicat a menys d'un any del disc de versions "Play the Hits" (2019), aquest nou plàstic es compon majoritàriament d'estàndards tan reconeguts com "La Sitiera", "Sabor a mí" o "Cuando me enamoro", interpretats des d'un respecte gairebé reverencial envers els originals però també des del prisma sempre fresc i regenerador de Malo i companyia. Menció a part mereixen quatre títols d'autoria pròpia –"Recuerdos", "Mujer", "Pensando en ti" i un "Poder vivir" amb mètrica jamaicana- que bé podrien passar per joies perdudes d'un catàleg on conflueixen tradicions com la ranxera o el bolero.

Que els Mavericks siguin capaços d'abordar aquests llenguatges amb la mateixa solvència i el mateix ofici amb què al seu dia van invocar esperits com els de Hank Williams o Buck Owens ofereix una lleugera idea de tot el recorregut efectuat per aquesta gent al llarg de les passades tres dècades. "En Español" és un nou pas endavant. També una festa que mereixeria ser celebrada en directe, amb la banda a l'escenari i el respectable ballant a la mínima distància possible. En mala època ha sortit del forn, sí, però quina forma més oportuna d'alegrar-nos aquests dies tan grisos que ens ha tocat viure.

Sylvie Simmons

Paraules i notes.

Signatura de referència del periodisme musical de les passades quatre dècades, la britànica establerta a Los Angeles Sylvie Simmons s'ha destapat durant els darrers anys com una autora de cançons que potser no arribaran tan lluny com els seus articles, assajos i entrevistes però bé mereixen ser escoltades. Va debutar discogràficament l'any 2014 amb "Sylvie", una col·lecció de pistes a contrallum, presentades a baixa fidelitat i evocadores del jazz vocal més nocturn i el vessant més íntim i fràgil d'aquell so Americana del qual ha esdevingut una de les més grans cronistes a través de publicacions com Mojo.

N'acaba de publicar ara la continuació, un "Blue on Blue" (2020, Compass) compost mentre ajudava Debbie Harry a escriure la seva autobiografia, tot recuperant-se d'un accident de trànsit que li va limitar la llibertat de moviment, i on ressonen discursos que van de Karen Dalton a Rickie Lee Jones passant per Alela Diane, Madeleine Peyroux o fins i tot Norah Jones. A destacar talls com "Keep Dancing", "The Thing They Don't Tell You About Girls" o la cristal·lina i crepuscular "Waiting for the Shadows to Fall", sempre amb la càlida i dolça veu de Simmons com a fil conductor. Poden descobrir la seva música, i de passada repassar la seva apassionant trajectòria periodística, a través del seu web.