Jive Mother Mary

Rock nord-americà amb totes les lletres.

Cal saludar aquells artistes que encara són capaços de marcar el seu propi ritme i no deixar-se engolir per les frenètiques dinàmiques de la immediatesa i els grans engranatges. Aquelles bandes que encara opten per explorar al seu aire les múltiples carreteres secundàries que solen resultar invisibles a qui només vol conèixer la velocitat cada cop més inassumible de les grans autopistes. Diuen els components de Jive Mother Mary a la seva pàgina web que no van formar el grup per tenir una carrera meteòrica, sinó com a fruit d'una amistat que ve de lluny i que perdurarà durant molt de temps.

Dit i fet. La música d'aquest quartet de Carolina del Nord sona exactament a això. A una colla d'amics, a aquella mena de química que només sorgeix quan els elements en qüestió s'han passat més de deu anys compartint quilòmetres en furgoneta, escenaris dels que solen treure fum quan s'hi encén la flama del rock'n'roll, i sessions maratonianes de música sota un porxo, a la llum de la lluna i ben regades amb bourbon i cervesa fresca. O, si ho prefereixen, a Allman Brothers, Grateful Dead, The Band, Outlaws, Flying Burrito Brothers o, per buscar un referent més proper, els Jayhawks.

Formats l'any 2006, Jive Mother Mary han girat de forma incansable per ambdós costats de l'Atlàntic, han compartit escenaris amb figures que van de Buddy Guy a Drive-By Truckers, i han publicat una pila de referències discogràfiques de les quals cal destacar tres treballs llargs. L'últim es titula "8 Tracks" (2021), i conté exactament això. Vuit pistes de regust inequívocament atemporal, que remeten als clàssics més totèmics de la música d'arrel nord-americana i sonen fresques com una rosa qualsevol dia i a qualsevol hora. Atenció a perles tan rodones com "Hope It Ain't Bad", "Don't Look Now, I'm Only Dreaming" o "Road Song #17 (The Burger King Song)".


Més informació:

Jive Mother Mary  /  Pàgina web

Dry Cleaning

El so de l'indie britànic post-Brexit.

Florence Shaw va escriure "Magic of Meghan", el single de debut de Dry Cleaning –publicat ara fa dos anys- el dia del casament del princep Harry amb Meghan Markle. El mateix dia en què el Regne Unit sencer feia festa mentre ella, per aquelles coses de la vida, abandonava l'apartament de qui fins aleshores havia estat la seva parella. Shaw anava a contracorrent, de forma conscient o inconscient, tal i com ho fa des d'aleshores la banda que encapçala i de la qual és vocalista.

Dry Cleaning és un jove quartet de post-punk format a Londres el 2018. Un combo de naturalesa salvatge i indòmita que conjuga la veu espectral i visceral de Shaw amb una guitarra que és pur nervi i tensió, i una base rítmica tan hipnòtica com contagiosa. Han publicat un parell d'ep's i incomptables singles durant els darrers dos anys, i aquesta primavera han presentat per fi el seu primer elapé, un "New Long Leg" (4AD) que els confirma com a nom a l'alça de l'indie britànic post-Brexit. Inequívoca carta de presentació d'una banda que es perfila tan referencial com necessària.

Disponible a Bandcamp.

Wide Valley

Un nou punt de partida.

A aquestes alçades no tenim cap dubte que qualsevol obra fonogràfica que porti el segell de Great Canyon Records és de fiar. També inspira confiança que un projecte musical es presenti en societat amb cançons que es capbussen en la immensitat de la tradició nord-americana –de Dylan i Neil Young a Wilco i The War On Drugs- i que responen a títols com "Lonesome Train" o "Easy Rider".

Efectivament, el repertori de Wide Valley remet a carreteres infinites i solitàries vies de tren que es perden en paisatges desèrtics i on un vell motel pot arribar a esdevenir el més fantàstic dels palaus. Wide Valley és el nou projecte de Juanjo González, veterà músic madrileny que afirma haver trobat en aquesta aventura un nou punt de partida. Debuta a l'escuderia Great Canyon amb "Blurry Times" (2021).

Més informació:

Great Canyon Records  /  Pàgina web

Rock alternatiu al súper

Pixies.

Diuen que t'has fet gran quan els teus futbolistes i músics de capçalera són més joves que tu. Tenint en compte que no m'agrada el futbol i que bona part dels meus músics de capçalera estan morts, potser m'hauria de guiar per altres baròmetres. Com per exemple els llocs on acabes escoltant algunes d'aquelles cançons que t'han acompanyat com a mínim durant mitja vida. El cas és que ahir vaig anar al súper a comprar el sopar i van sonar dos clàssics de Pixies i Madness. "Here Comes Your Man" i "Our House", així, l'un darrere l'altre.

Aleshores em vaig adonar que no fa pas tant que aquestes mateixes cançons solia escoltar-les a les catacumbes de la plaça Reial mentre esperava que sortís el sol. D'acord, fer-se gran és més una qüestió mental que una altra cosa. Però qui ens hauria dit a tota aquella generació que l'any 2004 vam assistir al Primavera Sound al concert d'uns Pixies acabats de reformar com si es tractés de la resurrecció del Messies, que un dia acabaríem escoltant un dels himnes d'allò que solíem anomenar rock alternatiu en un entorn tan poc probable com la secció de fruites i verdures d'un supermercat.

"Rejovenir" la ràdio

Julio Ruiz, cinc dècades al davant de 'Disco Grande'.

Es jubilen Julio Ruiz i José Miguel López. Les veus de Disco Grande i Discópolis, respectivament. Dos dels locutors més veterans i reconeguts de la ràdio musical a l'Estat espanyol, dos espais de referència i dos pilars de la graella de Radio 3 tal i com la coneixem a hores d'ara. I sobretot dues maneres de fer que cada dia s'estilen menys en un ofici cada cop més sotmès a la dictadura de la immediatesa i de la novetat per la novetat. Dos referents que sempre van mirar endavant, però ho van fer des de la profunditat, el rigor i la consciència que tot present és conseqüència d'allò que el precedeix.

El fet d'anar perdent mica en mica els nostres referents és llei de vida, de la mateixa manera que ho és el fet que les persones es jubilin quan els arriba el moment de fer-ho. Però m'inquieten una mica les declaracions al respecte d'un alt càrrec de RTVE, Carlos Garrido, recollides dies enrere pel diari El País. "La seva tasca ha estat fantàstica", deia en referència a les trajectòries de Ruiz i López a la ràdio pública espanyola. "Però l'objectiu ara és rejovenir l'emissora. No tan sols és a Radio 3: s'està fent a Radio 1, a Radio Clásica...", matisava com qui no vol la cosa. No dubto de les bones intencions d'aquest senyor. Però les seves declaracions, deia, m'inquieten una mica.

Rejovenir vol dir fer jove quelcom que, aparentment, ha deixat de ser-ho. En el debat sobre què significa ser jove no hi entraré perquè podria ser llarg, sobretot en un país on la precarietat obliga moltes persones a viure a la llar materna fins passada la trentena. Entenc per tant que Garrido va caure en aquella trampa tan comuna de confondre joventut amb adolescència, un parany doblement nociu quan es pretén dissociar la suposada vellesa de l'experiència que porta implícita i contemplar-la com una simple llosa.

No sé en què consisteixen, aquests plans de rejovenir la ràdio pública, però sí que sé que veus com les de Ruiz i López (i tantes altres que van de Jordi Tardà a Jesús Ordovás, de Consol Saenz a Juan Claudio Cifuentes i de Juan de Pablos a El Pirata) m'han acompanyat des que jo mateix era un adolescent. I que si avui sóc tal com sóc és, en gran part, perquè vaig poder escoltar i aprendre de persones amb més recorregut, més perspectiva i més experiència que jo. Un intangible, l'experiència (entesa més enllà de l'accepció estrictament laboral), que cal posar més que mai en valor quan immediat equival a caduc. Farien bé de tenir-ho en compte els responsables de RTVE, si realment creuen en una ràdio pública rigorosa i de qualitat.

El "rotllo" del progrés

Un jove Pau Riba a Formentera, durant la gravació de 'Jo, la donya i el gripau'.

Es commemoren enguany cinc dècades de la publicació de "Jo, la donya i el gripau" (1971), el segon àlbum de Pau Riba i un dels moments àlgids del folk rock en el seu vessant més àcid i nostrat. El propi autor en parla amb el periodista Donat Putx en una entrevista publicada per Enderrock aquest mes de juny. També recorda amb aquests termes el context social i temporal en què es va concebre tal obra:

"Era el naixement d'una nova era, es parlava de la fi de l'Era de Peixos i el començament de l'Era d'Aquari. (...) Es van girar les tornes i, entre l'LSD i el rock'n'roll, la gent jove va prendre carta de naturalesa i es va convertir en una mena de classe social. La joventut va veure que això del progrés i la resta de rotllos que hi havia a l'època no anava enlloc".

Ah, el progrés, entès en termes estrictament capitalistes! Aquell progrés que havia de fer-nos lliures però ens ha acabat acostumant a rebre –i atendre- missatges de feina en hores que haurien de ser nostres i de ningú més. Aquell progrés que ens havia d'alliberar però ens ha acabat fent addictes a les xarxes socials i esclaus dels dispositius mòbils. El progrés, una arma de doble tall, tant avui com ara fa 50 anys.

El manifest de The Kleejos Band

The Kleejos Band.

La nota de premsa que promociona el darrer disc de The Kleejos Band, "Maleza" (2021), comença amb una d'aquelles declaracions d'intencions i de principis que val la pena tenir presents en qualsevol circumstància, però sobretot en aquests temps d'emergència en què els grans es fan més grans i els petits han de suar més que mai per poder subsistir. Quan durant un any sencer de coronacrisi se'ns ha estat venent que salvar la cultura era salvar macrofestivals i cinemes multisala, val la pena reproduir, difondre i llegir sencer un manifest que posa sobre la taula el valor de les petites coses, dels invisibles, de la proximitat, del cara a cara. Aquí van les sàvies paraules dels aragonesos:

"Darrere de el rock and roll d'estadis, les limusines, el luxe i els excessos hi ha tot un univers per a qui vulgui descobrir-ho.

- Persones i bandes gairebé invisibles per a la immensa majoria però que recorren quilòmetres i quilòmetres per oferir un show a la sala d'un petit promotor que la manté oberta tot i els baixos ingressos i l'elevat cost personal i emocional. Són aquells que s'allunyen de la seva família i de la seva gent per tocar davant de desconeguts que acaben esdevenint amics.

- Treballadors a l'ombra que viuen de la música i als quals un mal any acaba arruïnant.

- Músics que amaguen la seva depressió, les seves debilitats o la seva solitud però que continuen sortint cada nit lliurant la seva ànima sense que tu notis res.

- Sospitosos habituals que compren una entrada per veure un concert d'un grup que no coneixen i que en ocasions s'emporten un disc per poder reviure el moment a casa seva. No podran compartir la seva experiència al lloc on treballen perquè saben que ningú els entendria.

- Romàntics que encara mantenen obertes les seves botigues de discos, o que segueixen fent els seus programes de ràdio sense fórmules.

- Enamorats de la música que segueixen editant nous discos sense importar-los el retorn econòmic perquè sí, encara queda l'amor a l'art.

En definitiva, 'Malvinguts' a un món hostil al qual no tindran cap més ajuda que la teva i la dels aliats que es trobin pel camí, però que es resisteixen a abandonar perquè tenen històries per explicar".

El disc va dedicat a tots aquests Malvinguts, conclouen The Kleejos Band a la nota de premsa en qüestió. Era de justícia, i francament s'agraeix el gest quan un es pot identificar amb bona part dels punts del manifest, o bé té amics o coneguts que directament els personifiquen. Arribat aquest punt, si l'àlbum sona millor o pitjor gairebé és el de menys. Però és que, a sobre, els de Saragossa han facturat una de les obres que acabaran definint la seva carrera.

Un robust exercici de hard rock transatlàntic amb accent dels 70, evocador de referents que van de Free i Bad Company als primers Aerosmith o Neil Young amb Crazy Horse, on deixen enrere les lletres en anglès i adopten el castellà com a llengua vehicular. A destacar títols com "Malvenidos", l'himne definitiu a totes aquelles persones a qui va dedicat el disc. O "Radio amiga", un potent homenatge a les ràdios que encara hi veuen més enllà de l'obvietat i, sobretot, als selectors que ens han descobert tota aquella música fins a la qual mai ens hauria pogut transportar un fred i mecànic algoritme.

Més informació:

The Kleejos Band  /  Pàgina web