Andy Kaina (1969-2022)

ANDY KAINA
(1969-2022)

Ha mort Andy Kaina, el vocalista que durant més anys havia encapçalat el combo suís de thrash i death metal Messiah. Hi va entrar el 1990 i va debutar a l'estudi amb el clàssic "Choir of Horrors" (1991). Va deixar el grup el 1994, però hi va tornar durant la fugaç reunió de 2003 –tan sols van fer un concert- i a partir de 2017, quan la banda es va reactivar amb caràcter definitiu –el 2020 va tornar a l'estudi per gravar "Fracmont", publicat aquell mateix any-.

Homenatge a Wilko Johnson, a Guitarra, baix i bateria

Wilko Johnson (1947-2022).

Guitarra, baix i bateria, el programa musical de Ricky Gil a Ràdio Silenci, dedica bona part de l'edició d'aquesta setmana a fer un sentit i merescut homenatge al recentment traspassat Wilko Johnson. També s'hi parla, entre d'altres, del concert que The Sadies i Kacy & Clayton van fer la setmana passada a Barcelona. I és d'agrair que, arribat aquest punt, l'amic Ricky recomani llegir la crònica publicada de l'actuació publicada al seu moment en aquest mateix blog. No cal dir que des d'aquí també recomanem l'escolta de cada edició de Guitarra, baix i bateria. La d'aquesta setmana la poden trobar vostès en aquest enllaç.

Alan Dean (1942-2022)

ALAN DEAN
(1942-2022)

Nom de culte del beat britànic de la dècada dels 60, Alan Dean and His Problems van lliurar entre 1964 i 1965 un grapat de singles produïts per Joe Meek on destacaven pistes com "Thunder and Rain" o "The Time It Takes". La seva història no va anar més enllà, però el seu nom encara sol ser reivindicat de tant en tant pels entesos en maèria freakbeat. El passat mes d'agost va morir el seu vocalista, Alan Dean, a l'edat de 80 anys, segons ha transcendit recentment a través d'una comunitat digital de seguidors del propi Meek.

50 anys d'"A Good Feelin' to Know"

No sol ser un dels àlbums més reivindicats de Poco, tot i que la peça que el titula va ser una de les més radiades dels primers anys de la banda californiana. Es commemoren avui cinc dècades de la publicació d'"A Good Feelin' to Know" (1972), el quart elapé d'un combo que, havent-se situat a l'avantguarda del country rock –una posició que els aleshores flamants Eagles eren a punt de disputar-li- i havent consolidat Paul Cotton al capdavant de la formació juntament amb Richie Furay i Rusty Young, començava a explorar sonoritats més elèctriques, properes en ocasions al southern rock o fins i tot al hard rock –com a bones mostres les inicials "And Settlin' Down" i "Ride the Country", dues perles de rock genuïnament nord-americà sense conservants ni etiquetes, també el crescendo de la mateixa "A Good Feelin' to Know"-. Les vendes no van acabar d'acompanyar, però les bones cançons hi eren i la banda sonava pletòrica.

Wilko Johnson (1947-2022)

WILKO JOHNSON
(1947-2022)

La seva forma de tocar la guitarra va fer escola. Parlem d'un estil que bevia dels grans tòtems del blues elèctric però alhora s'avançava a la primera línia del punk i a tot allò que se'n va derivar. D'una tècnica que es servia únicament dels dits per fer tot allò que d'altres feien amb una pua, guanyant versatilitat i conjugant subtilesa i detallisme amb visceralitat i força bruta. Aquí tenim riffs com els de "Roxette", "All through the City" o "She Does It Right", aquell coet de rhythm & blues supersònic que perfectament podria fer de pont entre els Pretty Things i la generació del 77.

Ens ha deixat Wilko Johnson, guitarrista i membre fundador d'uns Dr. Feelgood que per a molts van deixar de tenir sentit el dia que ell en va sortir –mai ha quedat del tot clar si per voluntat pròpia o forçat pels seus companys; probablement no ho sabrem mai i, de fet, a aquestes alçades ja poc importa-. Pioner del pub rock, autèntica bèstia del rhythm & blues més genuïnament britànic i precursor del punk, també arquitecte d'allò que es va anomenar el so de Canvey Island. Dels Sex Pistols a Madness passant per The Jam, són incomptables les bandes que han citat els Feelgood com a influència cabdal.

Johnson va gravar els quatre primers àlbums del grup –"Down by the Jetty" (1975), "Malpractice" (1975), el directe "Stupidity" (1976) i "Sneakin' Suspicion" (1977)-, on ell mateix va compondre bona part del material. Però la seva trajectòria va molt més enllà. Membre ocasional dels Blockheads d'Ian Dury –amb els quals va enregistrar "Laughter" (1980), i dels quals va acabar fitxant Norman Watt-Roy per la seva pròpia banda solista-, va debutar en solitari el 1981 amb "Ice on the Motorway". Era l'inici d'una carrera per compte propi que arriba fins al notable "Blow Your Mind" (2018) i que inclou episodis tan destacables com "Going Back Home" (2014), el plàstic que va signar a mitges amb el seu bon amic Roger Daltrey de The Who.

El 2013 va donar la volta al món la notícia que li quedaven mesos de vida. El metge li havia diagnosticat un càncer terminal i la seva resposta va ser acomiadar-se des del seu hàbitat natural, l'escenari, tot fent una última gira plantejada a consciència. Finalment no es va produir el fatal desenllanç, i Johnson es va mantenir ben ferm i en plena forma al peu del canó, conservant tota la força que el caracteritzava i aquella actitud escènica tan seva –a casa nostra encara vam tenir ocasió de comprovar-ho en un parell d'ocasions: 27 de gener de 2016 al Teatre Apolo i 10 de febrer de 2019 a la sala Apolo, aquest darrer concert amb Jesse Dayton com a il·lustre artista convidat-. Ara sí, el seu cos ha dit prou. La llegenda perviurà, però se'l trobarà molt a faltar.

Erasmo Carlos (1941-2022)

ERASMO CARLOS
(1941-2022)

Són dies tristos per a la música brasilera. Si durant les últimes setmanes ens havien deixat dos referents del moviment Tropicália com Luiz Galvão i Gal Costa, ara ho ha fet un dels grans exponents de la generació immediatament anterior, i més concretament d'aquella escena que es va anomenar Jovem Guarda. Un corrent que durant la dècada dels 60 va importar al Brasil els ressons del rock'n'roll nord-americà i de la British Invasion. Erasmo Carlos en va ser un dels noms més destacats juntament amb el seu bon amic i col·laborador habitual Roberto Carlos. Plegats van compondre himnes del rock carioca com "É Proibido Fumar" o "Sentado à beira do caminho". Amb el pas dels anys va arribar a treballar amb altres figures de pes de la música brasilera com Nara Leão o la mateixa Gal Costa. Ha mort a l'edat de 81 anys.

Pablo Milanés (1943-2022)

PABLO MILANÉS

(1943-2022)

Exemple de cantautor compromès amb el seu entorn però sobretot amb la gent que l'habita, Pablo Milanés va ser un dels rostres visibles de la nueva trova, aquell moviment que va capgirar la música d'arrel cubana –i va influir en nombrosos corrents musicals tant a l'Amèrica Llatina com en una Espanya que tot just començava a despertar-se- tot adoptant posicionaments ideològics propers als de la Revolució però sense deixar-se manipular per cap dels seus líders. Com a mostra, la perspectiva crítica del mateix Milanés envers determinats aspectes del règim castrista, que durant la dècada dels 60 li va valer diverses estades a la presó i que durant els darrers s'havia tornat a manifestar quan va donar suport al Manifiesto de la Sociedad Civil Cubana. Ha mort a Madrid a l'edat de 79 anys, deixant un dels llegats musicals més influents de la seva generació i una discografia literalment inabastable tant pel seu compte com amb el Grupo de Experimentación Sonora del ICAIC –aquell col·lectiu de músics fundat amb finalitats propagandístiques però el llegat del qual esdevindria absolutament canònic a nivell artístic-.