Month of May

Gonna make a record in the month of May

In the month of May, in the month of May

Gonna make a record in the month of May

When the violent wind blows the wires away

(Arcade Fire)

Les Franqueses del Vallès, maig de 2026.

Arcade Fire, parlant de música

Arcade Fire, en una imatge promocional de "WE".

És francament difícil parlar aquests dies d'Arcade Fire, sobretot si allò de què un vol parlar és de música i no d'especulacions i acusacions encara no provades al voltant de la conducta d'un dels seus components. Ja se sap, vivim temps d'immediatesa fins i tot a l'hora d'emetre veredictes en el marc de judicis mediàtics on el fetge sol pesar més que la raó, i on els que més solen pontificar sobre drets fonamentals són els primers en oblidar que la presumpció d'innocència és un d'aquests drets fonamentals.

Agradi o no, Win Butler és i serà innocent fins que es demostri el contrari i així se l'hauria de tractar –i no, això no és anar en contra de les presumptes víctimes sinó, insistim, respectar un dret tan fonamental com la presumpció d'innocència-. I fins i tot si els càrrecs de què se l'acusa s'acabessin provant –cosa que seria greu, sense cap mena de dubte-, això no hauria de condicionar el judici crític envers la seva obra artística al capdavant del combo canadenc, una de les més essencials de la música pop dels darrers 20 anys –novament, agradi o no-.

Una obra que engrandeix una mica més el seu sisè àlbum d'estudi, un "WE" (2022) que segueix explorant les coordenades ballables dels seus predecessors si bé reconnecta amb els passatges més claustrofòbics d'encerts pretèrits com "Neon Bible" (2007). Si aquest últim s'havia concebut en plena campanya d'allò que l'administració Bush va anomenar Guerra Contra el Terror, "WE" es va gestar durant els mesos més durs de la pandèmia i segueix perfilant la música dels canadencs com la hipotètica banda sonora d'un segle XXI on les crisis s'encadenen l'una darrere l'altra.

Aquesta nit el presentaran al WiZink Center de Madrid –ara per ara no tenen previst acostar-se a Barcelona, ja veurem què passa la primavera vinent durant la temporada de festivals-. Sense Feist com a telonera després d'abandonar la gira pels motius que ja es poden imaginar, però amb un àlbum notable com a reclam i amb un llegat encara a l'ordre del dia. Que cadascú faci el que vulgui, només faltaria. Però em sembla un bon moment per tornar a recordar que un pot apreciar perfectament la música de Ted Nugent o fins i tot Burzum sense necessitat de combregar amb les idees nefastes dels seus autors. I que un concert d'Arcade Fire sempre sol esdevenir una experiència memorable.

Pol Purgimon canta des del confinament

Pol Purgimon, en una imatge del seu compte d'Instagram.

Més músics que aprofiten els dies de confinament per fer coses. Pol Purgimon s'ha proposat el repte de compartir cada dia a través del seu compte d'Instagram una cançó interpretada en directe en la intimitat del seu dormitori. N'ha presentat de pròpies, però també ha aprofitat per treure's de la màniga versions tan destacables com la que es va marcar de "The Suburbs", l'original d'Arcade Fire. Dies enrere deixava anar al seu compte de Twitter que potser no acabaria assolint el repte. Des d'aquí l'animem a no defallir i a seguir-nos amenitzant el confinament amb la seva peculiar visió d'allò que s'ha anomenat pop metafísic.

Són The War On Drugs els nous Arcade Fire?

The War On Drugs.

Ara que Arcade Fire semblen anar una mica fluixos d'inspiració -"Everything Now" (2017) no és un mal disc, però pateix d'un grau de previsibilitat inèdit fins ara en l'obra dels canadencs-, potser siguin The War On Drugs els candidats a encapçalar des del rigor i la transversalitat aquell rock de tall contemporani i vocació clàssica que tant pot connectar amb la cultura de masses com amb les òrbites alternatives. Com al seu dia Win Butler i companyia, els d'Adam Granduciel poden presumir d'un discurs que apel·la tant al melòman més o menys veterà com al nouvingut, als amants del classicisme com als degustadors de noves tendències, als de la cultura de club com a la nació festivalera. El seu argument de més pes ara mateix és un darrer disc, "A Deeper Understanding" (2017), que sense arribar a les cotes d'excel·lència de "Lost in the Dream" (2014) referma l'estat de gràcia dels nord-americans i promet emocions fortes de cara a la propera temporada de primavera-estiu. Perquè en algun festival cauran, i allà on caiguin ho petaran com el que més. Ho tenim clar, oi?

Arcade Fire - "Wake Up" (2004)

El que fa gran una cançó no és el nombre de descàrregues o reproduccions acumulades. Tampoc les dimensions de les sales o recintes que siguin capaços d'omplir els seus autors. Ni tan sols allò que s'hagi escrit sobre ella. El que fa gran una cançó, sigui quin sigui el seu significat, és la seva capacitat d'acompanyar i adreçar-se a tothom per igual en moments tan transcendentals com el que ens ha tocat viure aquests dies. És el cas, per exemple, de "Wake Up" d'Arcade Fire.

Arcade Fire vs. Donald Trump?

"I don't wanna live in America no more / Because the tide is high / And it's rising still And I don't wanna see it at my windowsill", cantava Win Butler dissabte a la nit durant l'únic bis amb què Arcade Fire van culminar el seu enèsim bany de masses en un festival, Primavera Sound, que ha esdevingut per als canadencs una mena de segona llar. "Windowsill" és una peça de "Neon Bible" (2007), el segon disc de la banda i tota una reacció contra l'Amèrica de Bush fill que deu anys després torna a cobrar tot el sentit del món amb l'arribada de Donald Trump a la Casa Blanca. Potser per això van tocar un total de quatre cançons provinents d'aquell àlbum, dues de les quals -la peça titular i la citada "Windowsill"- no es troben entre els highlights del disc ni solen ser interpretades en directe amb gaire freqüència.

Si concerts com el que Arcade Fire van oferir al Primavera Sound es poden entendre com a al·legats en contra de Trump, només ho pot confirmar la pròpia banda. Però de pistes n'hi va haver unes quantes. D'entrada, l'inici del concert al ritme de "Wake Up". La peça que fins a data d'avui feien servir com a tancament i el títol de la qual no podria ser més clar. Wake up. Despertem-nos, que ja va essent hora: un magnat amb una escombra per barret és a la Casa Blanca, té un botó vermell a les mans i diu que el canvi climàtic és un invent dels xinesos. "Children wake up / Hold your mistake up / Before they turn the summer into dust". La peça és de "Funeral" (2004), el primer àlbum de la formació, però versos com aquests podrien haver adquirit un nou significat la mateixa setmana en què Trump retirava els Estats Units dels Acords de París.

Segona pista: "Intervention", un dels temes més celebrats de "Neon Bible" i també un dels missatges més explícits de l'àlbum en qüestió en contra de l'administració aleshores vigent. Va ser el propi Butler qui va contextualitzar-la als temps actuals al moment de presentar-la. "You say it's money that we need / As if we're the only mouths to feed / I know that no matter what you say / There are some debts we never pay". La qual cosa ens porta a la tercera pista: "Neon Bible", la cançó, una peça que no havia figurat en cap repertori de la banda des de l'any 2008 i que novament sembla explicar el present no tan sols dels Estats Units sinó de tot Occident. "A vial of hope and a vial of pain / In the light they both looked the same / Poured them out on into the world / On every boy and every girl". L'esperança i el dolor entesos com a dues cares d'una mateixa moneda, la de Trump, el Brexit i companyia. "It's the neon Bible, the neon Bible / Not much chance for survival / If the neon Bible is right".

I finalment, la quarta i última pista. La definitiva. Arcade Fire, la banda massiva per excel·lència del segle XXI, disposa d'himnes expansius per a aturar un tren i obsequiar les multituds que els segueixen amb un acte final estratosfèric. De "Neighborhood #1 (Tunnels)" a "Keep the Car Running" passant per "Neighborhood #2 (Laika)", cap d'aquests títols havia sonat encara i es perfilaven per tant com a possibles bisos. Hauria estat el més fàcil: marxar per la porta gran donant al públic exactament allò que volia (i esperava) escoltar. Però en lloc d'això la banda va optar per la citada "Windowsill". "I don't wanna choose black or blue / I don't wanna see what they done to you / I don't wanna live in my father's house no more". Per si encara no havia quedat prou clar. "Don't wanna fight in a holy war / Don't want the salesmen knocking at my door / I don't wanna live in America no more".

Arcade Fire de lluny

ARCADE FIRE

Primavera Sound 2017, Barcelona

3 de juny de 2017

Havent pogut veure i escoltar Arcade Fire de molt a prop ara fa poc menys d'un any, m'atreviria a afirmar que aquesta banda brilla sobretot en les grans distàncies. En contra de la majoria, els canadencs s'aprecien millor de lluny que de prop. Les seves cançons són d'una naturalesa tan expansiva, que arriben fins a l'últim racó de qualsevol recinte per infinit que aquest es manifesti -pensin en l'esplanada gran del Fòrum atapeïda fins a la bandera, com va ser el cas la nit passada-. Arcade Fire és tota una raresa en aquests temps que corren. Una formació que ha sabut combinar el fet massiu amb l'amplitud de mires i el gust per les cançons rodones. Una banda que ha esdevingut mastodòntica sense renunciar a una essència tan permeable i exploradora com coherent amb ella mateixa. L'únic grup de la seva generació que és capaç d'aplegar multituds sense esdevenir previsible ni autocomplaent. Un clàssic ja indiscutible del segle XXI, per molt que el seu imminent cinquè disc -o com a mínim els avançaments que en vam poder escoltar ahir al Primavera Sound- no es perfili tan rodó com els seus precedecessors.

Arcade Fire de prop

ARCADE FIRE

Razzmatazz, Barcelona

5 de juliol de 2016

A aquestes alçades, la possibilitat de veure Arcade Fire en una sala de concerts resulta gairebé tan improbable com una hipotètica reunió dels Smiths. Només per això la nit passada prometia ser d'allò més especial, però és que a sobre el d'ahir era el primer dels cinc únics concerts que els canadencs tenen previst oferir aquest estiu -la resta, no cal dir-ho, tindran lloc en grans festivals-, abans de reprendre la gravació del que serà el seu cinquè llarga durada. Tot un cúmul de factors a favor que es va traduir en rostres somrients i expectació generalitzada tant a les cues d'accés al recinte com durant l'actuació de Little Scream, que si bé va defensar amb solvència el seu folk-pop de vocació avançada no va arribar a brillar amb la mateixa intensitat amb què ho havia fet al BAM 2011. No hi va ajudar gaire el desinterés generalitzat d'un respectacle que anava al que anava, i encara menys unes pèssimes condicions de so que tampoc acabarien de millorar durant el concert dels caps de cartell.

Efectivament, el mal so va esdevenir la gran taca de la nit juntament amb una calor d'allò més asfixiant -és el que té posar dos milers i mig d'ànimes a l'interior de Razzmatazz en ple mes de juliol-. La qual cosa, és clar, no va deslluir en absolut el gustàs que suposa tenir gairebé a tocar dels dits una de les bandes més massives del segle XXI. Una banda que es manifesta èpica i expansiva com cap altra fins i tot en les distàncies curtes, però també sap aprofitar el contacte directe amb el respectable per a posar de relleu tots aquells matisos que solen passar desapercebuts als grans escenaris -"The Suburbs" i "Haïti" semblaven fetes a mida de l'entorn, i una oportuna "My Body Is a Cage" va tornar al repertori després d'anys d'absència-.

Passaven sis minuts de l'hora d'inici prevista quan "Ready to Start" va descobrir una escenografia d'allò més austera: tan sols els músics i els seus respectius instruments en un escenari lliure de pantalles gegants, efectistes jocs de llums i fossars impenetrables -fet que Win Butler va aprofitar en més d'una ocasió per a establir contacte físic amb les primeres files-. "The Suburbs" i "Sprawl II (Mountains Beyond Mountains)" van disminuir unes revolucions que es tornarien a enfilar amb l'esclat de "Reflektor", tret de sortida d'una festa per a tots els sentits que es perpetuaria amb "Afterlife", "We Exist" i un "Normal Person" que va conjurar per moments els esperits de Marc Bolan i David Bowie. "Keep the Car Running" va destapar la vessant més orgànica de la banda i va deixar pas a unes transcendentals "Intervention", "My Body Is a Cage" i "We Used to Wait".

"No Cars Go" va tornar a aixecar la pista i va desencadenar una recta final de somni: "Haïti", "Neighborhood 1 (Tunnels)", "Neighborhood 3 (Power Out)", "Rebellion (Lies)" i un "Here Comes the Night Time" amb desfilada de capgrossos inclosa. Ja en tanda de bisos, "Wake Up" va acomiadar la nit per la porta gran tot conjugant èpica i joia com només Butler i companyia saben fer-ho. Pocs minuts més tard, amb els llums encesos i Bowie sonant pels altaveus, els mateixos rostres que hores abans havien somrigut es mostraven incrèduls en el millor dels sentits. Arcade Fire havien vingut, havien vist i havien vençut. I ho havien fet de tal manera que, efectivament, costava de creure que allò hagués passat de debò i davant mateix dels nostres nassos. Si no va ser el concert de l'any poc li va faltar, és clar que això es deixava intuir fins i tot abans de començar. Una data a commemorar.

Arcade Fire - "Arcade Fire" (2003)

La notícia no és que Arcade Fire tinguin previst actuar aquesta nit a Barcelona, ciutat amb la qual mantenen els canadencs una relació més que cordial des que es van estrenar en aquell llunyà Primavera Sound 2005. Tampoc ho és el fet que el concert s'hagi programat en una sala de mitjana capacitat, Razzmatazz, en un moment en què Win Butler i companyia són carn de macrofestivals i altres grans superfícies. La notícia és que el d'avui serà el primer dels cinc únics concerts que la banda té previst oferir aquest estiu en ambdós costats de l'Atlàntic -la resta, ho han endevinat, seran festivals-, i que tots aquests concerts tenen lloc mesos després de finalitzar el Reflektor Tour i amb els de Montreal preparant el que serà el seu cinquè disc llarg. Vaja, que el repertori presenta incògnites, el factor sorpresa es mantindrà intacte fins a l'últim moment i l'expectació és màxima.

Poc es devien imaginar Butler i companyia que arribarien a aquest estadi quan van debutar ara fa tretze anys amb un ep de títol homònim. "Arcade Fire" (autoeditat, 2003; Merge, 2005), carta de presentació que apuntava maneres però no deixava entreveure encara el brillant futur que es començaria a perfilar a partir del totèmic "Funeral" (2004, Merge) i d'actuacions com la que van segellar al citat Primavera Sound. Set peces que presentaven una banda amb les idees clares però encara acabant de definir el que esdevindria un discurs únic i intransferible.

La inicial "Old Flame" sonava com Neutral Milk Hotel jugant a ser Echo & The Bunnymen, "I'm Sleeping in a Submarine" era un claustrofòbic exercici post-punk a baixíssima fidelitat que maridava The Cure amb Siouxsie and The Banshees -amb un patró rítmic de ressons kraut que ja voldrien The War On Drugs-. "The Woodland National Anthem" i "Vampire / Forest Fire" oferien la vessant més bucòlica del combo, i "Headlights Look Like Diamonds" era gairebé l'antesala de "Tunnels" i "Rebellion (Lies)". La joia de la corona, és clar, era un "No Cars Go" en fase gairebé embrionària. Insistent patró rítmic, melodia en expansió i l'acordió tapant els buits que anys més tard omplirien cordes, vents i teclats.

Des d'aleshores ha plogut molt. Han caigut "Funeral", l'actuació al Primavera Sound, "No Cars Go" regravada i transformada en himne de la nació indie -i en sintonia d'un programa de la ràdio pública catalana-, actuacions al costat de David Bowie i Bruce Springsteen, aquella reinvenció de cap a peus que va suposar "Reflektor" (2013) i, no podia faltar, tota una legió d'alumnes i imitadors amb major o menor fortuna (no cal dir noms). Si Arcade Fire no són ara mateix els U2 de la seva generació, és perquè la fragmentació del mercat cultural va acabar ja fa molts anys amb el concepte de banda massiva tal i com el van conèixer Bono i companyia.

Sigui com sigui, els canadencs van esdevenir un dels grans catalitzadors del pop independent durant el tram inicial del segle XXI, testimonis d'excepció de com l'etiqueta indie sortia definitivament de les catacombes per a instal·lar-se còmodament en un massiu circuit de festivals i similars on Arcade Fire són referència inqüestionable i garantia de solvència. Un dels millors exemples de com presumir de veu pròpia en plena era del reciclatge i sense cap etiqueta com a justificant. Una banda que ha sabut mantenir una línia sempre ascendent sense deixar mai de tocar de peus a terra. Aquesta nit actuaran a Barcelona per quarta vegada i prometen tornar a fer història, aquest cop en les distàncies curtes. Agafem-nos fort.

Imitació

Win Butler.

"Tots bevem del mateix pou. A tots ens encanten The Clash. I The Clash bevien d'Elvis. La base de la música és la imitació. I el fet artístic consisteix en fer quelcom propi i aconseguir que formi part d'una constant, malgrat provenir d'un milió de fonts diferents". Win Butler (Arcade Fire) en declaracions recollides per Q a la seva edició de setembre.

Deu anys de "Funeral"

L'explosió s'acabaria produint al cap d'uns nou mesos i mig. Concretament un cap de setmana de finals de maig i a Barcelona, en el marc del Primavera Sound 2005 -la primera edició del festival que es va celebrar al Parc del Fòrum-. Seria aquella actuació la que confirmaria la promesa, posaria el nom d'Arcade Fire en boca de tothom i suposaria el punt de partida d'una de les trajectòries clau de la música popular del que portem de segle. Però la llavor s'havia plantat un dia com avui de fa deu anys, el 14 de setembre de 2004, data en què veia la llum el primer àlbum de la banda canadenca, "Funeral". L'any anterior hi havia hagut un ep de títol homònim, una primera mostra d'allò que vindria després, però seria amb l'edició d'aquell primer àlbum on Win Butler i companyia definirien les claus no només del seu so, sinó del de bona part de la música independent que s'ha enregistrat des d'aleshores.

Capes i més capes d'orgànica instrumentació, arranjaments èpics i melodies tan eternes que una dècada després no només han esdevingut clàssiques, sinó que sonen tan fresques i atemporals com el primer dia. De "Neighborhood #1 (Tunnels)" a "Rebellion (Lies)", passant per "Neighborhood #2 (Laïka)" o aquell "Wake Up" que es manté a dia d'avui com a clímax dels directes de la banda. Després d'allò -i de la seva revelació al Primavera Sound- vindria un ascens meteòric, col·laboracions amb gegants com David Bowie -un dels primers a reivindicar-los- o Bruce Springsteen -la seva influència es fa més que evident al llarg de "Funeral" i de la seva continuació, "Neon Bible" (2007)- i tres discos on la banda s'ha sabut reinventar sense renunciar a la seva essència. L'últim d'ells és "Reflektor" (2013), conseqüència lògica de tot el que havia caigut abans, a la vegada que un nou punt de partida que obre infinites portes a nivell de composició i de producció. El seu apoteòsic retorn al Primavera, el passat mes de maig, era doncs molt més que la clausura d'un cercle. Era la confirmació d'una espiral en constant i vital expansió.

Passejant pel Primavera (2)

PRIMAVERA SOUND 2014

Parc del Fòrum, Barcelona

29 de maig de 2014

I va tornar a ploure al Primavera. Però aquest cop la pluja no era d'aigua sinó de confetti. La celebració amb què Arcade Fire refermaven la seva aliança tant amb Barcelona com amb un festival que els ho ha donat gairebé tot. "Va ser el millor moment de les nostres vides", confessava Win Butler tot recordant el seu pas pel Primavera Sound 2005. Sembla mentida com passa el temps. El mes de setembre es commemorarà el desè aniversari del monumental "Funeral" (2004). I d'aquí a un any en farà deu que els canadencs debutaven al Parc del Fòrum amb una actuació que literalment marcaria època. Perquè confirmaria la promesa, i perquè sense aquell big bang no s'entendria bona part dels discursos musicals sorgits durant la passada dècada. Per això era tan especial el concert d'ahir. Perquè tornaven a casa i ho feien consagrats com a tòtems de la música contemporània. Presentant un "Reflektor" (2013) que marca un punt i a part a la seva trajectòria, i presumint a la vegada d'un fons de catàleg que ja ha esdevingut un cànon en si mateix. Més expansius que mai, desplegant l'èpica marca de la casa i enfilant la recta final amb una autèntica revetlla multicolor, pluja de confetti inclosa abans de segellar la nit amb "Wake Up".

MIDLAKE. Vida després de Tim Smith.

WARPAINT. Eixamplant horitzons.

COLDAIR. Revelació.

QUEENS OF THE STONE AGE. Elèctrics i monolítics.

ARCADE FIRE. Celebració.