dimarts, 17 de maig de 2022

Ricky Gardiner (1948-2022)

RICKY GARDINER

(1948-2022)

Ha mort Ricky Gardiner, l'home amb qui Iggy Pop va facturar un dels seus clàssics més essencials, "The Passenger", inclòs a l'imprescindible "Lust for Life" (1977). La Iguana en va escriure la lletra, el guitarrista escocès en va compondre la música. Foguejat a les files dels progressius Beggars Opera, Gardiner va entrar a l'òrbita de David Bowie –responsable de la resurrecció artística de Pop durant la segona meitat dels 70- quan aquest era a punt d'encetar la seva etapa berlinesa. Se'n va anar amb ell a gravar l'igualment essencial "Low" (1977), i juntament amb la banda habitual del Duc Blanc va acompanyar Pop en directe i a l'estudi durant la gravació del citat "Lust for Life".

Ryan Adams – "Chris" / "Romeo & Juliet" (2022)


Podem parlar de Ryan Adams sense haver-nos de referir a unes gravíssimes acusacions que malgrat tot no van arribar a prosperar? I tant que podem, des del moment en què existeix un dret fonamental anomenat presumpció d'innocència, però sobretot tenint en compte el ritme d'una producció discogràfica que ha tornat a assolir velocitats de vertigen aquesta primavera. Si el març passat publicava el nord-americà l'últim àlbum de la trilogia anunciada inicialment per al 2019, "Chris", en qüestió d'un mes i sense esperar-s'ho ningú ja n'havia lliurat la continuació, "Romeo & Juliet" –de moment només estan disponibles en format digital, però el músic n'ha promès una edició física properament-.

La història que envolta "Chris" no cal recordar-la a aquestes alçades. Adams havia anunciat que publicaria tres àlbums el 2019. Aleshores va passar el que va passar, la seva activitat es va paralitzar i els discos van acabar sortint, amb un ordre i uns repertoris diferents dels inicialment previstos, al cap de gairebé dos anys. Primer va arribar "Wednesdays" (2020), seguit de "Big Colors" (2021). Ara tanca la trilogia aquest "Chris" que trenca amb el caràcter més intimista dels seus predecessors per tornar a prioritzar el nervi rocker, exemplificat amb peces com "Take It Back" o "Flicker in the Fade" –totes elles gravades durant les mateixes sessions dels àlbums anteriors-. Sense ser un clàssic a l'alçada de "Prisoner" (2017), l'àlbum bé mereix un judici molt més just que el mediàtic.

Tres quarts del mateix es pot afirmar d'un "Romeo & Juliet" –aquest sí, gravat a posteriori- que redueix l'aparell elèctric de "Chris" sense deixar de prémer l'accelerador, i on predomina un rock de tall més orgànic que es debat entre la sortida endavant i el posat crepuscular. Títols com "Rollercoaster" o "I Can't Remember" remeten als capítols més inspirats de la discografia del seu autor. I "Run" és un refrescant exercici de rock d'arrel en la més pura tradició d'Springsteen, Mellencamp, Petty i tots aquells que van precedir Adams en el seu ofici. Perquè, al marge dels judicis mediàtics i li pesi a qui li pesi, el de Carolina del Nord juga en aquesta lliga. La dels grans mestres del rock d'arrel més genuïnament nord-americà. I això no li pot qüestionar ningú.

dilluns, 16 de maig de 2022

L'onzè Festival de Jazz de la Garriga, a El 9 Nou


El Festival de Jazz de la Garriga ha celebrat aquest cap de setmana la seva onzena edició, amb nou format però refermant un any més l'aposta pel risc i la singularitat. Hi han actuat entre d'altres Brandon Seabrook Trio, Cristina Miguel, i La Màquina del Swing homenatjant al desaparegut Lluís Codina. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental amb fotografies de Julián Vázquez i Ramon Ferrandis.

The Hellacopters - "Eyes of Oblivion"


Després d'un retorn als escenaris en plena forma, el pas següent havia de ser un disc que a aquestes alçades ja no es pot considerar de tornada però ve a certificar la segona joventut d'una de les bandes que van abanderar el rock escandinau durant el canvi de segle. "Eyes of Oblivion" (2022) és el vuitè àlbum d'estudi dels Hellacopters, i el primer que publiquen des del llunyà "Head Off" (2008) –també el primer amb Dregen a bord des de l'encara més remot "Payin' the Dues" (1997)-. I si bé costarà situar-lo a l'alçada dels grans clàssics de la formació sueca, una simple escolta és suficient per comprovar que ens trobem davant quelcom més que un tràmit, i que unes quantes de les pistes que el formen tenen un potencial considerable de cara al directe.

L'inici a tota castanya amb "Reap a Hurricane" no deixa lloc a cap mena de dubte. El punk rock amb factura de garatge marca de la casa segueix donant fruits tan frescos com sucosos quan Nicke Andersson i companyia posen la directa. Una sensació que referma la torrencial "Can It Wait", candidata a fer-se un lloc entre els grans himnes de la banda. "So Sorry I Could Die" rebaixa revolucions i deixa sortir la passió d'Andersson per la música d'arrel afroamericana amb una cadència soul que, juntament amb el boogie rock de "Tin Foil Soldier" –amb ressons d'uns Status Quo-, és una de les grans sorpreses d'un àlbum on, malgrat tot, segueix manant el high energy rock'n'roll de pistes com la mateixa "Eyes of Oblivion". Ideal per escoltar amb el volum a l'onze.

diumenge, 15 de maig de 2022

50 anys de "Carl and The Passions - So Tough"


Una d'aquelles obres que potser haurien tingut millor sort d'haver-les signat els seus autors amb un altre nom. En aquest cas, a més, tenien el pseudònim perfecte. S'ha dit que Carl and The Passions havia estat el nom d'un grup format pels futurs components dels Beach Boys quan encara anaven a l'institut, i on Carl Wilson hauria tingut un rol més visible que la resta dels seus companys. Sigui com sigui, quan van decidir recuperar aquesta denominació ho van fer per titular un disc que va sortir al mercat amb la seva signatura habitual, i la cosa no va acabar de funcionar.

Publicat tal dia com avui de 1972, ara fa 50 anys, "Carl and The Passions - So Tough" és certament un dels àlbums més desconcertants de la banda californiana. També un d'aquells plàstics que al seu moment van rebre per tots costats –la crítica el va deixar per terra, el públic no va respondre-, però el temps ha acabat rehabilitant. Parlem d'un disc que no sona a res que haguessin fet abans els Beach Boys, que ni tan sols era la continuació lògica del seu predecessor –un "Surf's Up" (1971) que havia sortit encara no feia ni un any-, però sí que sintonitzava plenament amb registres com el folk rock i el country rock del moment.

Part de la responsabilitat d'aquell canvi de rumb la van tenir Blondie Chaplin i Ricky Fataar, components de The Flames acabats d'incorporar al grup per desig exprés d'un Carl Wilson que efectivament reforçava el seu pes en la presa de decisions en un moment en què Brian Wilson es trobava totalment immers al seu infern personal –tot i això va ser capaç de treure el cap amb la inicial "You Need a Mess of Help to Stand Alone", un dels grans moments del disc, juntament amb "Here She Comes", obra de Chaplin i Fataar- i on Mike Love va mantenir-se també en un pla més discret de l'habitual. Una obra diferent d'una banda gairebé irreconeixible però encara genial.

Free jazz, noise i art sonor a la plaça del Silenci

Cristina Miguel amb Ángel Faraldo.
FESTIVAL DE JAZZ DE LA GARRIGA
Plaça del Silenci, La Garriga
14 de maig de 2022

Onze edicions celebra aquest cap de setmana el Festival de Jazz de la Garriga, que ha concentrat bona part de la programació a la plaça del Silenci –preciosa ironia- i que va aplegar ahir a la tarda-vespre tres discursos amb la vocació exploradora com a comú denominador. D'entrada, una jam session amb els alumnes d'un taller d'improvisació a través del mètode de la conducció, dirigit per Iván González. Tot seguit, el diàleg entre el saxo de Cristina Miguel i l'electrònica d'Ángel Faraldo. I per acabar, el plat més fort de tot el menú, la descàrrega de Brandon Seabrook Trio.

Improvisació a través de la conducció
La improvisació i tot allò que implica aquest concepte, parlant de música o parlant d'aquest món nostre cada dia més automatitzat i quadriculat. La llibertat de saltar-se les normes i viure al marge de les convencions. El trompetista Iván González havia impartit ahir al matí un taller d'improvisació a través del mètode de la conducció –on un director ofereix les indicacions justes perquè la resta de músics improvisin- a l'Escola Municipal de Música de la Garriga. A la tarda, el mateix González i els alumnes participants al taller –músics de trajectòria contrastada com Xavier Boixader (trombó) o Pep Tarradas (trompeta)- en van presentar els fruits amb una jam session a la plaça del Silenci.

Cristina Miguel amb Ángel Faraldo
El verb play, en anglès, significa jugar però també té accepcions com tocar si ens referim a un instrument musical. La vallesana Cristina Miguel toca el saxo, però també hi juga. N'obstrueix la campana amb tota mena d'objectes, l'omple de trossos de paper per fer-los ressonar al seu interior, i hi posa la mà per assolir sonoritats a priori impossibles. Crec que mai havia vist ningú tocar aquest instrument tal com ho va fer ella ahir a la tarda actuant a duet amb l'explorador sònic Ángel Faraldo, a l'electrònica. Un viatge sense retorn cap a unes coordenades on el jazz més avantguardista es fon amb l'art sonor.

Brandon Seabrook Trio
I l'actuació dels novaiorquesos Brandon Seabrook Trio presentant el seu darrer àlbum, "In the Swarm" (2022), va ser literalment estratosfèrica. El mateix Seabrook tocant el banjo i la guitarra tal com cap escola ensenyarà mai a fer-ho. Cooper-Moore al Diddley bow i Gerald Cleaver a la bateria, redefinint el concepte de secció rítmica. El free jazz retroalimentant-se amb les formes del noise i la No Wave. I la sensació d'haver assistit a un dels millors bolos que un podria arribar a presenciar a aquestes alçades. No és cap superlatiu, va ser apoteòsic.

Brandon Seabrook Trio, concert apoteòsic.

Cristina Miguel, jugant amb el saxo.

Jam d'improvisació dirigida per Iván González (d'esquena), amb Xavier Boixader
(trombó), Adrià Plana (guitarra), Iu Boixader (contrabaix) i Pep Tarradas (trompeta).


dissabte, 14 de maig de 2022

John Mellencamp - "Strictly a One-Eyed Jack" (2022)


Ja fa anys que vaig deixar de preguntar-me per què en una ciutat com Barcelona, que es paralitza fins a extrems de vegades preocupants cada cop que s'anuncia un concert de Bruce Springsteen en algun dels seus recintes més multitudinaris, no ha arribat mai a acollir una actuació d'un altre pes pesant –i bon amic del Boss- com és John Mellencamp. El d'Indiana va seguir de prop els passos del de New Jersey durant la dècada dels 80, quan àlbums com "Scarecrow" (1985) el van revelar com un altre dels grans valors del rock més genuïnament nord-americà i més socialment compromès en plena era Reagan. Després van venir els 90, un canvi de rumb discursiu i l'adopció d'un perfil més discret que l'ha mantingut allunyat dels grans focus però li ha permès prendre's totes aquelles llicències artístiques que li ha donat la gana.

"Strictly a One-Eyed Jack" (2022) és el seu 24è àlbum d'estudi, i com els treballs que l'han precedit juga al seu aire amb registres que van del folk al rock més orgànic, del country al blues i del jazz més polsegós a la música de taverna més rovellada. Més a prop del Dylan de les passades dues dècades –una cançó com "Streets of Galilee" bé podria ser cosina germana de "Blind Willie McTell"- que no pas dels darrers àlbums d'un Springsteen tan mastodòntic com encara essencial. Parlem d'un àlbum on Mellencamp es mostra fràgil i serè, però encara amb prou força per explicar-nos històries de les que ens commouen i conviden a reflexionar. Una obra de maduresa en tots els sentits, on l'autor pren consciència de la seva edat –70 anys va fer la passada tardor- i, lluny d'amagar-se'n, passa revista a tot allò viscut en títols com "Simply a One-Eyed Jack".

La confessió en clau gairebé terminal de la inicial "I Always Lie to Strangers" prepara el terreny per a un cançoner que sap alternar els plàcids paratges de "Chasing Rainbows" amb la injecció elèctrica de "Lie to Me", i que remet al Tom Waits més crepuscular en aquest blues mutant que és "I Am a Man that Worries". I sí, "Strictly a One-Eyed Jack" també és l'àlbum de Mellencamp on participa Springsteen. Ho fa en aquest duet superlatiu que és "Wasted Days" –novament, una reflexió sobre el pas del temps i la pròpia mortalitat-. També en un "Did You Say Such a Thing" que evoca l'essència de les barres de bar més ben servides del Midwest, i a la final "A Life Full of Rain", on el Boss fa miracles amb la guitarra i el One-Eyed Jack torna a enfilar coordenades waitsianes. Que ningú s'esperi una col·laboració estel·lar, sinó dos amics fent música, conscients que això s'acabarà més d'hora que tard, però encara amb el cap fresc i les idees clares.