dimarts, 2 de juny de 2020

Anna Burch


Natural de Detroit, Anna Burch es va donar a conèixer a través de la seva militància a Frontier Ruckus. I va començar a brillar amb llum pròpia de la mà de Failed Flowers, el primer projecte que va encapçalar i a través del qual va donar sortida a tota una sèrie de cançons de naturalesa lo-fi que ja flirtejaven al seu aire amb llenguatges com el folk o el pop independent.

Ha estat però amb el seu propi nom com ha acabat d'afinar la punteria a l'hora de definir un discurs que d'alguna forma apunta a dinàmiques com les de Courtney Barnett o Aldous Harding. El seu debut en solitari –"Quit the Curse" (2018)- ja apuntava maneres, i el seu segon treball –"If You're Dreaming" (2020)- confirma la promesa inicial amb peces tan rodones com "Party's Over" o la preciosa "What's True".


Més informació:

Anna Burch  /  Bandcamp

Carson McHone

Dels honky tonks d'Austin a l'emergència country.
Va dir Emmylou Harris que només havent crescut, pagat un lloguer i experimentat com es trenca el propi cor pot un arribar a entendre la música country. No va especificar a quina edat es poden haver assolit totes aquestes condicions, però el cert és que Carson McHone va començar a entendre aquest gènere musical a la tendra edat de 16 anys, quan va començar a tocar les seves pròpies cançons en honky tonks i bars de mala mort de l'entorn d'Austin, Texas, la seva localitat natal, pas previ a donar-se a conèixer en escenaris cada cop més celebrats de l'estat de l'Estrella Solitària però també de més enllà –recentment ha realitzat una petita gira per casa nostra-.

Haurà crescut, pagat un lloguer i experimentat com se li trenca el cor, o potser no, però els dos discos que té publicats al seu nom la presenten com un valor a l'alça de la música d'arrel nord-americana. El segon, "Carousel" (2019), s'enceta amb tres peces titulades respectivament "Sad", "Drugs" i "Lucky". La tristesa, el mal camí i la bona fortuna, tres constants de la música country a les quals canta McHone com si l'haguessin acompanyat tota la vida. Li cal madurar el seu discurs, acabar de trobar la seva pròpia veu, però ara per ara títols com "Gentle" o "Maybe They're Just Really Good Friends" denoten ofici i un profund coneixement de corrents com el honky tonk o fins i tot el Western Swing.


Més informació:

Carson McHone  /  Pàgina web

dilluns, 1 de juny de 2020

Hot L.A.


"Hot L.A." (2000), d'Horacio Altuna. Una mirada al racisme i a la fractura social que aquest ha provocat als Estats Units, a través de diverses històries ambientades a Los Angeles durant els aldarulls posteriors a l'absolució dels policies que havien propinat una brutal pallissa al ciutadà afroamericà Rodney King. Em vaig comprar aquest còmic fa justament vint anys, quan el va publicar Norma Editorial. Malauradament, les coses no han canviat gens des d'aleshores. I un es pregunta fins quan haurem de lamentar casos com el de King, fins quan haurem de plorar morts com la de George Floyd, aquesta mateixa setmana, fins quan el color de la pell podrà seguir equivalent a una sentència de mort.

Gasoline Guns


Una banda d'Ucraïna els components de la qual es declaren fanàtics de Motörhead, fet que s'evidencia en un repertori que ha fet de la velocitat, la mala llet i una veu que sona a benzina, bourbon i asfalt les seves raons de ser. Sí, les cançons de Gasoline Guns poden remetre a Lemmy i companyia, però també a Venom, a Kreator o fins i tot a Carcass, entre d'altres. Formats l'any 2013, compten amb un àlbum i un parell de singles al seu nom que poden vostès escoltar a Bandcamp. Ideals per fer soroll del bo a qualsevol hora del dia.

diumenge, 31 de maig de 2020

90 anys amb Clint Eastwood

Clint Eastwood, en un fotograma d'"Unforgiven".
Si la de Clint Eastwood ha estat i segueix essent una de les etapes de maduresa més longeves i monumentals de la història del setè art, "Unforgiven" (1992) va determinar-ne amb tota probabilitat el punt de partida. Paradigmàtic Western crepuscular on el cineasta reflexionava per primer cop de forma oberta i amb un to clarament autoreferencial sobre l'edat, el pas del temps o els fantasmes que un va sumant amb els anys, conceptes que des d'aleshores han esdevingut gairebé una constant en la seva filmografia. Eastwood celebra avui 90 primaveres. Bona ocasió per retrobar-se amb William Munny, però també amb Walt Kowalski, Earl Stone o, per descomptat, Frankie Dunn.

20 anys sense Tito Puente

Tito Puente (1923-2000).
Poques etiquetes s'han arribat a banalitzar tant en la història de la música contemporània com aquest calaix de sastre que solem anomenar música llatina. No hi han ajudat, més aviat han fet molt de mal, tota una sèrie de productes de temporada que semblen voler associar la condició llatina –sempre entesa des d'un punt de vista blanc, europeu i, si se'm permet l'apunt, masculí- amb revetlla gratuïta i sovint mancada d'aquell bon gust que precisament i per definició ha tendit sempre a definir els ritmes d'arrel llatina.

Són reflexions que acostumo a fer cada cop que punxo un disc de Tito Puente. Percusionista tot terreny, referent de llarguíssim recorregut que va enllaçar en una única i gairebé inabastable trajectòria llenguatges com el mambo, la salsa o el jazz. Va gravar amb els millors de cada casa, va deixar empremta en cada sessió on va participar i en cada escenari que va trepitjar, i va esdevenir un nom de ple dret d'aquesta etiqueta que sobre el terreny resulta tan estèril com tota la resta. Ambaixador de ple dret de l'Spanish Harlem novaiorquès i pilar de la música del segle XX, ens va deixar avui fa 20 anys.

dissabte, 30 de maig de 2020

Pearl Jam - "Gigaton" (2020)


El context importa a l'hora d'escoltar música. Importa l'entorn a l'hora de gaudir o no de determinats concerts. Importa el moment a l'hora d'escoltar un disc per primer cop. I importa el tot a l'hora d'entendre (i, en conseqüència, apreciar) les diferents parts del propi disc. Un apunt a tenir en compte, aquest últim, en un moment en què se'ns bombardeja de forma constant amb avançaments de discos que sortiran més tard o més d'hora, amb cançons que en altres temps haurien estat singles però ara mateix són directament despatxades sense context perquè sembla, en temps d'immediatesa, que qui dispara més ràpid tingui les de guanyar.

No em va entusiasmar al seu moment "Dance of the Clairvoyants", el primer avançament del que ha esdevingut el darrer disc de Pearl Jam, "Gigaton" (2020). No em va entusiasmar perquè, tot i no sonar malament, tampoc sonava tal i com se suposava que ho hauria de fer una obra dels de Seattle. Perquè tot i el seu ritme contagiós, la seva hipnòtica línia de guitarra i la veu nerviosa d'Eddie Vedder, semblava que hi faltava alguna cosa. I allò que hi faltava, amb tota probabilitat, era el fet de poder escoltar-la a continuació de "Who Ever Said" i "Superblood Wolfmoon". Les dues peces que precedeixen la part en qüestió al conjunt de l'àlbum. I dues mostres d'aquest rock musculós però àgil i dinàmic que els nord-americans van començar a patentar amb aquell retorn a l'estat de gràcia que va esdevenir "Pearl Jam" (2006).

Sí, "Dance of the Clairvoyants" s'entén molt millor en el context del qual forma part, i fins i tot es perfila –juntament amb els dos títols anteriorment citats- com un dels grans arguments d'un àlbum que torna a assenyalar a Vedder i companyia com una de les bandes més genuïnes i coherents amb elles mateixes de les passades tres dècades, ja no diguem la que més dignament ha madurat de les de la seva generació. Menció a part mereix també la intensitat creixent d'un "Quick Escape" que sona com si Led Zeppelin haguessin emmarcat "Kashmir" al seu quart disc. Exercicis de rock robust que troben el seu contrapunt en les textures orgàniques de "Comes Then Goes" i la fragilitat de "River Cross", dues balades que remeten directament al Vedder solista.