La nova generació del rock francès

Structures, rostres visibles del nou rock de l'Hexàgon - Foto Emmanuel Poteau.

Mentre aquí tot just comencem a assimilar allò que algú va anomenar Nou Pop Francès, a l'altra banda dels Pirineus ja sembla obrir-se camí una nova generació de músics que tallen d'arrel amb les tendències dels darrers anys a l'Hexàgon i reclamen a crits un espai propi. Formacions com The Psychotic Monks, TH Da Freak o Structures, amb qui Les Inrockuptibles obria edició recentment.

Quan en aquesta banda dels Pirineus amb prou feina hem començat a assimilar la (ja no tan) nova escena pop francesa -la que va de La Femme a Flavien Berger passant per Feu! Chatterton o The Limiñanas-, la mateixa premsa especialitzada que en va esdevenir radar i plataforma al seu dia ja s'està fixant en una altra generació de músics que marquen distàncies amb els seus predecessors més immediats i semblen estar donant lloc a tot un nou moviment arreu de l'Hexàgon. Bandes que han adoptat l'anglès com a llengua vehicular, i que defugen la sofisticació pop que ha marcat la tònica a seguir durant els darrers anys en favor d'una aproximació sense reserves al rock més urgent i estripat de les dècades dels 80 i els 90.

Podríem citar entre els portaveus d'aquesta nova generació noms com els de The Psychotic Monks o TH Da Freak. Els primers vénen de París i han assimilat les formes més crues del grunge, mentre els segons, de Bordeus, s'inclinen per un rock alternatiu totalment desacomplexat i amb accent nord-americà. Són formacions que ja porten alguns anys funcionant -The Psychotic Monks fins i tot han tingut temps d'obrir-se camí en cites internacionals com el proper BBK Live de Bilbao-, si bé és ara quan la suma de diversos factors ha propiciat la conjuntura adequada per als seus respectius discursos.

Ara bé, si una banda sembla optar clarament a liderar aquest moviment en vies de consolidació, aquesta és sens dubte Structures, provinent d'Amiens, enfocada cap al post-punk més estrident i ara per ara protagonista d'un ascens molt més meteòric que bona part dels seus contemporanis. Amb tan sols un ep al mercat -"Long Life" (2018)- i havent deixat empremta en diversos escenaris d'arreu del país, han aconseguit que el totpoderós setmanari Les Inrockuptibles obrís amb ells la seva edició de la setmana passada i els escollís com a punta de llança d'allò que és a punt d'arribar. Que no serà poc, tenint en compte l'atapeïda agenda de concerts que tenen programada durant els propers mesos. Tant de bo es decideixin a creuar els Pirineus més d'hora que tard.


Més informació:
Structures  /  Bandcamp
TH Da Freak  /  Bandcamp
The Psychotic Monks  /  Bandcamp

De Huey "Piano" Smith a Dion DiMucci

Dion DiMucci, a l'esquerra, amb The Belmonts.

Huey "Piano" Smith i Dion DiMucci. El primer és un dels pianistes més influents de la història del rhythm & blues, pedra angular del so de Nova Orleans i un d'aquells referents que solen citar-se a l'hora de repassar les arrels d'allò que anomenem rock'n'roll. El segon és el pilar fundacional d'aquest darrer gènere a la ciutat de Nova York, l'home que tant en solitari com al costat de The Belmonts va connectar el doo-wop dels carrers del Bronx amb el pop del Brill Building. Si Smith és un il·lustre representant de l'ala negra de la tradició musical nord-americana, DiMucci ho és de la blanca. I tots dos, mirin vostès quines coses, es troben immersos en immerescuts oblits malgrat estar vius i mantenir-se (més o menys) en actiu.

Sort en tenim de segells com Hoodoo Records, especialitzat en arqueologia melòmana i amb un catàleg farcit d'autèntiques llaminadures amb forma de reedicions dobles i carregades d'extres, com per exemple les que acaba de dedicar a les dues figures que ens ocupen. De Huey "Piano" Smith ha recuperat en un mateix volum l'imprescindible "Having a Good Time" (1959) -hi figuren "Don't You Just Know It" i "Rockin' Pneumonia & The Boogie Boogie Woogie Flu", gairebé res- i l'obra de culte "Twas the Night Before Christmas" (1962) -un disc de Nadal que al seu moment va ser incomprès i fins i tot censurat en diversos estats nord-americans però, escoltat avui, es perfila com un avantpassat directe de les obres festives de Brian Setzer, per exemple-.

De DiMucci, la gent de Hoodoo rescata també en un únic volum els essencials "Presenting Dion & The Belmonts" (1959) i "Runaround Sue" (1961). Si el primer, com indica el títol, va suposar el seu debut al costat dels Belmonts -aquí hi trobaran vostès aquell himne no oficial del Bronx italià que és "I Wonder Why", a més del cant per excel·lència a l'amor en fase adolescent, l'etern "A Teenager in Love"-, el segon és la consagració de Dion com a artista en solitari. La peça titular és un clàssic de clàssics del doo wop pàl·lid, "The Wanderer" un dels últims suspirs del rock'n'roll nord-americà previ a la British Invasion, i "The Majestic" una invitació a celebrar uns temps en què la música convidava a prendre's la vida d'una altra manera. Tant en el cas d'Smith com en el de DiMucci, material de primera tant per a neòfits com per a melòmans de llarg recorregut.

50 anys de "Tommy"

Publicat tal dia com avui de fa 50 anys, "Tommy" (1969) no va ser la primera òpera rock, però sí que va esdevenir el títol més emblemàtic del gènere. També va marcar un abans i un després en la trajectòria de The Who, que deixaven definitivament l'avantguarda del que havia estat el moviment mod per a consolidar-se com una de les entitats més visionàries del rock de la seva generació. Considerat per molts com un dels cims compositius de Pete Townshend, les quatre cares de "Tommy" explicaven la història d'un noi sord, mut i invident. També contenien peces tan celebrades com "Pinball Wizard", "I'm Free" o "See Me, Feel Me". La corresponent gira de presentació va suposar l'exposició definitiva del combo londinenc a les masses d'arreu del món, amb actuacions tan emblemàtiques com les que van dur a terme als festivals de Woodstock i Wight, o la que van enregistrar en directe a la Universitat de Leeds tot donant peu a un altre dels grans capítols de la seva discografia -"Live at Leeds" (1970)-.

Adéu a Jake Black

Arribat un punt durant la dècada dels 90 en què la fusió de l'electrònica amb les diferents variants del rock semblava estar arribant a la saturació, van arribar Alabama 3 i es van despenjar amb la seva irrepetible aproximació digital a gèneres com el blues o el country. Ens ha deixat un dels seus fundadors, Jake Black. Pel record queden peces com "Woke Up this Morning", "Cocaine (Killed My Community)" o la seva àcida lectura del clàssic dels Eagles "Hotel California".

The Missing Leech - "Love/Death" (2019)

El retorn de The Missing Leech a l'activitat discogràfica després de més de dos anys de silenci ha acabat esdevenint tota una caixa de sorpreses. Un single, "Love/Death" (2019, El Mamut Traçut / Hidden Track), amb dues úniques pistes que poden arribar a semblar antitètiques però funcionen a la perfecció quan s'escolten seguides.

La primera, "Love", és un exercici d'antifolk urgent i immediat marca de la casa, potser més cru que de costum i enfosquit (en el bon sentit) per la producció de Xavier Nadal (Grushenka) i Irene de la Riva (Decepción Cromática). Una reflexió sobre l'amor com a arma de doble tall, on l'alter ego de Maurici Ribera s'encarrega de tocar tots els instruments -en primer terme, òbviament, la seva veu i aquella guitarra acústica de la qual sempre fa saltar espurnes-.

La segona, "Diccionari positiu", és tot un himne a les bondats de la condició humana que tan sols el propi Ribera podria haver compost. En aquest cas figura a les tasques de producció un vell conegut com és Albert Palomar, qui també forma part d'una improvisada banda d'acompanyament. El resultat és una peça que aproxima l'estètica antifolk a les formes del post-punk. La caràtula és obra de David Vidal i podria ser una de les més reconeixibles de l'extensa discografia de The Missing Leech.

Més informació:

The Missing Leech  /  Bandcamp  /  El Mamut Traçut  /  Hidden Track

Flor Braier avança el primer tema del seu quart disc

Més reflexiva i fins i tot misteriosa que de costum, es manifesta Flor Braier a "Inside a Cabin". El primer avançament del que serà el seu quart disc d'estudi, i el fruit de la col·laboració entre la polifacètica artista argentina i el músic i productor Juan Nanio. Un exercici de rock independent a baixa fidelitat que arriba acompanyat d'un videoclip realitzat per Camila Toker mitjançant tècniques com l'stop motion, i rodat enmig dels evocadors paisatges de Punta Indio, a la província de Buenos Aires. Poden veure'l vostès a Youtube.

Fetus - "Terra cuita" (2019)

El primer que crida l'atenció del segon disc de Fetus és el salt endavant realitzat pels empordanesos al llarg dels passats dos anys. Si "L'epicentre del fangar" (2017) era un exercici de rock de garatge que s'emmirallava sense reserves en el punk desacomplexat d'uns TCN o uns Surfing Sirles, aquest "Terra cuita" (2019, Bankrobber) eixampla horitzons tant a nivell de discurs com de projecció. Es mantenen com a fils conductors la urgència, la mala llet i la lírica aguda marques de la casa, però guanyen pes tot un seguit de matisos que enriqueixen el resultat final i n'amplien l'ona expansiva.

La primera sorpresa arriba de bon principi i de la mà de la pròpia peça titular, una refrescant píndola power pop amb aires soul que sona com els Jam de l'última etapa augmentats amb una capa extra d'actitud hooligan. I la cosa no s'acaba aquí. "Esqueixada" s'aproxima per moments a la concepció més àrida i fronterera de la música surf, mentre "El mite de la taverna" és un dinàmic exercici de folk punk a tota pastilla. La vena més urgent i visceral del repertori la posen de manifest talls com "Camaleons a l'andalusa", "Gat bornaix" o "El somni barceloní", àcida mirada a aquesta Barcelona que cada dia s'assembla més a un parc temàtic.

És possible que aquesta ampliació del ventall discursiu s'hagi materialitzat al mateix temps que es consolidaven tot un seguit de canvis interns, els que han redefinit la formació de Fetus al voltant del nucli que completen Adrià Cortadellas, Telm Terradas i Adrià Jiménez. Es mantenen a bord vells coneguts com Jordi Anticó i Lluís Català, i tornen a sumar-se a la festa convidats tan il·lustres com Guille Caballero (Els Surfing Sirles, Xavier Calvet), Genís Bou (Gramophone Allstars) o Joan Colomo, qui es fa càrrec de les tasques de producció. Menció a part mereix la il·lustració de la caràtula amb l'inconfusible traç de tot un Roger Peláez.

La presentació en directe de "Terra cuita" tindrà lloc aquest dijous, 23 de maig, a la sala Continental de Barcelona.


Més informació i entrades:
Fetus  /  Bandcamp  /  Ticketea