Play me some mountain music

Play me some mountain music

Like grandma and grandpa used to play 

(Alabama)

Sant Feliu de Buixalleu, abril de 2026.

Veus sense embuts, acords estripats

RED AT NIGHT + NATCHET TAYLOR

Can 60, Sant Hilari Sacalm

24 d'abril de 2026

Podem dir-ne punk acústic, podem dir-ne folk punk, podem dir-ne so Americana, o podem inventar-nos qualsevol etiqueta que encara no existeixi. En el fons, la gira conjunta que el berlinès Red At Night i el texà Natchet Taylor estan portant a terme aquests dies per diverses poblacions catalanes no deixa de respondre a les pulsions més essencials d'allò que tota la vida s'ha dit rock'n'roll. Una veu cantant sense embuts sobre tres acords estripats. I un bon grapat de cançons que, si no et salven la vida, com a mínim t'ajuden a entendre-la una mica millor.

Red At Night va ser l'encarregat de fer els honors, ahir a la nit a Can 60, amb un repertori que va repassar la seva producció discogràfica –l'àlbum "Empty Seats" (2023) i l'EP "With the Radio On" (2024)–. Composicions d'alta tensió que remeten a uns Replacements o uns Gaslight Anthem, i una lírica que es fixa en els petits detalls de les coses per acabar reflexionant sobre el sentit de l'existència humana. Va trepitjar fort amb píndoles tan immediates com "Ferris Wheel" o "Radio On", i el respectable va acabar corejant la tornada de "Long Road Ahead" com qui canta un himne d'estadi.

A continuació, Natchet Taylor va revelar un vessant que encara no havíem pogut descobrir per aquestes latituds. Les versions acústiques, íntimes per moments però en tot cas viscerals, de pistes com "Pale Rider", "Running Out My Wild", "Texacana Summer" o "Wild Heart Flower". Totes quatre formen part de "Troubadours of the Swingin' Doors" (2026), un àlbum que aprofundeix en el llenguatge comú del country i el punk. Per si la cosa encara no havia quedat prou clara, es va marcar un senyor medley amb "Small Town Saturday Night" de Hal Ketchum i "Olympia, WA" de Rancid. En el fons, l'un i els altres parlen del mateix.

Menció a part mereix l'entorn de Can 60, un local d'aquells que avui semblen gairebé impossibles. Un bar de tota la vida, situat en un poble al peu de les Guilleries, on passen aquella mena de coses que mai podran passar als circuits, diguem-ne, convencionals. El regenten dos melòmans de base, que pràcticament no tenen presència a les xarxes, no serveixen còctels de disseny ni tenen cap màster en gestió cultural. En canvi, ceuen en la música que els agrada, contagien la seva passió a tota una comunitat, i pots acabar parlant amb ells de Rory Gallagher, Shemekia Copeland i Charlie Musselwhite –la música que va sonar pels altaveus abans i després del concert-.

Red At Night i Natchet Taylor actuaran aquesta nit a Tossa de Mar (Rockaway Beach) i demà al migdia a Granollers (Anònims).

Red At Night,

Natchet Taylor.

R.I.P. Taylor Kirk

Ha mort Taylor Kirk, la veu i l'ànima de Timber Timbre, projecte de folk noir i sofisticat pop en blanc i negre que va emergir des de Toronto a finals de la primera dècada del segle present. Tenia 44 anys i, en conseqüència, moltes cançons encara per escriure i cantar. Guardo molt bon record de l'única vegada que el vaig poder veure en directe. Va ser el novembre de 2012, quan la formació aleshores vigent de Timber Timbre va telonejar i acompanyar a Micah P. Hinson a l'escenari de la sala Razzmatazz. Fa mal, que els músics que t'agraden se'n vagin abans d'hora.

Red At Night i Natchet Taylor a l'Anònims

RED AT NIGHT + NATCHET TAYLOR

En concert

Diumenge, 26 d'abril - 12 h.

Anònims (c/. Ricomà, 57) - Granollers

Amb un peu en el so Americana, arrels en el punk rock i una ànima desesperadament romàntica, Red At Night és el projecte d'un cantautor amb seu a Berlín que explica històries sobre l'amor i la vida. Durant l'última dècada s'ha dedicat a girar per Europa i els Estats Units tot cantant unes cançons que conjuguen poesia elèctrica i nervi rocker. Si et diuen res noms com els de Replacements, Social Distortion, The Gaslight Anthem o el Bruce Springsteen més estripat, a tu també t'haurien de ressonar.

També ens acompanyarà Natchet Taylor, un veterà de l'escena d'Austin (Texas) que ha fet de Barcelona la seva llar i del rock'n'roll el seu gòspel. Aquest 2026 ens ha obsequiat amb "Troubadours of the Swingin' Doors". Un àlbum rodó com ell sol, i una irresistible col·lecció de cançons que dialoguen a parts iguals amb Hank Williams i Joe Strummer, Mike Ness i Johnny Cash, Townes Van Zandt i John Doe. Sense posats ni artificis. Només country amb gust de bourbon i benzina, blues de barra de bar, i un esperit genuïnament punk que marca la diferència.

redatnight.bandcamp.com

natchettaylor.bandcamp.com

50 anys de "Black and Blue" i "Ramones"

Dos discos publicats avui fa 50 anys. "Black and Blue" dels Rolling Stones i el debut homònim de Ramones. Dues obres importants de dues bandes essencials, que en plena primavera de 1976 estaven en moments molt diferents de les seves respectives carreres.

Els Stones es trobaven en plena transició entre la marxa de Mick Taylor i la incorporació de Ronnie Wood –a qui ja es pot escoltar en bona part de l'àlbum–. Al seu dia, "Black and Blue" no va agradar gens a crítics com Lester Bangs, però jo penso que el temps ha donat la raó a pistes com "Hand of Fate", "Hey Negrita", "Memory Hotel" o les més radiades "Hot Stuff" i "Fool to Cry".

"Ramones" és un dels pilars de la revolució punk, i pràcticament va definir-ne l'estètica tot sol. A la crítica li va encantar, el gran públic no va entendre res, i el temps també acabaria donant la raó a "Blitzkrieg Bop", "Beat on the Brat", "Judy Is a Punk" i totes les que van caient a continuació. Un dels plàstics més influents que mai s'han arribat a planxar.

Dave Mason (1946-2026)

Ens ha deixat Dave Mason, a qui molts encara recorden com a guitarrista i un dels fundadors de Traffic, si bé el seu pas per la banda d'Steve Winwood, Jim Capaldi i Chris Wood va ser breu i intermitent. Símptoma de la forta empremta que hi va deixar amb pistes tan inequívoques com "Feelin' Alright?". Un cop fora del grup, va alternar una fructífera carrera solista amb una trajectòria igualment abundant com a músic de sessió. I sí, va ser ell qui va tocar la guitarra acústica quan Jimi Hendrix va gravar "All Along the Watchtower" de Dylan. També va entrar a l'estudi amb els Rolling Stones –va tocar percussions a "Street Fighting Man"–, George Harrison, Fleetwood Mac i els Wings de Paul McCartney, entre d'altres.

Wayne Moss (1938-2026)

Ha mort Wayne Moss, guitarrista de sessió d'inabastable trajectòria als estudis de Nashville. Va gravar "Sheila" amb Tommy Roe (1962), "Oh Pretty Woman" amb Roy Orbison (1964), "Blonde on Blonde" amb Bob Dylan (1966) i "Jolene" amb Dolly Parton (1973). També va treballar amb Waylon Jennings, Patsy Cline, Lefty Frizzell, Charlie Daniels, Loretta Lynn, Charley Pride, Carl Perkins, Nancy Sinatra, Kris Kristofferson, Brenda Lee i Linda Ronstadt, entre molts altres. I durant la primera meitat dels 70 va formar part d'Area Code 615 i Barefoot Jerry, notables bandes de country rock integrades per músics de sessió –a totes dues hi militava el seu bon amic Charlie McCoy, també present a les sessions de "Blonde on Blonde"-.