dimecres, 22 de gener de 2020

Miquel Vilella - "Els fans de l'amor nord-americà" (2020)


La nota de premsa del quart elapé de Miquel Vilella comença amb una reflexió al voltant del significat de la paraula 'fan'. Un fan, apunta el text en qüestió, és "una persona que dedica el pensament i l'atenció a allò que li agrada i ho fa a tota hora: abans d'anar a dormir i quan es lleva al matí, quan passeja, quan dina, quan sopa". Una introducció de la qual es poden extreure ràpidament dues conclusions en positiu. La primera, que al músic i compositor de Reus no li agrada anar al gra, que per a ell el més important no és arribar al final de cap trajecte sinó gaudir del propi trajecte i transitar-lo sense pressa. La segona, que Vilella és un fan amb totes les lletres de la música entesa com a art i com a ofici.

Són dues conclusions, és clar, a les quals un també pot arribar després d'haver escoltat l'àlbum en qüestió. Perquè "Els fans de l'amor nord-americà" (2020, Satélite K/Kzoo) suposa una nova mostra d'amor incondicional cap a la música pop en la seva concepció més elegant i sofisticada, també artesanal, la que enllaça Brian Wilson i els Zombies amb Belle & Sebastian i The Divine Comedy. I alhora és el fruit d'un procés de composició i producció no planificat, on cada moviment ha estat fruit de l'instint, del moment, de les circumstàncies o de tot plegat. El resultat és un disc que sona a Miquel Vilella pels quatre costats, el successor lògic d'aquella declaració de principis i d'intencions que va esdevenir "La Línia Màgica" (2017), però també un plàstic més fresc i immediat que el seu predecessor.

Compost al districte barceloní de Ciutat Vella –actual base d'operacions del reusenc- i enregistrat a mig camí d'un pis del Raval i de l'estudi Blind Records, "Els fans de l'amor nord-americà" trepitja fort de bon principi amb l'èpica expansiva d'un "Tu i jo som multitud" que aproxima les atmosferes dels primers U2 a les fites més massives d'uns Arcade Fire. Pas previ a l'embranzida gairebé punk de la peça titular, un dinàmic rock'n'roll amb una tornada de les que s'enganxen a la primera i ja no es deixen anar. Són les cartes de benvinguda d'un conjunt on també sobresurten autèntics exercicis d'orfebreria pop com "L'any que ve, Jerusalem", "Petit episodi en la menor" o "Hipnotitzador de càmping", aquest últim amb una mètrica Northern Soul de les que posen pistes senceres de potes enlaire.


Més informació:

Miquel Vilella  /  Pàgina web  /  Spotify

Xavi Turull (1961-2020)

XAVI TURULL
(1961-2020)

Ojos de Brujo va ser aquella banda que durant el canvi de segle va definir un dels corrents sonors més genuïnament barcelonins a partir de la fusió d'estils com la rumba, el flamenc o el hip hop. El resultat va ser un discurs que sempre anava un pas per davant de la resta i encara avui es pot contemplar al marge d'etiquetes i tendències. També va ser un d'aquells grups que realment van fer honor a un concepte, el mestissatge musical, que per a ells va suposar un punt de partida i mai una finalitat en ella mateixa –menys encara el sinònim de festa major a què alguns l'han acabat rebaixant en aquest país nostre-. Ens ha deixat el percussionista Xavi Turull, un dels membres fundadors de la formació i un músic tot terreny que arribaria a acompanyar tot un seguit de figures que van de Rosario Flores a Rosalía.

dimarts, 21 de gener de 2020

Mojo: White Winter Hymnals


No podia haver caigut aquest disc a les meves mans en un moment més oportú. Una col·lecció de cançons hivernals, seleccionades per la gent de Mojo amb l'ànim d'oferir al lector una banda sonora per als mesos més freds de l'any, ideals per acompanyar i fer una mica més suportable el temporal de vent, pluja i neu que està caient ara mateix allà fora. "White Winter Hymnals", es titula l'artefacte en qüestió. Una quinzena de pistes on no hi falta la peça titular de Fleet Foxes i on el folk tempestuós de Rachel Unthank, Vashti Bunyan o Joanna Newsom conviu amb les profundes arrels de The Watersons o Blind Willie McTell, el pop gèlid de Galaxie 500 o The Chills, i fins i tota una raresa de The Waterboys com és "Winter Blows". Disponible amb l'edició de febrer de la revista britànica, la mateixa que presenta en portada a un imponent Johnny Cash. Per encendre la llar de foc i servir-se un bon vi calent.

David Olney (1948-2020)

DAVID OLNEY
(1948-2020)

Més enllà del component de tristor que es troba implícit en tota necrològica, un no pot evitar observar una immensa càrrega poètica en el fet que un artista abandoni aquest món des de l'escenari. El fet que se'n vagi fent justament allò que ha definit la seva trajectòria vital i que per sempre més seguirà definint la seva figura. És el cas de David Olney, figura mai prou reivindicada del folk nord-americà, que va dir adéu el passat dissabte 18 de gener durant el decurs d'una actuació a la localitat de Santa Rosa Beach, Florida.

"Estava interpretant la tercera cançó quan es va aturar, es va disculpar i va tancar els ulls", ha explicat a través de les xarxes socials una altra veterana com és Amy Rigby, que es trobava al costat d'Olney al moment de la seva mort. "Estava molt quiet, assegut en posició vertical amb la seva guitarra, amb el barret més modern i una preciosa jaqueta de color òxid. M'agradaria que el recordéssim amb una imatge tan elegant i digna com era ell mateix, ja que al principi semblava que tan sols es prenia un breu descans". Que així sigui.

dilluns, 20 de gener de 2020

Trestautores a El 9 Nou


Una conversa musical a tres bandes en un escenari de 360º, i la posada en comú de tres discursos que contemplen la tradició mediterrània des d'una òptica global i contemporània. Clàudia Cabero, Rusó Sala i Anna Ferrer han donat aquest cap de setmana el tret de sortida del Tastautors amb Trestautores, un concert circular i un format fins ara inèdit al Teatre Auditori Cardedeu. Ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).

Mantranima


El nom de Mantranima és una contracció de les paraules 'mantra' i 'ànima'. Rerefons místic i espiritual per a un duet que convida a trencar rutines i a prendre's les coses d'una altra manera, a reconnectar amb la natura o, com a mínim, a cercar vies d'escapament de les mecàniques d'aquest món fred i mecànic que ens envolta. Una d'aquestes vies d'escapament bé podria ser el seu segon disc, un "Trees & Shadows" (2019) que van anar a enregistrar a una illa gairebé perduda del Pacífic canadenc i on canten a la mitologia hinduïsta i a les bondats de la reflexió i l'autoconeixement a partir d'un folk d'acabats onírics, embolcallat amb unes atmosferes a contrallum que poden remetre entre d'altres a discursos com el de She Owl. Mantranima són la catalana Esther Pallejà (veu) i el canadenc Marc Cinanni (veu, guitarra, harmònium). Tenen la base d'operacions a Barcelona, i poden vostès descobrir-los al seu web.

diumenge, 19 de gener de 2020

Tracy Bryant

Foto Kimberly Fitzner.
Es podria dir de Tracy Bryant que és un músic de folk rock interpretant cançons de naturalesa (post-)punk. La qual cosa el situa en aquella línia evolutiva traçada al seu moment per gent com Jesse Malin, Pete Yorn o fins i tot Ryan Adams. En aquest sentit, el repertori del californià s'emmiralla en dues tradicions tan pròpies del seu país com són el so Americana en la seva accepció més contemporània, i el rock alternatiu entès a la manera d'uns Replacements o uns Violent Femmes.

Prenem com a mostra el seu tercer àlbum, "Hush" (2019), des d'ara mateix un dels grans discos publicats als Estats Units durant la recta final de la dècada que acabem de deixar enrere. La inicial "I'm Only Taking what Is Mine" sona com ho hauria fet el grunge a mans d'Elliott Smith o Jeff Buckley. "The Fool" bé podria ser el resultat d'una trobada llampec entre els Jayhawks i Gigolo Aunts sota el sol de Los Angeles.

"Looks Like Gold", sens dubte un dels arguments més incontestables d'un plàstic rodó de cap a peus, gairebé la podrien haver signat els Wilco més melòdics i contagiosos. I els acords menors de "Nightmare" enfilen la urgència dels primers Cure sense perdre de vista contemporanis igualment il·lustres com Echo & The Bunnymen. Tot plegat són cites que haurien d'orientar el profà a l'hora d'ubicar un artista que, referents al marge, parla amb una veu tan pròpia com clara. Qui ho desitgi, pot comprovar-ho a Bandcamp.