Larry Welborn (1939-2022)

LARRY WELBORN
(1939-2022)

Ha mort Larry Welborn, un dels pioners del rock'n'roll a l'estat de Texas i un dels principals aliats de Buddy Holly durant els inicis de la seva carrera –els anys anteriors a la formació dels Crickets-. Va ser un dels components del trio Buddy, Bob and Larry –que va arribar a telonejar a figures com Elvis Presley-, i posteriorment va arribar a gravar la primera versió de "That'll Be the Day" –la que es va gravar el 1956, atribuïda encara a Buddy Holly and The Three Tunes, que va romandre inèdita fins després de publicar-se la versió definitiva dels Crickets al cap d'un any-. També va donar classes de guitarra a futures estrelles com Waylon Jennings.

Cultura, oci, música, entreteniment

"Confundís todo el rato cultura con ocio y música con entretenimiento". Ho deixaven anar així, sense embuts, Los Hermanos Cubero en aquest tweet despatxat ahir al matí. Ho deien en segona persona, però potser seria just que la sentència la féssim tots plegats en primera persona tenint en compte que la problemàtica a la qual es referien és un dels grans mals d'una societat, la nostra, que mai abans havia estat tan desorientada.

No sé què pensaran els Cubero al respecte, però personalment no tinc res en contra de l'oci i de l'entreteniment, de fet crec que tant l'un com l'altre van molt lligats a la cultura i l'art. Però també crec que la cultura i l'art en les seves diferents manifestacions –entre elles, la música- van molt més enllà d'aquests dos conceptes –o hi haurien d'anar-.

Soc conscient, és clar, que vivim en un món on ni la cultra ni l'art –ni l'oci ni l'entreteniment- s'escapen de les dinàmiques del gran engranatge capitalista que tot ho mercantilitza. I que tot plegat ha arribat a extrems tan delirants com la producció per part de Disney d'una sèrie sobre els Sex Pistols sense cap altra ambició que tenir la parròquia entretinguda –com tants altres productes culturals, i aquí és important el concepte producte-. Res a veure, tot plegat, amb l'esperit trencador d'una banda que al seu dia va donar l'impuls definitiu, ara sí, a tot un moviment social i cultural, el punk.

Està bé que l'art ens entretingui, però també cal que ens remogui, que ens incomodi, que ens faci pensar i que fomenti l'esperit crític. Encara que a la gran roda capitalista no li convingui. Encara que als que manen –als governs, a les indústries culturals- no els interessi. Encara que de vegades fins i tot pugui fer mandra.

Not Dark Yet

El Turó de les Mentides, agost de 2022.

Va dir Bob Dylan que una cançó pot tenir tants significats com persones l'escoltin. Que cadascú en farà la seva pròpia interpretació, i que totes seran vàlides. En alguns casos, m'atreveixo a afegir, un mateix pot variar la seva interpretació d'allò que diu una cançó en funció de les seves circumstàncies o de la seva evolució personal. Penso per exemple en una peça del mateix Dylan, "Not Dark Yet", emocionant i crepuscular reflexió sobre el pas del temps i la pròpia mortalitat emmarcada en aquell punt i a part que va suposar "Time Out of Mind" (1997).

El de Duluth tenia 56 anys quan la va publicar, una edat que aleshores semblava impossible quan es parlava d'un músic de rock. I tot plegat va esdevenir el paradigma d'allò que anomenem cançons i discos de maduresa. Qui ens hauria dit que dues dècades i mitja després i amb 81 primaveres a l'esquena Dylan seguiria fent música –i que estaria de gira presentant una altra obra amb caràcter definitiu com és "Rough and Rowdy Ways" (2020)-. Encara no s'ha fet fosc per a Dylan, però inevitablement la foscor és més a la vora ara que aleshores. També per a un servidor, a qui avui els versos de "Not Dark Yet" li ressonen com mai abans ho havien fet.

A la fotografia, la foscor de la nit –i d'un imponent núvol de tempesta- caient sobre els últims batecs d'un dia que s'acaba, ahir al vespre des del Turó de les Mentides, a les Franqueses del Vallès.

Nichelle Nichols (1932-2022)

NICHELLE NICHOLS
(1932-2022)

Fins i tot aquells que som més d'Star Wars que no pas d'Star Trek recordem de forma entranyable el personatge de la tinent Uhura, una de les tripulants de la nau Enterprise original. Ens ha deixat Nichelle Nichols, l'actriu que li va donar vida a la icònica sèrie –i a les primeres pel·lícules de la nissaga-, i que posteriorment va col·laborar amb un programa de la NASA que volia fomentar la presència de les dones i de les minories ètniques entre les tripulacions d'astronautes. També va dedicar-se puntualment a la música, gravant un disc d'estàndards el 1967, "Down to Earth", i dècades més tard acostant-se al rock amb "Out of this World" (1991).

80 anys amb Pi de la Serra

Testimoni i supervivent - Foto Virginia Samayoa.

Nom essencial de la cançó d'autor a casa nostra, pioner del blues i del rock en llengua catalana, Quico Pi de la Serra fa avui 80 anys. Supervivent amb totes les lletres, testimoni d'un temps en què totes les coses estaven per fer –i qui les feia solia acabar a comissaria-, referent en termes musicals però també en el terreny social i polític. Comunista per convicció i partidari de totes aquelles causes que considera justes, amb vuit dècades a l'esquena segueix mantenint-se ferm en les seves idees i es declara partidari de la independència de Catalunya des d'un posicionament que no té res a veure amb la comèdia de l'absurd del processisme en les seves múltiples branques.

"Jo soc comunista i mentre hi hagi gent que sigui pobra i passi gana en seré, ho trobo lògic", declarava dies enrere en una entrevista amb el periodista Guillem Vidal al diari El Punt Avui. "Estic per la independència, és clar, com no puc estar-hi d’acord? Per favor! Ho soc perquè, una, no ens deixen i, dues, perquè un país més petit és més fàcil de gestionar. Una altra cosa és que hi hagi una gent que mana que digui: 'Sí, això anirà així i ho farem així'. Però, vaja, vivim en un estat en què si t’increpa un franquista no saps què dir-li perquè potser té un càrrec polític i tot. O que és delicte cagar-te en la Casa Reial i la bandera. Estem vivint amb unes mancances, moltíssimes, que els països del costat tenen superades, i això és complicat", afegia –llegeixin l'entrevista sencera, que val la pena, en aquest enllaç-.

Pi de la Serra va ser un dels pilars d'Els Setze Jutges i de la Nova Cançó, però també va ser qui va introduir el blues i el rock en català al capdavant d'Els 4 Gats. El seu ep "Sempre em perdo" (1963) és absolutament essencial, i el fet que porti dècades descatalogat ens ve a recordar un cop més la manca de perspectiva i de memòria en aquest país nostre –que cadascú hi posi el nom que li vingui de gust- on la cultura sol confondre's amb la festa major. El seu llegat més gran, no cal dir-ho, una discografia a títol propi que arriba fins als nostres dies, abasta més de mig segle i l'ha portat a actuar en escenaris com el de l'Olympia de París. "Molts vam aprendre català escoltant les seves cançons", va dir una vegada Joaquín Sabina. Eren altres temps. Aquí i allà.

"1917" a El 9 Nou

Pot agradar més o menys, però el hot jazz que es practicava a Nova Orleans ara fa cosa d'un segle és la base de bona part de la música que ho ha petat a Occident des d'aleshores. La Vella Dixieland ret homenatge als pioners del gènere amb un espectacle, "1917", que s'inspira justament en l'any en què l'Original Dixieland Jazz Band va gravar el primer disc de la història del jazz. El cap de setmana passat el vam poder escoltar al Casino de Granollers, i avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografia de Julián Vázquez.

Bob Heathcote (1964-2022)

BOB HEATHCOTE
(1964-2022)

Ha mort Bob Heathcote, baixista de Suicidal Tendencies entre 1988 i 1989. La seva militància a la influent banda californiana va ser breu, però va tenir temps de gravar un clàssic de l'alçada de "How Will I Laugh Tomorrow When I Can't Even Smile Today" (1988), una obra essencial per explicar l'evolució de la música hardcore durant els 80 i la seva reconciliació amb el thrash metal.