Clapton és Déu ('Clapton Is God'). Així es va escriure en una paret de Londres en algun moment de la dècada dels 60, quan el guitarrista abanderava l'expansió del ventall estètic del rock a partir de les lliçons més bàsiques del blues. I així es podria haver escrit ahir a les parets del Palau Sant Jordi, on el de Surrey va segellar una d'aquelles vetllades que el pas del temps ens farà recordar com a mitològiques.
L'últim cop que Clapton havia actuat a Barcelona, el març de 2004, tenia l'edat que té ara Jeff Tweedy. Passats 22 anys, amb 81 primaveres molt ben portades a l'esquena, la seva figura evoca la d'aquells vells bluesmen que l'havien inspirat en primera instància. Si assistir fa dues dècades a un concert d'Slowhand era com anar a veure avui a Wilco, la cerimònia d'ahir va ser equiparable a presenciar un concert de B.B. King durant la seva etapa final.
Hi va haver quelcom de metafísic en l'actuació de Clapton i la seva senyora banda –amb Doyle Bramhall II a la rereguarda i l'incombustible Chris Stainton encara als teclats–, però també en el respecte absolut del públic envers l'artista. El silenci va ser sepulcral, tant a la pista com a la grada, durant els passatges més pausats del repertori, els que exigien aquell grau d'atenció tan car d'assolir últimament als esdeveniments de masses.
Fins i tot una cançó com "Tears in Heaven", possiblement la més radiada de tot el catàleg del britànic però també una de les bèsties negres dels seus seguidors més acèrrims, va assolir ahir una dimensió que no venia determinada per l'arranjament sinó pel context. Si el blues és l'expressió d'un dolor que neix al fons de l'ànima, no se me n'acut millor exemple ara mateix que un senyor de 81 anys cantant al seu fill mort en tràgiques circumstàncies fa tres dècades i mitja.
Del repertori d'ahir em sembla destacable que Clapton sacrifiqués dianes segures per donar cabuda a títols menys predicats –aquell "Golden Ring"– i reivindicar tòtems del blues com Willie Dixon, Bo Diddley o Robert Johnson. Fins a tres peces van caure d'aquest últim. Un "Kind Hearted Woman" en format acústic i en solitari, un "Cross Road Blues" que ja es considera marca de la casa, i un "Little Queen of Spades" segellat amb un solo de guitarra dels que alteren la percepció de les coses.
També em sembla reivindicable el moment en què uns quants milers d'ànimes van corejar la tornada de "Nobody Knows You When You're Down and Out". Un estàndard del blues compost per Jimmy Cox i immortalitzat amb la veu de Bessie Smith que, no obstant, incomptables generacions –començant per la d'un servidor– han descobert de la mà de Clapton. Agradi o no, això és molt més del que ha fet mai cap dels puristes que porten 40 anys carregant de forma gratuïta contra aquest senyor.
Signe dels temps que corren, durant aquests últims dies s'ha parlat molt (massa) d'un incident que va tenir lloc durant el concert de Clapton a Madrid, quan algun desaprensiu li va llençar un disc de vinil que li podria haver fet mal, només per obtenir visibilitat a les xarxes socials. Davant d'això, la imatge del Clapton octogenari, amb tota la seva serenor i tot el seu ofici, és també un dels últims testimonis d'altres temps que potser no eren més nobles però sí menys absurds i, sobretot, menys mediocres.
 |
| Cap Quadrat. |
 |
| Joia. |