L'ofici d'escriure

He tingut el gust d'assistir durant els darrers mesos a dos cursos d'escriptura impulsats des de diferents institucions i impartits en tots dos casos per periodistes de llarg recorregut i contrastada trajectòria. El primer, adreçat a professionals de l'ofici d'escriure però també a persones amb inquietuds artístiques o literàries, era un curs d'escriptura creativa que tenia com a objectiu oferir als participants tot un seguit d'eines i recursos expressius. El segon, orientat exclusivament a l'àmbit professional, tractava sobre comunicació online i tenia com a missió ensenyar els assistents a escriure en plataformes digitals.

Tant l'un com l'altre es duen a terme amb periodicitat anual i canvien part dels seus continguts en cada edició. El primer, perquè les sessions acaben esdevenint el fruit de la interacció entre professor i alumnes. El segon, perquè la tecnologia avança cada dia i allò que avui és flamant novetat pot haver esdevingut obsolet en qüestió de dies. I si bé ambdós m'han semblat prou interessants i m'han permès créixer com a professional, val a dir que ha estat el primer el que més m'ha omplert en el millor dels sentits. Quan els sistemes educatius i els plans de formació no serveixen per formar persones sinó simples peces del gran engranatge capitalista, el simple fet d'aprendre perquè sí, de formar-se com a persona, esdevé la més gran de les revolucions.

R.I.P. Duncan Sanderson

Ens ha deixat Duncan Sanderson, un dels tres components de The Deviants que un bon dia van decidir abandonar Mick Farren i seguir pel seu compte sota la denominació de The Pink Fairies. Parlem per tant d'un component de les dues formacions més essencials de l'òrbita contracultural i l'escena protopunk que van germinar durant la recta final de la dècada dels 60 a l'àrea londinenca de Ladbroke Grove. També se'l considera com un dels grans baixistes de la seva generació i un dels arquitectes de l'underground britànic del moment. En pau descansi.

Apocalíptics Brighton 64

Segueixen escalfant motors Brighton 64 de cara a la cada vegada més imminent publicació de "Como debe ser", un nou àlbum que veurà la llum el mes vinent a través de BCore i on la banda barcelonina destapa la seva vessant més compromesa a nivell polític i social. Avui mateix n'han presentat el primer videoclip, corresponent a la peça "El Estado de la Nación". Tota una bateria d'imatges d'arxiu, algunes d'elles molt actuals, per a il·lustrar els temps convulsos que estem vivint. L'ha realitzat Kikol Grau i poden veure'l a Youtube.

Granollers amb Open Arms

Una trentena de músics i poetes tocaran, cantaran i recitaran el proper 30 de novembre a Granollers en suport de Proactiva Open Arms. L'objectiu, no deixar ni una vida més a la deriva. Personalment, estic molt content d'observar tants noms amics en un cartell com aquest. La il·lustració és obra de l'artista Jordi Pagès.

North Mississippi Allstars - "Up and Rolling" (2019)

"La història de l'estat de Mississippi és plena d'episodis foscos, però la música sempre ha acabat unint la gent". Ho afirma Luther Dickinson, vocalista i guitarrista de North Mississippi Allstars, és un bon coneixedor tant de la riquíssima tradició musical com del convuls clima social que han definit durant dècades el Sud dels Estats Units. Per això sabia de què parlava mentre feia aquestes declaracions en una entrevista recent amb motiu de la publicació del nou treball de la banda que lidera juntament amb el seu germà, el bateria Cody Dickinson.

"Up and Rolling" (2019) s'inspira en la sèrie de retrats realitzats el 1996 al mateix nord de Mississippi pel fotògraf texà Wyatt McSpadden, centrats en el blues, el seu folklore, els seus escenaris i els seus músics. I es serveix de títols originals però també beu de catàlegs com el d'Otha Turner o R. L. Burnside, dos dels músics que McSpadden va fotografiar seguint el consell dels propis germans Dickinson. Per a tancar el cercle, hi participen descendents dels mateixos homenatjats i referents de pes com Jason Isbell o Mavis Staples, que torna a cantar aquell "What You Gonna Do?" que al seu moment va enregistrar al capdavant de la seva il·lustre família.

Namina - "Ens endurem el vent" (2019)

Namina, tal i com mai abans l'havíem escoltat - Foto Xevi Casas.

Acabats minimalistes i textures hivernals que contrasten amb tot allò que Namina havia fet fins ara, alhora que refermen la singularitat del seu discurs. La barcelonina presentarà "Ens endurem el vent" aquest diumenge, 24 de novembre, a la sala Jamboree.

La música de Namina sempre ha viatjat a nivell discursiu per una mena de terra de ningú. Fins a data d'avui, el seu repertori s'ha emmirallat en gèneres com el rock, el folk, el jazz o fins i tot el blues, però mai s'ha acabat de casar amb cap etiqueta. Que la barcelonina hagi optat a més per fer de les seves arrels transatlàntiques –pare català i mare brasilenya- un dels pilars del seu discurs, s'ha acabat traduint sobre el terreny en una de les veus més singulars de la cançó catalana –que no pas necessàriament en català- de la passada dècada.

Les quatre pistes que conformen el seu darrer ep, "Ens endurem el vent" (2019) refermen aquesta tendència però alhora trenquen amb els paràmetres estètics dels seus dos predecessors –"Orlando" (2014) i "Ígnia" (2016)-. Es manté aquell gust innat per la sofisticació, però ara es manifesta a través d'uns acabats minimalistes i d'unes atmosferes gairebé hivernals que contrasten amb la calidesa i les tonalitats més o menys assolellades que fins ara havien definit l'obra de Natàlia Miró.

El disc s'obre amb les textures amables de la peça titular, un exercici de jazz vocal amb aires soul que es pot contemplar com la pista més lluminosa del conjunt. La segueixen el pop sintètic i crepuscular de "Mala herba" i l'èpica a contrallum de "M'he fet una esquerda a la clofolla", una de les joies de la corona d'aquest ep i des d'ara mateix un dels punts forts del repertori de Namina. I la creixent tensió de "Quin doll" tanca el plàstic amb aromes dels 90 que al mateix temps deixen la porta oberta a nous cops de timó discursius a curt termini. Namina, tal i com mai abans l'havíem escoltat.


Més informació:

Namina  /  Pàgina web
Jamboree  /  Pàgina web

Terry O'Neill (1938-2019)

TERRY O'NEILL

(1938-2019)

No resulta exagerat que una agència de representants es digui Iconic Images quan entre els seus clients s'hi compta tot un Terry O'Neill. El catàleg del fotògraf britànic no tan sols està farcit d'imatges efectivament icòniques, sinó que d'alguna manera explica part de la vida social i cultural del segle passat. Per davant del seu objectiu hi van desfilar figures del setè art, estrelles del rock, icones del món de la moda i fins i tot destacats líders polítics com Winston Churchill. Alguns els va fotografiar quan ja dominaven el món, cas de Frank Sinatra o Elton John. A d'altres, en canvi, els va retratar quan tot just començaven a encarrilar les seves carreres, cas d'uns joves Beatles i Rolling Stones. La seva última aparició pública va tenir lloc el mes passat, quan va ser reconegut amb la medalla de l'Orde de l'Imperi Britànic.