divendres, 22 d’octubre de 2021

Per molts anys, Discos de Kirlian!

Últim Cavall.

Si dies enrere ens referíem al cinquè aniversari de Great Canyon Records, avui toca saludar una altra discogràfica independent de casa nostra que celebra un aniversari rodó. Deu anys són els que es commemoren des que Discos de Kirlian va publicar la primera referència. Des d'aleshores, el segell barceloní ha construït un catàleg definit per la coherència, el bon gust i una vocació sempre inquieta i aventurera, amb el pop independent i els seus discursos perifèrics com a raó de ser.

Aprofitant aquest desè aniversari, els seus responsables han publicat un disc recopilatori, "DK50 Cuarzo, mica y feldespato" (2021), amb una vintena llarga dels artistes que formen part del seu catàleg. De Tom Boyle a Be Brave Benjamin passant per Silent James, Hazte Lapón o Últim Cavall. Tots ells hi participen amb rareses trobades o directament rescatades expressament per l'ocasió. Una bona oportunitat de degustar tota una sèrie de propostes que caldria reivindicar més sovint, també de saludar el segell que s'ha animat a donar-los sortida.

Desitjant el millor dels aniversaris i una llarga vida a Discos de Kirlian, no podem deixar de recomanar que passin vostès pel seu compte de Bandcamp, degustin el disc i, a poder ser, optin per agenciar-se'n una còpia en format físic, que és com millor es gaudeixen les exquisideses sonores.

Franco Cerri (1926-2021)

FRANCO CERRI
(1926-2021)

Ha mort el guitarrista i contrabaixista Franco Cerri, una de les figures més reconegudes del jazz italià. A banda d'haver destacat amb nom propi al seu país –on a més d'actuar pel seu compte i amb diversos projectes i formacions, havia treballat en àmbits com el televisiu-, va arribar a tocar en directe i a l'estudi amb gegants internacionals com Chet Baker, Milt Jackson o Buddy Collette. Ens ha deixat a l'edat de 95 anys.

dijous, 21 d’octubre de 2021

Tanca l'Alfa en Viu

Tres dècades fent la nit de Gràcia.

Ha tancat l'Alfa en Viu, també coneguda com a Alfa Bar, una de les sales de concerts i de festes amb més trajectòria del barri de Gràcia. Tres dècades de trajectòria que han quedat interrompudes d'arrel a causa d'aquesta coronacrisi que tot s'ho emporta per davant. Ens quedem sense un altre local emblemàtic que no ha estat capaç de superar la difícil equació que implica seguir pagant despeses sense poder ni tan sols aixecar la persiana.

L'altra cara de l'eufòria que va despertar fa tan sols una setmana l'aixecament de bona part de les restriccions a la cultura i l'oci nocturn, la de tots aquells establiments que s'han quedat pel camí. De l'Alfa recordo moltes actuacions, inclosa una en què jo mateix vaig ser a l'escenari. Perdem un clàssic de les nits de Gràcia i de Barcelona en general. També un d'aquells escenaris que sempre estaven oberts a noves propostes. Superarem el coronavirus, però en sortirem més pobres en tots els sentits.

No va de salut

D'una banda, el secretari general de PIMEC proposa implementar el passaport sanitari com a requisit perquè les persones puguin accedir als seus llocs de treball, i perquè no sigui dit ho fa en nom de la salut i de l'interès general –aquella mania de les patronals i els partits polítics de voler confondre els seus propis interessos amb un hipotètic (i eufemístic) bé comú: si tant els preocupa la salut, per què no comencem a parlar seriosament de sinistralitat laboral?-. De l'altra, el mateix secretari general de PIMEC defensa sense despentinar-se l'ampliació de l'aeroport del Prat, com si no fos justament el canvi climàtic una causa directa d'aquesta pandèmia que tant sembla preocupar-lo –no ho dic jo, ho diuen aquells científics a qui alguns només volen escoltar quan van mal dades-.

S'omple la boca de salut, el bon home, però de tant en tant se li escapen conceptes com competitivitat, deixats anar com qui no vol la cosa. Perquè en el fons això no va ni ha anat mai de salut. Va i ha anat de salvar l'economia a qualsevol preu. De passar la tempesta com fos a l'espera de les primeres clarianes que ens permetessin tornar a les velles dinàmiques de tota la vida –Recorden vostès el mantra "El virus ens farà millors"? Doncs al final ha resultat que no-. I sobretot de seguir posant pedaços a un sistema obsolet en lloc de reconèixer que és aquest mateix sistema el que porta dècades arrossegant el planeta sencer cap a un punt de no retorn. El coronavirus ha estat l'enèsim símptoma. En vindran més. Però, ja se sap, qui té ganes de seguir pontificant sobre responsabilitat, quan la tempesta tot just acaba d'amainar i l'amo ens deixa sortir de marxa amb l'única condició que siguem bons minyons i fem el favor de posar-nos la injecció?

dimecres, 20 d’octubre de 2021

Per molts anys, Great Canyon Records!

Joana Serrat amb una còpia del disc commemoratiu - Foto Great Canyon Records.

Les bones notícies s'han de celebrar. I que una discogràfica independent commemori un aniversari rodó en un context com el present és una boníssima notícia. Cinc anys de trajectòria són els que celebra el segell osonenc Great Canyon Records aquest mes d'octubre, i ho fa consolidat com un referent de la música d'arrel nord-americana a casa nostra, si bé amb un catàleg que apunta també cap a altres horitzons.

Joana Serrat n'és pilar fundacional, i també formen part de l'escuderia bandes i solistes com Wide Valley, Roger Usart, Matthew McDaidVictor Partido, CARLA, Marta Delmont, Marta Pérez o el supergrup Riders Of The Canyon. Tots ells –entre d'altres- participen a "We Started A Joke (2016​-​2021) A Miraculous Celebration" (2021), el disc commemoratiu d'aquest cinquè aniversari. Una desena de temes inèdits que radiografien l'essència de Great Canyon i que, per descomptat, sonen a glòria.

Arribat aquest punt, un només pot felicitar la gent de Great Canyon, per aquests cinc anys de trajectòria però sobretot per la feina feta durant aquest temps i per tot allò que encara ha d'arribar, que de ben segur seran moltes coses i molt interessants. L'àlbum està disponible en vinil, disc compacte i format digital –es recomanen els dos primers, no cal dir-ho- a través de Bandcamp.

Salut mental i pandèmia

Des de l'inici de la pandèmia, el risc d'intent de suïcidi a l'entorn de Granollers ha augmentat un 50%. Són dades que va fer públiques la setmana passada el complex assistencial de salut mental Benito Menni a la capital vallesana, i que van més o menys en sintonia amb la resta del país. Us imagineu que els mitjans de comunicació ens dediquéssim a bombardejar diàriament amb els indicadors de la ideació i temptativa de suïcidi, dels trastorns per ansietat i depressió, i de tantes altres patologies invisibilitzades o estigmatitzades, tal com hem fet durant un any i mig amb els indicadors del coronavirus?

Segons dades de l'OMS, més del 20% de la població mundial ha patit, pateix o patirà en algun moment de la seva vida problemes de salut mental. Però d'aquesta constant i de les seves causes no cal parlar-ne. Perquè la salut mental no arribarà mai a paralitzar l'economia. Tampoc donarà peu a una imatge, la del col·lapse dels sistemes de salut pública, que cap governant es pot permetre sota cap circumstància. Ni situarà milers de persones que es diuen responsables, empàtiques i solidàries, davant la incòmoda perspectiva d'haver-se de passar un altre estiu sense vacances ni Primavera Sound.


dimarts, 19 d’octubre de 2021

Ron Tutt (1938-2021)

RON TUTT

(1938-2021)

L'estiu de 2012 es va produir un miracle que molts ja no esperàvem poder presenciar a aquelles alçades. La TCB Band, és a dir la banda que havia cobert les espatlles d'Elvis Presley des que aquest havia decidit tornar als escenaris a finals dels 60, anunciava una gira europea amb aturada a Barcelona. No hi eren tots, que els anys no perdonen a ningú, però sí que hi figuraven alguns dels noms clau de la formació que podem escoltar al costat del Rei en esdeveniments tan llegendaris com el que documenten l'àlbum en directe "Aloha from Hawaii Via Satellite" (1973) i la pel·lícula del mateix títol, també en bona part de la seva discografia d'estudi dels 70.

El concert en qüestió va tenir lloc el 22 de setembre d'aquell 2012 a la sala Apolo, i la sensació a la pista era la d'estar assistint a una lliçó magistral d'història melòmana. El repertori d'Elvis Presley, interpretat pels músics d'Elvis Presley. No seria l'últim cop que això passaria a Barcelona, però en aquell moment hi havia qui encara no s'acabava de creure que el miracle s'hagués pogut realitzar –la resta, els que ho havíem assumit, ens sentíem com uns privilegiats, ni més ni menys-. Entre els presents aquella nit a l'escenari del carrer Nou de la Rambla, el guitarrista James Burton, el teclista 
Glen D. Hardin i, és clar, el bateria Ron Tutt, Ronnie pels amics.

Com a membres de la TCB Band, tots tres havien participat també en la gravació d'obres essencials de Gram Parsons –els seus dos àlbums en solitari no s'entendrien sense la banda en qüestió- i Emmylou Harris. Tutt, a més, havia acompanyat Billy Joel a l'estudi durant la gestació de títols igualment imprescindibles com ara el monumental "Piano Man" (1973). El bateria de la barba i els cabells llargs ens va deixar el cap de setmana passat a l'edat de 83 anys. Se n'anava amb ell un músic de músics i un tros d'història, testimoni directe d'alguns dels grans episodis de la música nord-americana de les dècades dels 60 i els 70. Haver-lo pogut escoltar en directe a Barcelona, no en tinc cap dubte, va ser un privilegi dels grossos.