dimarts, 3 d’agost de 2021

Charles Connor (1935-2021)

CHARLES CONNOR

(1935-2021)

Charles Connor va ser un dels components de The Upsetters, la banda que solia acompanyar Little Richard en directe –i en les seves aparicions a la gran pantalla- durant els anys en què aquest pràcticament s'estava inventant allò que anomenem rock'n'roll. Substituït per Earl Palmer a la majoria de sessions d'estudi –tal i com marcaven els cànons de l'època, aquesta feina la solien dur a terme músics de sessió-, se'l pot escoltar no obstant en pistes tan essencials com "Keep A Knockin'", single de 1957 amb una introducció de bateria de les que han fet escola –escoltin a John Bonham marcant l'entrada del "Rock and Roll" de Led Zeppelin-.

Natural de Nova Orleans, Connor va entrar als Upsetters el 1953, amb tan sols 18 anys i després d'haver-se foguejat professionalment a les ordres de bluesmen com Smiley Lewis, Guitar Slim o Champion Jack Dupree. Ja durant la dècada dels 60, encara com a membre dels Upsetters, va acompanyar a Otis Redding. També va treballar amb Sam Cooke, Don Covay, Jackie Wilson i Big Joe Turner, entre d'altres. Diuen que Little Richard es va inspirar en la seva forma de tocar la bateria a l'hora de patentar el cèlebre "A-Wop bop a loo bop a lop bam boom" que marca l'entrada de "Tutti Frutti". Ens ha deixat a l'edat de 86, després d'una llarga malaltia.

Paul Cotton (1943-2021)

PAUL COTTON

(1943-2021)

A pocs mesos de la mort de Rusty Young, ens ha deixat un altre dels membres de més llarga durada a les files de Poco. Paul Cotton va entrar a la banda californiana el 1970 en substitució de Jim Messina, i hi va romandre fins a l'any 2010 amb un petit parèntesi a finals de la dècada dels 80, quan es va reunir la formació original del grup. Cotton va militar a Poco durant els seus anys de més ressò i va compondre clàssics del seu repertori com "Heart of the Night", "Barbados", "Ride the Country" o una petita gran debilitat d'un servidor, "Too Many Nights Too Long", inclosa al celebradíssim "Rose of Cimarron" (1976). Ens ha deixat a l'edat de 78 anys.

dilluns, 2 d’agost de 2021

"Surge" (2020)

Ben Whishaw, en un fotograma de "Surge".

Una d'aquelles pel·lícules que han vingut a incomodar i a remoure consciències tot posant sobre la taula les dinàmiques tan frenètiques com absurdes del món contemporani. "Surge" (2020), l'aclamat primer llargmetratge del realitzador britànic Aneil Karia, té com a punt de partida l'asfixiant rutina d'un treballador de seguretat de l'aeroport londinenc d'Stansted, interpretat per un Ben Whishaw en el que probablement serà un dels grans papers de la seva carrera.

El que vindrà a continuació, un cop el protagonista esclati per dins, perdi els papers (o no) i opti per trencar amb tot i amb tothom, serà una successió d'episodis que van d'atracaments a oficines bancàries a baralles al carrer provocades gairebé perquè sí. Joseph, el protagonista de "Surge", és el Joker de Joaquin Phoenix, el William Foster de Michael Douglas, el Travis Bickle de Robert De Niro i el Monsieur Merde de Denis Lavant, tots alhora i portats a l'extrem. I la cinta en qüestió presenta Karia com un cineasta amb moltes coses a dir a curt termini.

T-Bone Burnett explica la història d'"Smells Like Teen Spirit"

Kathleen Hanna i Kurt Cobain, il·lustrats per T-Bone Burnett.

La història d'"Smells Like Teen Spirit", de Nirvana, narrada i il·lustrada per tot un T-Bone Burnett. Va passar l'any 2016 al curt d'animació "Teen Spirit", dirigit per Drew Christie. Amb el seu peculiar estil, el llegendari músic i productor explica com Kurt Cobain va compondre un dels títols que acabarien definint el rock de la dècada dels 90, i el paper que Tobi Vail i Kathleen Hanna de Bikini Kill van jugar en aquell procés. Disponible a Youtube.

diumenge, 1 d’agost de 2021

"Blue Monday", a cappella

Assemble, amb Barbara Pursey davant a la dreta.

Una de les peces que històricament han definit la música electrònica, reinterpretada únicament a partir dels recursos que ofereix la veu humana. "Blue Monday", el clàssic de New Order, cantat a cappella pels components de la coral britànica Assemble, que han fet servir recursos que van del beatboxing a les harmonies vocals, amb la veu solista de Barbara Pursey al capdavant. La pista en qüestió, publicada per l'agrupació com a single de debut, es va enregistrar en diversos estudis durant el confinament, i ha vist la llum aquesta setmana a través de les plataformes digitals.

50 anys del concert per Bangladesh

Harrison i Dylan, durant el concert per Bangladesh.

Va ser el primer macroconcert benèfic de la història de la música pop, i es pot contemplar encara avui com el testimoni d'un moment en què els conceptes macroconcert i benèfic, l'un al costat de l'altre, encara no aixecaven les sospites que solen aixecar a hores d'ara. The Concert for Bangladesh, el concert per Bangladesh, celebrat avui fa 50 anys, va ser una iniciativa de George Harrison i Ravi Shankar per posar sobre la taula el genocidi que el govern paquistanès estava portant a terme a l'antic Paquistan Oriental, actual Bangladesh, donar visibilitat a les víctimes i recaptar fons per ajudar als milers de refugiats que va causar aquell episodi.

L'esdeveniment va tenir lloc al Madison Square Garden l'1 d'agost de 1971. Harrison i Shankar es van fer acompanyar per amics i coneguts com Ringo Starr, Bob Dylan, Eric Clapton, Billy Preston, Badfinger o Leon Russell. El resultat va ser una actuació històrica on els músics van alternar els seus respectius repertoris amb una naturalitat i un sentit de l'empatia difícils d'observar a data d'avui en mogudes d'aquesta mida. Van sonar "My Sweet Lord", "Here Comes the Sun", "Something", "Blowin' in the Wind", "Just Like a Woman" i moltes més. I com va reconèixer Shankar, de la nit al dia tothom va conèixer el nom de Bangladesh. Sí, hi va haver un temps en què la música pop podia i volia canviar el món.

dissabte, 31 de juliol de 2021

ZZ Top sense Dusty Hill

ZZ Top: Dusty Hill, Billy Gibbons i Frank Beard.

Si els darrers anys han estat especialment nefastos quant a baixes dins de l'univers melòman, aquesta setmana que encara no hem acabat de tancar ha resultat especialment colpidora. Només cal mirar el llistat d'entrades publicades en aquest blog des del passat dilluns 26 i observar que tot plegat sembla una secció de necrològiques. Dels traspassos que s'han produït aquests dies, un dels que més m'han impactat –per inesperat, però també perquè afecta un grup que sempre m'ha agradat seguir de prop-, ha estat el de Dusty Hill de ZZ Top.

"Se n'ha anat un dels més grans, i amb ell una de les bandes més irrepetibles de la passada meitat de segle", vaig escriure jo mateix a la necrològica en qüestió. Però es veu que no, que la banda seguirà en actiu. Acabo de llegir que ahir mateix ZZ Top van oferir el seu primer concert post-Dusty Hill. Al seu lloc hi havia Elwood Francis, un dels tècnics de guitarres del grup, que ja havia substituït el baixista pocs dies abans de la seva mort, quan aquest no havia pogut tocar per problemes de salut.

Sembla que el mateix Hill havia beneït la continuïtat de la banda sense ell, al menys així ho ha explicat el mateix Billy Gibbons. I òbviament no seré jo qui qüestioni els moviments de qui s'ha guanyat a pols el dret de fer el que li doni la gana, però se'm fa molt estrany concebre uns ZZ Top sense una de les seves tres potes essencials. Parlem d'una formació que no és l'original del grup però que s'havia mantingut unida durant cinc dècades ben bones. Si això no la converteix en la més longeva de la història del rock, poc li deu faltar. Costarà, molt, fer-se a la idea d'uns ZZ Top sense Dusty Hill.