Fusiònica 2019

El festival Fusiònica, cita de referència de la música underground a casa nostra, celebra aquest cap de setmana la seva 23a edició a la sala Dràstik Punkaires de Granollers, i ho fa com de costum amb un cartell apte per a ments curioses i gourmets melòmans. Des d'avui i fins dissabte hi desfilaran propostes com l'experimentació sonora d'Esperit! i Iou3R, l'electricitat en positiu de Zeidun i Chaqueta de Chándal, i la ràbia hardcore de Please Wait i War With The Newts. Més informació aquí.

Música per a una setmana convulsa

BB Sin Sed.

Hem viscut aquests darrers dies un dels inicis de setmana més convulsos dels últims temps, que ja és dir. La publicació d'una sentència injusta i desproporcionada que condemna a qui ha dissolt manifestacions de forma pacífica, ha donat llum verda a un debat parlamentari o ha emmarcat en la seva acció de Govern la celebració d'un referèndum sobre l'autodeterminació d'un territori, a penes de presó que superen en anys a les que solen aplicar-se per delictes de violació o homicidi, fins i tot més elevades que la majoria de les que es van dictar per als autors del cop d'estat del 23-F. Un trist precedent que fa perillar de cara al futur més immediat fonaments democràtics com ara el dret a manifestar-se.

Tot plegat, vaig expressar en un principi, no convidava a seguir parlant de música en un espai com aquest, més aviat desencoratjava de cara a qualsevol acció que no fos la mostra més explícita de rebuig a una condemna que recorda a èpoques molt fosques de la història recent espanyola. Va ser un comentari a les xarxes socials el que em va fer adonar, més enllà de la obvietat que la vida segueix el seu curs, que la música ha de seguir tenint el seu lloc i, de fet, el seguirà tenint. Sí, ens mobilitzarem contra allò que no ens sembla just. Però ens acompanyaran la música i totes aquelles arts que no tan sols ens ajuden a explicar tot allò que passa sinó que ens ajuden a viure millor siguin quines siguin les circumstàncies.

I en aquest sentit, ressonen avui més fort que mai títols com "Ellos dicen mierda, nosotros amén" d'una formació, La Polla Records, que no podria haver tornat en un moment més oportú. Com "Rosa de Foc", la resposta de BB Sin Sed a la situació en què portem anys instal·lats i tota una metàfora d'aquesta Barcelona que s'ha tornat a encendre amb indignació durant els darrers dies. "Juez y parte", primer avançament d'un imminent nou àlbum amb què Brighton 64 oferiran la seva (crítica i enrabiada) visió de l'estat de les coses. I per descomptat, tots aquells himnes de The Clash, els Specials, The Ruts i tantes altres bandes que van adreçar el conflicte en plena era Thatcher i que sonen a ara i aquí a la Catalunya de 2019.

Harold Bloom (1930-2019)

HAROLD BLOOM

(1930-2019)

Segueix girant el món malgrat tot allò que passa al nostre entorn més immediat, i és justament enmig d'aquest escenari que ens hem assabentat del traspàs de Harold Bloom. Crític de referència més enllà dels tòpics i defensor de la literatura com un art més enllà de consideracions polítiques i socials, els seus plantejaments són difícils d'encaixar en temps d'una correcció política passada de rosca en què esdeveniments culturals de primer ordre arriben a presumir de la quantitat d'artistes femenines o amb un color de pell determinat que hi ha a les seves respectives programacions (és a dir, segueixen caient al parany de no valorar aquests artistes en funció del seu talent o d'allò que expressen, sinó del que tenen entre les cames o del color de la seva pell), i en què alguns corrents crítics arriben a exhaltar determinats gèneres musicals en funció dels seus respectius origens geogràfics (ho sento, però el valor del reggaeton no es troba en el fet de provenir de l'Amèrica Llatina, de la mateixa manera que no es pot validar l'obra sencera dels Beatles pel simple fet que aquests vinguessin d'una ciutat portuària de l'oest d'Anglaterra). Tan rigorós com revisable, el discurs de Bloom és fruit de l'amor incondicional cap a la literatura al marge de tota variable que no fos la pròpia literatura en ella mateixa.

Lluís Companys

Després dels últims esdeveniments, ja no és que a un no li vingui de gust escriure en un blog de música. Simplement no té cap mena de sentit. A la fotografia, el president Lluís Companys, assassinat avui fa 79 anys per la dictadura franquista de la qual és hereu l'actual model d'estat d'aquest país de les meravelles que constantment necessita vendre a l'exterior una qualitat democràtica que a l'interior sol brillar per la seva absència.

#LlibertatPresosPolítics

Llegit a Twitter: "Según esta definición de desobediencia, podrá ser sedición cualquier intento de parar un desahucio con resistencia. Cualquier huelga espontánea contra un abuso laboral. Cualquier interrupción del tráfico para protestar contra los recortes. Esto SÍ es un desafío a la democracia. (...) El 15M. Rodea el Congreso. La PAH. Los sindicatos de inquilinas y de vivienda. Taxistas. Estibadores. Controladores aéreos. Mareas. Nadie se salva. #TodosSomosSediciosos".

Davant d'aquest fet, d'una sentència que és una venjança, d'un judici que va ser pura escenificació i d'un Estat que no fa sino avançar en la seva deriva repressiva i autoritària, res més a afegir.

Esperit!, a El 9 Nou

Esperit! acaba de publicar "Ilíada" (2019, Bankrobber), un tercer àlbum que trenca un llarg silenci discogràfic i obre la porta a nous horitzons per a l'alter ego de Mau Boada. El presentarà aquesta mateixa setmana al festival Fusiònica. De tot plegat en parlem avui a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Manel - "Per la bona gent" (2019)

Poden agradar més o menys la trajectòria de Manel i el conjunt de la seva obra, fins i tot hi pot haver qui en saludi uns títols determinats mentre renegui de la resta, però el que no se'ls pot negar als barcelonins és una vocació renovadora i una capacitat de reinventar-se tan lloables com inèdites a data d'avui en un mainstream musical tan conservador i poc avesat al risc com és el d'aquest nostre país.

Si l'any passat els barcelonins amb prou feina s'immutaven mentre opinadors i entusiastes d'arreu es dedicaven a commemorar el desè aniversari d'aquella carta de presentació amb què havien segellat un dels grans debuts discogràfics de la història del pop català -"Els millors professors europeus" (2008)-, aquesta tardor es despengen amb un cinquè disc -"Per la bona gent" (2019)- que certifica el seu gust per l'electrònica i torna a marcar distàncies amb tot allò que el va precedir -aquest cop amb més força que mai: posin vostès "Boy Band" o "Per la bona gent" al costat d'"Ai, Dolors" o "Al mar!", i al·lucinin-.

"Per la bona gent" són dotze talls que reconstrueixen l'estètica pop del quartet a partir de les últimes tendències en música urbana: minimalistes caixes de ritmes, pistes vocals passades per autotune i tota una bateria de samplers que tant serveixen per a definir les pròpies cançons -perquè, sí, aquí seguim parlant de cançons- com per a reivindicar tota una sèrie de referents de la música catalana que van de Maria del Mar Bonet a Els Pets passant per Maria Cinta -noms que a partir d'ara passaran a formar part també del lèxic de les generacions festivaleres, és clar que sí-.

Tot plegat es tradueix sobre el terreny en el disc més complex i difícil que han facturat Guillem Gisbert i companyia a data d'avui. I precisament per això, perquè prefereixen reptar el respectable en lloc d'oferir-li tot mastegat, perquè opten pel risc i l'exploració on tants d'altres s'acomoden en l'autocomplaença i la monotonia, segueixen trobant-se Manel, més que per davant de la majoria, a l'avantguarda del pop català (i espanyol, si se'm permet l'atreviment).