divendres, 24 de setembre de 2021

50 anys d'"Electric Warrior"


Primer va ser el single "Ride a White Swan" (1970), aquell hipnòtic i dinàmic boogie rock d'esperit inequívocament juvenil amb què els aleshores recentment (re)batejats T.Rex deixaven enrere tota la coloraina àcida dels seus primers anys i posaven les bases del so glam del qual es podrien considerar pioners. Després va ser "Hot Love" (1970), un single que reincidia en les mateixes coordenades sonores i que definiria l'estètica del propi glam rock tan bon punt Marc Bolan l'interpretés al Top of the Pops cobert de brillantina. I finalment va arribar "Get It On" (1971), el single definitiu que catapultaria i consolidaria per sempre més la carrera de Bolan, Mickey Finn i companyia. No tan sols un dels grans himnes del glam, sinó del rock dels 70 i de la història de la música pop –avui sona igual de fresc que el primer dia-.

Era tan sols qüestió de mesos que els londinencs acabessin d'arrodonir la jugada amb forma d'un àlbum, "Electric Warrior" (1971), que esdevindria el seu primer clàssic a 33rpm. Producció de Tony Visconti, la banda en plenitud de facultats i un bon grapat de cançons que recuperaven d'una vegada per totes les essències més immediates, innocents i fundacionals del rock'n'roll. Destacava per mèrits propis la inclusió de la citada "Get It On" al principi de la cara b –"Hot Love" es va incloure com a bonus track en posteriors reedicions-, però també de títols tan rodons com un "Mambo Sun" que val per mig Britpop, un "Cosmic Dancer" que de ben segur va escoltar molt atentament un Bowie en via de concebre Ziggy Stardust, o aquell clàssic del so T.Rex que és "Jeepster". Va veure la llum el 24 de setembre de 1971, avui fa 50 anys.

dijous, 23 de setembre de 2021

El FestiSurf 2021, a Ruta 66


Dani Nel·lo
, Los Capitanes, Tiburona i Lord Diabolik van actuar el cap de setmana passat a FestiSurf Costa Brava, al Palau d'Esports i Congressos de Platja d'Aro. Ja poden llegir la crònica d'un servidor al web de Ruta 66.

Sarah Dash (1945-2021)

SARAH DASH

(1945-2021)

Ens ha deixat Sarah Dash, una de les Bluebelles originals amb les quals Patti LaBelle va posar Filadèlfia al mapa del soul més sofisticat i amb accent femení durant la dècada dels 60. Posteriorment la banda es va rebatejar com a Labelle i va entrar als 70 reconvertida en una maquinària funk que deixaria empremta a l'escena disco amb l'immortal i desvergonyit trencapistes "Lady Marmalade". Poc després, Dash va emprendre la seva pròpia carrera en solitari, conquerint les pistes de ball amb singles com "Sinner Man" (1978). També va participar en sessions de gravació dels O'Jays, Nile Rodgers, la Marshall Tucker Band, David Johansen, Keith Richards –va sortir de gira amb els X-Pensive Winos- o els Rolling Stones –escoltin-la a "Steel Wheels" (1989)-.

dimecres, 22 de setembre de 2021

Richard H. Kirk (1956-2021)

RICHARD H. KIRK

(1956-2021)

Ha mort Richard H. Kirk, membre fundador dels essencials Cabaret Voltaire i únic component del projecte durant la passada dècada. Parlar de la banda de Sheffield és referir-se a un dels pilars de la música electrònica tal i com l'hem entès durant les passades quatre dècades i mitja. Foguejats a l'escena post-punk, amb interessos que anaven del krautrock a la pista de ball i amb una estètica punyent que traçava un pont transatlàntic per a emparentar-los amb Suicide, no tan sols van ser pioners del pop sintètic a la Gran Bretanya sinó també precursors de la música industrial i padrins de corrents com el techno o el house. Kirk va impulsar també projectes com Sandoz o Sweet Exorcist, i durant els darrers anys s'havia mantingut en solitari al capdavant de Cabaret Voltaire. Em sembla just reivindicar com a part del seu llegat la seva obra més recent, un "Shadow of Fear" (2020) que bé podria ser la banda sonora d'aquests temps distòpics que ens ha tocat viure.

Dues dècades d'una màgica nit amb Brian Setzer

El mai prou valorat 'Ignition!', i el bootleg d'aquella nit a Barcelona.

Pocs semblen recordar-se'n a aquestes alçades, però un servidor encara té molt present l'efímera però intensa aventura de Brian Setzer al capdavant de '68 Comeback Special, un dels capítols més apassionants de la carrera del líder dels Stray Cats. Un potent trio de rockabilly directe a la jugular i amb regust de carretera, que completava la base rítmica de la totpoderosa Brian Setzer Orchestra –Bernie Dresel a la bateria i Mark Winchester al contrabaix-, i que al seu dia li va servir al nostre home justament com una via d'escapament d'una febre neoswing que aleshores tot just començava a cotitzar a la baixa.

Avui fa 20 anys que Brian Setzer '68 Comeback Special van desembarcar a la barcelonina sala Razzmatazz, i personalment recordo aquella nit com una ocasió molt especial. D'entrada, perquè va ser el primer concert d'un artista internacional al qual vaig poder assistir després dels aleshores recents atemptats de l'11-S a Nova York i Washington, i perquè en aquell context d'incertesa el rock'n'roll es va refermar més que mai com el millor refugi possible contra les inclemències del món exterior. També pel fet que Setzer sempre sol ser garantia d'un bon directe, més encara quan presentava un disc tan potent com "Ignition!" (2001), l'única referència que va arribar a signar amb aquell projecte. De propina, el grup teloner era ni més ni menys que Lobos Negros. Poca broma.

El nord-americà va repassar generosament el disc que venia a presentar, amanint el repertori nou amb cites a la banda mare, també a Johnny Kidd ("Please Don't Touch") i Vince Taylor ("Brand New Cadillac"), i fins i tot a estàndards de la tradició nord-americana com "Old Joe Clark". Al cap d'uns mesos vaig localitzar en una disqueria del centre de Barcelona un bootleg d'aquell concert, que no vaig dubtar en agenciar-me immediatament i que encara conservo com un entranyable record d'una nit màgica. Eren els dies en què aquestes coses s'anaven a buscar a les botigues de discos, no pas entre zeros i uns, i en què efectivament els records eren per tota la vida. Pel que fa a "Ignition!", segueixo punxant-lo sovint i a aquestes alçades dubto que me n'arribi a cansar mai.

P.S.: Passant a afers més recents, és altament recomanable el darrer llançament en solitari de Setzer, el flamant "Gotta Have the Rumble" (2021), on el novaiorquès es manifesta tan en forma com de costum, i confirma les bones sensacions generades pels avançaments que ja havíem pogut escoltar durant els darrers mesos.

dimarts, 21 de setembre de 2021

Deu anys de Som del Montseny


Aquest mes de setembre es commemora el desè aniversari de Som del Montseny, una associació que durant tot aquest temps s'ha dedicat a dinamitzar el teixit musical del Baix Montseny amb la consolidació d'una programació estable, de qualitat i de naturalesa inquieta, i fent una aposta ferma per la creació autòctona. A hores d'ara, la microescena del Baix Montseny –una de les més fèrtils i arrelades del panorama català- no es pot entendre sense aquesta entitat que va començar programant un escenari alternatiu –i gairebé clandestí- a la festa major de Sant Esteve de Palautordera, i ha acabat fent del festival que porta el seu nom una cita de referència del circuit independent a nivell de país. Commemorarà aquest desè aniversari amb una sèrie de concerts el cap de setmana vinent al teatre Pare Casals de Sant Esteve. Un cartell eclèctic que alternarà tòtems de l'escena montsenyenca com Zeidun amb referents de l'indie estatal com Ainara LeGardon i noms a l'alça de l'underground català com Tano! o Serpent.

De l'estiu a la tardor


Els colors de la tempesta. S'acaba l'estiu i comença la tardor. Fotografia d'ahir a última hora de la tarda, després de caure un bon aiguat al nord de Granollers.