dijous, 21 de març de 2019

El vinil silenciós


Vivim uns temps certament curiosos, per no dir una altra cosa. De la mateixa manera que un ja no s'immuta quan Spotify li anuncia la sortida al mercat d'un nou disc de La Polla Records -com han canviat les coses-, tampoc s'escandalitza quan observa incomptables fills de veí que es dediquen a comprar discos de vinil sense ni tan sols disposar de tocadiscos on escoltar-los, per allò de mostrar-los a les visites quan vénen a casa, que ja se sap que unes pinzellades retro sempre animen una mica l'àmbit domèstic. Especialment indicat per a aquests últims resultarà sens dubte el disc de vinil que preveu editar el mes de maig un tal Eric Antonow. Un àlbum pensat per a acompanyar la pràctica de la meditació, les dues cares del qual contenen tan sols silenci. Dues pistes de 20 minuts de durada -15 si es reprodueix a 45rpm- on no es podrà escoltar absolutament res. No cal dir que la millor manera d'obtenir aquest mateix efecte és precisament apagant el tocadiscos o abaixant-ne el volum, però no tinc cap dubte que més d'un estarà disposat a passar per caixa per tal d'obtenir un nou plàstic amb què omplir els seus prestatges ja probablemetn farcits de vinils no escoltats i llibres no llegits. Vostès, si ho desitgen, també poden encarregar-ne una còpia a través d'aquest enllaç.

Mercury Rev - "The Delta Sweete Revisited" (2019)


A la recent publicació de les gravacions completes de Bobbie Gentry per a Capitol Records -l'expansiva caixa "The Girl from Chickasaw County: The Complete Capitol Masters" (2018)-, cal sumar-hi ara la revisió del seu segon disc, "The Delta Sweete" (1968), a càrrec d'uns Mercury Rev que s'hi han posat a consciència. D'entrada, han portat el repertori original fins al seu terreny sense perdre'n de vista les arrels. Estripant tot allò que calia estripar però conservant intactes les essències d'una obra que girava i segueix girant al voltant del dia a dia del Sud profund dels Estats Units. I servint-se de tot un elenc d'il·lustres veus femenines, una per cada tall de l'àlbum, entre les quals destaquen noms coms els de Hope Sandoval, Norah JonesMargo Price, Beth Orton o Marissa Nadler. Rematen la feina convidant tota una Lucinda Williams a fer una llòbrega lectura d'un "Ode to Billie Joe" que pertany a un altre disc -el debut del mateix títol publicat per Gentry el 1967- però adquireix tot el sentit del món en aquest context. Una dama del Sud invocant l'esperit d'una altra dama del Sud, ni més ni menys. Arribats a aquest punt, la gran pregunta és què deu pensar la pròpia Gentry de tot plegat, si ho ha arribat a escoltar i si algun dia es resoldrà el misteri que l'envolta. Sigui com sigui, més val que l'esperem asseguts.

dimecres, 20 de març de 2019

The Long Ryders - "Psychedelic Country Soul" (2019)


Més de tres dècades els ha costat als Long Ryders tornar a enregistrar un disc plegats -les diverses reunions dutes a terme des de l'any 2004 s'havien limitat fins ara als escenaris-. I, coses de la vida, ho han fet a l'estudi de Dr. Dre al nord de Los Angeles. Sembla ser que un dels associats del raper havia treballat durant els 80 amb Sid Griffin i companyia, i aquest hauria estat el punt de connexió entre ambdues parts. En qualsevol cas, ni els resultats podrien haver estat més satisfactoris ni el títol de l'àlbum en qüestió podria haver resultat més encertat. "Psychedelic Country Soul" (2019) conté dotze pistes que efectivament exploren la música d'arrels nord-americana des d'aquella perspectiva còsmica definida al seu moment pels Byrds i Gram Parsons, la mateixa a partir de la qual van signar els californians clàssics com aquell fundacional "Native Sons" (1984). A destacar les bones vibracions que ja de bon principi transmet la inicial "Greenville", així com els torrencials acords menors d'un "All Aboard" que evoca ni que sigui de passada les formes d'"Ivory Tower".

Júlia Martín

Baterista, compositora i lletrista (per aquest ordre) - Foto Iona Quesada.
Defineix la seva música amb conceptes que s'inventa ella mateixa sobre la marxa, conscient que el valor real de la seva obra no el determinen les etiquetes sinó les cançons. I d'això JÚLIA MARTÍN en va sobrada, tal i com evidencia a "Nowhere'land", el seu ep de debut.

El primer que crida l'atenció de Júlia Martín és la seva pròpia carta de presentació. Una jove barcelonina que es defineix com a baterista, compositora i lletrista, per aquest ordre i fent èmfasi en el primer dels tres oficis. Perquè Martín pot atrevir-se amb instruments com el teclat o la guitarra, però té clar que el seu mitjà d'expressió és la bateria. És portant el ritme -o més aviat generant-lo- com treu tot allò que porta a dins, i quan necessita dir res més ho fa a través de composicions que prenen forma dins del seu cap i que acaba enregistrant amb el suport de músics com Vic Mirallas (veu i saxofon), Sandra Carvajal (veu), Kquimi Saigi (teclats) o Iñaki Marquiegui (baix i producció).

"Componc les cançons a casa, toco una mica el piano, la percussió, la guitarra i canto. D'aquesta manera neixen les cançons, en la solitud de la meva habitació", explica. "Al meu cap sona alguna cosa i haig d'anar corrent a deixar-ho enregistrat perquè no se m'oblidi. Després busco els músics adequats perquè puguin plasmar exactament allò que jo tenia en ment". De les pistes de bateria, és clar, se n'encarrega ella mateixa. I és així com ha donat forma al seu ep de debut, "Nowhere'land" (2019). Quatre temes que oscil·len entre un rock evocador dels 90 ("All at Once"), les formes més sofisticades del soul ("Phoenix") i la música d'arrel en clau global (la peça titular).

"Si hagués de definir la meva música utilitzaria els termes 'Metamorphic Wave', un concepte estètic que de fet m'acabo d'inventar", bromeja a l'hora de respondre la sempre incòmoda pregunta de les etiquetes. "No m'agrada encasellar-me, i menys ara que tot just començo a fer música i que per tant seguiré component i explorant diferents vessants, però si m'haig de definir diria que faig música fàcil d'escoltar. 'World music' amb una mica de 'vintage pop'", afegeix. A l'hora de citar referents, enumera noms com els de Clara Peya o Nate Smith, instrumentistes que com ella componen els seus propis temes però no necessàriament adopten un rol protagonista a l'hora d'enregistrar-los.

A nivell líric, cita com a influència el poeta grec Kostantin Kavafis, i concretament el seu poema "Ítaca". En aquest sentit, planteja el seu ep de debut com el punt de partida d'un llarg viatge personal. "Nowhere'land és la terra d'enlloc. Un indret que no es pot assenyalar però tots portem a dins. Les cançons que conformen l'ep són el punt de partida cap a aquest lloc, l'inici d'un viatge interior que cadascú ha de fer al seu aire i que ningú podrà fer per tu". Sigui com sigui, el que no es pot negar és que aquestes quatre cançons obren la porta d'un univers fascinant i singular com ell mateix. El d'una jove artesana de la canç´ que ha vingut per a quedar-se.


Més informació:
Júlia Martín  /  Spotify  /  iTunes

dimarts, 19 de març de 2019

The Cheating Hearts

Stu Black i VivaValli, The Cheating Hearts.
Venir d'un barri com Sankt Pauli ja sol ser una bona credencial, però és que a sobre aquest duet d'Hamburg s'ha batejat amb tota l'elegància del món a partir d'una de les composicions més reconegudes de Hank Williams. The Cheating Hearts són dues bèsties escèniques que responen als noms d'Stu Black i VivaValli. Un duet de guitarra i bateria que practica un rock'n'roll de garatge tan urgent com enèrgic i tan robust com visceral. Poden escoltar el seu àlbum de debut, "Fuck Love" (2015), a les plataformes digitals més habituals. El seu darrer ep de títol homònim (2018), en canvi, tan sols es troba disponible en una luxosa edició limitada de 300 vinils de color blau. Descobreixin-los al seu web.

Marialluïsa

Aromàtics, depuratius i molt relaxants.
Si són vostès dels que es deixen portar per les cançons de Ferran Palau o El Petit de Cal Eril, no poden deixar d'escoltar els cinc talls que conformen "Pren-t'ho amb calma". L'ep de debut de MARIALLUÏSA, el flamant nou fitxatge de l'escuderia Bankrobber i l'última revelació d'allò que s'ha anomenat pop metafísic. El presentaran el 28 de març a l'Heliogàbal.

La marialluïsa, l'arbust, és una planta altament apreciada en els àmbits gastronòmic i terapèutic per les seves propietats aromàtiques, depuratives i relaxants. Una mica com la música de Marialluïsa, el grup, un quartet d'Igualada el repertori del qual convida a deixar-se portar i a gaudir-lo amb tots (i en tots) els sentits. Les seves cançons conjuguen un subtil ganxo melòdic amb evocadors passatges onírics i aquell punt d'acidesa que sempre ajuda a desconnectar. Com a mostra, els cinc títols que conformen el seu ep de debut, un "Pren-t'ho amb calma" (2019) que ha esdevingut també la seva carta de presentació com a flamant nou fitxatge de l'escuderia Bankrobber.

Els propis Marialluïsa emmarquen el seu discurs dins dels paràmetres d'allò que algú ha batejat recentment com a pop metafísic, un corrent encara a mig definir que engloba artistes com Ferran Palau o El Petit de Cal Eril. Dos dels referents més evidents a l'hora de traçar les arrels discursives dels de l'Anoia, i dos dels artistes amb els quals van compartir escenari el passat cap de setmana a la localitat lleidatana de Ponts en el marc del que molt oportunament es va batejar com a Festival del Pop Metafísic. En certa manera va ser la seva posada de llarg, i l'actuació prèvia a la presentació oficial del disc, que tindrà lloc el proper 28 de març a l'Heliogàbal en la que promet ser una vetllada d'allò més tonificant.


Més informació i entrades:
Marialluïsa  /  Facebook  /  Bankrobber  /  Heliogàbal


dilluns, 18 de març de 2019

Ricky Gil i Andreu Valor a El 9 Nou


Terra de Sons és un cicle organitzat per La Gatzara que programa concerts de petit format en espais singulars de la Garriga. Dissabte passat va encetar la seva novena edició amb les actuacions de Ricky Gil (Brighton 64) i Andreu Valor a la Capella del Passeig, una construcció neogòtica que data de l'any 1904 i que actualment sol servir com a llar d'infants. Avui ho expliquem a El 9 Nou (edició Vallès Oriental) amb fotografia de Julián Vázquez.