dilluns, 6 de desembre de 2021

Marilyn McLeod (1939-2021)

MARILYN McLEOD
(1939-2021)

Aquelles persones sense les quals no s'entendria la música que diverses generacions han gaudit de forma massiva, però malgrat tot solen quedar en un segon pla. Marilyn McLeod era autora de cançons soul. Activa fins fa pocs anys –el 2010 va publicar com a solista l'àlbum "I Believe In Me"-, quan va haver-se de retirar per motius de salut, el període més recordat de la seva trajectòria és la seva etapa com a compositora de Motown entre les dècades dels 60 i els 70, quan va arribar a compondre hits que van gravar figures com Diana Ross –a destacar el single "Love Hangover" (1976)-. Ens ha deixat a l'edat de 82 anys. El seu nét és el celebrat raper Flying Lotus.

diumenge, 5 de desembre de 2021

Patti Smith en cassette


Ahir em vaig tornar a comprar aquest clàssic de Patti Smith. "Easter", de 1978, en cassette i en una d'aquelles edicions espanyoles on tot estava traduït al castellà. El vaig comprar en un mercat ambulant que cada cap de setmana s'instal·la al centre de Granollers i on persones en situació d'atur venen articles de segona mà, per allò de poder subsistir en un món que sembla disposar de vacunes per tot excepte la pobresa.

Feia anys que el tenia en un format, diguem-ne, bastant més elegant. De fet es tracta d'un d'aquells discos que pràcticament m'he arribat a aprendre de memòria de tant escoltar-los. Però no vaig poder evitar la temptació de tornar-lo a adquirir quan el vaig trobar en cassette de forma fortuïta.

Perquè experiències com la d'ahir al matí no me les podrà proporcionar mai cap plataforma d'streaming. Perquè l'home que me'l va vendre no semblava saber molt de música, però em va inspirar més confiança que qualsevol algoritme digital. I sobretot, perquè crec que els dos euros que em va costar aquest cassette li faran molt més servei a aquell senyor que al CEO d'Spotify.

Fire in the sky

La força, la presència i la immensitat dels elements. Últims minuts de llum d'una tarda de finals de tardor, ahir des del nord de Granollers. Smoke on the water, a fire in the sky, que cantaven Deep Purple.

dissabte, 4 de desembre de 2021

R.I.P. Martin Wright

Martin Wright.
Ha mort Martin Wright, guitarrista de dues bandes paradigmàtiques d'allò que al segle passat es va anomenar indie, també dos noms de culte de la sempre fèrtil escena musical de Manchester. Parlem de Laugh i Intastella –en certa manera, els segons són l'evolució dels primers-. Laugh es van formar el 1985 i van publicar una sèrie de singles –a destacar el sempre oportú "Paul McCartney" (1987)- i un únic àlbum –"Sensation No.1" (1988)- que els situaven en l'òrbita pop britànica post-C86. Un canvi de formació i una reorientació estilística cap a textures més psicodèliques –en ocasions properes al so Madchester- van donar peu a partir de 1990 a Intastella, un grup que no va arribar al canvi de segle i que no hauria desentonat, d'haver-se produït una hipotètica reunió, en cites com el Minifestival de Barcelona.

Lliures i incòmodes

TÀLVEG

49è Cicle Jazz Granollers
Casino de Granollers
3 de desembre de 2021

El jazz, aquella música essencialment lliure que sovint remou, incomoda i (molt important) convida a pensar. Tàlveg és un trio barceloní format per tres exploradors nats com són Marceŀlí Bayer (saxo), Ferran Fages (guitarra elèctrica) i Oriol Roca (bateria). Tres veterans de múltiples projectes que han donat peu a un dels discursos més atrevits i avançats del panorama català –no parlem només de jazz-. Un discurs que parteix del free jazz per abraçar textures i recursos propis del noise i les avantguardes, i que sobre el terreny resulta molt més punk que bona part dels llibres d'estil que solen posar la directa com si amb això n'hi hagués prou.

La nit passada van actuar al cicle Jazz Granollers. Un concert dividit en tres parts, cada una amb un paisatge o estat d'ànim diferent com a punt de partida d'un seguit d'improvisacions on res era escrit i tot era possible. Cacofonies, poliritmes, atacs frontals de feedback i tot allò que no sol ensenyar-se a les escoles de música. Fins a una desena dels presents –en una sala on hi havia unes 50 persones- van marxar abans d'hora, aparentment incomodats per una música que no acabaven d'entendre. Bé per ells, pels músics, perquè si l'art ha de ser incòmode i transgressor –més encara en aquests temps de preocupant conformisme-, això d'ahir va ser un triomf per la porta gran.

divendres, 3 de desembre de 2021

Consuelo García del Cid, a El 9 Nou


Una 'Gestapo a l'espanyola' pensada en contra de les dones. Així descriu Consuelo García del Cid els reformatoris per a noies 'rebels' del Patronato de Protección a la Mujer, una institució fundada el 1902, que el règim franquista va integrar dins del seu aparell repressor i que no es va dissoldre fins deu anys després de la mort del dictador. L'escriptora i activista va patir-ne els horrors en pròpia carn, i ha dedicat part de la seva vida professional a treure a la llum aquest capítol oblidat –silenciat, com tants altres- de la història més fosca de l'Estat espanyol. El passat dimarts, 30 de novembre, en va parlar durant un acte del 25N a les Franqueses del Vallès. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

50 anys d'"Islands"


No van ser King Crimson els pioners absoluts del rock progressiu. Abans hi havia hagut Pink Floyd, l'escena de Canterbury i els experiments dels Moody Blues amb la música clàssica, per citar alguns dels exemples més evidents. Però no es pot negar que la música progressiva tal com s'ha entès durant bona part de les passades cinc dècades beu en gran part del debut de la banda de Robert Fripp, el referencial "In the Court of the Crimson King" (1969). Tampoc es pot negar que King Crimson, amb tots els seus canvis de formació, tota la seva línia evolutiva i tota la coherència amb què ha abraçat expressions sonores que van del jazz al post-punk, és amb tota probabilitat el gran paradigma del gènere en qüestió.

I com a mostra tenim obres com "Islands" (1971), el seu quart àlbum, publicat avui fa 50 anys. Un plàstic que avançava per l'esquerra a tota la plana major de l'òrbita progressiva, que mirava de tu a tu a les avantguardes i als exponents més atrevits del jazz rock del moment, i que refermava els britànics com un exemplar únic en la seva espècie. Si el prog havia esdevingut un dels llenguatges dominants del rock i la crònica pop dels primers anys 70, Fripp i companyia –Boz Burrell (baix i veu), Mel Collins (saxo i flauta), Ian Wallace (bateria) i el lletrista Peter Sinfield- ja n'estaven eixamplant aleshores els horitzons i les possibilitats tot explorant al seu aire terrenys on tota la resta encara trigaria anys (dècades, fins i tot) a arribar.

"Islands" començava amb les cristal·lines textures de "Formentera Lady", un exercici de jazz psicodèlic d'intensitat creixent –el saxo de Collins durant la segona meitat és estratosfèric-, inspirat en aquella illa mediterrània que tenia captivada bona part de la contracultura anglosaxona. Punt àlgid d'una obra on també destacaven l'exotisme i les cacofonies d'un "Sailor's Tale" que s'anticipava gairebé una dècada a la No Wave, o el blues terminal d'aquell "Ladies of the Road" –un cant a la comunitat groupie que avui no passaria els cada cop més estrictes filtres de la correcció política- que hauria pogut fer les delícies de tot un Captain Beefheart. Mig segle d'una obra visionària, que sonava avançada al seu temps el dia en què es va publicar, i que encara avui segueix sonant igual de fresca i novedosa.