Aquestes últimes setmanes m'he dedicat a recuperar alguns episodis d''Estació d'enllaç', sèrie televisiva emesa per TV3 entre la tardor de 1994 i l'hivern de 1999. El dia a dia d'una colla de personatges que convivien en una estació de tren fictícia en algun lloc de Barcelona, encarnats per figures escèniques de la mida de Josep Maria Pou, Mercè Arànega, Marta Angelat, Laia Marull, Francesc Orella, Àngels Poch o Ramon Madaula.
Revisant les primeres temporades de la sèrie, m'he adonat que els trens que circulen avui a la xarxa de Rodalies de Catalunya són pràcticament els mateixos que hi circulaven fa 30 anys –i això explica, en part, el pèssim estat actual del servei–. També he reflexionat sobre com han evolucionat certs costums socials i, sobretot, he recordat els dies en què la ficció televisiva catalana tot just començava a caminar tota sola.
Cada capítol d''Estació d'enllaç' era una petita gran història que podia ser conseqüència de les que l'havien precedit, però s'explicava tota sola. Tenia els seus propis plantejament, nus i desenllaç, i solia ser qualsevol cosa menys previsible. Potser el secret era comptar amb guionistes de la mida de Jaume Cabré, un dels grans escriptors en llengua catalana de les últimes dècades, que abans havia fet també els guions de 'La Granja', sèrie emesa igualment per TV3.
Hi va haver un temps en què les ficcions televisives catalanes es servien del talent dels escriptors del país a l'hora de fer els guions. Tres dècades després, el paradigma és l'oposat. Ara és la indústria de la literatura, la que es nodreix de llibres escrits pels famosos de la plataforma 3Cat –desafortunada denominació sota la qual va decidir algú que calia enterrar la marca TV3–. I això també explica moltes coses. Com, per exemple, la vergonya aliena que cada cop més lectors habituals solem sentir durant la temporada de Sant Jordi.
