Suki Lahav (1951-2026)

Ha mort la violinista, cantant i poeta israeliana Suki Lahav. Abans de donar-se a conèixer al seu país, on destacaria sobretot com a lletrista de cançons, va viure una temporada als Estats Units, on va militar breument a la E Street Band de Bruce Springsteen. Se la pot escoltar fent cors en dues pistes de "The Wild, the Innocent & the E Street Shuffle" (1973) –"4th of July, Asbury Park (Sandy)" i "Incident on 57th Street"–. També és seu aquell violí que atorga una dosi extra de profunditat a "Jungleland", l'èpic final de "Born to Run" (1975).

Primer àlbum de Bucòlic

Autoretrat de Bucòlic.

Quan les dinàmiques d'això que anomenem indústria ens han abocat a normalitzar el llançament constant de singles que són avançaments d'altres singles (!), i que com a molt solen tenir una o dues setmanes de vigència, és un plaer saludar una banda com Bucòlic, que ha deixat passar cinc anys entre el seu EP de debut –"Ara que et conec" (2021)– i el seu primer disc llarg.

Una aturada que els seus components –Marina Miralles (veu i teclat), Toni Miralles (guitarra i veu) i Ferran Bretcha (bateria)– han aprofitat per viure les seves vides dins i fora del grup, també per donar forma a unes cançons que destil·len proximitat i transparència. Les d'un conjunt que fa honor al terme 'indie', amb tot el que aquest solia implicar abans de banalitzar-se fins a extrems ridículs.

Bucòlic publicaran la setmana vinent "L'únic que vull és tornar a casa", un àlbum que recollirà el testimoni d'aquell primer EP. Vuit cançons amb totes les lletres –atenció a la que titula el plàstic, també a "Desfassats" i a "Tot aquest temps"– que refermaran la vigència, passin els anys que passin, d'una manera d'entendre la música pop que encara té com a far de referència aquell arc estètic que va dels Beatles a Camera Obscura.

Mojo celebra el centenari de Miles Davis

El número d'abril de Mojo s'avança a la commemoració del centenari de Miles Davis amb un article de portada que dedica 12 pàgines a repassar la trajectòria del revolucionari trompetista. I arrodoneix la jugada amb un d'aquells cd's que, un cop amenitzada la lectura, encara seguiran fent servei.

El recopilatori "100 Miles" inclou una quinzena de pistes dels primers anys de la carrera de Davis, que comencen amb la seva lectura d'un original de Benny Carter el 1953 i acaben amb ell mateix segellant "Solar" –la peça que quedaria gravada a la seva làpida amb forma de partitura– el 1954.

Entre l'una i l'altra, el podem escoltar foguejant-se al costat de Sarah Vaughan, Charlie Parker, Coleman Hawkins o Sonny Rollins –amb aquest últim el sentim tocant el piano–, i assistim a la seva primera sessió de gravació –el 24 d'abril de 1945 a les ordres de Herbie Fields i Rubberlegs Williams–. Vida abans de "Milestones" i "Kind of Blue".

Greg Elmore (1946-2026)

Ens ha deixat Greg Elmore, bateria de The Brogues i posteriorment de Quicksilver Messenger Service, dues de les grans bandes sorgides durant la dècada dels 60 de l'àrea de San Francisco. Amb els primers va segellar el 1965 "I Ain't No Miracle Worker", un dels himnes de la nissaga Nuggets. Amb els segons va escriure alguns dels capítols més apassionants de la primera era psicodèlica i del rock de la costa oest dels Estats Units. Totes dues formacions les havia fundat juntament amb el cantant i guitarrista Gary Duncan, que va traspassar el 2019. Com a curiositat, tant Elmore com Duncan eren nascuts el 4 de setembre de 1946.

Jon Dee Graham (1959-2026)

Ha mort Jon Dee Graham, veterà de la música texana amb nervi elèctric i gust per la tradició dels grans 'storytellers'. Pioner del cowpunk, es va foguejar a les files dels Skunks i als True Believers dels germans Alejandro i Javier Escovedo, abans d'alternar una inabastable trajectòria solista amb les tasques de productor i músic de sessió.

Sis dècades del Dylan del 66, i la carretera que encara no s'ha acabat

El Bob Dylan de 1966 ens saluda (és una forma de dir-ho) des de la portada d'abril d'Uncut. La revista commemora el 60è aniversari de la primavera de "Blonde on Blonde" i d'aquella gira elèctrica que ho va capgirar tot. Sis dècades després, la carretera encara no s'ha acabat i Dylan segueix girant pels Estats Units en el marc d'una campanya que no se sap si és l'enèsim tram de la gira Rough and Rowdy Ways, o l'inici d'un nou Never Ending Tour. El misteri intacte, la mirada endavant i, sorpresa, diuen les cròniques que aquest cop no hi ha guitarres elèctriques a l'escenari. Que Bob Britt i Doug Lancio toquen amb acústiques. I els que posaven el crit al cel sis dècades enrere, deuen anar avui tan perduts com el Mr. Jones de la cançó.

Ross the Boss (1954-2026)

Ens ha deixat Ross Friedman, més conegut com a Ross the Boss, guitarrista i fundador de dues bandes a priori tan allunyades estèticament com els Dictators i Manowar. Amb els primers va posar part de les bases d'aquell punk novaiorquès que gravitaria al voltant del CBGB durant la dècada dels 70. Amb els segons va abanderar tota una manera d'entendre el heavy metal, que els fans més acèrrims van adoptar com un dogma ('Death to False Metal') i la resta vam contemplar des d'una certa distància (la mateixa que separa aquells primers àlbums amb Ross the Boss, de tot el que la banda faria després). Els seguidors dels Dictators i de Manowar solen habitar en coordenades clarament dividides i difícilment conciliables. Jo, personalment, com en tants altres àmbits d'aquesta vida, no tinc cap problema a l'hora de combinar "The Minnesota Strip" amb "Fighting the World".